dilluns, 6 de març de 2017

Casuart




Fa un temps que el cos es nega. El cervell és incapaç de donar les ordres oportunes a les mans perquè realitzin les operacions adients per a treure, ja sigui d'una pedra, ja sigui d'un tros de llenya, una figura. No, no confondre. No som cap escultor ni res que s'hi assembli. Només és que m'agrada jugar amb les formes i, si s'escau, baratar les que hi havia en un principi per unes altres que, suposadament, tenen una línia més harmònica. Açò, clar, des del meu individual punt de vista.
Normalment deixava la pedra o llenya damunt la taula de treball i l'anava mirant. De vegades una sola mirada ja em deia el que s'hi amagava baix el gruix de la matèria. Altres l'havia de mirar diverses vegades, dies, fins i tot. Tocant-la, girant-la, deixant-la descansar... Fins que venia la inspiració i començava a treballar, a poc a poc, molt a poc a poc, sense frisseres, un poc cada dia o cada quan en tingués gana. Però hi havia un camí a seguir. Més prest o més tard, més bé més tard, sortia a la llum el treball realitzat. Una figura simple al que hi havia dedicat un grapat d'hores sense cap pretensió específica.
Ara però, ja fa temps que tenc una pedra damunt la taula i no hi veig que amaga. Estic segur que la figura hi és però no sé trobar-la. Mir i mir i torn mirar. L'he girada diverses vegades, manyuclada, raspada... però, res de res.
Arrib a la conclusió que sí que vull crear, per tan he de cercar ventura a altra part, a altres matèries i, mira per on, he trobat l'art casual. L'art que no és cercat però que expressa alguna cosa, fins i tot sentiment.

Sí, ja sé que una de les definicions de l'art és que sigui creat i, per tant, podríem discutir fins a on o a què en podem considerar creació. En aquest cas és la casualitat qui ha creat la imatge però, ningú podrà discutir que la foto l'he fet jo.

divendres, 3 de febrer de 2017

Poal d'aigua

Poal d'aigua

El poal era buit, ben eixut.

Feia estona que no l'emprava. El mirava sovint però el deixava al lloc on estava. Ni nosa feia de tan decantat que el tenia.

Fa uns dies l'he anat mirant més assíduament. Amb més interès. Com si em fes falta alguna cosa...

Al final m'he decidit. He agafat el poal i he anat a cercar aigua. Sabia que em costaria un esforç perquè no era aigua de l'aixeta que volia jo. És aigua del mar de les paraules i, aquest, queda un poc més enfora.

Amb la suor al front i bufant bufant de calor, hi he arribat. L'he mirat. Era ple a vessar. Quasi podies llegir-les sense haver d'agafar-les. He mirat una estona i, després, amb el poal he remenat un poc perquè quedes ple amb paraules de tots els costats. De paraules llargues i de curtes; amb majúscules, cridaneres i suaus, signes d'admiració, comes i punts...

He cregut que amb un poal en tindria prou i, després de descansar, he tornat a casa per a posar-les en ordre.

Per tornar sí que he suat! El poal pesava com no m'havia pensat.

Quasi a cada passa anava notant els esquitxos, en ferir-me les cames, de les que volien fugir. D'alguna m'ha sabut greu, crec que l'hagués pogut aprofitar. Així i tot, en arribar, el poal era gairebé ple.

He posat el poal enterra i he esperat que les paraules quedassin en repòs.
He posat les mans al poal per a agafar-ne una embosta per rentar-me la cara però les paraules s'han esvaït entre les juntes dels dits i han arribat buides. Només unes poques he pogut llegir: perseverança, paciència, insistència, imaginació... i poca cosa més.

En tornar-ho intentar he tropissat i he fet caure el poal. Totes les paraules s'han diluït per terra.


Uf! Ara tenc vessa de tornar-ne a cercar un altre. 
Pot ser, un altre dia...

diumenge, 15 de gener de 2017

Sense fons...



El pou sense fons.
L'ànima perduda queia incommensurablement.
Els crits eren esgarrifadors! Tot estava perdut...
Era açò el que n'esperava de la vida?
Tot es reduïa a una llum impossible? A la foscor?
Hi havia alguna esperança?...
No deixava de pensar-hi. No s'ho podia treure del cap.
La vida als somnis no era així!!
Mirà i mirà el que l'envoltava i, si mirava bé, la foscor no era tan gran. Hi havia claredats.
Aquí, allà...
Tan difícil era obrir els ulls i veure'n la llum?
Esforçar-se? Sí! Ben bé que s'ho valia!
El pou ja no era sense fons. Ni tan sols era un pou.
Una simple cisterna amb un pam d'aigua! Però, com en sortiria?
La por tornava a entrar al cos, volia tornar a cridar, volia...
Mirà per amunt i veié el poal, la corda...
Qui? Qui li enviava l'ajuda? Qui venia al seu rescat?
...Dins el poal trobà la resposta!!

i,
l'ànima,

tornà a la vida!!

dissabte, 31 de desembre de 2016

Apòst'rofs

Apòst'rofs





Escriuré amb les T' apost'rofades.

T'ot'es les T'.
I ho faré per deixar un missat'ge
sublim 
però amagat'.

Només qui sàpiga descobrir-lo
el podrà gaudir.

Els alt'res,
t'ranquils,
no us perdeu res,
simplement'...    

 no era per a vosalt'res.




dimarts, 27 de desembre de 2016

Caquis

Caquis




No sé per què m'ha vingut aquesta paraula a la ment però de fet, fa dies que em roda. Potser és perquè, des de fa un temps, no trobes, a les botigues, aquells fruits vermells, fràgils, dolços... que tants records d'infantesa m'evoquen.
I sí, tenc el record d'un arbre gros, molt gros -s'ha que dir que jo era més petit, bastant més petit-, que omplia una part important del pati de la casa on habitava i que, quan arribava la tardor, dins la fullaraca verda anaven apareixent unes boles vermelles de les quals en donàvem bona compta. Eren grossos, dolços, fràgils i bons, molt bons. Record també que, quan les boles eren de color verd, solíem enverdinar les parets blanques del pati amb gran disgust per part dels pares. Era un moment de rifa de galetes!
També record l'arbre de davant del casat des Canaló on, el recordat l'Amo en Joan, ens en deixava agafar per menjar quan coincidia la nostra estada a la casa i el moment de maduresa del fruit.
I sí, el Diospyros kaki, és un fruit que m'agrada i molt. Però l'autentic, no aquest que trobes ara tractat, que no és que no sigui bo però, no és el mateix. M'agrada l'original, sense complementar i, m'agrada tant que, de fet, n'he regalat algun arbre tot pensant que, com més n'hi hagi i, sobretot, proper, tindré més possibilitats de gaudir-ne. I ara, que s'atraca temps de presents, no descart el que insistesqui amb regalar el mateix.
Pens però, que he de modificar les condicions. Estic per només regalar el noranta per cent de l'arbre. Pot ser, així, garantiré la propietat d'una part del fruit. No sé per què m'ha vingut aquest pensament...




dijous, 8 de desembre de 2016

Bolets

Bolets

Pens que potser avui serà el dia. Tindré sort. No com tantes vegades, no, avui toca. Algun dia ha de ser i, avui, estaria bé.
No hi ha com començar amb moral. El resultat ja es veurà. Boni segur serà com sempre. Quan dugui una estona rodant, aquell "avui serà el dia", s'anirà transformant amb: a veure si almanco en puc dur un plat...
Prest, prest, la intenció, és aconseguir alguna cosa per a poder fer una menjada. Ja quasi és igual el que sigui mentre sigui comestible.
Al final no s'aconsegueix trobar aquell rotlo d'esclata-sangs desitjat, ni siquiera es pot omplir el paner  trobant-los d'un a un. Just me de conformar amb un plat de mescla si som atrevit a provar diversos gusts i textures.
El que no pot faltar però és una fotografia per deixar constància que hi era. Que ho vaig intentar. Que no tot ha estat un fracàs. Perquè, en aquest cas, una imatge, val més que la panxa plena.

dijous, 24 de novembre de 2016

Llombrígol del món

Llombrígol del món


No hi ha res com viatjar i veure món per a col·locar  les coses al seu lloc.
Per tot arreu hi ha alguna cosa a veure. Que admirar. Per a tot hi ha un perquè a demanar, alguna cosa que fa pensar. Una cosa més gran o més petita... I no hi ha res com la tornada per a valorar el que és, el que se té, el que som.
Possiblement però, quan ets a un aeroport, sobre tot si aquest és gros, és quan te n'adones, en un espai reduït, de la varietat de tot. De la varietat en la manera de vestir, dels diferents idiomes que es poden rallar en pocs metres de distància, de les peculiaritats individuals que ens fan únics dins la gran família humana...
I tu n'ets un més. Segueixes aquesta mena de marabunta guiada per arribar al teu destí. Ascensors, escales mecàniques, passadissos per a passar els controls... Sempre fent cua, sempre formant part d'un tot fins que, de cop, deixes de seguir el grup en què  anaves i et desvies per a anar cap al teu destí. Veus que has quedat, gairebé, tot sol. Que a mesura que t'apropes a la teva porta d'embarcament es va reduint el grup. Que al teu destí és, dins del conjunt, petit, insignificant.
I se't romp un poc aquella idea d'importància, de grandesa. De ser el centre de tot. De ser el llombrígol del món.
Però, passat aquell moment de realitat, tornes al teu país, tornes a casa, no costa gaire temps tornar a pensar en què tens el més gran, en què el món gira al voltant teu.
Et basta mirar una sortida de sol per a saber que sí, que vius al llombrígol d'aquest món.