dissabte, 25 d’abril del 2009

Llibre Gros

Dintre de les activitats del Dia del Llibre que organitza l'ajuntament de Maó, avui, dia 25 d'abril, he participat en la cinquena edició del Llibre Gros.

El Llibre Gros es realitza amb la participació de parelles, on una persona escriu una narració i una altra ho il·lustra; tan el tema com la tècnica són de lliure elecció. Una vegada acabat, l'ajuntament en fa una exposició i després un llibre. I és gros perquè les fulles son un poc més gran que un A3. A jo m'han convidat a participar-hi com escriptor (!?). Era un compromís però, a la vegada, ha estat divertit. La meva parella de creació ha estat na Paca Florit. Molt bé. Ella ha marcat, com crec ha de ser, els criteris espaials dels fulls i ha sortit el que ha sortit.

Bé, açò és que he escrit i, encara que no es vegi molt bé, en montatge fotogràfic, el resultat.

INSPIRACIÓ


M'han encomanat un treball de narració. Un compromís. No he pogut dir que no. I ara tenc el problema. Què he de dir? Què he d'escriure? No res, m'han dit, entre dos i quatre folis, (només!), del que vulguis... Tema lliure... No m'han explicat a qui va dirigit, per tant no sé qui el llegirà. Es deuen pensar que açò d'escriure és bufar i fer ampolles! Que difícil que ho tenc!

No tenc gens d'inspiració i he decidit el que faig moltes vegades, anar a seure a la vorera de la mar, cosa que, tot i que puc, no ho faig tan sovint com voldria. No sé si és la vessa o la comoditat. Així i tot, m’agrada asseure'm a la vorera de la mar i no fer res. Només seure i esperar el no-res. Escoltar els sorolls del silenci. I mirar, sí, mirar, com passa el temps, tot esperant que, amb açò, potser, em vindrà la inspiració.

Ja fa una bona estona que estic assegut i res de res.. El sol pica de valent. Els seus raigs es reflecteixen sobre la làmina d'aigua. Semblen milers d'estrelles que, seguint un caminet, van d'excursió. Ha estat en aquest moment quan ha succeït una cosa estranya. D'entre les bellumes ha sorgit una cabellera rosa de cabells molt llargs. Es movia per l'aigua com si fos un gran peix. Es capbussava, tornava a treure el cap i es tornava a capbussar. Amb les bellumes no acabava de veure clar qui era; però era preciosa. I quins moviments! Amb quina finesa, amb quina suavitat, executava cadascun dels moviments. Tot era tan perfecte que no es distingien ni el braços ni les cames. Semblava una sirena d'aquelles que ens mostraven als dibuixos animats de quan jo era un al·lot... En aquell moment passà una baldritxa en vol rasant fins que es perdé per l'horitzó. En tornar a mirar on havia vist la xicota rosa, ja no hi era. No es veia enlloc. Tampoc a la platja del fons. Devia haver nedat molt de presa... Quina cabellera més llarga que duia, i no semblava que l'aigua l'afectés. Sempre estava igual. Més tard, si és el cas, ja miraré si la torn a veure.

Bé. Ni xicota, ni baldritxa, ni inspiració. Mira! Ara ve una gavina. Oh, és una gavina corsa! Té el bec vermell. Estaria bé açò de ser una gavina. Tenen un vol molt polit, amb llibertat de moviment. Sense barreres. Guaita! Mira com s'aguanta immòbil per sobre el meu cap sense bategar les ales! M'agradaria que poguéssim fer el mateix. Ja em sent com més lleuger... sent que puc enlairar-me. He de fixar-me com ho fan. He d'aprendre a fer el mateix que fan elles! Aprofitar els corrents d'aire, aprofitar els canvis de pressió atmosfèrica i a volar...

Que n'és de polida l'illa des d'aquí a dalt! Que diferent que es veu tot! És curiós els dibuixos que fan les parets seques de les tanques. Que bé que es veuen les canalitzacions de les teulades dels boers per arreplegar l'aigua cap a la cisterna! I els diferents colors dels sembrats... ja sigui el vermell de la flor de l'enclova o el verd del blat encara no espigat. Més enllà, vora el penya-segat, hi ha un grupet nombrós de gavines. Faré un tomb per veure què fan. He d'anar en compte que no en som molt pràctic jo, en aquests menesters. Ull! Aquesta ha passat molt prop. No sé per què ho ha fet; però per poc no em fa perdre l'equilibri. Una altra vegada. Què deu passar? Oh! Hi ha nius que tenen ous! Clar. Com que no em coneixen deuen pensar que els faré alguna mala passada i m'avisen. Ja torna. Com es tiren en picat per espantar els intrusos! Però jo no ho som, un intrús. Jo també som una gavina. Jo no els faré res.

No sé, és molt polit ser gavina, però ara en tenc un poc de por. I si entost de ser gavina fos un dragó d'aquells que tiren foc pel nas? Així també podria volar però no m'atacaria ningú, ja que seria l'animaló més gran. Sí, sí! M'agrada la idea. A més, podria ser un dragó cavalleresc. Un dragó amb espasa disposat a defensar els animalons més dèbils. Podria lluitar contra aquelles maquinotes de ferro i acer que hi ha darrere la platja i que no fan més que fer fora els pobres animalets que han viscut sempre per aquests contorns.

Torn a veure bellumes, però la xicota no ha tornat... Tal vegada sí, que era una sirena.

He de deixar lliure la imaginació, el pensament, per veure si em surt alguna idea per a aquesta narració. Si no, hauré begut oli.

Podria aixecar-me i estirar un poc les cames, o tirar quatre pedres a la mar i mirar quants bots els sé fer donar. Però, s'hi està tan bé, assegut amb aquest soleiet. Mira, un cranc pelut! Feia temps que no en veia cap. Aquest és gros. Ui, com n'és d'esquiu! Algú el deu haver empaitat alguna vegada. Estaria bé donar un tomb per entre els macs i anar cap al lliser que hi ha allà baix, al fons, a veure si hi ha amagat algun tresor perdut per un antic vaixell... No, no, no crec que sigui bo arriscar-se, que per aquí hi ha pops i els crancs som un dels seus plats favorits. I ara no estam per ensurts.

Sembla que es vol moure un poc d'oratge. Els macs fan més soroll quan les onades rompen amb més força a la línia de costa i els fan rodolar. Els nivolats s'aixequen. Premonició de mal temps. El sol ja no escalfa com abans. Comença a fer fredor. Hauré de fer idees. Mir el rellotge i just és un poc més de migdia. Podria començar a pensar què fer per dinar. Diuen que les paelles són bones a partir de les tres i mitja, moment en què la gana guanya el paladar; per tant, tenc prou temps.. clar que, tanmateix, no estaria gens malament fer una truita d'espàrrecs, i aquesta no duu tanta feina.

Començ a anar cap al cotxe quan record que no he tornat a veure la xicota rosa. Que estrany. M'hauria agradat saber qui era i, encara millor, poder rallar una estona amb ella. Encara record com es movia dins l'aigua...

Avui no he tingut gens d'inspiració... no sé com ho faré per escriure una història. Quan ens trobem em diran que no m'he guanyat el dinar. Bé, jo igualment hi aniré. El pitjor que pot passar és que, al final, hagi de pagar jo.









divendres, 24 d’abril del 2009

Narració curta

Ahir es va fallar la nova edició del premi de narració curta Illa de Menorca. Enguany no he fet els deures com cal i, per tant, no he estat entre els elegits. L'any que ve serà.

Aprofit per donar a conèixer, que algú segur que no ha tingut la possibilitat de llegir, la narració que vaig presentar fa un parell d'anys i que tampoc va ser considerada.

Com que el treball és més llarg del que pens és adient per un bloc, us don l'adreça de la pàgina web on el podeu trobar.

He de dir que aquesta narració no és ben bé la que vaig enviar al premi, ja que després de la deliberació del jurat, vaig demanar a una amiga que em fes tres cèntims i em va suggerir algunes modificacions, basicament amb els temps verbals. La versió que trobareu a la següent adreça ja duu aquestes modificacions.

Feu click aqui per consultar el document complert



Esper que la gaudigueu.

dissabte, 18 d’abril del 2009

Qui som?





No sé qui som.
No sé que faig
ni cap a on vaig.

Sé que me fan ser,
estar,
en algun lloc,
en un moment determinat,
per a coses que no entenc.

Mentrestant em cerc
i no em trob.
Vull esbrinar, si som,
qui som.
Vull saber, sí som,
què som.

I mir i remir
tots els racons
I res de res,
res de mi.

El que he trobat,
fins ara,
res de res.
Un trasto vell al soterrani.
Un caragol a dalt una caramuixa.

Però no he trobat el que cercava.
No m'he trobat a mi.
Continuaré cercant.
Continuaré insistint.

Potser, amb la recerca,
et trobi.
Potser no em trobi a mi.
Potser et trobi a tu.

Però...
i tu,
...qui ets?

diumenge, 12 d’abril del 2009

Setmana Santa

Dijous i divendres sant, unes quantes persones, voluntàries de VDB, les que no fèiem feina ni tampoc havíem sortit de viatge, ens trobarem a Tirant per a, entre altres coses, xerrar de Vidalba.

Voluntaris o obligats. Un dia en tindríem de fer un debat sobre el tema. Bé, però, no és d'açò el que volia exposar, sinó fer un comentari de les estones en que no vam ser més que un grup d'amics de VDB.

No vam tenir moltes d'estones però van ser aprofitades. Vam treballar els dos matins. Teníem en Sito ocupat a la cuina, que faríem sense ell! preparant el dinar però, mira per on, els conductors dels autocars amb que ens hem de desplaçar a Extremadura no podien venir el migdia.., que passarien el vespre. I ara, la paella és a punt de tirar l'arrós.. Decidim improvisar un altre dinar i desar l'arrós pel vespre.

El capvespre anam a caminar. Sortim vuit persones però encara no hem fet just que començar el camí de Cavalls i ja n'hi ha quatre que fan cama de coni. Els hi deixam el llibre de flors editat pel GOB perquè es puguin entretenir. A la tornada ens diuen que han fet la lliçó contemplant el queixal de vella. Ara tenc dubtes per recordar qui de les tantes devia obrir la boca!

Nosaltres seguim caminet cap a ponent. Miram s'hi ha cap espàrrec però tot va més cercat que.. però no ens importa. El capvespre és agradable, el paisatge és per admirar i la companyia, com que hi era jo, havia de ser bona per força. Ens entretenguerem badant amb les restes de qualsevol cosa que la mar havia fet arribar a la costa. Un tros de llenya, un plàstic, qualsevol cosa en feia el fet. De tornada ja els contaríem el que havíem vist.

La lluna plena era preciosa. Llàstima que estones estava amagada darrera de nivolats. El sopar una passada. La paella estava al punt. Açò sí, no hi havia fesols. Quina llàstima. Amb el que agrada decantar-los!

El matí n'hi havia que es volien aixecar per a veure la sortida del sol. Com que encara hi havia nivolats va anar bé. Els que ens aixecarem més tard també vam veure la seva sortida.

Vam anar a fer un tomb per la platja abans de recomençar la reunió però no es podia travessar el rierol si no ens banyàvem els peus i ho vam retre. Vam trobar un tipus de bolet que desconeixíem tot i què, consultat Internet, veiérem que era comestible. Bé, com que estic escrivint aquest comentari, deu ser que és ver. Bé, sí mirau bé la foto, ja em direu si vos la menjariau! (a ella, clar!)

Per sort, entre les estones de feina, hi ha un bon caliu. Un bon ambient.

dissabte, 4 d’abril del 2009

Complir en la vida

Diuen que una persona, per realitzar-se ha de sembrar un arbre, escriure un llibre i tenir un fill. No sé quan de veritat hi ha ni com es valora exactament però, d'alguna manera, he complert. Arbres i altres n'he sembrat a abastament. De fet quan pas per l'escola de sa Graduada pens que vaig col·laborar en arranjar el jardí, clar que tampoc puc assegurar que el que ara hi ha sigui el mateix que vam sembrar fa una tira d'anys. No he escrit un llibre exactament però en un llibre surt publicat un escrit meu. Motxilla vermella. Ja està bé. I, per acabar, tenc descendència. Vull dir que hi he col·laborat. Ara, per tant, és hora d'obrir nous camins.

De fa temps que m'agradaria el construir alguna cosa amb les meves mans. No sé si és per una qüestió de família o què, però m'agradaria. Les poques vegades que ho he intentat no ha estat gaire satisfactori. Les mans, les eines, els materials, l'espai.. tot en conjunt, fa que encara en sigui una assignatura pendent. No pretenc res en especial sinó fer una cosa més. Aquests dies he provat de recuperar aquesta possible futura afició i, bé, hagués pogut ser pitjor. Ja veurem que en surt en les properes pràctiques.


Cadena

No sé el perquè però,
abans de començar, tenia en ment una cadena.

No sabia que fer però, la representació mental, era una cadena.


Les mans començaren a treballar i sortí una cadena.

Una cadena de dues baules. Una minicadena.

No ho sé. Potser significa que en la vida no vull un fermall molt llarg.

No ho sé. Potser significa, també, que en la vida, amb dos, n'hi ha prou.