dilluns, 9 de març de 2020

Aixecar-se prest


Aixecar-se prest

Avui...
Avui m’he aixecat d’hora,
més prest del necessari però, la son m’ha fuit i, la conec.
i m’acompanyarà tot el dia però, ara, ara no.
He fet temps davant l’ordinador, el pa encara no és cuit!
La música a poc volum -el veí no en té culpa del meu insomni-,
repassant imatges de la meva personal història.
A l’hora, surt a comprar.
És fosca negra, just una petita llum il·lumina el camí cap al forn de pa.
Al cel, per damunt les cases, s’entreveu un fil de lluna creixent.
Tanga de lluna, l’anomèn jo.
El pa és calent, la seva olor ompl el camí de retorn a casa.
I ara..., què...?
Agaf la màquina de fotografiar, mai se sap, i torn al carrer.
No tenc cap direcció predeterminada. Caminar, observar, deixar anar el pensament...
De fet, m’agradaria més dormir però, una vegada aixecat,
m’agrada ser al carrer.
He baixat per la costa de sa Plaça i m’he assegut a un banc de s’Arravaleta.
Pel camí m’he creuat tan sols amb dues persones.
-Bon dia, els he dit, però de cap de les dues, he rebut resposta.
Una costum molt econòmica que s’està perdent el donar el bon dia.
...De fet, ha vegades m’he demanat fins quina hora  -sí és que n’hi ha una-, o fins quin límit territorial, -sí és que es pot definir-,  s’ha de dir el bon dia perquè, a les 11 del matí, per exemple al carrer Nou, podríem quedar secs de tan dir-ho...
El banc que he triat ha estat el de devora l’estàtua de la dona entrada en carns, així puc observar bé els dos carrers, el Nou i el de s’Arravaleta.
Poc temps ha passat i veig dues persones. Pel seu caminar és clar d’on venen.
Ni em miren! Van fent el seu camí rallant fort. No sa n’adonen de l’hora. Ells són al seu mon particular.
Obren el bar que tenc a l’esquena. L’olor a cafè m’arriba i em fa pensar que no l’he pres en sortir de casa.
Just clareja un poc i veig les primeres dones que van cap a la plaça.
N’hi ha que es neguen a baratar els costums i, aquesta, personalment me sembla bé.
A poc a poc, la claror creix al mateix ritme que el moviment. També el soroll.
Assegut al banc, entre pensaments i somnis, entre cabòries i observacions, m’ha passat el temps.
Ja és de dia. És hora de tornar a casa. Segur que la son prest vindrà a fer-me la visita.

dilluns, 30 de desembre de 2019

Rars pensaments


Passejava per una vorera de carrer ampla, possiblement més ampla del necessari però açò, no ve al cas. De sobte em vaig trobar amb un caramull de llosques arreplegades prop de la façana d’uns pisos. No és que haguessin buidat un cendrer, no, almanco quatre o cinc! Allà, totes les llosques juntetes en assemblea. Es veu que no eren del mateix fumador, ja que hi havia marques de tabac diferent i, pel que sé, aquests en són fidels.
La veritat és que no sé quin gust deixar la vorera així. Vergonyós!...
I, mira per on, vaig recordar que no feia molt vaig sentir dir a una persona quan li van recriminar que tires un paper al terra que ho feia perquè així els operaris de neteja tindrien feina...
I, així, cavil·lant, cavil·lant, el meu cap va començar a donar-li voltes i més voltes al fet de trobar aquell caramull de llosques al damunt de la vorera. No m’ho podia treure del cap. No hi ha explicació. Només havia estat una imatge visual mentre caminava però, jo ja no les veia a les llosques i, aquestes, seguien emprenyant per a dins del cervell.
I vaig començar a rumiar que potser estaria bé què, fos qui fos l’autor (o autors) d’aquest disbarat, tot imaginant que en seria una persona amb el mateix pensament de donar feina als altres, el que es necessitaria és que un lladre entres a casa seva a robar mentre tenien el sopar al foc i que se n’adonés quan, aquests ja fugien pel balcó, i què, en les frisseres per impedir el robatori, caigués des del segon pis quedant mal ferit a terra damunt la vorera. Mentre, el foc de la cuina sense vigilància, prenia la paella i d’aquí cap a la resta del pis... Un veí, que passava pel carrer en aquell moment, va observar la caiguda i va atracar-se. Mal ferit però viu el va avisar del robament i el veí va telefonar a l’ambulància i a la policia. Mentre esperava va veure sortia fum i alguna flama del pis i també va avisar els bombers. Va ser prest i allà hi havia un caramull de personal fent feina. L’ambulància posa el ferit a la llitera i, cap a l’hospital a tota pastilla que allà, ja aguardaven els metges de guàrdia. Els bombers atacaven el foc mentre la policia esperava per a poder actuar i mirar d’esbrinar qui eren els lladres.
Ja a l’hospital, al quiròfan cinquè estava a punt per a realitzar la intervenció quirúrgica. El traumatòleg, l’anestesista, les infermeres..., tothom era allà per intentar salvar la vida de la persona que acabaven de posar a la taula d’operacions... Malgrat tots els esforços, no se’n va sortir. Només quedava passar avis a la funerària perquè acabes la feina.
Açò sí, i segons els seus principis, de feina, n’hauria donat molta...
I tot açò, per unes maleïdes llosques! El meu cap, amb el seu pensament -que no és el meu-, em juga moltes males passades.

divendres, 8 de novembre de 2019

U-u-tres



I tot va començar a classe. Sí, a classe. Es va plantejar una feina de grup. Havíem de cercar una de les moltes barreres que tenen les persones amb problemes d’oïda, de donar un possible remei i fer-ne una presentació a manera de projecte (descripció del problema+solució proposada). Com podeu entreveure el curs és de llenguatge de signes.

El debat en grup era un guirigall. Vam pensar amb les urgències, sense definir. Solament una urgència qualsevol (foc, accident, pèrdua...). Tothom en deia la seva i, de la solució, ja no dic. Cadascuna més psicodèlica que l’anterior. A cada situació comentada en proposàvem una o més solucions però, aquesta, a la vegada, ens creava una situació més complicada i, la solució, no arribava a tot. Bé, va acabar com va acabar - no hi havia més temps-, amb proposta i solució inclosa.

Vaig tenir la sensació que volíem abordar tota la problemàtica de les barreres que tenen les persones amb problemes d’oïda i donar-li una solució conjunta com si comptéssim amb una vareta màgica que fes, un, dos, tres i..., problema arranjat. I quan pensàvem teníem una solució, encara que parcial, li donàvem més i més voltes i li cercàvem més problemes i més pegues com si volguéssim que, al final, el toro, aconseguís enganxar al torer!

Ara, amb un poc més de calma i posant els peus en terra, he tornat a reflexionar sobre el tema. He de dir que és molt difícil posar-se en el lloc de la persona que té el problema i saber quina és la solució que necessita. Moltes vegades només ho podem intuir. També tenc clar que no hi ha remeis màgics, ni per aquest ni per a molts altres problemes però, sí que poden existir petits gests en què es podria fer la vida, o alguns moments d’ella, més fàcil. I alguns d’ells amb una inversió raonable.

D’aquí el títol u-u-tres. A les Illes, tenim present que quan hi ha una emergència podem cridar el telèfon 112 i què, a través d’aquest, podem comunicar qualsevol incidència, ja que ells derivaran l’actuació segons en  sigui la necessitat.

Per tant ja hi ha un servei per atendre les urgències. No s’ha d’inventar res. Sols s’ha d’ampliar les mires del que ja tenim.

Les persones amb problemes d’oïda no ho tenen tan bo de fer, no poden cridar a 112 com nosaltres però..., perquè no poden cridar al 113?

Imaginem per un moment que el cream. Com seria aquest servei? Idò igual que el 112 amb les següents distincions: la persona que rep la trucada ja sabria que qui ho fa és una persona no oient. Per tant la comunicació ha de ser visual. És necessari idò que ambdós telèfons tenguin no només so sinó també imatge. Pot ser la persona que atén el telèfon no coneix el llenguatge de signes (tot arribarà), però podrà comunicar-se ni que sigui amb una pissarra o signes inventats encara que només sigui per dir a l’interlocutor que ja està fent passes per a tramitar la seva petició, cercar la solució al problema, contactar amb algun intèrpret..., el que faci falta.

No ha de ser ni molt difícil ni molt car que el 112 tingués terminals amb aquestes condicions i que el personal rebés el reciclatge pertinent per a resoldreu aquestes possibles cridades. Més qüestió de voluntat que tema de pressupost. Crec.

 Ara per ara, possiblement, només seria factible amb un telèfon mòbil d’aquests que empra la majoria de persones avui en dia, o amb una tauleta, o... Ja sé, no tothom el té però... Sí, ja sé, no soluciona tota la problemàtica de comunicació ni tant siquiera per a les urgències però..., en seria una passa més. O vosaltres també voleu que ens agafi el toro?



dijous, 31 d’octubre de 2019

Musa


Musa

He trobat la musa! No m’ho podia creure però, sí, l’he trobat. Va aparèixer davant els meus ulls en un moment en què res esperava. Va sorgir del no-res però, des del primer moment, va fer emergir tots els sentits, fins i tot aquells que estaven més apagats.

Alegria, goig..., indescriptible. No tenia cap dubte de què, mentre ella fos present, no em faltaria la inspiració. De fet, el cervell, ja estava maquinant fulls i fulls plens de paraules lligades i, encara, no ens havíem dirigit la paraula.

Quin somni! Mai m’ho hauria imaginat! Volia..., volia tantes coses... Volia poder escriure tantes històries, voldria expressar els meus desigs, destriar els meus sentiments...

El moment era clau: la posta de sol. Que més podia demanar. El cor bategava a tot drap... Ara, ara és la meva...

I així, així com va arribar,

                                     la musa,



 s’esvaí com els darrers raigs de sol

dijous, 26 de setembre de 2019

Agombolat


Agombolat

Una vegada més estic a punt de no complir amb el meu compromís amb jo d’escriure, almanco una vegada al mes, a aquest blog...

            És curiós veure com el temps passa a una velocitat indescriptible. M'he adonat que l'energia em fuig amb els animalons, els “bon dia”, les pedres i els forats... I, açò, no és dolent, és una manera de viure la vida, però, jo, vull complir el meu compromís amb la meva persona. Tan difícil és?

             Cada dia que passa, el temps d’aquest, m’agombola tot el cos creant una capa que s’ajusta com una altra pell. Cada dia, cada dia. La not aquesta pell!

            Pot ser, la musa de les lletres, és de vacances o, per les raons que siguin, no passa pel meu cervell. Pot ser, també, que quan vol entrar reboti en aquesta capa que em cobreix. Dec ser, amb tantes pells, com una ceba de temps! No ho sé...

 Pot ser que, el dia que l’obri, en faci plorinyar a algú!





dimarts, 27 d’agost de 2019

Esfinx




Menorca terra de gegants. Sí, de gegants, o açò, és el que ens diuen les velles històries.
Ja sé, avui costa de creure però, és el que, de generació en generació, s’havia transmès d’avis a nets fins que la modernitat ha robat el sentit d’escoltar aquestes històries.
I sí, així ho contaven...
Fa molts d’anys, molts, molts d’anys, a la terra hi havia gegants. Persones molt especials i amb molta força. Els agradava modelar els paisatges al seu gust, mesclant tipus de roca, de terres, de vegetació... Aquí més alt, aquí més baix, aquí un solc, aquí aigua... I va ser així que feren el que ara coneixem com Menorca, la nostra terra.
I quan ho tingueren tot modelat quedaren embadalits. Havien creat un edèn! Ho consideraren com obra dels déus!
N’estaven enamorats de la seva creació, del seu jardí, tant, que només feien que admirar-lo asseguts a la roca i, així, amb la contemplació, la matèria viva i la roca, es fongueren, s’integraren, transformant-se en una part més del paisatge.



Molt de temps després vinguérem els primers humans i, quan descobrirem aquesta terra, no ho dubtarem, i en férem d’ella, la nostra morada.
En primer, els canvis eren petits. Adaptarem el jardí a les nostres necessitats de manera que, aquestes,  necessitats no desbaratessin el jardí. Respectàvem l’entorn. No podíem ni volíem malmetre els que ens donava vida...
De cada vegada, més i més humans volen viure en aquest paradís i no sempre ho feim respectant el que havien creat els gegants fent malbé indrets que difícilment es recuperaran.
Les ferides no són per una evolució natural, són provocades per cobdícia, per un afany de tenir per tenir, destrossant, més del necessari, el territori i aquest, la terra, la pedra..., començà a gemegar.
Les ferides, de cada vegada més profundes, fan mal i, el jardí, inquiet, es queixà.
No ens adonàvem però, la pertorbació era tan gran que despertà els creadors.
Aquests també en sentien les punxades i, amb aquestes molèsties, començaren a deixondir-se.
El procés de despertar-se no sé quant de llarg serà però, a algun d’aquells gegants, ja se li nota la seva fisonomia.
Pot ser, fins i tot, arribi a temps per a salvaguardar aquest paradís!

dimecres, 31 de juliol de 2019

Liat




Liat, sí.
Liat per esbrinar
que s’amaga al darrera.
Mir i remir,
revis...,
i torn a revisar.
No deix detall sense escorcollar.
Compar, present i passat,
per a trobar-ne paradigmes.
Em sobrepassa!
Tan difícil és...?
Sí, per jo sí.
Deman ajuda...
Ara ho sé!


Orthetrum cancellatum i
Orthetrum coerulescens.
                                    No m’estranya estes liat...