dissabte, 31 de desembre del 2016

Apòst'rofs

Apòst'rofs





Escriuré amb les T' apost'rofades.

T'ot'es les T'.
I ho faré per deixar un missat'ge
sublim 
però amagat'.

Només qui sàpiga descobrir-lo
el podrà gaudir.

Els alt'res,
t'ranquils,
no us perdeu res,
simplement'...    

 no era per a vosalt'res.




dimarts, 27 de desembre del 2016

Caquis

Caquis




No sé per què m'ha vingut aquesta paraula a la ment però de fet, fa dies que em roda. Potser és perquè, des de fa un temps, no trobes, a les botigues, aquells fruits vermells, fràgils, dolços... que tants records d'infantesa m'evoquen.
I sí, tenc el record d'un arbre gros, molt gros -s'ha que dir que jo era més petit, bastant més petit-, que omplia una part important del pati de la casa on habitava i que, quan arribava la tardor, dins la fullaraca verda anaven apareixent unes boles vermelles de les quals en donàvem bona compta. Eren grossos, dolços, fràgils i bons, molt bons. Record també que, quan les boles eren de color verd, solíem enverdinar les parets blanques del pati amb gran disgust per part dels pares. Era un moment de rifa de galetes!
També record l'arbre de davant del casat des Canaló on, el recordat l'Amo en Joan, ens en deixava agafar per menjar quan coincidia la nostra estada a la casa i el moment de maduresa del fruit.
I sí, el Diospyros kaki, és un fruit que m'agrada i molt. Però l'autentic, no aquest que trobes ara tractat, que no és que no sigui bo però, no és el mateix. M'agrada l'original, sense complementar i, m'agrada tant que, de fet, n'he regalat algun arbre tot pensant que, com més n'hi hagi i, sobretot, proper, tindré més possibilitats de gaudir-ne. I ara, que s'atraca temps de presents, no descart el que insistesqui amb regalar el mateix.
Pens però, que he de modificar les condicions. Estic per només regalar el noranta per cent de l'arbre. Pot ser, així, garantiré la propietat d'una part del fruit. No sé per què m'ha vingut aquest pensament...




dijous, 8 de desembre del 2016

Bolets

Bolets

Pens que potser avui serà el dia. Tindré sort. No com tantes vegades, no, avui toca. Algun dia ha de ser i, avui, estaria bé.
No hi ha com començar amb moral. El resultat ja es veurà. Boni segur serà com sempre. Quan dugui una estona rodant, aquell "avui serà el dia", s'anirà transformant amb: a veure si almanco en puc dur un plat...
Prest, prest, la intenció, és aconseguir alguna cosa per a poder fer una menjada. Ja quasi és igual el que sigui mentre sigui comestible.
Al final no s'aconsegueix trobar aquell rotlo d'esclata-sangs desitjat, ni siquiera es pot omplir el paner  trobant-los d'un a un. Just me de conformar amb un plat de mescla si som atrevit a provar diversos gusts i textures.
El que no pot faltar però és una fotografia per deixar constància que hi era. Que ho vaig intentar. Que no tot ha estat un fracàs. Perquè, en aquest cas, una imatge, val més que la panxa plena.

dijous, 24 de novembre del 2016

Llombrígol del món

Llombrígol del món


No hi ha res com viatjar i veure món per a col·locar  les coses al seu lloc.
Per tot arreu hi ha alguna cosa a veure. Que admirar. Per a tot hi ha un perquè a demanar, alguna cosa que fa pensar. Una cosa més gran o més petita... I no hi ha res com la tornada per a valorar el que és, el que se té, el que som.
Possiblement però, quan ets a un aeroport, sobre tot si aquest és gros, és quan te n'adones, en un espai reduït, de la varietat de tot. De la varietat en la manera de vestir, dels diferents idiomes que es poden rallar en pocs metres de distància, de les peculiaritats individuals que ens fan únics dins la gran família humana...
I tu n'ets un més. Segueixes aquesta mena de marabunta guiada per arribar al teu destí. Ascensors, escales mecàniques, passadissos per a passar els controls... Sempre fent cua, sempre formant part d'un tot fins que, de cop, deixes de seguir el grup en què  anaves i et desvies per a anar cap al teu destí. Veus que has quedat, gairebé, tot sol. Que a mesura que t'apropes a la teva porta d'embarcament es va reduint el grup. Que al teu destí és, dins del conjunt, petit, insignificant.
I se't romp un poc aquella idea d'importància, de grandesa. De ser el centre de tot. De ser el llombrígol del món.
Però, passat aquell moment de realitat, tornes al teu país, tornes a casa, no costa gaire temps tornar a pensar en què tens el més gran, en què el món gira al voltant teu.
Et basta mirar una sortida de sol per a saber que sí, que vius al llombrígol d'aquest món.

dilluns, 31 d’octubre del 2016

La baralla

Cròniques de Vihigiland



La baralla

L'opinió generalitzada és que aquesta, la terra nostra, és una terra de pau però, les evidències arqueològiques i històriques, ens diuen el contrari. Poblats talaiòtics murallats... Talaiots com a torres de vigilància espacial... Romans, vàndals, àrabs, turcs, anglesos, francesos, espanyols... Tots, per una causa o altra, han vessat sang dels que aquí vivien. Però, la creença, és que aquesta és una terra de pau. 

I allà era jo. Era un dia bonic. El sol il·luminava radiant, possiblement més fort del normal per ser el temps que era. No em podia queixar. Les expectatives eren bones o, almanco, així ho pensava. 

Un promontori rocós allà, als Coloms de Dalt, que els antics habitants havien folrat amb un mur de grans pedres, promontori que feia ja, molts anys, que no havia visitat. Retrobar-me allà no em donaria records però, sí, possiblement, noves dades per a la seva interpretació. Conèixer i entendre el passat ens hauria de fer possible un nou futur. Es veu però, que no tot-hom en té interès. I sí, allà era jo. Amb ganes de redescobrir. No podia esperar que succeís el que succeí!

La vegetació era espessa. Algun viarany obert per qui sap qui, per a fer, ves a saber que. Possiblement, també, obert pel pas d'alguna bístia. M'havia d'obrir pas posant-hi tots els sentits ja que, les branques, no s'acoquinaven al meu pas. Així em vaig trobar amb una branca petita que em feia nosa i, zas, la vaig rompre. Crassa errada. A la següent passa una branca s'agafà del meu peu i, badablam, batuda al canto. Vaig caure com un tronc i, com un tronc, vaig quedar estirat a terra una bona estona. Quina estomacada! No hi havia ningú més que jo però, tenia la sensació de que, algú, baix baix, estava rient. 

En estar refet, vaig resseguir, ferit i fotut, la meva exploració. Vaig visitar les coves del Coster dels Coloms. També feia temps que no hi havia estat, de fet, ni recordava el que em trobaria. Vaig escoltar els càntics que ressonaven  des de la Cova dels Coloms i vaig tornar per on havia vingut.

Aquesta baralla l'havia perdut però, per tot el que es pot veure, hi tornaré!

dilluns, 17 d’octubre del 2016

A l'alba...

A l'alba...


A l'alba, quan just clareja, m'agrada caminar... 
És el moment en què el cap està net. Net dels dimonis dels somnis. 
Net dels dimonis que aniran apareixent durant tot el dia.
Un bon moment per a reflexionar sobre el perquè del tot plegat. 


D'obrir noves vies de diàleg amb un mateix, 
de deixar lliure els pensaments, 
de descobrir que tot pot arribar a ser tan senzill com el moment. 
La llum va guanyant el seu espai. El rellotge no s'atura. 
Prest serà el moment de començar a pensar seriosament amb el futur immediat.
Esper. Vull recordar aquests darrers moments de netedat.
Sé que esta a punt d'acabar però, vull assaborir-ho fins al darrer moment.
El sol ja puja per la Mola. Torn a la realitat.

Avui, com molts dies, era tot sol. La teva imatge, però, s'amagava darrere dels núvols.
Demà... Qui sap demà...
Pot ser, demà, caminarem junts i, el cap, n'estarà ple un de l'altre...

dilluns, 12 de setembre del 2016

Pors

Pors



Por de tu, por de mi,
por dels homes que no volen la nit...
(Raimon, 1967)
Mir per la finestra i mir,
plourà, no plourà?
No mir si hi ets, ho sé.

Surt al carrer i mir.
Camín. Coincidirem?
Segur que no. Ho sé.

El sol despunta per l'horitzó,
la claror del dia guanya la foscor,
l'ànima creix junt amb l'esperança...

Les hores passen,
cont els minuts,
els segons. Avui?
El sol ha voltat l'esfera,
els seus rajos, ara, són suaus,
les possibilitats s'esgoten...

Sona el telèfon. No, no ets tu.
Torna el vespre,
alguna cosa és dins jo,
m'estreny, m'ofega...

Demà, segur serà demà!


Un somriure forçat em neix a la boca,
demà, segur serà demà...

A les pors, diuen, se les ha de combatre
o aprendre a conviure amb elles.

A casa, en tenc un armari ple...


diumenge, 4 de setembre del 2016

20 anys amb Gràcia


20 anys amb Gràcia



Preludi de festes,
trobada d'amics,
il·lusions compartides,
confrontacions sanes, 
resultats incerts,
derrotes o victòries...
Celebració assegurada!
Trofeus, records,
coca amb xocolatí...
Vint en són ja!

Tots junts: amics,
joves i familiars.
Tots a l'hora!
Vint anys participant
amb la petanca adaptada
a les festes de Gràcia...
Vint any després
encara hi som.

Som Club Vidalba

dimarts, 23 d’agost del 2016

Història possible.

Història possible.


Era primavera avançada. Els vaixells navegaven per les tranquil·les aigües de la Mediterrània occidental quasi en llibertat. El cors n'estava a l'aguait i, tot just veia unes ballumes, ja aixecava vela i cap a sa feina. I, aquesta, ho era terra de corsaris.

Els continus canvis d'autoritat no facilitava, però, la feina. A cada canvi de bandera, a cada nou aliat, s'havia de dirigir la vista cap a un altre objectiu. Quan s'agafava una presa, l'autoritat vigent havia de declarar si el botí era legal o no.

Per açò, el vaixell de bandera genovesa, estava amarrat al norai a la sortida de la cala de Santandria. Tot esperant que el Governador de l'illa els concedís la llibertat i poder, així, recuperar el vaixell i resseguir viatge cap a Barcelona. La carrega, un grapat de materials de construcció, sobretot marbres i eines, i una colla de picapedrers. L'obra, segur que no era menor.

Mentre feien temps, un dels picapedrers, va voltejar la cala. Va observar la feina de picar la pedra que s'havia fet en temps passat obrint tot un seguit de coves per enterrar els seus morts. N'hi havia de bastes, grolleres, inacabades però, en alguna, hi va observar la feina ben feta de qui sabia emprar les eines, de per a qui, el més petit detall, era important. Ho reconegué i somrigué.

En tornar al vaixell va agafar les seves eines i deixà gravat, allà, prop del norai, la seva senya, com volent dir que l'antic picapedrer podria haver estat un més de la seva quadrilla i que, la seva feina era com si fos d'ell.

El Governador de l'illa va donar la presa per il·legal i pogueren resseguir el viatge. Mai més tornaren.

* * *


El 2005, fent una prospecció a sa cala per intentar esbrinar quins elements de patrimoni hi havia a la zona i poder, també, delimitar la necròpolis, vam trobar, picat a la roca, prop d'un antic norai, un signe lapidari. El signe és igual que el que es troba a la Catedral de Sant Esteve a Viena i conegut amb el nom de Quatre de Cifre. Qui sap qui el va picar i per què.


diumenge, 7 d’agost del 2016

Besada eterna

Besada eterna

Era una història d'amor.
Una història d'odi entre famílies.
Una trama repetida una i
altra vegada, al llarg del temps.

Una història d'una jova enamorada
d'un jove enamorat,
d'unes famílies enfrontades.


Una història sense futur.
Els sentiments clamaven
per la llibertat d'elegir,
per una possibilitat.

Res hauria d'impedir
el desitj d'un futur en comú,
de viure la felicitat,
de deixar una nova llavor
a aquest món nostre.

Però la història,
ai!, la història, 
és la que és i,
com altres vegades, 
ens mostra la nostra essència.
La història no fou possible.






La lluna n'era un testimoni mut
de les inquietuds, dels sentiments,
del patiment...
No pogué, però, quedar indiferent i,
tot i la prohibició a la interferència,
intervingué.











En recollí de la besada
la força, el desig, la desolació,
els sentiments, la vida...
Ho recollí tot, 
tot el que va poder i
ho convertí en pedra,
perquè tothom pogués admirar
l'amor de la parella 
en una besada eterna.





diumenge, 31 de juliol del 2016

En despertar III

En despertar   III



Avui, en despertar, 
estava sol i, tot
i la teva absència,
estava immers en un
agradable somni,
on,  la teva presència
baix els llençols,
m'omplia de goig.


Avui, en despertar,
he mirat el teu espai
i n'he passat la mà.
L'he notat buit,
fred.

Però avui, en despertar,
he recordat que el moment
n'és prop.

Avui, en  despertar,
he recordat el somni:
el teu cos nu,
els teus pits,
els ulls, 
la teva mirada.
Com fèiem l'amor,
frenèticament i salvatgement,
com si fos la darrera vegada...

Avui, en despertar,
estava immers 
en un agradable somni,
realitat del demà.

dilluns, 25 de juliol del 2016

En despertar II

En despertar   II



Avui, en despertar, 
he notat la teva absència.

Avui, en despertar,
he mirat el teu espai.
N'he passat la mà i
notat la fredor 
baix els llençols.

Avui en despertar,
he recordat els teus pits,
els ulls, 
la mirada.

Avui, en despertar,
t'he enyorat.
He enyorat fer l'amor
com ho fèiem sempre,
frenèticament i salvatgement,
com si fos la darrera vegada...

Avui, estava immers 
en un agradable somni,
fins a despertar.

dissabte, 16 de juliol del 2016

En despertar

En despertar



Avui, en despertar, 
he notat la teva presència.
He observat la tranquil·la 
respiració. La serenor
de la cara.

Avui, en despertar,
he mirat el teu cos nu...
He acariciat els teus pits,
has obert els ulls i, m'has
mirat

Avui, en despertar,
en fet l'amor com mai,


frenèticament i salvatgement,
com si fos la darrera vegada...

Avui, en despertar,
estava immers en un
agradable somni.

dimarts, 5 de juliol del 2016

Sant Joan 2016




Han passat com un llamp. Ràpid. Fugaç. Només les normes de seguretat as Pla van allargar un tram de festa de la qual en fa temps que no la veig de prop. Un ja no és el que era i el nombre de persones que hi ha tampoc.

Han estat unes festes viscudes intensament tot intentant ser  present, sigui de cos o d'ànima, a molts dels moments. La sortida dels Fru-frus, els foguerons, el primer toc, es Born, les avellanes, la tornada de Sant Joan de Missa, les corregudes de ses Voltes, el caragol de Santa Clara, els jocs del matí, ses Voltes i Santa Clara, sa comitiva cap a sa Catedral, sa Convidada als jocs, els jocs des Pla, ses corregudes de ses Voltes, el caragol de Santa Clara, l'acomiadament del Caixer Senyor amb sa Capellana abans de deixar els cavalls... Uf! Més que moltes altres vegades!


I, entri, entri, un poc de tot. Anècdotes, imatges, retrobaments... Un Sant Joan de dalt de tot! Bé, no sé si de dalt ja que ells pugen a Maó i, clar, si pugen, és que són baix però, un Sant Joan de baix de tot podria ser mal entens o sigui que només un molt bon Sant Joan.

No va faltar la salutació a un bon grapat d'amics, amics de penúries, de pedres treballades, de pedres més antigues, de fatigues... La jova de la foto, sí, la de cada any... L'essència de les festes, sempre pels mateixos racons, sempre amb el seu somriure... Les visites voluntàriament obligades... Diuen que ningú no n'és imprescindible però també diuen que as Pla hi falta gent i, jo, per si de cas, no as Pla, però si a les festes, hi vaig; no sigui que vagi errat i no es puguin celebrar.

Records que et queden, imatges irrepetibles, temps que ja no tornarà...






Pot ser l'any que ve tengui un nou Sant Joan...

diumenge, 26 de juny del 2016

T'esperaré



No sé el temps que ha passat
ni quant en queda per venir.
     Sé el que vam viure
          en aquells intensos breus moments.

Els records m'agombolen.
     Fins i tot em desesperen
          per aquest temps perdut.

El caminar per la platja
amb aquella aigua fresca
     tot deixant l'acaronament de les ones
          als peus...

El somriure fort, natural, 
d'aquells llavis que cercaven la complicitat
     amb els meus...

Les mans juganeres 
descobrint el cos de l'altre...

No sé el temps que ha passat però,
t'esperaré, aquí, 
     com abans ho vaig fer,
       assegut a sa vorera.





dissabte, 11 de juny del 2016

T'he trobat a faltar



T'he trobat a faltar. Molt!
Temps sense saber res de tu, tant...
Però, immòbil, com una pedra sembrada,
no he sortit al teu encontre.

Ha passat el temps. Massa.!
Ara, la pedra és desarrelada i,
com una llavor,
he partit camí endavant,
amb rumb incert,
per a trobar-te. Per compartir,
si vols, el que ens quedi
que, just per un segon,
ja ho valdrà.

dimecres, 1 de juny del 2016

Reixes


En veure la imatge em vaig demanar el perquè.
En tenia curiositat.

Me la vaig mirar una bona estona 
fent les meves càbales.
Era tan senzilla, tan fràgil...
No podia entendre que hi feia darrere del reixat.

Que podia haver fet per merèixer aquesta situació?
Havia fet res o eren les circumstàncies?
Havia estat una decisió d'algú i, per què?
Pel seu significat?
Per ser una flor vermella?

Seguia mirant i rumiant...
Ella em va mirar i somrigué amb tristor.
Em vaig adonar,
em va venir la llum,
ho vaig veure clar,
la reixa, el perquè, ...

Les circumstàncies,
les obligacions,
els sentiments,
la vida...

El presoner som jo!
Jo som darrere la reixa!

dimarts, 31 de maig del 2016

Reixes

Reixes

En veure la imatge em vaig demanar el perquè.
En tenia curiositat.

Me la vaig mirar una bona estona 
fent les meves càbales.
Era tan senzilla, tan fràgil...
No podia entendre que hi feia darrere del reixat.

Que podia haver fet per merèixer aquesta situació?
Havia fet res o eren les circumstàncies?
Havia estat una decisió d'algú i, per què?
Pel seu significat?
Per ser una flor vermella?

Seguia mirant i rumiant...
Ella em va mirar i somrigué amb tristor.
Em vaig adonar,
em va venir la llum,
ho vaig veure clar,
la reixa, el perquè, ...

Les circumstàncies,
les obligacions,
els sentiments,
la vida...

El presoner som jo!
Jo som darrere la reixa!

dimarts, 17 de maig del 2016

un cafè?

Un cafè?

Un cafè?
Sí, sols un cafè.
Amb un cafè
em don per satisfet.

Sí, un cafè a l'any.
Pareix poca cosa però,
és un cafè.

És un cafè amb companyia.
És un cafè amb la teva 
companyia.
Ai,
la teva companyia!

Però, el cafè...
la seva aroma...
Sentir aquella escalfor a les mans...
Sentir el gust
quan el poses a la boca...
La sensació quan s'endinsa al cos...

Sí, un cafè,
Sí, la teva companyia!

Pot ser, un dia també,
el compartirem, el cafè,
sí, el primer del matí.
Sí, sense aixecar-nos del llit.

dijous, 28 d’abril del 2016

Tot per unes tombes

M'agrada replegar paper, de fet m'agrada replegar de tot però, tenc debilitat pel que està imprès. Ho guard quasi tot. Una notícia sobre la descoberta d'un jaciment arqueològic, una nota de premsa d'un llibre, un programa de festes, un article sobre algun aspecte de la nostra història... Tot. Ho amunton fins que el munt ja no aguanta. Normalment quan passa açò el que faig és agafar el munt i, valgui la redundància, ho pos a un armari damunt d'algun altre munt més antic fins que, aquest, també cau de l'armari o ja no ni queb més. Llavors ve el moment de netejar. De repassar el que he anat guardant durant aquest temps i revisar el que de veritat em pot servir. Llegir o rellegir escrits de fa dos, cinc, deu o més anys té el seu interès i, a més, més d'una vegada em trob amb sorpreses.


Va ser així que em vaig trobar amb un article del diari Menorca de l'any 2012 de la col·lecció “Entre els plecs de la memòria” de n'Adolf Sintes que parlava de Sargossam Nou o, també, Santa Caterina de Binidalí.
En llegir-lo em vaig trobar amb un paràgraf que citat textualment diu així: La Tanca des Nínxol o de sa Roca Plana té quatre o cinc tombes petites excavades a les roques planeres, grans i llises, llevat d'una de més alta i arrodonida que sembla la inquietant petjada d'un genoll “de gegant”.

Les paraules “quatre o cinc tombes” em van ressonar dins el cervell. No recordava que hi hagués res a la bibliografia arqueològica citat en aquell lloc però si pels voltants. No recordar no vol dir però, que no hi hagi res. Res, no vaig trobar, res. Vaig demanar informació a l'autor per a saber si em podia indicar com localitzar-les però no ho havia documentat ni tampoc ho recordava. M'indicà que a l'excursió hi havia participat amb l'autor de “cada tanca un nom” i que em podria indicar on era la tanca indicada. Així ho vaig fer i, sense deixar passar molt de temps, vaig anar a cercar les dites tombes.

Localitzar la tanca va ser fàcil. Amb les indicacions donades i la tecnologia actual no hi ha pèrdua. Havia de ser senzill però, no. Vaig rodar i rodar i tornar a rodar però, de les tombes, ni senyals de vida. El sol queia a plom i, decidí deixar-ho per un altre dia. Hauria de trobar més informació i la demanà.

Vam quedar per avui matí, a les deu, a les barreres del lloc. N'Adolf havia contactat amb en Toni, un vell resident al lloc en la seva joventut que sí que recordava on són les tombes i que, molt amablement, s'havia ofert a acompanyar-mos. 

Les tombes eren a la tanca on jo havia estat, completament tapades de vegetació, invisibles, però, en Toni, no ha dubtat gens on havíem de mirar. He hagut de tallar quatre branques per a poder treure una foto però, ara ja sé on són. Aquestes no es perdran. Menorca comptarà amb un nou jaciment arqueològic.




dijous, 14 d’abril del 2016

Bon dia

Bon dia...

Bon dia. Sí, amb un simple bon dia. Cada dia enviï aquest desig, una simple salutació acompanyada amb una fotografia del moment i, normalment, un comentari, un molt petit comentari de la foto, del que pens, del que sent, del que podria ser... No és res original, més bé una còpia del que durant un temps vaig rebre i que em va engrescar. Així va començar i, mesos després, encara dura.  

No hi ha hora. No hi ha res predeterminat. Sols la intenció de saludar a un ranxet de persones molt diverses que per alguna circumstància han passat, o encara hi són, en la trajectòria de la meva vida. Família, amics, companys de feina... No, no hi són tots, la llista seria interminable. Tampoc hi hauria cap problema en ampliar-la si fos el cas.

No sé si pels que ho reben n'és un engrony o per contra, ho esperen. Pot ser hi hagi de tot. Aquest és un dels motius  per que no faig la llista més gran, encara que dels que hi ha tots saben que en voler poden sortir-ne.

Així, en un moment determinat, enviï aquest bon dia. De vegades  ja és el capvespre o el vespre però per poc que en tengui ocasió és de bona hora perquè el desig  en tengui més durada.

Molts dies, després d'enviar la foto, em trob amb moltes més imatges que crec valdria la pena que tothom en pogués gaudir però, no, només una foto, sols un bon dia.

La sortida de sol, les pedres, les flors... en són els motius principals. Pot ser pareix un poc repetitiu però, pens que aconseguesc, uns dies millor que altres, frescor en el missatge.

Amb açò, he deixat un poc abandonat el blog però no en renunciï a ell. Pens que segueix essent una eina per expressar el que em passa pel cap, ja sigui realitat, fantasia o una mescla indestriable d'ambdues i per seguir mostrant fotografies, que de fet són les mateixes que podria posar al bon dia.

Bon dia.


dijous, 10 de març del 2016

Cigonyicida





A les històries el hi podem donar la llargària en el temps que ens interessa. Quan volem podem fer que tot sigui de ja o, si volem, ho podem allargar tan com vulguem. Aquest cas n'és un exemple...

Era un dia de desembre quan, anant a veure unes coves, vam trobar-nos amb un exemplar jove de cigonya. Estava sola passejant per una tanca conreada, suposadament a la recerca de menjar. Ens adonarem que estava anellada i intentarem fer alguna foto, tan de l'exemplar com de l'anella, voliem per una banda ampliar la col·lecció fotogràfica d'ocells i, per l'altre, passar-la als companys ornitòlegs ja que, de les dades de l'anella, en treuen valuosa informació del moviment migratori dels ocells. De les dades d'aquesta podem dir que va néixer a la localitat sueca de Kristianstad i que fou anellada al niu el 16 de juny de 2015. Només havia recorregut una distancia de quasi bé 2000 km!.

Dilluns, per raons laborals, vaig ser per la zona de Ciutadella. Una visita a una cova, una més, per a fer algunes comprovacions. La veritat és que ja hi havia anat el divendres però, en aquest cas, no sabia amb que em trobaria i, la veritat, en trobar-m'hi, vaig tenir clar que no era de fer-ho un de tot sol. Per açò hi tornà aquest dilluns.

Una cova amb un accés força estret obert fa relativament poc. Amb fang. Amb un caramull d'estalactites primes... 

Bé, al que anàvem. Se'ns feia tard. Havíem de tornar a Maó si volia acabar a hora. No és que frissés més però intentava no perdre el temps. Havíem baixat la Costa Nova i enfilàvem el Pla Verd quan de sobte, sense avisar, sense posar cap intermitent, sortida del no res, ens vam trobar amb un ocellot al davant i... no hi vaig ser a temps. El cop encara ressona a les meves orelles. Vam aturar el cotxe. Sabíem el que era, qui era. Mirarem la voravia i el costat per a intentar pal·liar el possible mal però no trobarem res. Al cap d'una estona vam veure la cigonya que pasturava dues tanques més avall. Pareixia sencera, que caminava amb normalitat i, a més, fins allà hi havia anat volant. Quin ensurt. M'hagués dolgut molt ser un cigonyicida.

(les fotos només són per deixar constància que, de vegades, en algun escrit, hi ha alguna cosa real)

dilluns, 15 de febrer del 2016

Més fantasmades II

Més fantasmades II.



Aquestes van quedar perdudes dins un caixó de l'ordinador, no sé si ja volen dir el mateix però, segueixen sent fantasmades.

Resistència.

Fins quan podrà resistir l'ànima la teva absència? Morirà en l'intent de recuperar el que s'ha perdut?


Sal.

Com la del cocó, n'he recollit un sac de la dessecació de les llàgrimes.


Sèrum.

Molt n'he hagut de menester per alimentar els ulls i resistir el treball del llagrimer.