divendres, 8 de novembre de 2019

U-u-tres



I tot va començar a classe. Sí, a classe. Es va plantejar una feina de grup. Havíem de cercar una de les moltes barreres que tenen les persones amb problemes d’oïda, de donar un possible remei i fer-ne una presentació a manera de projecte (descripció del problema+solució proposada). Com podeu entreveure el curs és de llenguatge de signes.

El debat en grup era un guirigall. Vam pensar amb les urgències, sense definir. Solament una urgència qualsevol (foc, accident, pèrdua...). Tothom en deia la seva i, de la solució, ja no dic. Cadascuna més psicodèlica que l’anterior. A cada situació comentada en proposàvem una o més solucions però, aquesta, a la vegada, ens creava una situació més complicada i, la solució, no arribava a tot. Bé, va acabar com va acabar - no hi havia més temps-, amb proposta i solució inclosa.

Vaig tenir la sensació que volíem abordar tota la problemàtica de les barreres que tenen les persones amb problemes d’oïda i donar-li una solució conjunta com si comptéssim amb una vareta màgica que fes, un, dos, tres i..., problema arranjat. I quan pensàvem teníem una solució, encara que parcial, li donàvem més i més voltes i li cercàvem més problemes i més pegues com si volguéssim que, al final, el toro, aconseguís enganxar al torer!

Ara, amb un poc més de calma i posant els peus en terra, he tornat a reflexionar sobre el tema. He de dir que és molt difícil posar-se en el lloc de la persona que té el problema i saber quina és la solució que necessita. Moltes vegades només ho podem intuir. També tenc clar que no hi ha remeis màgics, ni per aquest ni per a molts altres problemes però, sí que poden existir petits gests en què es podria fer la vida, o alguns moments d’ella, més fàcil. I alguns d’ells amb una inversió raonable.

D’aquí el títol u-u-tres. A les Illes, tenim present que quan hi ha una emergència podem cridar el telèfon 112 i què, a través d’aquest, podem comunicar qualsevol incidència, ja que ells derivaran l’actuació segons en  sigui la necessitat.

Per tant ja hi ha un servei per atendre les urgències. No s’ha d’inventar res. Sols s’ha d’ampliar les mires del que ja tenim.

Les persones amb problemes d’oïda no ho tenen tan bo de fer, no poden cridar a 112 com nosaltres però..., perquè no poden cridar al 113?

Imaginem per un moment que el cream. Com seria aquest servei? Idò igual que el 112 amb les següents distincions: la persona que rep la trucada ja sabria que qui ho fa és una persona no oient. Per tant la comunicació ha de ser visual. És necessari idò que ambdós telèfons tenguin no només so sinó també imatge. Pot ser la persona que atén el telèfon no coneix el llenguatge de signes (tot arribarà), però podrà comunicar-se ni que sigui amb una pissarra o signes inventats encara que només sigui per dir a l’interlocutor que ja està fent passes per a tramitar la seva petició, cercar la solució al problema, contactar amb algun intèrpret..., el que faci falta.

No ha de ser ni molt difícil ni molt car que el 112 tingués terminals amb aquestes condicions i que el personal rebés el reciclatge pertinent per a resoldreu aquestes possibles cridades. Més qüestió de voluntat que tema de pressupost. Crec.

 Ara per ara, possiblement, només seria factible amb un telèfon mòbil d’aquests que empra la majoria de persones avui en dia, o amb una tauleta, o... Ja sé, no tothom el té però... Sí, ja sé, no soluciona tota la problemàtica de comunicació ni tant siquiera per a les urgències però..., en seria una passa més. O vosaltres també voleu que ens agafi el toro?



dijous, 31 d’octubre de 2019

Musa


Musa

He trobat la musa! No m’ho podia creure però, sí, l’he trobat. Va aparèixer davant els meus ulls en un moment en què res esperava. Va sorgir del no-res però, des del primer moment, va fer emergir tots els sentits, fins i tot aquells que estaven més apagats.

Alegria, goig..., indescriptible. No tenia cap dubte de què, mentre ella fos present, no em faltaria la inspiració. De fet, el cervell, ja estava maquinant fulls i fulls plens de paraules lligades i, encara, no ens havíem dirigit la paraula.

Quin somni! Mai m’ho hauria imaginat! Volia..., volia tantes coses... Volia poder escriure tantes històries, voldria expressar els meus desigs, destriar els meus sentiments...

El moment era clau: la posta de sol. Que més podia demanar. El cor bategava a tot drap... Ara, ara és la meva...

I així, així com va arribar,

                                     la musa,



 s’esvaí com els darrers raigs de sol

dijous, 26 de setembre de 2019

Agombolat


Agombolat

Una vegada més estic a punt de no complir amb el meu compromís amb jo d’escriure, almanco una vegada al mes, a aquest blog...

            És curiós veure com el temps passa a una velocitat indescriptible. M'he adonat que l'energia em fuig amb els animalons, els “bon dia”, les pedres i els forats... I, açò, no és dolent, és una manera de viure la vida, però, jo, vull complir el meu compromís amb la meva persona. Tan difícil és?

             Cada dia que passa, el temps d’aquest, m’agombola tot el cos creant una capa que s’ajusta com una altra pell. Cada dia, cada dia. La not aquesta pell!

            Pot ser, la musa de les lletres, és de vacances o, per les raons que siguin, no passa pel meu cervell. Pot ser, també, que quan vol entrar reboti en aquesta capa que em cobreix. Dec ser, amb tantes pells, com una ceba de temps! No ho sé...

 Pot ser que, el dia que l’obri, en faci plorinyar a algú!





dimarts, 27 d’agost de 2019

Esfinx




Menorca terra de gegants. Sí, de gegants, o açò, és el que ens diuen les velles històries.
Ja sé, avui costa de creure però, és el que, de generació en generació, s’havia transmès d’avis a nets fins que la modernitat ha robat el sentit d’escoltar aquestes històries.
I sí, així ho contaven...
Fa molts d’anys, molts, molts d’anys, a la terra hi havia gegants. Persones molt especials i amb molta força. Els agradava modelar els paisatges al seu gust, mesclant tipus de roca, de terres, de vegetació... Aquí més alt, aquí més baix, aquí un solc, aquí aigua... I va ser així que feren el que ara coneixem com Menorca, la nostra terra.
I quan ho tingueren tot modelat quedaren embadalits. Havien creat un edèn! Ho consideraren com obra dels déus!
N’estaven enamorats de la seva creació, del seu jardí, tant, que només feien que admirar-lo asseguts a la roca i, així, amb la contemplació, la matèria viva i la roca, es fongueren, s’integraren, transformant-se en una part més del paisatge.



Molt de temps després vinguérem els primers humans i, quan descobrirem aquesta terra, no ho dubtarem, i en férem d’ella, la nostra morada.
En primer, els canvis eren petits. Adaptarem el jardí a les nostres necessitats de manera que, aquestes,  necessitats no desbaratessin el jardí. Respectàvem l’entorn. No podíem ni volíem malmetre els que ens donava vida...
De cada vegada, més i més humans volen viure en aquest paradís i no sempre ho feim respectant el que havien creat els gegants fent malbé indrets que difícilment es recuperaran.
Les ferides no són per una evolució natural, són provocades per cobdícia, per un afany de tenir per tenir, destrossant, més del necessari, el territori i aquest, la terra, la pedra..., començà a gemegar.
Les ferides, de cada vegada més profundes, fan mal i, el jardí, inquiet, es queixà.
No ens adonàvem però, la pertorbació era tan gran que despertà els creadors.
Aquests també en sentien les punxades i, amb aquestes molèsties, començaren a deixondir-se.
El procés de despertar-se no sé quant de llarg serà però, a algun d’aquells gegants, ja se li nota la seva fisonomia.
Pot ser, fins i tot, arribi a temps per a salvaguardar aquest paradís!

dimecres, 31 de juliol de 2019

Liat




Liat, sí.
Liat per esbrinar
que s’amaga al darrera.
Mir i remir,
revis...,
i torn a revisar.
No deix detall sense escorcollar.
Compar, present i passat,
per a trobar-ne paradigmes.
Em sobrepassa!
Tan difícil és...?
Sí, per jo sí.
Deman ajuda...
Ara ho sé!


Orthetrum cancellatum i
Orthetrum coerulescens.
                                    No m’estranya estes liat...

dimarts, 25 de juny de 2019

Atxems


Atxems

Fa temps, bastant de temps ja, que de tant en tant em ve un d’aquests pensaments que no serveixen de res però que em crea curiositat. No puc dir que no sepi el perquè ja que, durant uns quants mesos, ja sigui per al·lèrgia, sigui per un refredat o per qualsevol altre motiu, no és estrany que en faci algun d’atxem, o molts...


Atxem, atxim, atxús, atxis..., segons l’onomatopeia del so sortit des de les entranyes del cos pels forats originàriament creats per a aspirar l’aire per respirar, de vegades de manera estrident, de vegades amb un so que quasi el podríem considerar, fins i tot, ridícul o divertit.

I ara, just a l’entrada de l’estiu, quan pren valor la dita de què la pols de Sant Joan cura els refredats i què, per tant, n’és fàcil que ja no tinguem aquesta molèstia, m’ha tornat a venir a la memòria aquest pensament sobre els atxems.
Idò, el que em sobta és que quan una persona fa un atxem és norma social què, qui ha al costat, exclami un salut o Jesús i, fins i tot, el darrer sigui..., com per desitjar-li un bon estat de salut. Fins aquí el més natural del món. Atxem, idò, desitj de salut.

En canvi, quan una persona tus, ni que sigui amb una tos profunda i forta, esgarrifadora, que no expulsa res de l’interior del cos perquè ho tenim molt ben agafat, ningú en fa cap exclamació especial. En tot cas se li dóna un cop de mà a l’esquena, cop amb la mà plana, i de vegades, fins i tot, sonor, amb marca, però, de desitj de salut, no.

Bé, idò potser haurem de reivindicar que, en cas de tos, també es desitgi salut!!

dimarts, 21 de maig de 2019

Ca n'Oliver

Ca n’Oliver

Els edificis històrics tenen secrets. Secrets que tot i ser davant els nostres ulls, resten amagats i només, aquelles persones entrenades, com estudiosos, membres de la professió, adeptes d’una secta o organització, en poden desxifrar els seus, a vegades, misteriosos missatges.

Jo no en sé de llegir aquests missatges però en tenc curiositat i m’agrada intentar trobar-los quan visit un edifici que, per raons no escrites, pens és susceptible, n’hi pugui haver.

El normal és que siguin petits detalls... Una eina mesclada en l’ornamentació, un signe representatiu, un... Així era com els antics mestres d’oficis amagaven en les seves obres els senyals identificaries de les seves creences, de la seva organització o, també, el seu segell professional personal. I, aquests detalls, a vegades subtils, a vegades oberts als ulls de tothom, s’han de cercar, ja que poden ser, segons la intencionalitat, o bé, davant els nassos, o bé, als indrets més insospitats.

Qui mira amb ulls de cercador és possible què, de tant en tant, pugui esbrinar-ne algun i, amb més sort, fins i tot, poder desxifrar, si en té, el missatge amagat.

Així són els meus ulls. Cercadors. Sempre mirant, sempre escorcollant... I, de vegades, al lloc més inesperat, troben aquell missatge amagat per a la seva interpretació.

I mira per on, un dia fent temps ja no record per a què, vaig trobar-me amb aquesta façana. Mira que hi havia passat de vegades al davant però, mai, m’havia aturat a mirar la seva ornamentació... De fet, l’edifici es va construir en un temps de bonança econòmica quan el Port servia per al que ha de servir un port. En temps en què les relacions amb els anglesos havien deixat algunes tendències. Amb una família que disposava d’uns recursos per invertir i construir un dels edificis més magnànims de l’època tot i la seva sobrietat de les façanes...

Idò, en aquest edifici, i segons el meu parer, algú va voler deixar patent, un missatge amagat. Només calia descobrir-lo.

Vist el que és visible, tot d’una em vaig adonar que hi havia amagat, al darrere de les imatges, no un missatge sinó que, cadascuna d’elles n’estava contant un de diferent.

Açò implica que diverses persones van tenir poder en la decisió tant amb el que seria l’ambientació de la façana com en la realització de l’obra.

Cavil·lant, no tardà més que uns segons en pensar-hi. Era un temps en què l’illa havia estat retornada a Espanya. Temps on l’església tornava a recuperar un poder social molt gran. Temps on la llibertat sexual no era ben vista, almanco públicament perquè, com en tots els temps històrics, en privat, cadascú, i sobretot qui en tenia possibilitats econòmiques, mantenien certes activitats que no són bones a esmentar.

Era clar. El sexe n’és evident. I tot i que no tothom ho viu ni de la mateixa manera, ni amb la mateixa intensitat, no tenia dubte que, el sexe, n’era el missatge. No només açò, d’aquí el fet de pensar que hi havia més d’una persona implicada, l’autocomplaença n’és evident. Tot i açò, també és clar que alguna cosa no  funciona en un d’ells. Alguna cosa falla. Com si ens volgués avisar de què amb el sexe no sempre es té èxit. En canvi, la segona imatge, ha assolit el punt àlgid de l’orgasme. Tot el seu cos és plaer. I tot, ens ho mostren de manera pública però sigil·losament.

 La tercera imatge en qüestió és diferent. Com si ens volgués donar una altra visió del tema i, aquesta imatge, també és clara. És la visió femenina.

Ella, testimoni permanent dels fets, no pot fer de menys que pensar: Deu meu, quin panorama...!




Sublim!