dimarts, 27 d’agost de 2019

Esfinx




Menorca terra de gegants. Sí, de gegants, o açò, és el que ens diuen les velles històries.
Ja sé, avui costa de creure però, és el que, de generació en generació, s’havia transmès d’avis a nets fins que la modernitat ha robat el sentit d’escoltar aquestes històries.
I sí, així ho contaven...
Fa molts d’anys, molts, molts d’anys, a la terra hi havia gegants. Persones molt especials i amb molta força. Els agradava modelar els paisatges al seu gust, mesclant tipus de roca, de terres, de vegetació... Aquí més alt, aquí més baix, aquí un solc, aquí aigua... I va ser així que feren el que ara coneixem com Menorca, la nostra terra.
I quan ho tingueren tot modelat quedaren embadalits. Havien creat un edèn! Ho consideraren com obra dels déus!
N’estaven enamorats de la seva creació, del seu jardí, tant, que només feien que admirar-lo asseguts a la roca i, així, amb la contemplació, la matèria viva i la roca, es fongueren, s’integraren, transformant-se en una part més del paisatge.



Molt de temps després vinguérem els primers humans i, quan descobrirem aquesta terra, no ho dubtarem, i en férem d’ella, la nostra morada.
En primer, els canvis eren petits. Adaptarem el jardí a les nostres necessitats de manera que, aquestes,  necessitats no desbaratessin el jardí. Respectàvem l’entorn. No podíem ni volíem malmetre els que ens donava vida...
De cada vegada, més i més humans volen viure en aquest paradís i no sempre ho feim respectant el que havien creat els gegants fent malbé indrets que difícilment es recuperaran.
Les ferides no són per una evolució natural, són provocades per cobdícia, per un afany de tenir per tenir, destrossant, més del necessari, el territori i aquest, la terra, la pedra..., començà a gemegar.
Les ferides, de cada vegada més profundes, fan mal i, el jardí, inquiet, es queixà.
No ens adonàvem però, la pertorbació era tan gran que despertà els creadors.
Aquests també en sentien les punxades i, amb aquestes molèsties, començaren a deixondir-se.
El procés de despertar-se no sé quant de llarg serà però, a algun d’aquells gegants, ja se li nota la seva fisonomia.
Pot ser, fins i tot, arribi a temps per a salvaguardar aquest paradís!

dimecres, 31 de juliol de 2019

Liat




Liat, sí.
Liat per esbrinar
que s’amaga al darrera.
Mir i remir,
revis...,
i torn a revisar.
No deix detall sense escorcollar.
Compar, present i passat,
per a trobar-ne paradigmes.
Em sobrepassa!
Tan difícil és...?
Sí, per jo sí.
Deman ajuda...
Ara ho sé!


Orthetrum cancellatum i
Orthetrum coerulescens.
                                    No m’estranya estes liat...

dimarts, 25 de juny de 2019

Atxems


Atxems

Fa temps, bastant de temps ja, que de tant en tant em ve un d’aquests pensaments que no serveixen de res però que em crea curiositat. No puc dir que no sepi el perquè ja que, durant uns quants mesos, ja sigui per al·lèrgia, sigui per un refredat o per qualsevol altre motiu, no és estrany que en faci algun d’atxem, o molts...


Atxem, atxim, atxús, atxis..., segons l’onomatopeia del so sortit des de les entranyes del cos pels forats originàriament creats per a aspirar l’aire per respirar, de vegades de manera estrident, de vegades amb un so que quasi el podríem considerar, fins i tot, ridícul o divertit.

I ara, just a l’entrada de l’estiu, quan pren valor la dita de què la pols de Sant Joan cura els refredats i què, per tant, n’és fàcil que ja no tinguem aquesta molèstia, m’ha tornat a venir a la memòria aquest pensament sobre els atxems.
Idò, el que em sobta és que quan una persona fa un atxem és norma social què, qui ha al costat, exclami un salut o Jesús i, fins i tot, el darrer sigui..., com per desitjar-li un bon estat de salut. Fins aquí el més natural del món. Atxem, idò, desitj de salut.

En canvi, quan una persona tus, ni que sigui amb una tos profunda i forta, esgarrifadora, que no expulsa res de l’interior del cos perquè ho tenim molt ben agafat, ningú en fa cap exclamació especial. En tot cas se li dóna un cop de mà a l’esquena, cop amb la mà plana, i de vegades, fins i tot, sonor, amb marca, però, de desitj de salut, no.

Bé, idò potser haurem de reivindicar que, en cas de tos, també es desitgi salut!!

dimarts, 21 de maig de 2019

Ca n'Oliver

Ca n’Oliver

Els edificis històrics tenen secrets. Secrets que tot i ser davant els nostres ulls, resten amagats i només, aquelles persones entrenades, com estudiosos, membres de la professió, adeptes d’una secta o organització, en poden desxifrar els seus, a vegades, misteriosos missatges.

Jo no en sé de llegir aquests missatges però en tenc curiositat i m’agrada intentar trobar-los quan visit un edifici que, per raons no escrites, pens és susceptible, n’hi pugui haver.

El normal és que siguin petits detalls... Una eina mesclada en l’ornamentació, un signe representatiu, un... Així era com els antics mestres d’oficis amagaven en les seves obres els senyals identificaries de les seves creences, de la seva organització o, també, el seu segell professional personal. I, aquests detalls, a vegades subtils, a vegades oberts als ulls de tothom, s’han de cercar, ja que poden ser, segons la intencionalitat, o bé, davant els nassos, o bé, als indrets més insospitats.

Qui mira amb ulls de cercador és possible què, de tant en tant, pugui esbrinar-ne algun i, amb més sort, fins i tot, poder desxifrar, si en té, el missatge amagat.

Així són els meus ulls. Cercadors. Sempre mirant, sempre escorcollant... I, de vegades, al lloc més inesperat, troben aquell missatge amagat per a la seva interpretació.

I mira per on, un dia fent temps ja no record per a què, vaig trobar-me amb aquesta façana. Mira que hi havia passat de vegades al davant però, mai, m’havia aturat a mirar la seva ornamentació... De fet, l’edifici es va construir en un temps de bonança econòmica quan el Port servia per al que ha de servir un port. En temps en què les relacions amb els anglesos havien deixat algunes tendències. Amb una família que disposava d’uns recursos per invertir i construir un dels edificis més magnànims de l’època tot i la seva sobrietat de les façanes...

Idò, en aquest edifici, i segons el meu parer, algú va voler deixar patent, un missatge amagat. Només calia descobrir-lo.

Vist el que és visible, tot d’una em vaig adonar que hi havia amagat, al darrere de les imatges, no un missatge sinó que, cadascuna d’elles n’estava contant un de diferent.

Açò implica que diverses persones van tenir poder en la decisió tant amb el que seria l’ambientació de la façana com en la realització de l’obra.

Cavil·lant, no tardà més que uns segons en pensar-hi. Era un temps en què l’illa havia estat retornada a Espanya. Temps on l’església tornava a recuperar un poder social molt gran. Temps on la llibertat sexual no era ben vista, almanco públicament perquè, com en tots els temps històrics, en privat, cadascú, i sobretot qui en tenia possibilitats econòmiques, mantenien certes activitats que no són bones a esmentar.

Era clar. El sexe n’és evident. I tot i que no tothom ho viu ni de la mateixa manera, ni amb la mateixa intensitat, no tenia dubte que, el sexe, n’era el missatge. No només açò, d’aquí el fet de pensar que hi havia més d’una persona implicada, l’autocomplaença n’és evident. Tot i açò, també és clar que alguna cosa no  funciona en un d’ells. Alguna cosa falla. Com si ens volgués avisar de què amb el sexe no sempre es té èxit. En canvi, la segona imatge, ha assolit el punt àlgid de l’orgasme. Tot el seu cos és plaer. I tot, ens ho mostren de manera pública però sigil·losament.

 La tercera imatge en qüestió és diferent. Com si ens volgués donar una altra visió del tema i, aquesta imatge, també és clara. És la visió femenina.

Ella, testimoni permanent dels fets, no pot fer de menys que pensar: Deu meu, quin panorama...!




Sublim!

dilluns, 29 d’abril de 2019

Res


Res

Res de res. Sembla impossible però és així. Estic eixut. Eixut de paraules, de lletres. De ganes d’escriure. I el que és pitjor és que ho voldria fer però no, no puc. M’assec davant l’ordinador i, tot i tenir diversos esborranys boni acabats, no tenc forces per a posar-m’hi. Sempre hi ha alguna altra cosa a la qual don prioritat.

I és que tampoc don abast per aclarir les altres coses a les quals don prioritat. Aclarir les fotos, posar data i lloc, intentant classificar les que són d’animalons, les de botànica, posar nom a les que són d’elements patrimonials... Compartir les que poden ser compartides, ja sigui perquè la foto ho val, ja sigui per a demanar ajuda per a la classificació...

Rescatar l’antiga informació sobre espeleologia que romania oblidada i que, ara, ajuda a documentar l’inventari espeleològic de Menorca, inventari que no és acabador!




Recuperar les antigues diapositives, font documental de l’activitat feta durant un grapat d’anys per les tanques  i platges de Menorca, documentant tot el que passava per davant. Algunes d’aquestes diapositives en són, tot i ser relativament recents -entre 20 i 35 anys- un document gràfic del que era Menorca i ja no és. De com érem nosaltres i ja no som!..

I no se m’acudeix que fer... Perquè el plantejament ja era de mínims. Un escrit mensual al blog.  Sense importar ni el tema ni la grandària però...

Una de les poques coses que se m’acudeix és fer manco fotos i, per tant, no tenir tanta feina de classificació però..., és tan fàcil i enriquidor gaudir de les imatges que no puc fer de manco.
Podria només penjar fotos amb un petit comentari del que és però, les poques vegades que ho he fet, no he quedat convençut del resultat.

Clar, abans no feia diàriament la salutació del Bon dia, una salutació amb una fotografia enviada a una sèrie de persones a través d’un grup de difusió del WhatsApp que, d’alguna manera, ja em serveix per expressar alguna sensació, sentiment, ironia, ..., però que no és el mateix. No, no és el mateix. Ni pel contingut del missatge, ni per la intenció, ni per l’extensió d’aquest. La foto pot ser sí, algun dels dies, pugui expressar el mateix.

I aquí em trop. S’acaba el més i he de complir amb jo. I ho vull fer, almanco, fins a la nova  primavera. Després... Després ja veure...

Així què, aquest mes, us haureu de conformar amb un parell d’imatges i, el mes que ve, Déu o qui sigui, sí és, dirà.

dimarts, 19 de març de 2019

Sa Cova de ses Bruixes


Sa Cova de ses Bruixes

Açò era i no era, en temps de la Conquesta, que per sa banda de Binixems succeïen coses ben curioses. Conten que cada vespre, sia a un lloc sia a un altre de per aquell redol, desapareixia, com per art d’encanteri, ara una col, ara una lletuga, de vegades un conill, d’altres una gallina i, fins i tot, diuen que hi va haver més d’un vedell que es feu fonedís. Els habitants d’aquelles contrades ja n’estaven més que redons, de tanta lladreria; però no hi havia manera de saber què passava. I així, dia rere dia, nit rere nit. Fins que un fosquet, quan ja no en van poder dur més, en haver enllestit totes ses feines, varen posar es papers damunt sa taula i decidiren organitzar guàrdies nocturnes.
I, amb açò, que cada vespre veien sa mateixa cosa com passejava pels voltants. Es tractava d’un animaló, negre com sa gargamella d’un llop i alt com un Sant Pau, de cabells llarguíssims, però que mai no deixava peuades aumon, ni tan sols damunt el fang. I fou pres que el van tenir batiat. És una bruixa! –deia tothom-. De manera que, en un tres i no res, sa por es va estendre per tot arreu.
Tanmateix, com que eren temps difícils, sa pobresa i sa fam varen fer reaccionar aquella bona gent que començaren a rastrejar cada tanca, cada pinar, cada còdol, cada pam de terra..., fins que, rastrejant, rastrejant, van veure una cova d’on sortia un fum molt negre i que feia molta pudor. Així ses coses, espera que esperaràs, van fer guàrdia fins que a sa bruixa li van començar a roncar els budells i va haver de sortir a cercar més menjua. Quan veieren que ja era prou enfora, es varen posar a fer munts i munts de còdols per damunt de l’entrada de sa cova de tal manera que, quan sa bruixa hi tornà a entrar i ja es disposava a cruspir-se el cabrit que havia robat, li varen tapar l’únic forat per on podia sortir. I ja mai més els mancà cap animal ni vegetal, tot i que, encara ara, segons quines nits d’aquelles de pont i cova, hom pot sentir els crits d’una dona que demana que la treguin d’aquella cova que, des de llavors, s’anomena sa Cova de ses Bruixes.




La llegenda ens la va contar per devers 1980 l’amo del lloc. Fa poc, vaig redescobrir el paper on l’havia escrit.

dijous, 14 de febrer de 2019

Dir-ho




Dir-ho

Em costa dir-ho.
Segur ho dic manco
del que voldries

i, jo, sabent-ho,
ho hauria de corregir.

És fàcil, molt fàcil,
però em costa dir-ho.

I, quan t’ho dic,
ho faig de cor,
perquè ho sent.

I veig com la teva mirada
            s’il·lumina
i em dónes aquell somriure
            angelical...

     I m’ompl de goig
          i ho torn a repetir...
                    I som feliç...
                                I, després...
                                           em costa dir-ho...


T’estim.