dilluns, 11 de desembre de 2017



Boires que caminen
               amaguen
                         incerts desitjos
d'ànimes encara vives.


La mort,
espera,
ho sap...,
més prest o tard          

en serà la fita.


dijous, 23 de novembre de 2017

Simplicitat




M’agrada observar.

M’agrada invertir temps per observar.
M’agradaria comprendre tot el que veig.
Sí, ja sé. No es pot.
Però jo només he dit que m’agradaria...

M’agrada observar la natura, el vol dels ocells, el sol quan guaita per l’horitzó, les figures que es formen al nivolats, les flors i animalons...

Mirar la mar, els macs, les closques i algues que treuen les tempestes...

M’agrada escoltar el soroll de les ones, dels macs rodolant per aquest onatge, el cant dels ocells, el silenci...

M’agrada anar a cercar esclata-sangs i altres tipus de bolets, espàrrecs i caragols, taperes i camamil·la, fonoll marí, sal, ...

M’agrada mirar les pedres que ens mostren la nostra història, antiga i recent. M’agrada mirar el que ha construït i, o, modificat l’home, tot i que no sempre em sembla correcte.

M’agrada deduir, encara que no en tengui ni idea, com s’ha fet, com a succeït, entendre el perquè.

I de tot, el que es pot almanco, m’agrada deixar-ho documentat a una foto. Som un col·leccionista d’imatges del que m’envolta, de tot el que puc observar quan vaig d’excursió, a passejar. De vegades, moltes, vaig aposta a un lloc determinat, a una hora determinada, per a captar aquella imatge d’un moment concret que, si surt com un espera, romandrà inserida al meu interior.

I, sí, m’agrada. I m’agrada compartir-ho amb les persones que m’envolten. Amb qualsevol persona que, pels motius que siguin, ho vulguin gaudir, compartint les vivències, les seves i les meves...

Però, sobretot, m’agrada compartir-ho amb tu.


Sí, així de simple som jo.

divendres, 20 d’octubre de 2017

Viure dels records

Podria viure dels records,
però no.
No visc d’ells.
De records en tenc molts,
de bons i de molt bons i...
per oblidar.

Als records no els tries.
Et venen al cap,
sense avisar,
no pots forçar...,
els que no t'agraden també hi són.
Els records són açò, records,
el que va ser.

No, no visc dels records ni
ho pretenc.
M’agrada tenir-ne,
la majoria m’ajuden a viure,
a gaudir els bells moments,
a rectificar el que no va ser,
a encarar el futur amb coneixement...

Però només entenc els records
com a reforç per a recrear-ne de nous...
Perquè el que importa és l'ara i,

pot ser, també, el que vindrà...

dimarts, 3 d’octubre de 2017

Sí!


Sí!


Sí. He de dir sí.
Per tu.
Per ser, amb tu, un sol cos,
per fer del cel el teu niu,
per fer amb la mar el teu so,
per fer de la pols els teus pits,
els ulls i nas, el coll..., tot,
des del peu al cap.
Dic sí a tot el que tu,
som teu, del tot i, ho som,
fins a la fi del món.
Que més puc dir?
No hi ha res més..., o sí...
Pens. No trob.
Sols..., temps amb tu.
Sols, tu i jo...
Tu i jo...
Tu!



dijous, 21 de setembre de 2017

No!


No?
No.
Per...?
És com és, com ho vull..., si vols, feu tu!
No, jo no!
Llamps, trons i vent,
   tot junt és el que sent.
     Tenc por i plor...
        Plor brams de foc.
          Per a tot hi ha fum.
            Mir i no veig res,
               no hi ha cap so.
   Sols tu i jo...
     El mal ja és fet.
       No hi ha res més a dir,
          tots som parts d’un res...
             fins i tot el cel s’ha fet lluny...
   No som res més que pols...
     Prest..., la fi.
  Tu i jo junts?

Fins a la mort!

dijous, 17 d’agost de 2017

Un poal de lletres...




Lletres, paraules..., totes dins el poal.



Tot depèn de la seqüència...

Posar una lletra o altra
          implica ser una paraula
          o altra.

L’ordre dels factors, influeix.

Una seqüència de paraules,
          les mateixes, diran diferent
          segons l’ordre.

A més, petits signes, ho acaben,
ho afirmen o ho desmenteixen.
                   No t’estim;
                   no, t’estim!

Tot pot ser un absurd,
          es pot hipotecar el futur,
          es pot malbaratar el present,
          es pot mentir sobre el passat.

S’han de triar les seqüències o,
          si es vol, temptar la sort...

Posar el paper blanc dins el poal
          i que s’enganxi qui pugui...


I Déu dirà!

dissabte, 22 de juliol de 2017

Platja Verge

Platja verge


Tenia la intenció d’anar a nedar a alguna platja verge.
N’havia sentit tantes vegades el seu nom i tants comentaris sobre la seva bellesa, que no vaig poder passar d’anar-hi. El camí era estret, molt estret, però asfaltat. No es conduïa malament. Se m’estava fent un poc llarg però, la finalitat, bé es mereixia aquest petit inconvenient. Ja no podia faltar gaire quan en un petit revolt ens trobarem amb un cotxe de cara. Jo sabia que enrere meu no hi havia cap zona per a decantar-me pel que suposà que devia ser davant. És costum als camins estrets posar eixamples per evitar embussos. Vaig esperar que l’altre cotxe anés enrere però semblava que no en tenia cap intenció! El vaig fer senyals amb els braços però ni cas... Ara, al darrere meu hi havia quatre cotxes que també esperaven... Redéu, qui deu ser el conductor!! Vaig baixar a veure què passava i, darrere d’ell, també hi havia una fila llarga de cotxes. Més cotxes anaven arribant..., més gent sortia dels cotxes...
-Que si tu has de fer enrere. Que si l’altre... N’hi havia que estaven perdent la paciència. Recordà que al principi del camí hi ha un cartell informatiu sobre l’estat de l’aparcament però, jo, no l’havia mirat. Total, només volia fer una petita calamuada, un parell de fotos i tornar! -no Per fer açò podria deixar el cotxe a qualsevol banda en cas que no hi hagués lloc a l’aparcament.
La cua de vehicles era, a cada minut, més llarga. N’hi havia que feien sonar el clàxon. Com si açò ajudes a eixamplar el camí!! Va venir el guarda de l’aparcament per a veure que passava. Tothom li deia de tot... Ell es justificava dient que feia estona que el cartell informatiu posava que l’aparcament estava ple i que, tots els cotxos que ara estaven enganxats, era per no haver fet cas al mateix.
Els minuts anaven passant i els nirvis pujaven a flor de pell. El guarda considerà que l’únic que es podia fer era aturar les cues de cada banda i que el darrer cotxe anés fent enrere. Ningú li feia gens de cas i, ell, optà per cridar als municipals. El treball dels municipals donaria per a escriure un grapat de pàgines però, ara no ve al cas...
Total, després de més de tres hores enganxats, tots els cotxes van haver de tornar per a on havien vingut.
Vaig quedar amb un pam de nas. Havia perdut el temps, els nirvis, doblers i no havia fet el que volia fer. Sense dubtar vaig fer una reclamació al Consell Insular per tenir, en un lloc tan turístic, tan poca visió de futur!
Cinc anys més tard i, com un qui diu, sense voler, vaig tenir l’oportunitat de tornar. M’aixecà molt prest. Aquesta vegada no em quedaria sense conèixer la joia de la corona d’entre totes les platges verges.
En arribar al camí ja no hi havia cap cartell electrònic indicatiu de la situació de l’aparcament. El camí era més ample -hi cabien dos cotxes i sobrava espai- i ben asfaltat. El revolt en què a l’altra visita hi havia hagut l'embús no vaig saber reconèixer on era. L’aparcament era molt gran, asfaltat, amb serveis i un punt d’informació. M’hi vaig atracar. La persona que estava al càrrec era simpàtic però feia mala cara, cara de no estar bé o a gust. Vaig contar-li l’experiència que havia tingut uns anys abans i que ara ho trobava molt bé. Em va mirar d’una manera estranya, ho notà! Vaig demanar-li que em digués que és el que el semblava malament. Em tornà a mirar i, supòs que va veure que jo no ho havia dit en cap mala intenció i m’ho va contar...
Em digué que el que havia passat fa cinc anys va dur molta cua. Hi va haver moltes queixes, moltes pressions de col·lectius interessats, molta campanya populista i, l’error més gran que es podia cometre es va fer. No es tracta de limitar els usos en un espai limitat, no, el que es va fer, al canvi de les administracions, va ser ampliar el camí. Ara ja no hi hauria embussos! Quan van tenir el camí fet hi va haver un altre problema. No hi havia prou espai a l’aparcament per als vehicles que arribaven i, encara que ja no es creaven embussos, hi havia queixes per la falta d’espai. No ho dubtaren. Arrabassaren una tanca gran de pinar i es féu l’aparcament més gran. Ara ja no tindríem problemes i la propaganda oferida s’ajustaria a la realitat però, clar, hi anaven tants de cotxes, tanta gent que volia nedar a aquesta platja que, físicament, no hi cabien. La solució va ser posar formigó a la vorera baixa, que es va tapar d’arena per dissimular, per tal d’oferir més espai als banyistes i, com que açò tampoc va bastar, es construí un pantalà flotant, que es posava a l’estiu quan hi havia més demanda. Una vegada fet el pantalà, però, els iots de gran calada, van demanar poder emprar la part més exterior del mateix per a poder amarrar. Cap problema! S’hi afegí un espigó fix i ja està.
La Menorca Reserva de Biosfera ja fa anys que ha perdut la denominació. Per açò pos la cara que pos. Perquè em dol. He conegut aquesta platja verge, quan era desitjada per habitants de tot arreu.
Ara, pot deixar el cotxe i anar a nedar. Si vol, quan torni, ja em dirà...
Ni cinc minuts. Ni cinc minuts vaig fer a la platja «verge». Qualsevol semblança del que havia vist a les fotografies s’assemblava a la realitat. Vaig tornar enrere el camí recorregut, vaig donar qui va a l’informador sense dir-li res més, crec que ho va entendre.
No ho vaig dubtar. Vaig agafar el cotxe i tornà a l’hotel. Ja sabia que si volia prendre un bany a una platja verge, podia anar a cala en Porter.