Sibarites
Ningú recordava com havia començat. Simplement un dia es van trobar per a dinar, era un dia qualsevol i, a la sobretaula, van discutir, de vegades acaloradament, sobre cuina. Tots volien demostrar que en tenien coneixement, que tenien un exquisit paladar, que no els podrien enganar donant moix per conill!
Cadascú defensava la seva opinió sobre quina era la millor manera de preparar cada especialitat en concret. Tocaven la majoria d’aspectes que un es pot imaginar, quant a la varietat de menjars. Tots deien conèixer els secrets més elaborats de la cuina de s’àvia. Tots en tenien una manera diferent i específica de preparar cadascun dels seus plats i, clar, cadascú el valorava de dalt de tot!
Ho van discutir tot, des del plat més simple al més complicat. Des del més econòmic al més car. D’aquell que n’està disponible tot l’any i, també, d’aquell que només es pot assaborir durant una petita temporada. De cercar espàrecs i caragols. De la varietat de bolets que es poden emprar a més dels coneguts esclata-sangs, gírgoles i cama-seques. De les diferents espècies d’aviram que es pot caçar. Del peix, tant d’escata com als mol·luscs que es poden pescar, si un té sort, amb el volantí des d’una barca. De la varietat de les verdures, hortalisses i fruites amb el gust tan nostre. De les plantes aromàtiques i comestibles que es poden trobar arreu de l’illa. Dels mariscs, aquells que abans anaven a cercar i ara s’ha de comprar. La carn, de la criada a la terra i què, el carnisser, n’ha de saber fer els talls correctes perquè, al menjar-la, no faci nirvi. I el vi...
Els anys havien anat passant i, al final, acordaren fer-ho sempre el mateix dia, així no havien d’estar mirant a qui anava bé i a qui no. Tots sabrien amb antelació quina data reservar. També pensaren que ja era hora de gaudir no sols del que ells sabien fer sinó, també, del que feien els altres. I per tant van començar a rodar pels restaurants de l’illa per aplaudir, o criticar, les excel·lències gastronòmiques que es brindaven.
I, de cada dia, el paladar era més fi, més exigent. Fins i tot van elaborar una taula amb uns criteris per valorar cadascun dels tasts que anaven fent, i que després compartien amb qui els volgués demanar opinió. També anaven resseguint les notícies que sobre gastronomia es publicaven a l’illa o sobre restaurants de l’illa i molt especialment les activitats dels clubs gastronòmics i de l’entitat “Fra Roger, gastronomia i cultura”. I, avui, avui tocava. Després de diverses consultes, en Joan, s’encarregat d’organitzar el dinar d’enguany, s’havia decidit per anar a Sant Climent. Ningú hi va posar cap pega. Hi havia bones referències i, a Sant Climent, amb tots els bons restaurants, encara no hi havien anat.
La primera impressió de la trobada ja va servir per fer les primeres bromes. Tot i que algun s’havien anat veient, altres feia un any que no coincidien i, clar, allò de què has perdut el cabell, de què no aconsegueixes amagar la panxeta, que si les canes... Bromes totes elles per fer entrar en calor i tenir més ganes de refredar-ho amb un bon panxó.
Havien demanat una taula un poc separada per tal de no molestar en cas que, com és normal, el menjar i el beure, els fes rallar un poc més fort de l’habitual. No volien estar pendents de res, només de gaudir del menjar i del beure i també, clar, de la companyia. Una taula baix una mitja ombra entre dues oliveres va ser el lloc indicat.
Ja asseguts i col·locats, el cambrer va arribar per a informar del menú i de la carta i per, en el seu moment, prendre nota de la comanda. Ells van dir que passaven de menú, que per un dia que es trobaven ho havia de valer. Que els interessava les especialitats de la casa cuinades amb productes de la terra, però abans d’escollir, voldrien tenir una informació més acurada que només llegir-ho a la carta.
El cambrer els va entendre i es dirigí a cercar al cap de menjador, persona que els podria informar detalladament de tot el que els interessava. Aquest no va tardar gaire a arribar.
Els saludà i, amb aquell aire d’entès, els va atendre. Els comentà, sense perdre mai el somriure, que tenien per triar un bon sortit de plats tant per fer un primer i un segon clàssic com per anar a una cosa més variada, com una picada d’entrant i una graellada especial menorquina, graellada que ell recomanava. Però perquè poguessin elegir sense pressions, els presentaria primer els plats que podien triar i després en què consistia la picada i la graellada menorquina.
D’entrants podem començar per les típiques ensalades, tot de producte santclimenter, de la zona de Torelló, tomàtics, cebes, pastanagues, olives i taperes de Binicalaf. Ensalades que es poden fer al gust, afegint o variant ingredients: ruca, pebre, api, betarràvec... Podem seguir amb un oli-aigua clàssic, una sopa de fredolics, una sopa de ceba, uns caragols amb cranca, macarrons amb conill, un pastís de carabassó o unes albergínies farcides, de carn o de peix, musclos al vapor, sopa de peix o caldereta de llagosta...
De segon disposam de totes les carns i peixos del temps a la planxa. Avui ens han duit uns quants cap-rojos que a la sal queden exquisits. A més tenim de cuina el pop amb cebes, la perdiu amb col, queden, de moment, un parell de cegues, perol de gall amb patates, calamars farcits al forn, les típiques patates fregides amb ous estrellats, ronyons amb ceba i llengua amb taperes. Tot per llepar-se els dits! Segur que em deix alguna cosa que també podran veure a la carta...
Ningú no deia res. Al responsable de menjador se’l veia segur i amb ganes de seguir explicant i, ells, només escoltaven i assentien. Ja s’ho estaven menjant mentalment!
Però dit açò, seguesc recomanant els entrants i graellada especial menorquina. Els entrants són petits plats per a fer un tast d’un seguit de productes de terra i mar a elegir. Els plats van sortint a mesura que l’elaboració és feta, ja que uns necessiten més temps que els altres, a la vegada que dóna temps per a la graellada final. Avui, per l’entrant comptam amb un tast de formatge de Menorca. Es pot triar entre els de Biniatzen, Son Vives o d’Algendar, aquest de Sant Climent. També es pot fer un mixt. Un tast d’embotits d’Alcaidús: Car-i-xulla, camot i sobrassada. Unes torrades de pa de pagès amb formatge i mel. Unes torrades amb escalivada. Escopinyes gravades, aquestes crues i garantides per haver-hi passat el corresponent depurat. Peus de cabrit i musclos a la planxa. Sí, els musclos també a la planxa, no és el més comú, però fets al punt, el seu gust a mar és indescriptible. Dàtils al vi blanc...
A la graellada començarem amb uns quants productes de la terra com els espàrrecs i boles variats, albergínies i carabassó, ceba i tomàtic. Seguirem amb els productes de la mar, gamba vermella i escamarlans, calamar i sípia, i anfós. Per acabar unes costelles de cabrit, morro de porc i uns anells de mitjana de vedella vermella. Ho preparam amb anells per aconseguir una cuita més ràpida, però prou grans perquè l’interior quedi amb el seu suc.
Aquests plats els acompanyam, primer amb un vi blanc amoscatellat de Ciutadella, que amb la seva dolçor fa de contra gust als sabors de terra i mar. Per acabar amb un vi negre de sa Cudia que és de gust i olor agradable però amb bastant de cos. Per descomptat, a la carta hi ha un ample assortit de Vins de la Terra.
No podríem acabar aquest bon àpat sense comptar amb unes bones postres. Gelats casolans, un d’especialment recomanat de figues de moro, pastissos de formatge i llimona, púdings i flams. I, també, rebosteria de pastisseria...
Tots estaven esglaiats. Havien sentit comentaris, però no esperaven tanta varietat i, a priori, tanta qualitat. S’ho haurien de rumiar bé el que volien. Tot impossible, però, que descartar?
Així que un dels Joans va dir: ─Mira, mentre ens ho pensam podríeu dur unes raoles d’ortigues que he vist a la carta i unes cerveses de Sant Climent ben fresques.
─Ho sent. Va dir el responsable del menjador. Tenim cerveses de les marques més conegudes, i alguna d’estrangera, però de Sant Climent, no.
En Joan que havia fet la comanda va aixecar els ulls, sorprès, i digué: ─Però si la cervesa de Sant Climent és com La Casera!
─ Que vol dir que és com La Casera?
─ Que si no hi ha Cervesa de Sant Climent, ens n’anam. S’aixecaren de sa cadira i abandonaren el local. Ja trobarien un altre lloc per a dinar. Ells eren sibarites i sabien ben bé el que no els podia faltar!!
