dijous, 21 de setembre de 2017

No!


No?
No.
Per...?
És com és, com ho vull..., si vols, feu tu!
No, jo no!
Llamps, trons i vent,
   tot junt és el que sent.
     Tenc por i plor...
        Plor brams de foc.
          Per a tot hi ha fum.
            Mir i no veig res,
               no hi ha cap so.
   Sols tu i jo...
     El mal ja és fet.
       No hi ha res més a dir,
          tots som parts d’un res...
             fins i tot el cel s’ha fet lluny...
   No som res més que pols...
     Prest..., la fi.
  Tu i jo junts?

Fins a la mort!

dijous, 17 d’agost de 2017

Un poal de lletres...




Lletres, paraules..., totes dins el poal.



Tot depèn de la seqüència...

Posar una lletra o altra
          implica ser una paraula
          o altra.

L’ordre dels factors, influeix.

Una seqüència de paraules,
          les mateixes, diran diferent
          segons l’ordre.

A més, petits signes, ho acaben,
ho afirmen o ho desmenteixen.
                   No t’estim;
                   no, t’estim!

Tot pot ser un absurd,
          es pot hipotecar el futur,
          es pot malbaratar el present,
          es pot mentir sobre el passat.

S’han de triar les seqüències o,
          si es vol, temptar la sort...

Posar el paper blanc dins el poal
          i que s’enganxi qui pugui...


I Déu dirà!

dissabte, 22 de juliol de 2017

Platja Verge

Platja verge


Tenia la intenció d’anar a nedar a alguna platja verge.
N’havia sentit tantes vegades el seu nom i tants comentaris sobre la seva bellesa, que no vaig poder passar d’anar-hi. El camí era estret, molt estret, però asfaltat. No es conduïa malament. Se m’estava fent un poc llarg però, la finalitat, bé es mereixia aquest petit inconvenient. Ja no podia faltar gaire quan en un petit revolt ens trobarem amb un cotxe de cara. Jo sabia que enrere meu no hi havia cap zona per a decantar-me pel que suposà que devia ser davant. És costum als camins estrets posar eixamples per evitar embussos. Vaig esperar que l’altre cotxe anés enrere però semblava que no en tenia cap intenció! El vaig fer senyals amb els braços però ni cas... Ara, al darrere meu hi havia quatre cotxes que també esperaven... Redéu, qui deu ser el conductor!! Vaig baixar a veure què passava i, darrere d’ell, també hi havia una fila llarga de cotxes. Més cotxes anaven arribant..., més gent sortia dels cotxes...
-Que si tu has de fer enrere. Que si l’altre... N’hi havia que estaven perdent la paciència. Recordà que al principi del camí hi ha un cartell informatiu sobre l’estat de l’aparcament però, jo, no l’havia mirat. Total, només volia fer una petita calamuada, un parell de fotos i tornar! -no Per fer açò podria deixar el cotxe a qualsevol banda en cas que no hi hagués lloc a l’aparcament.
La cua de vehicles era, a cada minut, més llarga. N’hi havia que feien sonar el clàxon. Com si açò ajudes a eixamplar el camí!! Va venir el guarda de l’aparcament per a veure que passava. Tothom li deia de tot... Ell es justificava dient que feia estona que el cartell informatiu posava que l’aparcament estava ple i que, tots els cotxos que ara estaven enganxats, era per no haver fet cas al mateix.
Els minuts anaven passant i els nirvis pujaven a flor de pell. El guarda considerà que l’únic que es podia fer era aturar les cues de cada banda i que el darrer cotxe anés fent enrere. Ningú li feia gens de cas i, ell, optà per cridar als municipals. El treball dels municipals donaria per a escriure un grapat de pàgines però, ara no ve al cas...
Total, després de més de tres hores enganxats, tots els cotxes van haver de tornar per a on havien vingut.
Vaig quedar amb un pam de nas. Havia perdut el temps, els nirvis, doblers i no havia fet el que volia fer. Sense dubtar vaig fer una reclamació al Consell Insular per tenir, en un lloc tan turístic, tan poca visió de futur!
Cinc anys més tard i, com un qui diu, sense voler, vaig tenir l’oportunitat de tornar. M’aixecà molt prest. Aquesta vegada no em quedaria sense conèixer la joia de la corona d’entre totes les platges verges.
En arribar al camí ja no hi havia cap cartell electrònic indicatiu de la situació de l’aparcament. El camí era més ample -hi cabien dos cotxes i sobrava espai- i ben asfaltat. El revolt en què a l’altra visita hi havia hagut l'embús no vaig saber reconèixer on era. L’aparcament era molt gran, asfaltat, amb serveis i un punt d’informació. M’hi vaig atracar. La persona que estava al càrrec era simpàtic però feia mala cara, cara de no estar bé o a gust. Vaig contar-li l’experiència que havia tingut uns anys abans i que ara ho trobava molt bé. Em va mirar d’una manera estranya, ho notà! Vaig demanar-li que em digués que és el que el semblava malament. Em tornà a mirar i, supòs que va veure que jo no ho havia dit en cap mala intenció i m’ho va contar...
Em digué que el que havia passat fa cinc anys va dur molta cua. Hi va haver moltes queixes, moltes pressions de col·lectius interessats, molta campanya populista i, l’error més gran que es podia cometre es va fer. No es tracta de limitar els usos en un espai limitat, no, el que es va fer, al canvi de les administracions, va ser ampliar el camí. Ara ja no hi hauria embussos! Quan van tenir el camí fet hi va haver un altre problema. No hi havia prou espai a l’aparcament per als vehicles que arribaven i, encara que ja no es creaven embussos, hi havia queixes per la falta d’espai. No ho dubtaren. Arrabassaren una tanca gran de pinar i es féu l’aparcament més gran. Ara ja no tindríem problemes i la propaganda oferida s’ajustaria a la realitat però, clar, hi anaven tants de cotxes, tanta gent que volia nedar a aquesta platja que, físicament, no hi cabien. La solució va ser posar formigó a la vorera baixa, que es va tapar d’arena per dissimular, per tal d’oferir més espai als banyistes i, com que açò tampoc va bastar, es construí un pantalà flotant, que es posava a l’estiu quan hi havia més demanda. Una vegada fet el pantalà, però, els iots de gran calada, van demanar poder emprar la part més exterior del mateix per a poder amarrar. Cap problema! S’hi afegí un espigó fix i ja està.
La Menorca Reserva de Biosfera ja fa anys que ha perdut la denominació. Per açò pos la cara que pos. Perquè em dol. He conegut aquesta platja verge, quan era desitjada per habitants de tot arreu.
Ara, pot deixar el cotxe i anar a nedar. Si vol, quan torni, ja em dirà...
Ni cinc minuts. Ni cinc minuts vaig fer a la platja «verge». Qualsevol semblança del que havia vist a les fotografies s’assemblava a la realitat. Vaig tornar enrere el camí recorregut, vaig donar qui va a l’informador sense dir-li res més, crec que ho va entendre.
No ho vaig dubtar. Vaig agafar el cotxe i tornà a l’hotel. Ja sabia que si volia prendre un bany a una platja verge, podia anar a cala en Porter.



divendres, 30 de juny de 2017

Som aquí

Som aquí


     Som aquí.

     Una vegada més som aquí.

     He vingut a cercar la pols
            que tot ho cura.

     He vingut a trepitjar aquests carrers
            plens d’història.

     He vingut a observar els ulls
            que tot ho observen.

     Esperaré que la nit
            guanyi al dia.

     Em cansaré, amunt i avall,
            rere les potes dels cavalls.

     Respiraré l’essència fins a omplir
            l’ànima de desitjos.

Som aquí...

Som aquí perquè sé...,
                    que et trobaré!




divendres, 2 de juny de 2017

Mort



Mort


La mort. Sempre alerta, vigilant.
Prop, silenciosa.
                Rere l'esquena...
Res té a perdre i, ho sap.
Espera, té temps.                     
Té tot el temps.                 
No fa por, no.              
El que fa por,        
el que fa mal,
és l'avís.
Saber-ho.
L'espera.
També fa mal quan n'és prop,
quan no ets tu a qui apaga la flama.
No, la mort no fa por.

El camí que ens hi du, sí!

dimecres, 3 de maig de 2017

170414 - sensacions



170414 - sensacions


El passat dia catorze d'abril, com faig altres dies, vaig sortir de bon matí, maquina de fotografiar en mà, per a passejar o, si fos el cas, disparar a qualsevol cosa que em pogués trobar al davant i què, per un motiu o altre, em vingués de gust.


Just vaig sortir de casa, vaig tenir un pressentiment, de fet, un fals pressentiment. El cel estava ennivolat i pensava no podria saludar el sol. No va ser així. Just començà a baixar per la Costa dels Ferrers, vaig saber que sí que el saludaria. No es va fer pregar ell, i puntual a la cita, sortí per darrere els turons de s'Altra Banda i, tot vermell, anà pujant sense perdre calada.
El vaixell-correu acabava d'atracar. Tot i açò el port, la mar, estaven en calma. Ni tan sols les gavines havien pres es vol. Em vaig aturar per a mirar, per a respirar aquella serenor. Per captar el moment... Pel cap rondinaven flaixos sense control, lliures. Tenia però, la sensació de guerra interna de pensaments...
De fet, n'hi havia que destacaven sobre altres. Per una part pensava que era el dia de commemoració de l'aniversari de la República, al qual intentava donar-li un sentit personal que no acabava de trobar. També pensava amb la professó del Divendres Sant, del vespre anterior. Acte on es commemora la mort de Jesucrist, fa més de dos mil anys, fet clau per una religió, per una fé..., amb els passos portats per caraputxes, amb els acords de música sacra, amb els tambors amb el seu so profund marcant un pas de tristor, amb els silencis... Però també pensava amb les morts que hi ha quasi cada dia en aquest mar nostre, de persones que fugen del terror, de la guerra, de la fam..., a les que abandonam a la seva sort, si no hi afegim entrebancs. Quin Déu, si n'hi ha cap, pot acceptar-ho...?
També pensava que, el sol, s'enfotia de tots els meus pensaments, ell seguia fent el seu camí sense opinar.
L'observava mentre anava agafant alçada. Mentre la seva claror omplia el port. Aquell dia hi havia serenor i vaig voler deixar per escrit les meves sensacions però, les lletres, quedaren sense acabar.

Avui, perquè encara record les sensacions d'aquell dia com si fos avui, les he acabat. Demà, qui sap que passarà, quines sensacions tindre però, ell, el sol, tornarà a sortir...

dilluns, 6 de març de 2017

Casuart




Fa un temps que el cos es nega. El cervell és incapaç de donar les ordres oportunes a les mans perquè realitzin les operacions adients per a treure, ja sigui d'una pedra, ja sigui d'un tros de llenya, una figura. No, no confondre. No som cap escultor ni res que s'hi assembli. Només és que m'agrada jugar amb les formes i, si s'escau, baratar les que hi havia en un principi per unes altres que, suposadament, tenen una línia més harmònica. Açò, clar, des del meu individual punt de vista.
Normalment deixava la pedra o llenya damunt la taula de treball i l'anava mirant. De vegades una sola mirada ja em deia el que s'hi amagava baix el gruix de la matèria. Altres l'havia de mirar diverses vegades, dies, fins i tot. Tocant-la, girant-la, deixant-la descansar... Fins que venia la inspiració i començava a treballar, a poc a poc, molt a poc a poc, sense frisseres, un poc cada dia o cada quan en tingués gana. Però hi havia un camí a seguir. Més prest o més tard, més bé més tard, sortia a la llum el treball realitzat. Una figura simple al que hi havia dedicat un grapat d'hores sense cap pretensió específica.
Ara però, ja fa temps que tenc una pedra damunt la taula i no hi veig que amaga. Estic segur que la figura hi és però no sé trobar-la. Mir i mir i torn mirar. L'he girada diverses vegades, manyuclada, raspada... però, res de res.
Arrib a la conclusió que sí que vull crear, per tan he de cercar ventura a altra part, a altres matèries i, mira per on, he trobat l'art casual. L'art que no és cercat però que expressa alguna cosa, fins i tot sentiment.

Sí, ja sé que una de les definicions de l'art és que sigui creat i, per tant, podríem discutir fins a on o a què en podem considerar creació. En aquest cas és la casualitat qui ha creat la imatge però, ningú podrà discutir que la foto l'he fet jo.