Res

Res

Res de res. Sembla impossible però és així. Estic eixut. Eixut de paraules, de lletres. De ganes d’escriure. I el que és pitjor és que ho voldria fer però no, no puc. M’assec davant l’ordinador i, tot i tenir diversos esborranys boni acabats, no tenc forces per a posar-m’hi. Sempre hi ha alguna altra cosa a la qual don prioritat.

I és que tampoc don abast per aclarir les altres coses a les quals don prioritat. Aclarir les fotos, posar data i lloc, intentant classificar les que són d’animalons, les de botànica, posar nom a les que són d’elements patrimonials... Compartir les que poden ser compartides, ja sigui perquè la foto ho val, ja sigui per a demanar ajuda per a la classificació...

Rescatar l’antiga informació sobre espeleologia que romania oblidada i que, ara, ajuda a documentar l’inventari espeleològic de Menorca, inventari que no és acabador!

Recuperar les antigues diapositives, font documental de l’activitat feta durant un grapat d’anys per les tanques  i platges de Menorca, documentant tot el que passava per davant. Algunes d’aquestes diapositives en són, tot i ser relativament recents -entre 20 i 35 anys- un document gràfic del que era Menorca i ja no és. De com érem nosaltres i ja no som!..

I no se m’acudeix que fer... Perquè el plantejament ja era de mínims. Un escrit mensual al blog.  Sense importar ni el tema ni la grandària però...

Una de les poques coses que se m’acudeix és fer manco fotos i, per tant, no tenir tanta feina de classificació però..., és tan fàcil i enriquidor gaudir de les imatges que no puc fer de manco.

Podria només penjar fotos amb un petit comentari del que és però, les poques vegades que ho he fet, no he quedat convençut del resultat.

Clar, abans no feia diàriament la salutació del Bon dia, una salutació amb una fotografia enviada a una sèrie de persones a través d’un grup de difusió del WhatsApp que, d’alguna manera, ja em serveix per expressar alguna sensació, sentiment, ironia, ..., però que no és el mateix. No, no és el mateix. Ni pel contingut del missatge, ni per la intenció, ni per l’extensió d’aquest. La foto pot ser sí, algun dels dies, pugui expressar el mateix.

I aquí em trop. S’acaba el més i he de complir amb jo. I ho vull fer, almanco, fins a la nova  primavera. Després... Després ja veure...

Així què, aquest mes, us haureu de conformar amb un parell d’imatges i, el mes que ve, Déu o qui sigui, sí és, dirà.

Sa Cova de ses Bruixes

Sa Cova de ses Bruixes

Açò era i no era, en temps de la Conquesta, que per sa banda de Binixems succeïen coses ben curioses. Conten que cada vespre, sia a un lloc sia a un altre de per aquell redol, desapareixia, com per art d’encanteri, ara una col, ara una lletuga, de vegades un conill, d’altres una gallina i, fins i tot, diuen que hi va haver més d’un vedell que es feu fonedís. Els habitants d’aquelles contrades ja n’estaven més que redons, de tanta lladreria; però no hi havia manera de saber què passava. I així, dia rere dia, nit rere nit. Fins que un fosquet, quan ja no en van poder dur més, en haver enllestit totes ses feines, varen posar es papers damunt sa taula i decidiren organitzar guàrdies nocturnes.

I, amb açò, que cada vespre veien sa mateixa cosa com passejava pels voltants. Es tractava d’un animaló, negre com sa gargamella d’un llop i alt com un Sant Pau, de cabells llarguíssims, però que mai no deixava peuades aumon, ni tan sols damunt el fang. I fou pres que el van tenir batiat. És una bruixa! –deia tothom-. De manera que, en un tres i no res, sa por es va estendre per tot arreu.

Tanmateix, com que eren temps difícils, sa pobresa i sa fam varen fer reaccionar aquella bona gent que començaren a rastrejar cada tanca, cada pinar, cada còdol, cada pam de terra..., fins que, rastrejant, rastrejant, van veure una cova d’on sortia un fum molt negre i que feia molta pudor. Així ses coses, espera que esperaràs, van fer guàrdia fins que a sa bruixa li van començar a roncar els budells i va haver de sortir a cercar més menjua. Quan veieren que ja era prou enfora, es varen posar a fer munts i munts de còdols per damunt de l’entrada de sa cova de tal manera que, quan sa bruixa hi tornà a entrar i ja es disposava a cruspir-se el cabrit que havia robat, li varen tapar l’únic forat per on podia sortir. I ja mai més els mancà cap animal ni vegetal, tot i que, encara ara, segons quines nits d’aquelles de pont i cova, hom pot sentir els crits d’una dona que demana que la treguin d’aquella cova que, des de llavors, s’anomena sa Cova de ses Bruixes.

La llegenda ens la va contar per devers 1980 l’amo del lloc. Fa poc, vaig redescobrir el paper on l’havia escrit.

Dir-ho

Dir-ho

Em costa dir-ho.

Segur ho dic manco

del que voldries

i, jo, sabent-ho,

ho hauria de corregir.

És fàcil, molt fàcil,

però em costa dir-ho.

I, quan t’ho dic,

ho faig de cor,

perquè ho sent.

I veig com la teva mirada

            s’il·lumina

i em dónes aquell somriure

            angelical...

     I m’ompl de goig

          i ho torn a repetir...

                    I som feliç...

                                I, després...

                                           em costa dir-ho...

T’estim.

Ho saps...

Ho saps...

Ho saps abans,

ningú t’ho diu

però, ho saps.

Notes que et consumeix

que, de cada vegada,

n’ets manco tu.

No ho pots evitar...

Hi ha res més enllà?

T’ho demanes

tot i que, en saps la resposta.

I ara?

I, mentre...?

I...

Per aquells que ja ho saben.

Ulls closos

Ulls closos

El primer que vaig sentir va ser:

─Ha obert els ulls, avisa la infermera!

El llum del sostre i tant de blanc al voltant em va molestar. Vaig voler girar-me però no vaig poder. A més, en intentar-ho vaig notar una forta punxada al braç i que algú deia en veu forta:

─ No el borinis, dus és sèrum!

No entenia res. Prest però, envoltat de la família em vaig adonar d’on era però, per si de cas, m’ho van dir...

─Tranquil, ets a l’hospital però, ara que ja has obert els ulls, tot anirà bé!

Devia posar cara esglaiada perquè, “tranquil”, m’ho van repetir vàries vegades.

Els mirava demanant, sense dir res però, demanant.

Va venir una doctora acompanyada d’una infermera. Em va prendre el pols, m’enllumena els ulls amb una llanterna mentre em demanava que la vista seguis la llum..., em va dir més coses que no vaig entendre i..., no sé quantes coses més.

Una vegada tornat a la normalitat rodejat de la família m’anaven posant al dia, de manera un tant atropellada, ja que tots volien dir, del que passava.

Pel que es veu, feia dos dies que estava ingressat a l’hospital. Havia tingut un accident de cotxo a Santa Àgada. Què, a la feina, quan era hora d’acabar la jornada i no havia tornat, i que no contestava les cridades al mòbil, van  activar el protocol  d’accidents i me van localitzar al camí de Santa Àgada amb el cotxo bolcat amb jo a l’interior. No semblava ferit però estava inconscient.

El meu cervell anava recopilant tota la informació que em donaven i cercava les imatges internes del què.

Va ser prest que vaig comprendre el que havia passat. Als darrers temps hi havia pujat moltes vegades a dalt la muntanya amb el vehicle, sempre amb els mateixos acompanyants i,  aquests,  m’havien fet, moltes vegades, el mateix comentari. -Ja deus saber el camí de memòria, ho podries fer amb els ulls tancats... Ho havia sentit moltes vegades i, així, el darrer dia que hi vaig pujar ho recordà. Anava tot sol i..., perquè no provar-ho. Quan baixava, ho vaig provar. Primer ho vaig fer a peu per poder recordar tots els petits detalls. Després, ja dins el vehicle, només vaig haver de tancar els ulls i...

La infermera va tornar amb el responsable del servei de Riscos Laborals el qual em va demanar si recordava res...

─Jo?, no, no, no record res de res, no sé què devia passar...

Sa coveta perduda

Sa coveta perduda

Aquesta història, és una manera de dir-ho, va començar el 2009; concretament el dia tres de novembre, un dimarts.

Bé, fos pel que fos,  feia una caminada per es Pas de s’Illa, des de la punta de Fra Bernat cap a ponent. No record cercar res en especial. Hi ha una petita necròpolis, restes del que va ser el cordó de vigilància de quan l’illa dels Coloms va esdevenir llatzeret, alguna resta d’estructures militars d’aquestes que trobes voltant l’illa i, crec, que res més.

Com sempre, vaig fent alguna foto què, després, intent arxivar amb la seva referència concreta, ja sigui un element de patrimoni històric, una flor, un animaló, un paisatge o el que sigui. Va ser al moment que intentava classificar les fotos que em vaig adonar que una d’elles, la d’un petit hipogeu, era nou, no el tenia fitxat a aquest! Bé, ja hi tornaria per a situar-lo en coordenades i fer més fotografies, ja que només en tenia una.

Bé, fos pel que fos, no hi havia tornat.

Fa un temps, no gaire, en netejar informació per a l’inventari espeleològic de Menorca, ens vam trobar amb la referència d’aquest hipogeu però sense dades.

I ara...?

Ja no recordava res! Però res de res. Havia de tornar a la zona a cercar-lo i documentar, amb coordenades i fotografies i, millor, amb planimetria, però, primer, s’havia de localitzar. Tenc unes bones referències. Compt amb les fotografies anterior i posterior.

La fotografia anterior és feta des de davant d’una petita cova natural però que sembla té parts modificades per l’home, molt possiblement en temps antics i que, avui, s’empra per a posar-hi trastos. D’una foto a l’altra, hi ha un temps màxim d’un minut.

La fotografia posterior és feta cap el pati de la cova ocupada, just al costat de la coveta dels trastos. Per tant, indica una ruta circular. D’aquesta foto a l’anterior hi ha un màxim de dos minuts. O sigui, que en un marge d’un màxim de tres minuts, el 2009, vaig fer les tres fotos i que la d’enmig és la coveta perduda. Fa poc, un company de fatigues espeleològiques va ser per la zona i va fer capot.

Per la meva part també hi he tornat. Més concretament hi he estat aquesta setmana i, també vaig fer capot.  Vaig rodar i rodar per dalt, per baix, a ponent, a llevant i..., res. No hi va haver manera de trobar-la.

Sembla que hauria de ser fàcil però...

Hi tornaré, ves quin remei! Potser una mata l’estigui tapant, potser no llegeix bé la informació, potser hi ha alguna cosa errada... El que sí que és clar és que aquest hipogeu existeix. Ara queda localitzar-lo.

Ja sabeu, si el coneixeu, no dubteu en passar la informació.

Només per a tu

Només per a tu

He escorcollat,

a través de la teva mirada,

el més profund dels racons

tot cercant el rebost dels records

dels nostres encontres

trobant, només,

minses miques,

simples pinzellades,

de la nostra història.

Hauré de bombardejar aquest racó

amb tot de sensacions,

anhels, sentiments, imatges, lletres, desigs...,

i tot el que s’ha de menester

per tal que, en el pròxim encontre

la besada,

no sigui una per galta.