divendres, 25 de juliol del 2014

Missatge

Esper un missatge
sí, un missatge,
encara que no digui res.
Només un missatge,
només per a saber
sí, per a saber,
que hi ets...
que hi som.

L'esper ansiós
esperant aquell so d'avís,
esperant que sigui...
el que esper.

I ho esper des de l'altre dia,
ho esper d'abans d'ahir, 
d'ahir...
i avui també.

Demà... demà...

Esper un missatge...
Esper una mirada silenciosa...
Esper una paraula al dia...
i un somni per cada estel.

dimarts, 22 de juliol del 2014

Sa foto

Que puc dir de les festes de Sant Joan que no s'hagi dit ja. Crec que res a manco que ho faci des d'una perspectiva personal on, possiblement, podria trobar algun fet, alguna sensació, que no s'hagi escrit i, així i tot, ho dubt.

Fa anys que vaig a les festes, molts d'anys si ho compar amb la meva edat i que som de l'altre pol de l'illa. I és que les festes de Sant Joan són les festes de Sant Joan. 

A elles si pot anar per molts de motius. Jo hi vaig per, la pols, l'olor a cavall... Sí, com a la majoria, hi ha coses que no m'agraden tant, coses que canviaria, coses que... Bé, hi vaig, com són, hi anava com eren, esper anar-hi com seran. 

I és que l'evolució modifica, es vulgui o no, aspectes de la festa. De què celebrar. De com celebrar-ho. Record que fa anys, bastants, podies ser prop dels jocs, al costat d'on hi havia el barull. De fet tenc un minúscul tros de carota, jo! que no m'atrac on hi pugui haver empentes, pressió humana...

Amb els anys he intentat veure diferents aspectes de la festa. La recollida de bandera, el replec, els caragols... No em consider un coneixedor de la festa però m'agrada saber-ne el què, el com, el perquè i, m'agradi més o manco, acceptar-les com són i gaudir-ne dels diferents matisos que pugui trobar, observar...

Les he viscut de jove, amb por als cavalls, fent la volta pel caragol de Santa Clara, obligant-me a passejar per aquells carrers estrets plens de gent, de cavalls, de pols... rient amb els companys, o corrent perquè un cavall s'havia atracat més del comte. 

Des de fa uns anys les mir amb altres ulls. A més de la companyia humana sempre en duc la màquina de fotografiar. No crec quedi res a fotografiar. De fet si un va mirant podria anar botant de retrat en retrat per a tots els llocs de la festa sense por a perdre'ns cap detall però, a jo, me n'hi falten moltes d'imatges que siguin fetes per la meva ma. Sempre hi ha un nou detall que pot ser la foto, la meva foto, de l'any.

De fet enguany ho tenia tot a punt. Una imatge per recordar. Un contrast de llum, de sol i d'ombra. Un contrast de colors. Una profunditat de camp adequada per a ressaltar l'objecte en qüestió. La velocitat convenient per aconseguir aturar el moviment. Bé, el que diríem una foto en dispar automàtic, perquè si he de mirar tot el que he escrit per disparar, encara estaria en la primera. Idò sí. Tot era apunt i... maleits fotògrafs! Quina manera d'amargar-me el dia. 

Em va agafar un atac! Mira que tots tenim dret a treure fotografies però redéu, aquesta era la meva!

Tot d'una vaig començar a cavil·lar si hi havia algun petit dimoni que em perseguia per tal d'impedir aconseguir l'objectiu a assolir o, si alguna força superior, tenia alguna cosa en contra meva i em posava entrebancs simplement perquè no en som com, segons ella, hauria de ser.

També vaig pensar en quantes vegades de la vida podem estar a tocar qualsevol cosa i no ho aconseguim i simplement no ens adonem de que ho teníem.

Al final, no serà la foto de l'any, però vaig aconseguir captar l'encert de l'ensortilla. El proper Sant Joan, possiblement, tornaré a provar ventura en algun moment de les festes i qui sap ara que en sortirà.





dilluns, 14 de juliol del 2014

Sol


Era el dia. La primera lluna plena de l'estiu estava a punt de néixer. Hi havia expectació. Fins i tot el sol s'havia mudat per a aquesta ocasió.

La lluna feia tard. No arribava. Al manco així ho sentia el sol que es començà a impacientar. Es notava, ho notàvem, perquè el cel reflectí el seu poder.

Pot ser era la impaciència, pot ser era temor, pot ser... gelosia. Tot era foc. Ni les aigües de tots els oceans podien aplacar el que el sol sentia en aquells moments i, a poc a poc, desaparegué.

La lluna, presumida, començà a guaitar per darrere d'uns nivolats. Sense immutar-se. Es sabia observada. Sabia que era el seu moment i volia gaudir-lo. Escodrinyà l'horitzó mentre s'anava mostrant cada vegada més.

Vaig sentir que em mirava, que em deia que m'esperava. Que no n'era una sorpresa el veure'm. Vaig sentir que em somreia mentre s'enlairava cel amunt i que m'enviava, com si d'un ser superior es tractes, la possibilitat de demanar un desig.

Vaig respirar profundament mentre li obria el cor. El desig es va gravar en ell i el segellà.

Sé, que el mes que ve, a la propera lluna plena, ella i jo, ens tornarem a mirar als ulls. Pot ser em torni a regalar un desig...






dijous, 3 de juliol del 2014

Batalles santjoaneres

El repte havia estat llençat, ja no hi havia volta enrere.
Només els petits detalls de com es dirimiria l'enfrontament, de qui en seria el jutge supervisor i poca cosa més, feia falta per començar. S'havia cercat un lloc arredossat entre dels carrers de la ciutat antiga, enfora d'estranys.
Hi havia fortes pressions. El dia, un 24 de juny. Els contrincants, un de cada pol de l'illa. Un mascle contra una femella... Tot  tenia massa significats.
No hi havia por. Ambdós estaven convençuts de les seves possibilitats. Cap del dos en tenia cap dubte de la seva victòria.
Eren un al davant l'altre. Es miraven fixament. Ningú no reculava. La situació s'estava posant molt tensa. Els ulls els començaven a brillar, s'agafaren de les mans... El desenllaç era imminent quan un crit de l'arbitre ho deixa tot enlaire...
─Prou. Empat. Ha estat un empat. Ningú no ha guanyat la guerra de mirades- Va decretar.
Els dos contrincants van fer una bufada de descans, somrieren i s'abraçaren.
Els ulls, les seves mirades, seguien sent de les més polides de Sant Joan.