diumenge, 28 de gener de 2018

Ocells

Ocells




Avui, dia ennivolat, he sortit de casa sense rumb concret. Tantes coses em roden pel cap que no don abast per a aclarir-les. Per açò, per intentar aclarir l’embolic d’idees, d’intencions, de possibilitats, de respostes..., per posar fil a l’agulla..., màquina en mà, he resolt prendre l’aire a la zona de l’albufera.
Motiu, fàcil: centrar l’atenció a l’observació d’ocells.
Mentre mir els ocells, deix de pensar amb les altres coses. Només estic per ells. Per cercar aquella espècie que encara no he pogut fotografiar. Per observar, si és el cas, el seu vol i amaratge. Escoltar el seu cant. Com pesquen. Com festegen... I intentar aconseguir aquella imatge única per a compartir.
De fet, ho faig de tant en tant, açò. M’allibera l’ànima. I m’emprenya perquè no aconseguesc veure el que altres han vist i fotografiat. Però m’allibera més, tot i que poques vegades he aconseguit el que cercava, que no em deixa més embullat que quan he sortit.
Avui, per exemple, no he vist la cigonya negra. Ni avui ni cap altre dia. Però, per si de cas, hi he anat per si la veia. Mentre, els amics de sempre: El rabassot, dormint, com no. La fotja. El soterí petit i el gros. El cagaire, dels quals, avui, n’hi havia un mal-que-fer. L’agró blanc i el gros, esquiu com ell mateix. També el gris. El coll-blau. Els flamencs, aquests molt enfora. La gavina camagroc i d’altres que no he pogut definir.
He frisat per a tornar a la redossa de casa per veure si alguna de les imatges captades és de prou qualitat. Normalment hi ha de tot.
Ara però, tenc el cap clar. Quan agafi la primera feina, sé que la podré fer sense que res em destorbi..., o no.

Però gaudir de la volta del matí és ben meu i ja, ningú, m’ho podrà llevar.

diumenge, 24 de desembre de 2017

Bolet de cinquanta

Bolet de cinquanta


Feia dies que em volia acomiadar però, un estat engripat, em retenia a casa. Les ganes però, han guanyat i, avui, he anat al bosc a fer la darrera cercada de bolets d’enguany.

No, micològicament xerrant, no ha estat un any bo. Pluges a fora hora. Molta calor fins molt entrada la tardor junt amb freds gèlids que arribaven de sobte i fort vent de tramuntana que ho eixugava tot ha estat un còctel mal de pair per la natura. I així m’ha anat.

Una temporada de poques sortides i minses trobades. Per açò, abans de penjar el paner, volia fer la darrera sortida. Sabia, abans de sortir, que no seria millor que les altres passejades però ja n’estava tip d’estar entre les quatre parets de casa.

Total, quatre llengües de bous i quatre camagrocs, no serien mal de recollir i, si anés bé, podria cercar el desitjat bolet de cinquanta. De tots sabia on havia d’anar a cercar.

De matí, però amb el sol ja pujat de llevant, deixava el cotxe a la primera aturada, la carretera de Fornells. Els primers moments han estat decebedors. Només esclata-sangs de llet! Per sort, a la zona on ho esperava he trobat un cul de paner de llengües de bou. No era per fer volar coloms però no me n’he anat de buit.

Tornat al cotxe ja som partit cap al segon objectiu. Els camagrocs. He intentat no fer feruma, ja que prop hi havia altres cercadors. No n’he pogut fer de feruma. Hi havia tan poca cosa i tan dispersa que, prest prest, he trobat que no calia seguir perdent el temps. Però...

Sempre que som a cercar bolets m’emborratx de cercar. M’ho pas bé i, per poc que trobi, m’agrada insistir. Qui sap si trobaré el rotlo bo o un bolet de cinquanta?


Ja qui era i en ser de bon hora, he trobat que podia provar als fredolics. No hi podia perdre gaire. A més a més queda prop d’allà on era. I no han fallat. N’he trobat uns quants rotlets. Per arrodinar-ho, entri entri, han aparegut uns quants esclata-sangs. Dia complet. Ja podia tornar cap al cotxe.

Ara només em quedava mirar de trobar el bolet de cinquanta. Aquest havia aparegut en la darrera visita que havíem fet a la zona i va ser el més preuat. Més que tot el que vam arreplegar aquell dia i molt més del que jo havia arreplegat avui.


He ben mirat dins les mates i baix la fullaca de pi però no, només un parell de cames de perdiu però, de bolet de cinquanta, cap. I em sap greu, ja que, i ho sé de fones fonts, que el darrer que el va trobar va poder comprar-se un bon paner.

dilluns, 11 de desembre de 2017

Boires



Boires que caminen
               amaguen
                         incerts desitjos
d'ànimes encara vives.


La mort,
espera,
ho sap...,
més prest o tard          

en serà la fita.


dijous, 23 de novembre de 2017

Simplicitat




M’agrada observar.

M’agrada invertir temps per observar.
M’agradaria comprendre tot el que veig.
Sí, ja sé. No es pot.
Però jo només he dit que m’agradaria...

M’agrada observar la natura, el vol dels ocells, el sol quan guaita per l’horitzó, les figures que es formen al nivolats, les flors i animalons...

Mirar la mar, els macs, les closques i algues que treuen les tempestes...

M’agrada escoltar el soroll de les ones, dels macs rodolant per aquest onatge, el cant dels ocells, el silenci...

M’agrada anar a cercar esclata-sangs i altres tipus de bolets, espàrrecs i caragols, taperes i camamil·la, fonoll marí, sal, ...

M’agrada mirar les pedres que ens mostren la nostra història, antiga i recent. M’agrada mirar el que ha construït i, o, modificat l’home, tot i que no sempre em sembla correcte.

M’agrada deduir, encara que no en tengui ni idea, com s’ha fet, com a succeït, entendre el perquè.

I de tot, el que es pot almanco, m’agrada deixar-ho documentat a una foto. Som un col·leccionista d’imatges del que m’envolta, de tot el que puc observar quan vaig d’excursió, a passejar. De vegades, moltes, vaig aposta a un lloc determinat, a una hora determinada, per a captar aquella imatge d’un moment concret que, si surt com un espera, romandrà inserida al meu interior.

I, sí, m’agrada. I m’agrada compartir-ho amb les persones que m’envolten. Amb qualsevol persona que, pels motius que siguin, ho vulguin gaudir, compartint les vivències, les seves i les meves...

Però, sobretot, m’agrada compartir-ho amb tu.


Sí, així de simple som jo.

divendres, 20 d’octubre de 2017

Viure dels records

Podria viure dels records,
però no.
No visc d’ells.
De records en tenc molts,
de bons i de molt bons i...
per oblidar.

Als records no els tries.
Et venen al cap,
sense avisar,
no pots forçar...,
els que no t'agraden també hi són.
Els records són açò, records,
el que va ser.

No, no visc dels records ni
ho pretenc.
M’agrada tenir-ne,
la majoria m’ajuden a viure,
a gaudir els bells moments,
a rectificar el que no va ser,
a encarar el futur amb coneixement...

Però només entenc els records
com a reforç per a recrear-ne de nous...
Perquè el que importa és l'ara i,

pot ser, també, el que vindrà...

dimarts, 3 d’octubre de 2017

Sí!


Sí!


Sí. He de dir sí.
Per tu.
Per ser, amb tu, un sol cos,
per fer del cel el teu niu,
per fer amb la mar el teu so,
per fer de la pols els teus pits,
els ulls i nas, el coll..., tot,
des del peu al cap.
Dic sí a tot el que tu,
som teu, del tot i, ho som,
fins a la fi del món.
Que més puc dir?
No hi ha res més..., o sí...
Pens. No trob.
Sols..., temps amb tu.
Sols, tu i jo...
Tu i jo...
Tu!



dijous, 21 de setembre de 2017

No!


No?
No.
Per...?
És com és, com ho vull..., si vols, feu tu!
No, jo no!
Llamps, trons i vent,
   tot junt és el que sent.
     Tenc por i plor...
        Plor brams de foc.
          Per a tot hi ha fum.
            Mir i no veig res,
               no hi ha cap so.
   Sols tu i jo...
     El mal ja és fet.
       No hi ha res més a dir,
          tots som parts d’un res...
             fins i tot el cel s’ha fet lluny...
   No som res més que pols...
     Prest..., la fi.
  Tu i jo junts?

Fins a la mort!