Platja
verge
Tenia
la intenció d’anar a nedar a alguna platja verge.
N’havia
sentit tantes vegades el seu nom i tants comentaris sobre la seva
bellesa, que no vaig poder passar d’anar-hi. El camí era estret,
molt estret, però asfaltat. No es conduïa malament. Se m’estava
fent un poc llarg però, la finalitat, bé es mereixia aquest petit
inconvenient. Ja no podia faltar gaire quan en un petit revolt ens
trobarem amb un cotxe de cara. Jo sabia que enrere meu no hi havia
cap zona per a decantar-me pel que suposà que devia ser davant. És
costum als camins estrets posar eixamples per evitar embussos. Vaig
esperar que l’altre cotxe anés enrere però semblava que no en
tenia cap intenció! El vaig fer senyals amb els braços però ni
cas... Ara, al darrere meu hi havia quatre cotxes que també
esperaven... Redéu, qui deu ser el conductor!! Vaig baixar a veure
què passava i, darrere d’ell, també hi havia una fila llarga de
cotxes. Més cotxes anaven arribant..., més gent sortia dels
cotxes...
-Que
si tu has de fer enrere. Que si l’altre... N’hi havia que estaven
perdent la paciència. Recordà que al principi del camí hi ha un
cartell informatiu sobre l’estat de l’aparcament però, jo, no
l’havia mirat. Total, només volia fer una petita calamuada, un
parell de fotos i tornar! -no Per fer açò podria deixar el cotxe a
qualsevol banda en cas que no hi hagués lloc a l’aparcament.
La
cua de vehicles era, a cada minut, més llarga. N’hi havia que
feien sonar el clàxon. Com si açò ajudes a eixamplar el camí!! Va
venir el guarda de l’aparcament per a veure que passava. Tothom li
deia de tot... Ell es justificava dient que feia estona que el
cartell informatiu posava que l’aparcament estava ple i que, tots
els cotxos que ara estaven enganxats, era per no haver fet cas al
mateix.
Els
minuts anaven passant i els nirvis pujaven a flor de pell. El guarda
considerà que l’únic que es podia fer era aturar les cues de cada
banda i que el darrer cotxe anés fent enrere. Ningú li feia gens de
cas i, ell, optà per cridar als municipals. El treball dels
municipals donaria per a escriure un grapat de pàgines però, ara no
ve al cas...
Total,
després de més de tres hores enganxats, tots els cotxes van haver
de tornar per a on havien vingut.
Vaig
quedar amb un pam de nas. Havia perdut el temps, els nirvis, doblers
i no havia fet el que volia fer. Sense dubtar vaig fer una reclamació
al Consell Insular per tenir, en un lloc tan turístic, tan poca
visió de futur!
Cinc
anys més tard i, com un qui diu, sense voler, vaig tenir
l’oportunitat de tornar. M’aixecà molt prest. Aquesta vegada no
em quedaria sense conèixer la joia de la corona d’entre totes les
platges verges.
En
arribar al camí ja no hi havia cap cartell electrònic indicatiu de
la situació de l’aparcament. El camí era més ample -hi cabien
dos cotxes i sobrava espai- i ben asfaltat. El revolt en què a
l’altra visita hi havia hagut l'embús no vaig saber reconèixer
on era. L’aparcament era molt gran, asfaltat, amb serveis i un punt
d’informació. M’hi vaig atracar. La persona que estava al càrrec
era simpàtic però feia mala cara, cara de no estar bé o a gust.
Vaig contar-li l’experiència que havia tingut uns anys abans i que
ara ho trobava molt bé. Em va mirar d’una manera estranya, ho
notà! Vaig demanar-li que em digués que és el que el semblava
malament. Em tornà a mirar i, supòs que va veure que jo no ho havia
dit en cap mala intenció i m’ho va contar...
Em
digué que el que havia passat fa cinc anys va dur molta cua. Hi va
haver moltes queixes, moltes pressions de col·lectius interessats,
molta campanya populista i, l’error més gran que es podia cometre
es va fer. No es tracta de limitar els usos en un espai limitat, no,
el que es va fer, al canvi de les administracions, va ser ampliar el
camí. Ara ja no hi hauria embussos! Quan van tenir el camí fet hi
va haver un altre problema. No hi havia prou espai a l’aparcament
per als vehicles que arribaven i, encara que ja no es creaven
embussos, hi havia queixes per la falta d’espai. No ho dubtaren.
Arrabassaren una tanca gran de pinar i es féu l’aparcament més
gran. Ara ja no tindríem problemes i la propaganda oferida
s’ajustaria a la realitat però, clar, hi anaven tants de cotxes,
tanta gent que volia nedar a aquesta platja que, físicament, no hi
cabien. La solució va ser posar formigó a la vorera baixa, que es
va tapar d’arena per dissimular, per tal d’oferir més espai als
banyistes i, com que açò tampoc va bastar, es construí un pantalà
flotant, que es posava a l’estiu quan hi havia més demanda. Una
vegada fet el pantalà, però, els iots de gran calada, van demanar
poder emprar la part més exterior del mateix per a poder amarrar.
Cap problema! S’hi afegí un espigó fix i ja està.
La
Menorca Reserva de Biosfera ja fa anys que ha perdut la denominació.
Per açò pos la cara que pos. Perquè em dol. He conegut aquesta
platja verge, quan era desitjada per habitants de tot arreu.
Ara,
pot deixar el cotxe i anar a nedar. Si vol, quan torni, ja em dirà...
Ni
cinc minuts. Ni cinc minuts vaig fer a la platja «verge». Qualsevol
semblança del que havia vist a les fotografies s’assemblava a la
realitat. Vaig tornar enrere el camí recorregut, vaig donar qui va a
l’informador sense dir-li res més, crec que ho va entendre.
No
ho vaig dubtar. Vaig agafar el cotxe i tornà a l’hotel. Ja sabia
que si volia prendre un bany a una platja verge, podia anar a cala en
Porter.
No,
jo no!
