Caramel·los

 

Caramel·los

 

Sí, ja sé, hauria d’escriure caramels, però, de petit, esperàvem la Setmana Santa amb ganes. Primer perquè no teníem escola,  i no anar a l’escola era simplement fantàstic. També perquè hi havia menjars que, si queien, només ho feien en aquests temps. I clar, pels caramels. Per Setmana Santa menjàvem caramel·los i quan s’entrevenia, un caramel·lo llarg.

Ha plogut molt, però encara em queda algun record d’aquells temps que eren també uns altres temps

Les processons eren matèria obligada. Clar que tampoc no hi havia res més a fer. I, els caramels, una motivació.

No sabia que és el que es feia amb la processó, però tenia clar que l’havia de veure passar dues vegades, una de cada costat. No fos que qui em volgués donar un caramel passes per l’altre costat, i si podia, dues per banda.

No, no vaig tenir mai desig d’anar d’avall d’una capirota. Em bastava veure els altres i esperar el desitjat caramel. No és que n’aconseguís molts, però pitjor era no tenir-ne cap. Record que una vegada, em van donar un parell de bessitos, aquells sí que eren caramels de qualitat!

Un any, només un, vaig sortir de monasillo  i, clar, cap caraputxo no me’n va donar cap de caramel. Per sort i com agraïment a la feta ens van regalar una bossa de caramels per hom. Anava que els talons em tocaven darrere!

El temps va passant. Et fas gran. Madures (o no). Surten altres interessos, altres necessitats i, les processons, ja no formen part del teu afer. Només quan per una d’aquelles casualitats no ha sortit res més i has de quedar a poble, i ja que hi ets, tornes a mirar la processó.

Enguany, ha estat un d’aquests en què vaig quedar a Maó. I no només vaig quedar a Maó sinó que em vaig plantejar reviure algunes històries del passat anant a veure diferents moments de la preparació abans de la sortida de la processó.

La Sang, la primera estació. Encara és prest i no hi ha gaire moviment. Santa Maria. Aquí ja es nota més l’expectació. Els membres de les dues confraries i els enturions van i venen preparant els actes. Fa vent. No saben si la Dolorosa podrà sortir. Rep el primer caramel, però aquest no conta. Qui ho fa va amb la cara destapada i, així, no té cap gràcia. L’església es va omplint. Enguany, per primera vegada des de fa molt temps hi ha el Davallament de la Creu.

Quan puc sortir de Santa Maria la processó ja ha començat. Sant Francesc fa una bona estona ha partit. El Carme es prepara... Els veig passar des d’enfora. No aconseguesc cap caramel. Al final, la Dolorosa no ha sortit. Queda un buit i es nota. És hora d’anar cap a casa. Abans d’entrar però m’atur a mirar passar tota la processó des del principi encara que avui només ho faré des d’un costat. Potser encara hi ha qui creu que som salvable. No tenc moltes esperances però qui sap.

Ueps, s’ha atracat un caraputxu amb la ma allargada i em dona l’esperat caramel. Sé qui és i, a més, em dona qui va. Mira, no tot haurà estat perdut. La processó segueix el camí lentament. Esperar és com una penitència, però tot sigui per poder xuclar alguna cosa dolça. Ja s’atraca el final i..., un altre braç allargat em dona el preuat premi. També sé qui és. No he tingut cap sorpresa. La música acaba passant. Enfora encara pots sentir el redobles de tambor. Jo ja dic prou i entr a casa. La collita ha estat minsa, però pitjor és no tenir res.

L’any que ve qui sap.

Temps

 

Temps

 

Som un jubilat novell. No fa un any que vaig decidir passar a una nova situació personal, la de jubilat. No tenia molt clar com m’ho prendria. Més de quaranta anys fent feina a la mateixa empresa, els darrers vint-i-tants al mateix lloc de treball podien pesar i passar factura. Per altra part, sabia, sé, que tenc moltes i diverses aficions i que, per tant, no hauria de tenir problema per adaptar-me a aquesta nova situació.

La veritat és que va ser fàcil. No sé si per com estava darrerament al meu lloc de treball o perquè ara podia desenvolupar les meves inquietuds, a la feina també o feia, però sense haver de donar compte a ningú. Jo n’era, en som, propietari de les meves decisions, de com invertir el temps i a on.

Recoman a tothom que es pugui jubilar que es jubili. Que no s’ho pensi un moment. Sí, sé que cadascú ha de mirar-se les seves i individuals possibilitats. Les econòmiques sobretot. Però, si aquestes són salvades, que no ho dubti.

Durant aquest temps he continuat fent moltes activitats semblants a les que feia quan feia feina, però perquè m’agrada. M’agrada veure coses que no havia vist abans, fotografiar tots els elements que vaig trobant, continuar documentant-los i col·leccionar les fotografies d’aquets. Mostrar el que conec als que m’ho demanen. Continuar viu.

I per açò es necessita temps. Temps que de vegades sembla difícil obtenir. Sembla que no pot ser, però molts de dies hi falta temps. Algú dirà que hi ha un demà, però no sé fins quan hi haurà un demà.

De la família ja no hi ha ni pares ni concos. Germans i cosins esteim a la primera línia de sortida i, d’aquests, ja n’hi falta algun. Per açò, sense estrès, cal no aturar-se.

Cada sortida de sol, ja sigui sòl o en companyia. Cada excursió. Cada ocell, papallona o flor fotografiada. Cada gota de pluja a la cara. Cada somrís. Cada salutació de bon dia. Cada trobada amb els companys, ja sigui amb els que vaig a caminar, amb els que compartesc la dèria per les cavitats, amb els amics de sempre -que cada vegada ens és més difícil coincidir-, cada partida de petanca. Cada trobada familiar. Tot, totes i cadascuna d’aquestes coses simples són les que donen sentit a la meva vida.

No sé quant de temps queda, crec que ningú ho sap en certesa. No hi pens. Faig, vaig fent. Sense friseres, amb els descansos que tenc ganes, però sense aturar.

La veritat és que vull molt més temps d’aquell que en diuen passat.

Pensar

 

Pensar

 

Pensar... Pensar en què? Pens...? Sa veritat és que moltes vegades pens en res. Deix la ment oberta i els pensaments viatgen, per dins del cervell, lliures de qualsevol lligadura. Passegen, corren, salten..., fan el que volen. De fet, més d’una vegada m’enduc alguns ensurts perquè, dels pensaments, en surten somnis que pareixen realitat i, no, no sempre en són agradables. Així i tot, m’agrada sentir aquesta sensació de llibertat on poden mesclar-se realitats amb somnis, obligacions amb desitjos, sofriments amb alegries.

De fet, en aquestes ocasions, no control els pensaments. Van i venen com i d’on volen. Només not que la ment s’amplia fins a límits inimaginables, sense fronteres, sense fi.

No hi ha una hora ni un dia assenyalat per a pensar sinó uns moments qualsevol. A l’estona d’espera de qualsevol cosa. En mirar el mar abans de la sortida del sol. Mentre estàs quiet esperant que aquell ocell s’atraqui per a poder treure una fotografia d’aquelles en què et sents satisfet i realitzat. O sense esperar res, simplement assegut amb el rostre agafant els raigs de sol amb els ulls tancats aprofitant les bellumes que s’espargeixen per la negror interior.

I és en aquests moments en què notes com els pensaments agafen forma. Com es defineixen els objectes. El moment en què les històries es transformen en vivències. En què les relacions són el que podrien o haurien de ser. I, aquests moments, podrien ser eterns. Desitjaries que fossin eterns, perquè fins i tot, els fantasiosos ho són de bons. I és que no s’ha de confondre els pensaments amb els somnis que, d’aquests, sí que alguns en són de terrorífics.

I m’agrada sentir-me així. Pensant en projectes que no faré mai. Pensant en què descobriré en la següent excursió. Pensant en com fer aquella topografia de la cavitat que se’m resisteix. O quan he d’anar a aquell lloc específic per a poder fotografiar una flor que no trob. De vegades, moltes, els pensaments, són creuats. Es mesclen històries passades amb ganes de futur on intervenen personatges que no hi pinten res, però que, per alguna causa, hi deixen emprenta. Aquí obres els ulls sorprès o espantat i en fas un recet per posar ordre, però, tornes a tancar els ulls i, els pensaments, tornen a la seva llibertat.

Pensar. Açò és el que hauria de fer més vegades. Pensar.

Ara..., he de pensar que fer per a demà dinar...

Projecte d’investigació

 

Projecte d’investigació

 

He tingut un pensament per a un projecte d’investigació. Sé que no serà fàcil aconseguir el finançament necessari per a dur-lo a terme, però no he de descansar fins a veure l’objectiu realitzat.

Avui en dia hi ha molts d’estudis sobre l’ADN de quasi tots els éssers vius, estudis que permeten en alguns casos la modificació del mateix per tal d’obtenir millorar-ne algun aspecte. Així s’ha obtingut reduir algunes malalties tant per a les persones com en el camp dels vegetals. S’han modificat alguns elements per a fer més atractiu el consum de diferents espècies vegetals. També en els darrers anys s’ha estudiat i molt els temes d’aprofitament d’elements que es troben a la natura per a un aprofitament en el món culinari. Espècies que fins ara no tenien gens d’interès, en són elements imprescindibles als plats de disseny.

El meu interès és més simple. Només voldria aconseguir que unes espècies fins ara no tingudes en compte ho fossin com ho són els esclata-sangs. Que les persones les anessin a cercar per a consum propi o per a la seva comercialització. No tindria problema amb açò. Tant faria que fossin per a menjar en cru com elaborats. Fins i tot em bastaria que tinguessin un ús útil pel què fos. El que importa en aquest cas és que la gent les vagi a cercar i que no n’hi hagi tantes com ara n’hi ha.

N’estic tip que, a cada excursió, en arribar a casa estigui tot rapat, sobretot cames i braços, simplement perquè a aquestes senyoretes -ho dic per lo fines que són-, no els doni la gana créixer com ho fan moltes altres enfiladisses i tenguin la mania de tapar els espais per a on un ha de passar. El dia que la gent empri l’abatzer, el roser bord i l’aritja, anar d’excursió


serà un plaer!

De Veritat?

 

De veritat?

 

Aquesta història me la van contar fa poc i com si hagués acabat de passar. He de dir que quan contam una cosa acabada de passar no vol dir que no pugui fer uns mesos del fet i, vull pensar, que en aquest cas és així. No sé de ben cert que hi ha de veritat, però em van donar nom de la persona a qui li havia passat. Si fos veritat seria serio. Sí no ho és, és un acudit simpàtic. He estat funcionari més de quaranta anys i, en aquests temps he vist de tot i de tot color. Així i tot, m’agrada pensar que tot té un sentit, un perquè. Sé que de vegades és fàcil agafar la postura més còmoda i fer complir la normativa sense sortir-se ni un fil. També hi ha qui emfatitza amb l’administrat i intenta obrir els camins per a solucionar el que demana. Bé, aquesta és la història com me la van contar. Que cadascú que vulgui en tregui les conclusions.

Resulta que un senyor va anar a una oficina per a renovar el carnet de pesca. No hi havia ningú més que ell, però, el funcionari de torn, li va demanar si tenia hora de cita al que va contestar que no. Així el va dir que havia de demanar cita i el podrien atendre. (No, no va dir res de si era en temps de la pandèmia, però fins aquest estiu era perceptible demanar-la).

El senyor, contrariat, va sortir de l’oficina i, en ser al carrer, va agafar el telèfon mòbil i va cridar per a demanar cita. La persona que el va atendre li va demanar que quan li aniria bé per a la cita al que ell va contestar que ara mateix, ja que era defora l’oficina. Va entrar a l’oficina i li van renovar el carnet de pesca!

Anècdota dels 42

 

Anècdota dels 42

Quaranta-dos anys a la mateixa empresa donen per molt tipus de vivències. Algunes de bones, algunes no tant. No planteig res en concret. Si se m’acudeix alguna història, com la d’ara, la deixaré escrita i, sinó, res, quedarà covant en els plecs de la meva memòria.

Era el dia de les festes de Gràcia al matí. A la meva parella i a jo ens agradava anar a veure la sortida del fabioler, dels gegants i caps grossos, de la bandera, del caixer batle i després anar a cercar la qualcada per la zona de les Tanques del Carme.

En arribar al camí des Castell hi havia el president del Consell Insular a la porta de la seu inaugurada aquell mateix any. Pel que es veu la comitiva de la qualcada havia de passar per a donar la salutació. El president, quan em va veure, va demanar-me si duia la clau de la seu i així podria rebre la comitiva des de l’entrada i no des del carrer.

Jo sí que duia la clau. En aquell temps o em tocava obrir la seu o tancar-la diàriament pel que la duia amb la clau de casa.

Vaig obrir la seu i pujar a la Sala Verda on hi havia les banderes i les penjà.

Quan va passar la qualcada, el president els saluda des de la porta i baix  les banderes que presidien la corporació.

Acabat, vaig despenjar les banderes, el president em donà les gràcies i vaig tancar la seu.

La meva parella i jo vam seguir la ruta per si érem  a temps de trobar el passa carrers abans del jaleo.

Vitrina

 

Vitrina

 

S’altre dia, de pagès, vaig anar a Ferreries. Motiu? La inauguració d’una vitrina al Centre de Geologia.

La veritat és que aquesta vitrina, no ella física sinó el seu significat té història, i jo, en som un dels que ho he viscut de primera mà.

Vaig conèixer en Benito Mercadal farà prop de cinquanta anys de la mà de Miquel Fernàndez. Amb en Miquel ens vam conèixer jugant a escacs i, a més, va resultar que érem família, fills de cosins per a ser més exactes. Després vam coincidir al GOB i acabarem anant d’excursió junts. En una d’elles, una estada de Setmana Santa, els altres companys havien d’anar a fer feina el dissabte al matí i, al vespre, en Miquel em va dir: demà matí et donaré una lliçó de geologia. El matí vaig demanar-li que quan començava la lliçó. I així, sense adonar-me’n, vaig començar a conèixer Menorca des d’una altra perspectiva. Jo havia participat en un grup excursionista pel qual ja coneixia diferents indrets de l’illa, però ara els aprenia a mirar amb uns altres ulls. El color de les pedres, les seves formes, els fòssils... De fet, i durant molt de temps, vam sortir cada dissabte al matí aprofitant que les nostres parelles tenien feina.

Vaig revisitar molts llocs coneguts, però, ara, aprenia a observar-los. I així i, per açò, vaig conèixer en Benito. Amb en Miquel ens aturàvem a ca seva per mostrar-li el que havíem trobat, sobretot caragols i ossos del Quaternari, del que en Benito n’era especialista. També vam poder gaudir d’algunes excursions amb ell.

El temps passà. Benito es feu més gran, la salut no l’acompanyava i anà a viure a Mallorca amb el seu fillol. Vam perdre tot el contacte. Ja en aquell moment algunes persones es preocupaven pel seu llegat. La col·lecció de fòssils que havia anat arreplegant durant tota la seva vida i, possiblement, la biblioteca menorquina més
completa sobre geologia. Tot va quedar en la foscor.

En la seva mort hi va haver uns quants intents més per a poder recuperar, per als menorquins, el seu llegat, però tornà a quedar en la foscor.

No va ser fins que es va plantejar la venda de la seva casa habitual de Sant Lluís quan van tornar a sonar totes les alarmes. La casa es venia i havien de buidar tot el que hi havia a dins. Va ser un periple. Frisseres per buidar. Què se’n feria de les pedres i els llibres? L’administració no donava tampoc mostres de gaire interès. Un poc de tot. Miquel i jo hi vam dedicar hores recuperant el material, ajudant les neboderes a borinar mobles, a fer capces de llibres i documents...

Obrador des de Barcelona ens encoratjava a què no es perdés res. Fèiem d’intermediaris entre família i administració per a la recuperació del llegat. De fet, en un moment determinat, les neboderes ens van dir que ens ho donàvem a nosaltres i que en féssim el que trobéssim, fet que no vam acceptar. El llegat d’en Benito era important i, més prest o tard, l’administració se’n faria càrrec.

Ens vam endur a can Miquel, i sense exagerar, sis o set metres cúbics de materials. Pedres, fòssils, llibres, cartes... A l’estiu, amb més calma, Obrador, Quintana, Miquel i jo, vàrem començar a revisar el que havíem arreplegat. Baratàvem les capses podrides de cartó per altres de plàstic tot intentant conservar les etiquetes, quan n’hi havia. Vam treure la correspondència, molta de la qual havíem recuperat dels fems, per intentar salvar les comunicacions entre Benito i altres personalitats del món de la geologia, posant-la entre fulls de paper per treure’n la humitat. Férem una revisió de les publicacions per veure quines valia la pena guardar: tot el que feia referència a Menorca, totes les d’en Benito o d’autor menorquí, tot el que estava dedicat i els llibres que a criteri dels geòlegs consultats valia la pena guardar.

A la fi, el CIM va acceptar la donació del llegat. No record quants mesos havien passat però..., uns quants. El dia que van fer la roda de premsa per informar d’aquesta donació a més del conseller i del Director Insular, també hi participà en Bep Quintana. Hi havia convidats la premsa i els familiars. Dels  familiars no vaig reconèixer ningú de quan netejarem la casa. Jo hi vaig ser present perquè
m’hi vaig colar. En els agraïments ens van citar. No tot havia estat perdut!.

Poc temps després, amb ajuts a la investigació es va poder efectuar la classificació dels fòssils per Bep Quintana, i de la correspondència per Agustí Rodríguez. Posant, semblava, punt final, al tema del llegat d’en Benito Mercadal. Però no! Obrador considerava que en Benito es mereixia un reconeixement públic i permanent a la seva persona. Una bellíssima persona, un geòleg autodidacte, un menorquí per a ser recordat. I tornam a caminar.

Una vitrina on, en un espai més petit d’un metro quadrat hi ha de ser tot. Amb un cartell que pugui dir en poques paraules qui era Benito i què va fer. Idò, la Bíblia en un foli!

On ha de ser la vitrina, que hi ha d’haver, com s’ha d’explicar...? Proves i més proves. Idees, tornar a fer proves. No tenim el material d’en Benito. El demanam. Mentre hi posam peces nostres que es podran, en tot cas, substituir... Ja tenim el cartell, ja tenim la vitrina muntada, ja... Venen les eleccions i no es poden fer actes que es puguin considerar de propaganda... Escoltin, és només una vitrina... Bé...

Fa pocs dies, vaig anar a Ferreries, al Centre de Geologia, a la inauguració de la vitrina sobre Benito Mercadal. N’Agustí Rodríguez en va fer la presentació de l’acte. En Toni Segui, periodista i santlluïser, en va fer la semblança personal. En Bep Quintana va explicar què hi havia a la vitrina, i Simón Gornès, conseller de Medi Ambient, va tancar l’acte.

Ens vam trobar alguns vells coneguts. Excursionistes de les pedres. N’Obrador, alma mater d’aquest acte, qui ens ha empès a dur-lo a bon port. Na Rosalia, la companya indispensable. I una colla d’amics que sempre són on han de ser.

Va acabar tot, com sol passar, amb un bon sopar on, com ja se sap, vam arranjar el món de les pedres.