dimarts, 20 de març del 2012

A Bahréin Aayat Al-Qormozi, poetessa (Amnistia Internacional)

Ja s'escolta el cant dels ocells.
És matinada.
L'inici d'un nou dia.
La primavera és prop i,
molts, en tenen la sang alterada.
Demà seguiran lliures,
 com el sol i el vent.


Mentre, et llegeix.
Em fas pensar.
No em puc adonar
del que passa,
del perquè de tantes coses.
No sé que fer.
No sé si puc fer.


Sé que les presons
no sempre tenen barrots.
No se´...
Demà...


             seràs lliure?

dissabte, 10 de març del 2012

Flaix

La vista del penya-segat era impressionant! Serrat des de dalt fins a tocar la mar. 


No sé quina distància hi havia però, la mar, es veia molt enfora.


Les gavines donaven passades amb el seu vol màgic. Cridaven. Tampoc no sé si era per saludar o per escridassar-me per algun motiu.


De sobte, vaig ser molt prop de la mar. Prop  però, que molt prop! 


I tota la vista que estava gaudint es transforma. Era com si els ulls miressin a on era jo. Com si els ulls en que mirava no fossin els meus.


Només va ser un moment. Un flaix. Un enlluernament pel sol. Un...


En recuperar-me de  l'ensurt, encara tenia unes quantes plomes que em sortien del braç...

Per uns instants, m'havia convertit en gavina.

dimecres, 7 de març del 2012

Ella

La llum era apagada. La penombra omplia fins el racó més amagat de l'estància rebotant contra les parets despullades.


Ella era bé al centre de l'espai asseguda al terra. Tota nua. Arrupida. Amb les mans abraçant les cames i el cap recolzat a sobre els genolls. Muda. Esperant. Plorava i esperava.


Les llàgrimes regalimaven per la fina pell fins a tocar enterra.


Tot i no ser possible, la foscor pareixia tornar, de cada cop, més negra.


No hi havia més soroll que el de la seva respiració i el tro d'alguna que altra gota, guanyada per la gravetat, explotava en impactar sobre la freda rajola, el so del qual s'escampava en ones cap a l'infinit.


El ressò del silenci  consumia, a poc a poc, el que li quedava d'ànima. Prest només quedaria el record de la seva essència. L'espai fins aquell moment per ella ocupat, seria omplert de buidor. De res. 


Ningú, mai més, en sabria res de l'esperança.