Pregoner
Quan s'atraquen les festes patronals sol crear-se un poc d'expectació per a
saber qui en serà el pregoner. No sé si per interès sincer cap a l'elegit o
simplement per criticar l'elecció. És clar que segons a qui correspongui
n'esperes o en pots esperar un contingut o altre.
És
clar. No és el mateix que la persona sigui una persona popular, reconeguda, que
conegui el que és la festa, que sigui de casa..., a què sigui un personatge
estrany sense lligam a la terra. I, així, així comença aquesta història.
Quan
vaig sentir el telèfon em vaig endur un ensurt. No sabia on em trobava i encara
era al llit. El vespre anterior havia fet un poc llarg i no enraonava bé. Mirà
l’hora i, ja eren les 10:30 del matí! M’havia d’aixecar. Uf, el telèfon encara
sonava. Era una telefonada insistent. Vaig despenjar l’auricular, però, el digui
i el bon dia no sé si es va entendre gaire. De l’altra banda del fil una
veu femenina va demanar per jo, que vaig confirmar ho era, em va dir que em
cridava de l’Ajuntament i que ara em passava amb l’alcalde.
L’alcalde?
Però si segur no sap qui som? I, a més, cridar-me a casa? No teni
a cap sentit.
Vaig
esperar un moment i vaig sentir la veu del batle que em saludava.
-Bon
dia, Florit. Mai he entès aquest costum que tenen alguns de nomenar-te pel
llinatge, però al batle no pensava discutir-li. -Bon dia, vaig contestar.
-Perdoni
que el molesti en aquestes hores... Bé, les 10:30 tampoc és per disculpar-se,
vaig pensar. -Miri el motiu de la telefonada és perquè la corporació municipal
ha pensat en la seva persona perquè en pugui ser el pregoner a les pròximes
Festes de Gràcia...
No
vaig sentir res més. L’ensurt era tan gran què, sense voler, vaig penjar el
telèfon. I en una mil·lèsima de segon van començar a passar pel cap quantitat
de coses. Primer volia recuperar la comunicació, però el cos estava engarrotat,
impossibilitat de fer cap moviment. Tampoc no sabia com fer-ho. Cridar a
l’ajuntament i demanar pel Batle? Si ell ha cridat, segur que no tindria
problema perquè m’hi passessin amb ell.
Jo
el pregoner? Però... Segur hi ha milers de persones més populars, més adients.
Jo? I què podria dir jo des de dalt el balcó de la Sala davant una gernació de
persones... A la vegada, una altra part del cervell em deia que era tot un
honor ser una de les cent persones que en un segle podien ser els pregoners.
Una fita a l’abast de pocs i que, a jo, se m’havia brindat la possibilitat.
Encara
dins aquesta mil·lèsima part del segon, una altra part del cervell ja cercava
quines coses podria dir. Què podria interessar a la gen?. Per experiència sabia
que el personal és molt crític i no s’amaga de dir-ho. Jo, què els podria
dir...
De
fet, els podria explicar que l’ajuntament ha estat un poc ca meva. Sí, els
primers anys de la meva vida els vaig viure a l’ajuntament. Els avis materns
estaven de conserges i vivien a la casa que hi havia a la part baixa de les
oficines. Quan els pares es van casar, van quedar a viure a la mateixa casa i,
jo, el tercer de quatre germans hi vaig viure fins als deu anys.
De
l’ajuntament en tenc diferents records. Tot i que les obres han desconfigurat
les oficines i la casa, encara record la seva distribució. Els estudis on vaig
dormir. Els espais de joc, la taula per pintar de mo mare i la de gravar de mon
pare. El racó darrere la finestra de baix les escales de pujar a les oficines
on hi fèiem un gran Betlem, bé, bàsicament feien, jo devia posar alguna figura
i poca cosa més.
També
record el pati. Aquest gairebé va desaparèixer a la primera reforma de les
oficines. Al pati, que era bastant gran, hi havia diferents arbres de fruita.
Un nisprer, un codonyer, un caquier, una perera, dos melicotoners i molts de
rosers. Era una zona de joc amb els cosins fins que el batle ens feia un crit,
després hi havia silenci!
No
vull comparar amb el que hi ha avui per la zona. El carrer Nou no era de
vianants, ni la costa de sa Plaça. Hi havia pocs cotxes. El nostre camp de
futbol era al carrer Pont des Castell fins que n’Eleuteri ens amenaçava des de
la finestra de la biblioteca, llavors havíem de cercar altres jocs. Quantes
pilotes vam perdre pel forat de desaigua al final del carrer. Els saigs tenien el quartelillo al Principal de
Guàrdia. Alguna que altra pilota hi va dormir al calabós dels saigs. Sí, en
aquell temps els anomenàvem saigs. Açò de policia municipal va venir després.
En
arribar ses Festes de Gràcia per nosaltres era una festa dins la festa:
Arreplegàvem les robes dels caps-grossos. En aquell temps no hi havia la colla
de geganters, ni grallers, ni dimonis... Dins el capell del gegant hi cabíem
els quatre germans. Mirar com els vestien. Intentar arreplegar un plomer o una
pilota d’arena amb elàstic... Quan els cavallers venien a cercar la roba, no
com ara que tothom la té a mida. En aquell temps, qui primer venia triava, el
darrer es quedava amb el que hi havia. Tots els cavallers coneixien els pares.
Anys després, quan la qualcada passava pel carrer de Sant Manel, tots
els caixers antics feien un bot a mo mare. Algun jove també però segur no sabia
el perquè. Mon pare s’encarregava d’anar a la farmàcia a encomanar l’aigua-ros
i nosaltres en fèiem olor quan encara no tocava.
No,
les festes no sempre han estat igual. Petits canvis s’han anat produint. Abans
hi havia arena a tota la plaça i s’hi feien concursos de castells d’arena. Crec
que va ser sanitat qui ho va prohibir, però no ho puc assegurar. També les
possibilitats pressupostàries feien que fossin més o manco vistoses. És clar,
si algú et pagava ses majorets no hi ha dubte que era un any a recordar. La
fèria era tota a l’Esplanada i allà si feien també els focs artificials, els de
la mar no, clar! Qui no recorda els partits
de la Unió Esportiva contra el Menorca?
La
primera resposta al volem vi de l’ajuntament va ser amb porrons. Les botes van
venir anys més tard, ja en la democràcia. Algun any es va repartir xocolata a
la matinada...
I
tot açò estava passant en aquella mil·lèsima part del segon quan va sonar el
despertador...
El
despertador! Tot havia estat un somni, però molt real. De fet, estava xop de
suor i havia quedat molt intranquil. La responsabilitat, el fet d’estar davant
de milers de persones que estan pendents de tu, el no saber com actuar... Tot
havia deixat marcat el cos. Per sort era sols un somni. Mirà el rellotge. Les
9. Bona hora. Em podria aixecar tranquil·lament, berenar i sortir a fer les
compres per escampar les boires i acabar de pair la festa del vespre anterior.
Era
a la dutxa quan va sonar el telèfon. Merda. Qui deu ser ara? Vaig sortir de la
dutxa deixant regalims d’aigua per tot i despenjà el telèfon. -Digui... -Bon
dia, el Sr. Florit? -sí, digui. Un moment per favor que el pas amb l’alcalde de
Maó...
