dimarts, 19 de juny de 2018

Estimada


Estimada


Bon dia, estimada.


Fa temps ja que em rondina pel cap i,
tot i que, tu ja ho saps,
ho vull deixar per escrit,
com si d’un testament es tractes,
sols per deixar-ne constància.



T’estim. Sí, t’estim.



Potser et soni estrany però,
és així. I no és d’ara.
De fet, no record quant de temps fa,
diria que molt,
però no massa,
podria dir que,
fins i tot poc,
perquè m’hagués agradat estimar-te des de sempre.


No sé què en serà del futur.
Aquest sempre n’és incert i no el podem controlar.
Tampoc ho vull.
Esper, voldria, estimar-te,
com ara, molt de temps.


I tot és així de fàcil.
Sense complicacions.
I ara, testimoniat per sempre.
Perquè, simplement, t’estim.


dissabte, 26 de maig de 2018

Esclat


Esclat


És temps d’esclats...
La pluja i el sol ho han aconseguit!


Un èxit de primavera...

Els ulls s’omplen d’aquest
i, mirin on mirin,
absorbeixen el plaer visual.

El cervell així ho percep
i s'auto-alimenta de nova energia.
Assaboreix el que rep i ho transmet!
Hi ha felicitat ...
L’esclat de colors esdevé esclat de vida i, també, de mort...

dimecres, 25 d’abril de 2018

Musa


He perdut el com de l’escriptura
o he trobat el què, de l’essència,
al temps invertit.
He trobat en la imatge
el so celestial necessari
per omplir les meves inquietuds?
Rondinen idees estrafolàries
per un cervell, mut de creació
literària, a la recerca d’un mateix.
La musa hi és, només cal
que obri els ulls...

dissabte, 24 de març de 2018

Nom


Nom

La imaginació vola com ocells lliures
fugint de tòpics mals-entesos.

Qui som? Que som?

Necessitat d’un nom per identificar
l’arrel del què.
M’he obert a propostes anònimes
i, així, esbrinar el que pot ser
el futur.

Hi ha de tot.
Des de qui en podria omplir
planes i planes de possibilitats
però no en diu res.
Des de qui no gosa perquè, el mot,
o mots, podrien titllar-se de disbarats.
Des d’aquella indefinició del sexe,
amb Pedrooo i René,
fins aquells desigs abstractes
del que podria ser.
Balladora...
Sipuc...
Nu...
Som aquí...
Obi...
Sol...
Ascendent...
es Cuiner...
Tots, simples i, alhora, complicats
defineixen trets diferents.
De qui el diu,
de la figura,
de jo...

Mantindré rumiant el cervell
assaborint el petit moment de glòria
perquè com
Som aquí, amb el Sol Ascendent,
Nu, amb l’Obi ple de llaminadures
fetes pel Cuiner, a vessar,
per si Pedrooo i René
erren i es presenten.
Esperant la balladora...
Perquè, si puc...

dimecres, 28 de febrer de 2018

Febrer


Febrer


Febrer és a acabar. Ha passat com sempre, ràpid, fred, plujos..., amb algun dia d’aquells que s’anomena d’en Ramis, el que suava pel gener...

Un mes més. Un mes de fulles en blanc, un mes buid de paraules, sec d’imaginació, un mes de quí res del que ha passat m’ha motivat per asseure’m davant l’ordinador i teclejar les lletres, una darrera l’altra, amb una seqüència determinada, per deixar escrit allò que no s’ha d’oblidar...

No he sentit aquesta necessitat. I si ho mir bé, hi ha hagut prou coses que podrien quedar per a la història. De fet i quedaran, tot i que no serà en aquesta pàgina.

Ha estat un més tan complet com ho podria ser qualsevol altra. Amb trobades familiars com feia temps no succeïa. De trobades amb els amics, simplement per a trobar-nos, perquè ho som. D’alegries per als nou-vinguts. D’acomiadaments per aquells, que pels motius que siguin, posaran aigua -en tost de terra- pel mig. De discussions per a resoldre el futur. De fotografiar, mentre la càmera fotogràfica ha aguantat, tot el que es posava al davant i deixar arxivat aquell moment finit.

Sí, el febrer, encara que curt, ha estat prou llarg de possibilitats i, així i tot, res m’hi ha despert la inquietud. No en passaré ànsia. Ja vindrà si ha de venir.

Sempre en quedarà el record amb alguna imatge i, a jo, el de la darrera besada.



diumenge, 28 de gener de 2018

Ocells

Ocells




Avui, dia ennivolat, he sortit de casa sense rumb concret. Tantes coses em roden pel cap que no don abast per a aclarir-les. Per açò, per intentar aclarir l’embolic d’idees, d’intencions, de possibilitats, de respostes..., per posar fil a l’agulla..., màquina en mà, he resolt prendre l’aire a la zona de l’albufera.
Motiu, fàcil: centrar l’atenció a l’observació d’ocells.
Mentre mir els ocells, deix de pensar amb les altres coses. Només estic per ells. Per cercar aquella espècie que encara no he pogut fotografiar. Per observar, si és el cas, el seu vol i amaratge. Escoltar el seu cant. Com pesquen. Com festegen... I intentar aconseguir aquella imatge única per a compartir.
De fet, ho faig de tant en tant, açò. M’allibera l’ànima. I m’emprenya perquè no aconseguesc veure el que altres han vist i fotografiat. Però m’allibera més, tot i que poques vegades he aconseguit el que cercava, que no em deixa més embullat que quan he sortit.
Avui, per exemple, no he vist la cigonya negra. Ni avui ni cap altre dia. Però, per si de cas, hi he anat per si la veia. Mentre, els amics de sempre: El rabassot, dormint, com no. La fotja. El soterí petit i el gros. El cagaire, dels quals, avui, n’hi havia un mal-que-fer. L’agró blanc i el gros, esquiu com ell mateix. També el gris. El coll-blau. Els flamencs, aquests molt enfora. La gavina camagroc i d’altres que no he pogut definir.
He frisat per a tornar a la redossa de casa per veure si alguna de les imatges captades és de prou qualitat. Normalment hi ha de tot.
Ara però, tenc el cap clar. Quan agafi la primera feina, sé que la podré fer sense que res em destorbi..., o no.

Però gaudir de la volta del matí és ben meu i ja, ningú, m’ho podrà llevar.

diumenge, 24 de desembre de 2017

Bolet de cinquanta

Bolet de cinquanta


Feia dies que em volia acomiadar però, un estat engripat, em retenia a casa. Les ganes però, han guanyat i, avui, he anat al bosc a fer la darrera cercada de bolets d’enguany.

No, micològicament xerrant, no ha estat un any bo. Pluges a fora hora. Molta calor fins molt entrada la tardor junt amb freds gèlids que arribaven de sobte i fort vent de tramuntana que ho eixugava tot ha estat un còctel mal de pair per la natura. I així m’ha anat.

Una temporada de poques sortides i minses trobades. Per açò, abans de penjar el paner, volia fer la darrera sortida. Sabia, abans de sortir, que no seria millor que les altres passejades però ja n’estava tip d’estar entre les quatre parets de casa.

Total, quatre llengües de bous i quatre camagrocs, no serien mal de recollir i, si anés bé, podria cercar el desitjat bolet de cinquanta. De tots sabia on havia d’anar a cercar.

De matí, però amb el sol ja pujat de llevant, deixava el cotxe a la primera aturada, la carretera de Fornells. Els primers moments han estat decebedors. Només esclata-sangs de llet! Per sort, a la zona on ho esperava he trobat un cul de paner de llengües de bou. No era per fer volar coloms però no me n’he anat de buit.

Tornat al cotxe ja som partit cap al segon objectiu. Els camagrocs. He intentat no fer feruma, ja que prop hi havia altres cercadors. No n’he pogut fer de feruma. Hi havia tan poca cosa i tan dispersa que, prest prest, he trobat que no calia seguir perdent el temps. Però...

Sempre que som a cercar bolets m’emborratx de cercar. M’ho pas bé i, per poc que trobi, m’agrada insistir. Qui sap si trobaré el rotlo bo o un bolet de cinquanta?


Ja qui era i en ser de bon hora, he trobat que podia provar als fredolics. No hi podia perdre gaire. A més a més queda prop d’allà on era. I no han fallat. N’he trobat uns quants rotlets. Per arrodinar-ho, entri entri, han aparegut uns quants esclata-sangs. Dia complet. Ja podia tornar cap al cotxe.

Ara només em quedava mirar de trobar el bolet de cinquanta. Aquest havia aparegut en la darrera visita que havíem fet a la zona i va ser el més preuat. Més que tot el que vam arreplegar aquell dia i molt més del que jo havia arreplegat avui.


He ben mirat dins les mates i baix la fullaca de pi però no, només un parell de cames de perdiu però, de bolet de cinquanta, cap. I em sap greu, ja que, i ho sé de fones fonts, que el darrer que el va trobar va poder comprar-se un bon paner.