divendres, 30 de juny de 2017

Som aquí

Som aquí


     Som aquí.

     Una vegada més som aquí.

     He vingut a cercar la pols
            que tot ho cura.

     He vingut a trepitjar aquests carrers
            plens d’història.

     He vingut a observar els ulls
            que tot ho observen.

     Esperaré que la nit
            guanyi al dia.

     Em cansaré, amunt i avall,
            rere les potes dels cavalls.

     Respiraré l’essència fins a omplir
            l’ànima de desitjos.

Som aquí...

Som aquí perquè sé...,
                    que et trobaré!




divendres, 2 de juny de 2017

Mort



Mort


La mort. Sempre alerta, vigilant.
Prop, silenciosa.
                Rere l'esquena...
Res té a perdre i, ho sap.
Espera, té temps.                     
Té tot el temps.                 
No fa por, no.              
El que fa por,        
el que fa mal,
és l'avís.
Saber-ho.
L'espera.
També fa mal quan n'és prop,
quan no ets tu a qui apaga la flama.
No, la mort no fa por.

El camí que ens hi du, sí!

dimecres, 3 de maig de 2017

170414 - sensacions



170414 - sensacions


El passat dia catorze d'abril, com faig altres dies, vaig sortir de bon matí, maquina de fotografiar en mà, per a passejar o, si fos el cas, disparar a qualsevol cosa que em pogués trobar al davant i què, per un motiu o altre, em vingués de gust.


Just vaig sortir de casa, vaig tenir un pressentiment, de fet, un fals pressentiment. El cel estava ennivolat i pensava no podria saludar el sol. No va ser així. Just començà a baixar per la Costa dels Ferrers, vaig saber que sí que el saludaria. No es va fer pregar ell, i puntual a la cita, sortí per darrere els turons de s'Altra Banda i, tot vermell, anà pujant sense perdre calada.
El vaixell-correu acabava d'atracar. Tot i açò el port, la mar, estaven en calma. Ni tan sols les gavines havien pres es vol. Em vaig aturar per a mirar, per a respirar aquella serenor. Per captar el moment... Pel cap rondinaven flaixos sense control, lliures. Tenia però, la sensació de guerra interna de pensaments...
De fet, n'hi havia que destacaven sobre altres. Per una part pensava que era el dia de commemoració de l'aniversari de la República, al qual intentava donar-li un sentit personal que no acabava de trobar. També pensava amb la professó del Divendres Sant, del vespre anterior. Acte on es commemora la mort de Jesucrist, fa més de dos mil anys, fet clau per una religió, per una fé..., amb els passos portats per caraputxes, amb els acords de música sacra, amb els tambors amb el seu so profund marcant un pas de tristor, amb els silencis... Però també pensava amb les morts que hi ha quasi cada dia en aquest mar nostre, de persones que fugen del terror, de la guerra, de la fam..., a les que abandonam a la seva sort, si no hi afegim entrebancs. Quin Déu, si n'hi ha cap, pot acceptar-ho...?
També pensava que, el sol, s'enfotia de tots els meus pensaments, ell seguia fent el seu camí sense opinar.
L'observava mentre anava agafant alçada. Mentre la seva claror omplia el port. Aquell dia hi havia serenor i vaig voler deixar per escrit les meves sensacions però, les lletres, quedaren sense acabar.

Avui, perquè encara record les sensacions d'aquell dia com si fos avui, les he acabat. Demà, qui sap que passarà, quines sensacions tindre però, ell, el sol, tornarà a sortir...

dilluns, 6 de març de 2017

Casuart




Fa un temps que el cos es nega. El cervell és incapaç de donar les ordres oportunes a les mans perquè realitzin les operacions adients per a treure, ja sigui d'una pedra, ja sigui d'un tros de llenya, una figura. No, no confondre. No som cap escultor ni res que s'hi assembli. Només és que m'agrada jugar amb les formes i, si s'escau, baratar les que hi havia en un principi per unes altres que, suposadament, tenen una línia més harmònica. Açò, clar, des del meu individual punt de vista.
Normalment deixava la pedra o llenya damunt la taula de treball i l'anava mirant. De vegades una sola mirada ja em deia el que s'hi amagava baix el gruix de la matèria. Altres l'havia de mirar diverses vegades, dies, fins i tot. Tocant-la, girant-la, deixant-la descansar... Fins que venia la inspiració i començava a treballar, a poc a poc, molt a poc a poc, sense frisseres, un poc cada dia o cada quan en tingués gana. Però hi havia un camí a seguir. Més prest o més tard, més bé més tard, sortia a la llum el treball realitzat. Una figura simple al que hi havia dedicat un grapat d'hores sense cap pretensió específica.
Ara però, ja fa temps que tenc una pedra damunt la taula i no hi veig que amaga. Estic segur que la figura hi és però no sé trobar-la. Mir i mir i torn mirar. L'he girada diverses vegades, manyuclada, raspada... però, res de res.
Arrib a la conclusió que sí que vull crear, per tan he de cercar ventura a altra part, a altres matèries i, mira per on, he trobat l'art casual. L'art que no és cercat però que expressa alguna cosa, fins i tot sentiment.

Sí, ja sé que una de les definicions de l'art és que sigui creat i, per tant, podríem discutir fins a on o a què en podem considerar creació. En aquest cas és la casualitat qui ha creat la imatge però, ningú podrà discutir que la foto l'he fet jo.

divendres, 3 de febrer de 2017

Poal d'aigua

Poal d'aigua

El poal era buit, ben eixut.

Feia estona que no l'emprava. El mirava sovint però el deixava al lloc on estava. Ni nosa feia de tan decantat que el tenia.

Fa uns dies l'he anat mirant més assíduament. Amb més interès. Com si em fes falta alguna cosa...

Al final m'he decidit. He agafat el poal i he anat a cercar aigua. Sabia que em costaria un esforç perquè no era aigua de l'aixeta que volia jo. És aigua del mar de les paraules i, aquest, queda un poc més enfora.

Amb la suor al front i bufant bufant de calor, hi he arribat. L'he mirat. Era ple a vessar. Quasi podies llegir-les sense haver d'agafar-les. He mirat una estona i, després, amb el poal he remenat un poc perquè quedes ple amb paraules de tots els costats. De paraules llargues i de curtes; amb majúscules, cridaneres i suaus, signes d'admiració, comes i punts...

He cregut que amb un poal en tindria prou i, després de descansar, he tornat a casa per a posar-les en ordre.

Per tornar sí que he suat! El poal pesava com no m'havia pensat.

Quasi a cada passa anava notant els esquitxos, en ferir-me les cames, de les que volien fugir. D'alguna m'ha sabut greu, crec que l'hagués pogut aprofitar. Així i tot, en arribar, el poal era gairebé ple.

He posat el poal enterra i he esperat que les paraules quedassin en repòs.
He posat les mans al poal per a agafar-ne una embosta per rentar-me la cara però les paraules s'han esvaït entre les juntes dels dits i han arribat buides. Només unes poques he pogut llegir: perseverança, paciència, insistència, imaginació... i poca cosa més.

En tornar-ho intentar he tropissat i he fet caure el poal. Totes les paraules s'han diluït per terra.


Uf! Ara tenc vessa de tornar-ne a cercar un altre. 
Pot ser, un altre dia...

diumenge, 15 de gener de 2017

Sense fons...



El pou sense fons.
L'ànima perduda queia incommensurablement.
Els crits eren esgarrifadors! Tot estava perdut...
Era açò el que n'esperava de la vida?
Tot es reduïa a una llum impossible? A la foscor?
Hi havia alguna esperança?...
No deixava de pensar-hi. No s'ho podia treure del cap.
La vida als somnis no era així!!
Mirà i mirà el que l'envoltava i, si mirava bé, la foscor no era tan gran. Hi havia claredats.
Aquí, allà...
Tan difícil era obrir els ulls i veure'n la llum?
Esforçar-se? Sí! Ben bé que s'ho valia!
El pou ja no era sense fons. Ni tan sols era un pou.
Una simple cisterna amb un pam d'aigua! Però, com en sortiria?
La por tornava a entrar al cos, volia tornar a cridar, volia...
Mirà per amunt i veié el poal, la corda...
Qui? Qui li enviava l'ajuda? Qui venia al seu rescat?
...Dins el poal trobà la resposta!!

i,
l'ànima,

tornà a la vida!!

dissabte, 31 de desembre de 2016

Apòst'rofs

Apòst'rofs





Escriuré amb les T' apost'rofades.

T'ot'es les T'.
I ho faré per deixar un missat'ge
sublim 
però amagat'.

Només qui sàpiga descobrir-lo
el podrà gaudir.

Els alt'res,
t'ranquils,
no us perdeu res,
simplement'...    

 no era per a vosalt'res.