dilluns, 11 de març del 2024

Temps

 

Temps

 

Som un jubilat novell. No fa un any que vaig decidir passar a una nova situació personal, la de jubilat. No tenia molt clar com m’ho prendria. Més de quaranta anys fent feina a la mateixa empresa, els darrers vint-i-tants al mateix lloc de treball podien pesar i passar factura. Per altra part, sabia, sé, que tenc moltes i diverses aficions i que, per tant, no hauria de tenir problema per adaptar-me a aquesta nova situació.

La veritat és que va ser fàcil. No sé si per com estava darrerament al meu lloc de treball o perquè ara podia desenvolupar les meves inquietuds, a la feina també o feia, però sense haver de donar compte a ningú. Jo n’era, en som, propietari de les meves decisions, de com invertir el temps i a on.

Recoman a tothom que es pugui jubilar que es jubili. Que no s’ho pensi un moment. Sí, sé que cadascú ha de mirar-se les seves i individuals possibilitats. Les econòmiques sobretot. Però, si aquestes són salvades, que no ho dubti.

Durant aquest temps he continuat fent moltes activitats semblants a les que feia quan feia feina, però perquè m’agrada. M’agrada veure coses que no havia vist abans, fotografiar tots els elements que vaig trobant, continuar documentant-los i col·leccionar les fotografies d’aquets. Mostrar el que conec als que m’ho demanen. Continuar viu.

I per açò es necessita temps. Temps que de vegades sembla difícil obtenir. Sembla que no pot ser, però molts de dies hi falta temps. Algú dirà que hi ha un demà, però no sé fins quan hi haurà un demà.

De la família ja no hi ha ni pares ni concos. Germans i cosins esteim a la primera línia de sortida i, d’aquests, ja n’hi falta algun. Per açò, sense estrès, cal no aturar-se.

Cada sortida de sol, ja sigui sòl o en companyia. Cada excursió. Cada ocell, papallona o flor fotografiada. Cada gota de pluja a la cara. Cada somrís. Cada salutació de bon dia. Cada trobada amb els companys, ja sigui amb els que vaig a caminar, amb els que compartesc la dèria per les cavitats, amb els amics de sempre -que cada vegada ens és més difícil coincidir-, cada partida de petanca. Cada trobada familiar. Tot, totes i cadascuna d’aquestes coses simples són les que donen sentit a la meva vida.

No sé quant de temps queda, crec que ningú ho sap en certesa. No hi pens. Faig, vaig fent. Sense friseres, amb els descansos que tenc ganes, però sense aturar.

La veritat és que vull molt més temps d’aquell que en diuen passat.

divendres, 16 de febrer del 2024

Pensar

 

Pensar

 

Pensar... Pensar en què? Pens...? Sa veritat és que moltes vegades pens en res. Deix la ment oberta i els pensaments viatgen, per dins del cervell, lliures de qualsevol lligadura. Passegen, corren, salten..., fan el que volen. De fet, més d’una vegada m’enduc alguns ensurts perquè, dels pensaments, en surten somnis que pareixen realitat i, no, no sempre en són agradables. Així i tot, m’agrada sentir aquesta sensació de llibertat on poden mesclar-se realitats amb somnis, obligacions amb desitjos, sofriments amb alegries.

De fet, en aquestes ocasions, no control els pensaments. Van i venen com i d’on volen. Només not que la ment s’amplia fins a límits inimaginables, sense fronteres, sense fi.

No hi ha una hora ni un dia assenyalat per a pensar sinó uns moments qualsevol. A l’estona d’espera de qualsevol cosa. En mirar el mar abans de la sortida del sol. Mentre estàs quiet esperant que aquell ocell s’atraqui per a poder treure una fotografia d’aquelles en què et sents satisfet i realitzat. O sense esperar res, simplement assegut amb el rostre agafant els raigs de sol amb els ulls tancats aprofitant les bellumes que s’espargeixen per la negror interior.

I és en aquests moments en què notes com els pensaments agafen forma. Com es defineixen els objectes. El moment en què les històries es transformen en vivències. En què les relacions són el que podrien o haurien de ser. I, aquests moments, podrien ser eterns. Desitjaries que fossin eterns, perquè fins i tot, els fantasiosos ho són de bons. I és que no s’ha de confondre els pensaments amb els somnis que, d’aquests, sí que alguns en són de terrorífics.

I m’agrada sentir-me així. Pensant en projectes que no faré mai. Pensant en què descobriré en la següent excursió. Pensant en com fer aquella topografia de la cavitat que se’m resisteix. O quan he d’anar a aquell lloc específic per a poder fotografiar una flor que no trob. De vegades, moltes, els pensaments, són creuats. Es mesclen històries passades amb ganes de futur on intervenen personatges que no hi pinten res, però que, per alguna causa, hi deixen emprenta. Aquí obres els ulls sorprès o espantat i en fas un recet per posar ordre, però, tornes a tancar els ulls i, els pensaments, tornen a la seva llibertat.

Pensar. Açò és el que hauria de fer més vegades. Pensar.

Ara..., he de pensar que fer per a demà dinar...

diumenge, 21 de gener del 2024

Projecte d’investigació

 

Projecte d’investigació

 

He tingut un pensament per a un projecte d’investigació. Sé que no serà fàcil aconseguir el finançament necessari per a dur-lo a terme, però no he de descansar fins a veure l’objectiu realitzat.

Avui en dia hi ha molts d’estudis sobre l’ADN de quasi tots els éssers vius, estudis que permeten en alguns casos la modificació del mateix per tal d’obtenir millorar-ne algun aspecte. Així s’ha obtingut reduir algunes malalties tant per a les persones com en el camp dels vegetals. S’han modificat alguns elements per a fer més atractiu el consum de diferents espècies vegetals. També en els darrers anys s’ha estudiat i molt els temes d’aprofitament d’elements que es troben a la natura per a un aprofitament en el món culinari. Espècies que fins ara no tenien gens d’interès, en són elements imprescindibles als plats de disseny.

El meu interès és més simple. Només voldria aconseguir que unes espècies fins ara no tingudes en compte ho fossin com ho són els esclata-sangs. Que les persones les anessin a cercar per a consum propi o per a la seva comercialització. No tindria problema amb açò. Tant faria que fossin per a menjar en cru com elaborats. Fins i tot em bastaria que tinguessin un ús útil pel què fos. El que importa en aquest cas és que la gent les vagi a cercar i que no n’hi hagi tantes com ara n’hi ha.

N’estic tip que, a cada excursió, en arribar a casa estigui tot rapat, sobretot cames i braços, simplement perquè a aquestes senyoretes -ho dic per lo fines que són-, no els doni la gana créixer com ho fan moltes altres enfiladisses i tenguin la mania de tapar els espais per a on un ha de passar. El dia que la gent empri l’abatzer, el roser bord i l’aritja, anar d’excursió


serà un plaer!

dissabte, 6 de gener del 2024

De Veritat?

 

De veritat?

 

Aquesta història me la van contar fa poc i com si hagués acabat de passar. He de dir que quan contam una cosa acabada de passar no vol dir que no pugui fer uns mesos del fet i, vull pensar, que en aquest cas és així. No sé de ben cert que hi ha de veritat, però em van donar nom de la persona a qui li havia passat. Si fos veritat seria serio. Sí no ho és, és un acudit simpàtic. He estat funcionari més de quaranta anys i, en aquests temps he vist de tot i de tot color. Així i tot, m’agrada pensar que tot té un sentit, un perquè. Sé que de vegades és fàcil agafar la postura més còmoda i fer complir la normativa sense sortir-se ni un fil. També hi ha qui emfatitza amb l’administrat i intenta obrir els camins per a solucionar el que demana. Bé, aquesta és la història com me la van contar. Que cadascú que vulgui en tregui les conclusions.

Resulta que un senyor va anar a una oficina per a renovar el carnet de pesca. No hi havia ningú més que ell, però, el funcionari de torn, li va demanar si tenia hora de cita al que va contestar que no. Així el va dir que havia de demanar cita i el podrien atendre. (No, no va dir res de si era en temps de la pandèmia, però fins aquest estiu era perceptible demanar-la).

El senyor, contrariat, va sortir de l’oficina i, en ser al carrer, va agafar el telèfon mòbil i va cridar per a demanar cita. La persona que el va atendre li va demanar que quan li aniria bé per a la cita al que ell va contestar que ara mateix, ja que era defora l’oficina. Va entrar a l’oficina i li van renovar el carnet de pesca!

divendres, 15 de desembre del 2023

Anècdota dels 42

 

Anècdota dels 42

Quaranta-dos anys a la mateixa empresa donen per molt tipus de vivències. Algunes de bones, algunes no tant. No planteig res en concret. Si se m’acudeix alguna història, com la d’ara, la deixaré escrita i, sinó, res, quedarà covant en els plecs de la meva memòria.

Era el dia de les festes de Gràcia al matí. A la meva parella i a jo ens agradava anar a veure la sortida del fabioler, dels gegants i caps grossos, de la bandera, del caixer batle i després anar a cercar la qualcada per la zona de les Tanques del Carme.

En arribar al camí des Castell hi havia el president del Consell Insular a la porta de la seu inaugurada aquell mateix any. Pel que es veu la comitiva de la qualcada havia de passar per a donar la salutació. El president, quan em va veure, va demanar-me si duia la clau de la seu i així podria rebre la comitiva des de l’entrada i no des del carrer.

Jo sí que duia la clau. En aquell temps o em tocava obrir la seu o tancar-la diàriament pel que la duia amb la clau de casa.

Vaig obrir la seu i pujar a la Sala Verda on hi havia les banderes i les penjà.

Quan va passar la qualcada, el president els saluda des de la porta i baix  les banderes que presidien la corporació.

Acabat, vaig despenjar les banderes, el president em donà les gràcies i vaig tancar la seu.

La meva parella i jo vam seguir la ruta per si érem  a temps de trobar el passa carrers abans del jaleo.

dimecres, 20 de setembre del 2023

Vitrina

 

Vitrina

 

S’altre dia, de pagès, vaig anar a Ferreries. Motiu? La inauguració d’una vitrina al Centre de Geologia.

La veritat és que aquesta vitrina, no ella física sinó el seu significat té història, i jo, en som un dels que ho he viscut de primera mà.

Vaig conèixer en Benito Mercadal farà prop de cinquanta anys de la mà de Miquel Fernàndez. Amb en Miquel ens vam conèixer jugant a escacs i, a més, va resultar que érem família, fills de cosins per a ser més exactes. Després vam coincidir al GOB i acabarem anant d’excursió junts. En una d’elles, una estada de Setmana Santa, els altres companys havien d’anar a fer feina el dissabte al matí i, al vespre, en Miquel em va dir: demà matí et donaré una lliçó de geologia. El matí vaig demanar-li que quan començava la lliçó. I així, sense adonar-me’n, vaig començar a conèixer Menorca des d’una altra perspectiva. Jo havia participat en un grup excursionista pel qual ja coneixia diferents indrets de l’illa, però ara els aprenia a mirar amb uns altres ulls. El color de les pedres, les seves formes, els fòssils... De fet, i durant molt de temps, vam sortir cada dissabte al matí aprofitant que les nostres parelles tenien feina.

Vaig revisitar molts llocs coneguts, però, ara, aprenia a observar-los. I així i, per açò, vaig conèixer en Benito. Amb en Miquel ens aturàvem a ca seva per mostrar-li el que havíem trobat, sobretot caragols i ossos del Quaternari, del que en Benito n’era especialista. També vam poder gaudir d’algunes excursions amb ell.

El temps passà. Benito es feu més gran, la salut no l’acompanyava i anà a viure a Mallorca amb el seu fillol. Vam perdre tot el contacte. Ja en aquell moment algunes persones es preocupaven pel seu llegat. La col·lecció de fòssils que havia anat arreplegant durant tota la seva vida i, possiblement, la biblioteca menorquina més
completa sobre geologia. Tot va quedar en la foscor.

En la seva mort hi va haver uns quants intents més per a poder recuperar, per als menorquins, el seu llegat, però tornà a quedar en la foscor.

No va ser fins que es va plantejar la venda de la seva casa habitual de Sant Lluís quan van tornar a sonar totes les alarmes. La casa es venia i havien de buidar tot el que hi havia a dins. Va ser un periple. Frisseres per buidar. Què se’n feria de les pedres i els llibres? L’administració no donava tampoc mostres de gaire interès. Un poc de tot. Miquel i jo hi vam dedicar hores recuperant el material, ajudant les neboderes a borinar mobles, a fer capces de llibres i documents...


Obrador des de Barcelona ens encoratjava a què no es perdés res. Fèiem d’intermediaris entre família i administració per a la recuperació del llegat. De fet, en un moment determinat, les neboderes ens van dir que ens ho donàvem a nosaltres i que en féssim el que trobéssim, fet que no vam acceptar. El llegat d’en Benito era important i, més prest o tard, l’administració se’n faria càrrec.


Ens vam endur a can Miquel, i sense exagerar, sis o set metres cúbics de materials. Pedres, fòssils, llibres, cartes... A l’estiu, amb més calma, Obrador, Quintana, Miquel i jo, vàrem començar a revisar el que havíem arreplegat. Baratàvem les capses podrides de cartó per altres de plàstic tot intentant conservar les etiquetes, quan n’hi havia. Vam treure la correspondència, molta de la qual havíem recuperat dels fems, per intentar salvar les comunicacions entre Benito i altres personalitats del món de la geologia, posant-la entre fulls de paper per treure’n la humitat. Férem una revisió de les publicacions per veure quines valia la pena guardar: tot el que feia referència a Menorca, totes les d’en Benito o d’autor menorquí, tot el que estava dedicat i els llibres que a criteri dels geòlegs consultats valia la pena guardar.

A la fi, el CIM va acceptar la donació del llegat. No record quants mesos havien passat però..., uns quants. El dia que van fer la roda de premsa per informar d’aquesta donació a més del conseller i del Director Insular, també hi participà en Bep Quintana. Hi havia convidats la premsa i els familiars. Dels  familiars no vaig reconèixer ningú de quan netejarem la casa. Jo hi vaig ser present perquè
m’hi vaig colar. En els agraïments ens van citar. No tot havia estat perdut!.

Poc temps després, amb ajuts a la investigació es va poder efectuar la classificació dels fòssils per Bep Quintana, i de la correspondència per Agustí Rodríguez. Posant, semblava, punt final, al tema del llegat d’en Benito Mercadal. Però no! Obrador considerava que en Benito es mereixia un reconeixement públic i permanent a la seva persona. Una bellíssima persona, un geòleg autodidacte, un menorquí per a ser recordat. I tornam a caminar.


Una vitrina on, en un espai més petit d’un metro quadrat hi ha de ser tot. Amb un cartell que pugui dir en poques paraules qui era Benito i què va fer. Idò, la Bíblia en un foli!

On ha de ser la vitrina, que hi ha d’haver, com s’ha d’explicar...? Proves i més proves. Idees, tornar a fer proves. No tenim el material d’en Benito. El demanam. Mentre hi posam peces nostres que es podran, en tot cas, substituir... Ja tenim el cartell, ja tenim la vitrina muntada, ja... Venen les eleccions i no es poden fer actes que es puguin considerar de propaganda... Escoltin, és només una vitrina... Bé...

Fa pocs dies, vaig anar a Ferreries, al Centre de Geologia, a la inauguració de la vitrina sobre Benito Mercadal. N’Agustí Rodríguez en va fer la presentació de l’acte. En Toni Segui, periodista i santlluïser, en va fer la semblança personal. En Bep Quintana va explicar què hi havia a la vitrina, i Simón Gornès, conseller de Medi Ambient, va tancar l’acte.

Ens vam trobar alguns vells coneguts. Excursionistes de les pedres. N’Obrador, alma mater d’aquest acte, qui ens ha empès a dur-lo a bon port. Na Rosalia, la companya indispensable. I una colla d’amics que sempre són on han de ser.

Va acabar tot, com sol passar, amb un bon sopar on, com ja se sap, vam arranjar el món de les pedres.




dilluns, 28 d’agost del 2023

42

 

42

I així ha arribat el moment. N’hi ha que dirien sense adonar-me’n, però sí. Sí que me n’he adonat. També és ver que el temps passa sense que en siguis conscient del tot. Veus que baraten les persones, de tant en tant, ja que no sempre, et veus diferent quan et mires al mirall. Avui notes que tens més canes, avui que has perdut cabell...

I intentes fer una mirada enrere i no veus el principi. Tens flaixos. Veus persones que eren i ja no són. Veus persones que hi eren i ja no hi són. I és que quaranta-dos, dona per a molt.

I sí, enguany, any de la jubilació, ha fet quaranta-dos anys que vaig començar a treballar al Consell Insular de Menorca. Ha plogut molt i de tot.

Record que vaig prendre possessió de la plaça de funcionari després d’impugnar la resolució del tribunal. La impugnació va tenir èxit i la plaça d’ordenança va ser meva. En propietat, diuen, però no l’he pogut vendre. Crec que va ser la primera vegada que vaig dur corbata i americana!

Vaig començar fent feina els capvespres. El CIM era tendre i no tenia seu. Empràvem les dependències de l’Ajuntament de Maó i, és clar, els matins ho tenien copat els funcionaris de la corporació. Prest es va llogar una oficina que havia estat emprada per una entitat bancària que hi havia prop i, anàvem i veníem. La nova seu estava en obres.

No record quan vàrem anar a la nova seu. Sí que el president va forçar el trasllat, ja que les obres s’assemblaven a les de la Sagrada Família: No eren acabadores. Encara érem pocs. El personal de la seu i els de la residència d’ancians i casa infància. Dos estaments que venien de l’antiga diputació. En aquesta seu ja es va incorporar molt de personal entre oficines i serveis. A aquesta primera seu hi van passar diferents presidents. El primer, Paco Tutzo. Després en Tirso Pons, en Berto Moragues que ho va ser només un breu temps per una moció de censura per la fallida d’un dels seus consellers. En Joan Huguet i na Joana Barceló. Amb na Joana Barceló es va fer el trasllat a la seu actual.

Durant aquests temps el CIM va anar creixent i rebent noves competències del Govern Balear. Més personal i més seus fins al dia d’avui on és una de les grans empreses de Menorca.

Per la meva part també vaig tenir el meu periple. D’estar d’ordenança a la seu central en vam desterrar, sí, crec ho puc dir així, a s’ITV fins que aquesta va passar a una concessió. Va ser al moment on es van rebre les competències de Cultura i, a jo, em traslladaren a Cultura i, a l’ordenança de Cultura, el passaren a la seu central. Continuaven sense agradar-los la meva presència, es veu.

A Cultura vaig començar a fer feina amb el conseller Lluís Coll (epd) primer i amb Simón Gornès a continuació. Gornès havia estat substituint la plaça d’arqueòleg interinament, on ens vam conèixer. Després va venir Bep Portella. Amb Bep Portella es va produir un gran canvi amb la meva feina. Va convocar la plaça de vigilant de patrimoni històric que hi havia pressupostada i vacant. Era el moment del tancament de les coves de Calescoves. I jo, vaig guanyar la plaça i, fins ara.

Durant més de vint anys en patrimoni he anat rodant per les terres de Menorca. Controlant jaciments, vigilant obres, redescobrint elements perduts, trobant-ne de nous... Primer botant les parets de manera àgil, darrerament posant el cul damunt la paret i baixar a càmera lenta... He fet milers i milers de fotografies per deixar documentat tot allò que coneixem i, així i tot, no he arribat ni a la meitat...

I ara, s’ha acabat. Ja no hi haurà contracta entre el CIM i jo. El que faci a partir d’ara és cosa meva, de continuar amb les meves il·lusions, de continuar col·laborant amb el patrimoni des d’una perspectiva diferent, amb aquelles persones amb les quals m’he creat amistat, que crec en són unes quantes, on uns puguin aportar els coneixements i l’experiència i altres el que tinguem.

Res. Només són quaranta-dos anys i ara queda aprofitar el que resti de futur.