divendres, 14 de desembre del 2018

Sa coveta perduda



Sa coveta perduda


Aquesta història, és una manera de dir-ho, va començar el 2009; concretament el dia tres de novembre, un dimarts.
Bé, fos pel que fos,  feia una caminada per es Pas de s’Illa, des de la punta de Fra Bernat cap a ponent. No record cercar res en especial. Hi ha una petita necròpolis, restes del que va ser el cordó de vigilància de quan l’illa dels Coloms va esdevenir llatzeret, alguna resta d’estructures militars d’aquestes que trobes voltant l’illa i, crec, que res més.
Com sempre, vaig fent alguna foto què, després, intent arxivar amb la seva referència concreta, ja sigui un element de patrimoni històric, una flor, un animaló, un paisatge o el que sigui. Va ser al moment que intentava classificar les fotos que em vaig adonar que una d’elles, la d’un petit hipogeu, era nou, no el tenia fitxat a aquest! Bé, ja hi tornaria per a situar-lo en coordenades i fer més fotografies, ja que només en tenia una.
Bé, fos pel que fos, no hi havia tornat.
Fa un temps, no gaire, en netejar informació per a l’inventari espeleològic de Menorca, ens vam trobar amb la referència d’aquest hipogeu però sense dades.
I ara...?
Ja no recordava res! Però res de res. Havia de tornar a la zona a cercar-lo i documentar, amb coordenades i fotografies i, millor, amb planimetria, però, primer, s’havia de localitzar. Tenc unes bones referències. Compt amb les fotografies anterior i posterior.
La fotografia anterior és feta des de davant d’una petita cova natural però que sembla té parts modificades per l’home, molt possiblement en temps antics i que, avui, s’empra per a posar-hi trastos. D’una foto a l’altra, hi ha un temps màxim d’un minut.
La fotografia posterior és feta cap el pati de la cova ocupada, just al costat de la coveta dels trastos. Per tant, indica una ruta circular. D’aquesta foto a l’anterior hi ha un màxim de dos minuts. O sigui, que en un marge d’un màxim de tres minuts, el 2009, vaig fer les tres fotos i que la d’enmig és la coveta perduda. Fa poc, un company de fatigues espeleològiques va ser per la zona i va fer capot.
Per la meva part també hi he tornat. Més concretament hi he estat aquesta setmana i, també vaig fer capot.  Vaig rodar i rodar per dalt, per baix, a ponent, a llevant i..., res. No hi va haver manera de trobar-la.
Sembla que hauria de ser fàcil però...
Hi tornaré, ves quin remei! Potser una mata l’estigui tapant, potser no llegeix bé la informació, potser hi ha alguna cosa errada... El que sí que és clar és que aquest hipogeu existeix. Ara queda localitzar-lo.
Ja sabeu, si el coneixeu, no dubteu en passar la informació.


diumenge, 18 de novembre del 2018

Només per a tu


Només per a tu

He escorcollat,
a través de la teva mirada,
el més profund dels racons
tot cercant el rebost dels records
dels nostres encontres
trobant, només,
minses miques,
simples pinzellades,
de la nostra història.

Hauré de bombardejar aquest racó
amb tot de sensacions,
anhels, sentiments, imatges, lletres, desigs...,
i tot el que s’ha de menester
per tal que, en el pròxim encontre
la besada,
no sigui una per galta.

divendres, 19 d’octubre del 2018

Temps


Temps

Fa ja uns dies, bé, un temps (és que passa tan de pressa que no te n’adones!), que li vaig demanar si volia casar-se amb jo. Ho vaig dir de sobte, sense pensar, sincerament... Jo mateix em vaig sorprendre del que acabava de fer i, l’altra persona..., més.

Em va somriure, no contestà però em va somriure. Em va fer dues besades, una a cada galta i..., res més. Vam quedar uns moments sense saber que dir, sense saber que fer.

Vaig intentar rompre el gel dient que no havia de contestar ara, que s’ho podia pensar tot el temps que volgués, que jo ho entenia...

Vam acabar el que teníem entre mans sense fer cap més referència a les meves paraules i ens vam acomiadar.

Li vaig dir que esperaria la seva resposta, fos la que fos, al mateix lloc on érem ara. Que el temps no contava, que el que importava era que fos sincera cap a un o altre costat.

Em vaig seure mirant la mar. Vaig mirar com entraven i sortien les barques del port. La sortida del sol. Dies de fred... Sempre esperant, només, una resposta, un sí, un no.

El temps, no sé quan, ha anat passant i, jo, assegut a sa vorera, esper encara aquesta resposta, sí..., o no.




dimarts, 18 de setembre del 2018

Petjades


 Petjades


La petjada ferma,
     res no l'atura.
La boira de pols ompl l'aire
dels carrerons del caragol.


On ets que no et trob?
No sé si t'he dit mai que t'estim.
Ho has vist en la meva mirada?


Duc la mà plena de suor
   de cavall negre,
      de festa ...,
         de Sant Joan.


Les passes ara són lentes,
     l'alba és prop.
És ple i no veig ningú.

On ets que no et trob?
Te dit mai que t'estim?
Ho has vist en la meva mirada?

dimarts, 21 d’agost del 2018

Sol amagat


Sol Amagat


No en tenc records de tants dies seguits
sense saber res de tu.
He arribat a pensar que estaves enfadat amb jo!
Ni al matí, ni al fosquet,
as propiciat que et pugui donar el bon dia,
la bona nit...,
fins avui.
Avui t’he retrobat! Han estat sols uns instants
però, tan intensos...
Massa dies entre nivolats i boires baixes...
Massa dies enfora del lloc adequat...
I, avui, ens hem dit bona nit com a bons amics.
Gràcies sol per acompanyar-me en tants moments.
Gràcies sol pel delit de la teva presència.


(Islàndia, 180616)

dimecres, 1 d’agost del 2018

Aigües tranquil·les


Aigües tranquil·les




El llamp va ser directe!


Ferí al punt feble
                   de la raó!


La tempesta s’aixecà presta
      i ferotge...

─Qui gosa tenir res a dir?...

El tro deixà en silenci
                 les opinions...

I després, ara, la calma.

Les aigües corren tranquil·les
                     
                           al so del seny...


dimecres, 4 de juliol del 2018

Els renous del silenci


Els renous del silenci


Escodriny cap al meu interior
a la recerca del jo
què, amagat rere
sensacions confuses,
escolta els renous del silenci.


No deix de sorprendre’m
de les inquietuds
que resten per aflorar
per a noves vivències.


Els tresors a descobrir
fan tremolar les emocions
que brollen agombolades,
unes amb les altres,
amb desig de vida.


Sabrà el cervell llegir
les senyes inequívoques
i guiar les passes
per a què, el jo,
tengui una vida feliç?

dimecres, 27 de juny del 2018

Terres de foc i aigua





Terres de foc i aigua


Que faig jo aquí?

Islàndia, illa oblidada
per la mà dels deus.

Terra de foc i aigua.
Salvatge, indòmita...
acollidora...

De bells i complicats paisatges,

d'harmonies geològiques...
d’aigües braves,
de bella flora i variada fauna.

Que faig jo aquí?

Simplement omplir-me els ulls
d’aquesta vida.


dimarts, 19 de juny del 2018

Estimada


Estimada


Bon dia, estimada.


Fa temps ja que em rondina pel cap i,
tot i que, tu ja ho saps,
ho vull deixar per escrit,
com si d’un testament es tractes,
sols per deixar-ne constància.



T’estim. Sí, t’estim.



Potser et soni estrany però,
és així. I no és d’ara.
De fet, no record quant de temps fa,
diria que molt,
però no massa,
podria dir que,
fins i tot poc,
perquè m’hagués agradat estimar-te des de sempre.


No sé què en serà del futur.
Aquest sempre n’és incert i no el podem controlar.
Tampoc ho vull.
Esper, voldria, estimar-te,
com ara, molt de temps.


I tot és així de fàcil.
Sense complicacions.
I ara, testimoniat per sempre.
Perquè, simplement, t’estim.


dissabte, 26 de maig del 2018

Esclat


Esclat


És temps d’esclats...
La pluja i el sol ho han aconseguit!


Un èxit de primavera...

Els ulls s’omplen d’aquest
i, mirin on mirin,
absorbeixen el plaer visual.

El cervell així ho percep
i s'auto-alimenta de nova energia.
Assaboreix el que rep i ho transmet!
Hi ha felicitat ...
L’esclat de colors esdevé esclat de vida i, també, de mort...

dimecres, 25 d’abril del 2018

Musa


He perdut el com de l’escriptura
o he trobat el què, de l’essència,
al temps invertit.
He trobat en la imatge
el so celestial necessari
per omplir les meves inquietuds?
Rondinen idees estrafolàries
per un cervell, mut de creació
literària, a la recerca d’un mateix.
La musa hi és, només cal
que obri els ulls...

dissabte, 24 de març del 2018

Nom


Nom

La imaginació vola com ocells lliures
fugint de tòpics mals-entesos.

Qui som? Que som?

Necessitat d’un nom per identificar
l’arrel del què.
M’he obert a propostes anònimes
i, així, esbrinar el que pot ser
el futur.

Hi ha de tot.
Des de qui en podria omplir
planes i planes de possibilitats
però no en diu res.
Des de qui no gosa perquè, el mot,
o mots, podrien titllar-se de disbarats.
Des d’aquella indefinició del sexe,
amb Pedrooo i René,
fins aquells desigs abstractes
del que podria ser.
Balladora...
Sipuc...
Nu...
Som aquí...
Obi...
Sol...
Ascendent...
es Cuiner...
Tots, simples i, alhora, complicats
defineixen trets diferents.
De qui el diu,
de la figura,
de jo...

Mantindré rumiant el cervell
assaborint el petit moment de glòria
perquè com
Som aquí, amb el Sol Ascendent,
Nu, amb l’Obi ple de llaminadures
fetes pel Cuiner, a vessar,
per si Pedrooo i René
erren i es presenten.
Esperant la balladora...
Perquè, si puc...

dimecres, 28 de febrer del 2018

Febrer


Febrer


Febrer és a acabar. Ha passat com sempre, ràpid, fred, plujos..., amb algun dia d’aquells que s’anomena d’en Ramis, el que suava pel gener...

Un mes més. Un mes de fulles en blanc, un mes buid de paraules, sec d’imaginació, un mes de quí res del que ha passat m’ha motivat per asseure’m davant l’ordinador i teclejar les lletres, una darrera l’altra, amb una seqüència determinada, per deixar escrit allò que no s’ha d’oblidar...

No he sentit aquesta necessitat. I si ho mir bé, hi ha hagut prou coses que podrien quedar per a la història. De fet i quedaran, tot i que no serà en aquesta pàgina.

Ha estat un més tan complet com ho podria ser qualsevol altra. Amb trobades familiars com feia temps no succeïa. De trobades amb els amics, simplement per a trobar-nos, perquè ho som. D’alegries per als nou-vinguts. D’acomiadaments per aquells, que pels motius que siguin, posaran aigua -en tost de terra- pel mig. De discussions per a resoldre el futur. De fotografiar, mentre la càmera fotogràfica ha aguantat, tot el que es posava al davant i deixar arxivat aquell moment finit.

Sí, el febrer, encara que curt, ha estat prou llarg de possibilitats i, així i tot, res m’hi ha despert la inquietud. No en passaré ànsia. Ja vindrà si ha de venir.

Sempre en quedarà el record amb alguna imatge i, a jo, el de la darrera besada.



diumenge, 28 de gener del 2018

Ocells

Ocells




Avui, dia ennivolat, he sortit de casa sense rumb concret. Tantes coses em roden pel cap que no don abast per a aclarir-les. Per açò, per intentar aclarir l’embolic d’idees, d’intencions, de possibilitats, de respostes..., per posar fil a l’agulla..., màquina en mà, he resolt prendre l’aire a la zona de l’albufera.
Motiu, fàcil: centrar l’atenció a l’observació d’ocells.
Mentre mir els ocells, deix de pensar amb les altres coses. Només estic per ells. Per cercar aquella espècie que encara no he pogut fotografiar. Per observar, si és el cas, el seu vol i amaratge. Escoltar el seu cant. Com pesquen. Com festegen... I intentar aconseguir aquella imatge única per a compartir.
De fet, ho faig de tant en tant, açò. M’allibera l’ànima. I m’emprenya perquè no aconseguesc veure el que altres han vist i fotografiat. Però m’allibera més, tot i que poques vegades he aconseguit el que cercava, que no em deixa més embullat que quan he sortit.
Avui, per exemple, no he vist la cigonya negra. Ni avui ni cap altre dia. Però, per si de cas, hi he anat per si la veia. Mentre, els amics de sempre: El rabassot, dormint, com no. La fotja. El soterí petit i el gros. El cagaire, dels quals, avui, n’hi havia un mal-que-fer. L’agró blanc i el gros, esquiu com ell mateix. També el gris. El coll-blau. Els flamencs, aquests molt enfora. La gavina camagroc i d’altres que no he pogut definir.
He frisat per a tornar a la redossa de casa per veure si alguna de les imatges captades és de prou qualitat. Normalment hi ha de tot.
Ara però, tenc el cap clar. Quan agafi la primera feina, sé que la podré fer sense que res em destorbi..., o no.

Però gaudir de la volta del matí és ben meu i ja, ningú, m’ho podrà llevar.