divendres, 14 de desembre de 2018

Sa coveta perduda



Sa coveta perduda


Aquesta història, és una manera de dir-ho, va començar el 2009; concretament el dia tres de novembre, un dimarts.
Bé, fos pel que fos,  feia una caminada per es Pas de s’Illa, des de la punta de Fra Bernat cap a ponent. No record cercar res en especial. Hi ha una petita necròpolis, restes del que va ser el cordó de vigilància de quan l’illa dels Coloms va esdevenir llatzeret, alguna resta d’estructures militars d’aquestes que trobes voltant l’illa i, crec, que res més.
Com sempre, vaig fent alguna foto què, després, intent arxivar amb la seva referència concreta, ja sigui un element de patrimoni històric, una flor, un animaló, un paisatge o el que sigui. Va ser al moment que intentava classificar les fotos que em vaig adonar que una d’elles, la d’un petit hipogeu, era nou, no el tenia fitxat a aquest! Bé, ja hi tornaria per a situar-lo en coordenades i fer més fotografies, ja que només en tenia una.
Bé, fos pel que fos, no hi havia tornat.
Fa un temps, no gaire, en netejar informació per a l’inventari espeleològic de Menorca, ens vam trobar amb la referència d’aquest hipogeu però sense dades.
I ara...?
Ja no recordava res! Però res de res. Havia de tornar a la zona a cercar-lo i documentar, amb coordenades i fotografies i, millor, amb planimetria, però, primer, s’havia de localitzar. Tenc unes bones referències. Compt amb les fotografies anterior i posterior.
La fotografia anterior és feta des de davant d’una petita cova natural però que sembla té parts modificades per l’home, molt possiblement en temps antics i que, avui, s’empra per a posar-hi trastos. D’una foto a l’altra, hi ha un temps màxim d’un minut.
La fotografia posterior és feta cap el pati de la cova ocupada, just al costat de la coveta dels trastos. Per tant, indica una ruta circular. D’aquesta foto a l’anterior hi ha un màxim de dos minuts. O sigui, que en un marge d’un màxim de tres minuts, el 2009, vaig fer les tres fotos i que la d’enmig és la coveta perduda. Fa poc, un company de fatigues espeleològiques va ser per la zona i va fer capot.
Per la meva part també hi he tornat. Més concretament hi he estat aquesta setmana i, també vaig fer capot.  Vaig rodar i rodar per dalt, per baix, a ponent, a llevant i..., res. No hi va haver manera de trobar-la.
Sembla que hauria de ser fàcil però...
Hi tornaré, ves quin remei! Potser una mata l’estigui tapant, potser no llegeix bé la informació, potser hi ha alguna cosa errada... El que sí que és clar és que aquest hipogeu existeix. Ara queda localitzar-lo.
Ja sabeu, si el coneixeu, no dubteu en passar la informació.


diumenge, 18 de novembre de 2018

Només per a tu


Només per a tu

He escorcollat,
a través de la teva mirada,
el més profund dels racons
tot cercant el rebost dels records
dels nostres encontres
trobant, només,
minses miques,
simples pinzellades,
de la nostra història.

Hauré de bombardejar aquest racó
amb tot de sensacions,
anhels, sentiments, imatges, lletres, desigs...,
i tot el que s’ha de menester
per tal que, en el pròxim encontre
la besada,
no sigui una per galta.

divendres, 19 d’octubre de 2018

Temps


Temps

Fa ja uns dies, bé, un temps (és que passa tan de pressa que no te n’adones!), que li vaig demanar si volia casar-se amb jo. Ho vaig dir de sobte, sense pensar, sincerament... Jo mateix em vaig sorprendre del que acabava de fer i, l’altra persona..., més.

Em va somriure, no contestà però em va somriure. Em va fer dues besades, una a cada galta i..., res més. Vam quedar uns moments sense saber que dir, sense saber que fer.

Vaig intentar rompre el gel dient que no havia de contestar ara, que s’ho podia pensar tot el temps que volgués, que jo ho entenia...

Vam acabar el que teníem entre mans sense fer cap més referència a les meves paraules i ens vam acomiadar.

Li vaig dir que esperaria la seva resposta, fos la que fos, al mateix lloc on érem ara. Que el temps no contava, que el que importava era que fos sincera cap a un o altre costat.

Em vaig seure mirant la mar. Vaig mirar com entraven i sortien les barques del port. La sortida del sol. Dies de fred... Sempre esperant, només, una resposta, un sí, un no.

El temps, no sé quan, ha anat passant i, jo, assegut a sa vorera, esper encara aquesta resposta, sí..., o no.




dimarts, 18 de setembre de 2018

Petjades


 Petjades


La petjada ferma,
     res no l'atura.
La boira de pols ompl l'aire
dels carrerons del caragol.


On ets que no et trob?
No sé si t'he dit mai que t'estim.
Ho has vist en la meva mirada?


Duc la mà plena de suor
   de cavall negre,
      de festa ...,
         de Sant Joan.


Les passes ara són lentes,
     l'alba és prop.
És ple i no veig ningú.

On ets que no et trob?
Te dit mai que t'estim?
Ho has vist en la meva mirada?

dimarts, 21 d’agost de 2018

Sol amagat


Sol Amagat


No en tenc records de tants dies seguits
sense saber res de tu.
He arribat a pensar que estaves enfadat amb jo!
Ni al matí, ni al fosquet,
as propiciat que et pugui donar el bon dia,
la bona nit...,
fins avui.
Avui t’he retrobat! Han estat sols uns instants
però, tan intensos...
Massa dies entre nivolats i boires baixes...
Massa dies enfora del lloc adequat...
I, avui, ens hem dit bona nit com a bons amics.
Gràcies sol per acompanyar-me en tants moments.
Gràcies sol pel delit de la teva presència.


(Islàndia, 180616)

dimecres, 1 d’agost de 2018

Aigües tranquil·les


Aigües tranquil·les




El llamp va ser directe!


Ferí al punt feble
                   de la raó!


La tempesta s’aixecà presta
      i ferotge...

─Qui gosa tenir res a dir?...

El tro deixà en silenci
                 les opinions...

I després, ara, la calma.

Les aigües corren tranquil·les
                     
                           al so del seny...


dimecres, 4 de juliol de 2018

Els renous del silenci


Els renous del silenci


Escodriny cap al meu interior
a la recerca del jo
què, amagat rere
sensacions confuses,
escolta els renous del silenci.


No deix de sorprendre’m
de les inquietuds
que resten per aflorar
per a noves vivències.


Els tresors a descobrir
fan tremolar les emocions
que brollen agombolades,
unes amb les altres,
amb desig de vida.


Sabrà el cervell llegir
les senyes inequívoques
i guiar les passes
per a què, el jo,
tengui una vida feliç?