divendres, 31 de desembre del 2010

Essència de les pedres

Havia tingut el somni inquiet
Alguna cosa l'havia destorbat.
M'aixeca i, sense saber el perquè, vaig anar a cercar el cotxe i em dirigí al lloc de Torre d'en Galmés. Deixà el cotxe al revolt de na Comerma de sa Garita, just a la mitgera amb Torrevella.
Fos el que fos, m'estava fent actuar sense tenir en compte la meva voluntat. 
Botà la paret i m'atracà al monument prehistòric. 
Mira les pedres i, com sempre, tingué uns escarrofaments. 
Quina bellesa de construcció.
Com m'agradaria que es reconstruís. Com m'agradaria haver-la conegut en el seu moment d'ús i esbrinar el que era, qui l'emprava i tot el que es pot demanar.
Volia seguir mirant les pedres però alguna força m'estirava cap a l'altre costat. No entenia el que me passava. Jo volia seguir admirant un dels meus jaciments preferits però, no podia. Em deixà endur. Anàvem en direcció cap a Roques Llisses. 
Just travessar el portell de la paret seca que separa les tanques em trobà davant el sepulcre megalític de Roques Llises, una altra construcció impressionant. Mi atracà fins que, just abans de tocar les llosses, vaig quedar immobilitzat. 
No entenia res ni tampoc, no m'agradava. 
Que estava passant, que m'estava passant. 
El meu cervell treballava a tota maquina per esbrinar el què, el perquè, qui... i no trobava cap resposta.
La intranquil·litat s'estava convertint en por, en pànic. Una belluma em va passar per davant els ulls i em trenca la tensió, la rigidesa.
La belluma entra per la llosa perforada i comença a agafar forma. El cor, tot i que no em parava de bategar, anava agafant un ritme més normal. Comença a escoltar música molt suau. Era agradable, molt agradable però, no hi havia ningú més que jo.
La belluma s'havia convertit en un boira amb figura humana. M'estava somrient. ─T'has espantat, eh─ Em digué.
No vaig gosar contestar. Encara que la serenor retornava al meu cos, l'ensurt havia estat massa gros, l'espant n'era present i no tenia resposta a res del que fins aquell moment m'havia passat.
─No t'amoïnis. Tu no em coneixes però jo sí. Som l'essència de les pedres que tan estimes. Del record de la seva història. El seu guardià. I ara que m'ha arribat el moment del relleu, he volgut acomiadar-me de tu. Sempre m'ha reconfortat la teva presència, les teves inquietuds, el teu respecte envers el que tenies al davant, el teu respecte cap a jo─. 
Va somriure, la boira va convertir-se amb ombra i aquesta es va esvair per un forat de la pedra. Tot havia acabat.
Mirà el sol i vaig caminar cap el cotxe per tornar cap a casa. Pel camí, quan mirava les pedres no podia deixar de pensar amb el que havia passat. No entenia res de res però no m'importava. Era feliç!

dissabte, 25 de desembre del 2010

Avui

Avui m'he aixecat amb boires.
No he albirat el camí a seguir
Tots possibles futurs,
i molts, massa, entramats.
He desitjat fossis amb mi
notar la teva presencia
i, amb els ulls tancats.
fer junts la primera passa

 
Avui m'he aixecat amb boires.

No he albirat el camí a seguir

He fet la primera passa

sense mirar més enllà

amb por d'equivocar-me

amb l'angunia de no saber

si és correcte la direcció

 
Avui quan m'he aixecat

he cercat la llum

divendres, 17 de desembre del 2010

Vdb - Nadalenca

Voleu saber perquè som Vidalba? Idò...



Som Vidalba perquè compartim.
Som Vidalba perquè estimam.
Som Vidalba perquè convivim.
Som Vidalba perquè ell, i tu, i jo i... tots, hi som.
I hi som perquè xalam, perquè discutim, 
perquè ens acceptam, perquè som com una família.
Perquè amb les nostres vivències ens feim grans, forts, autònoms.
I hi som perquè ens agrada, perquè volem. 
La porta sempre és oberta, per entrar i
 per sortir.
Amb Vidalba hem gaudit d'històries i aventures.
Hem fet esport i teatre. Hem cantat i jugat.
I Vidalba som tots. Joves i voluntaris, amics, familiars i col·laboradors.
I ara, que el 2010 és a la fi
torna a ser el moment de, donant-nos les mans, mirar cap endavant, amb un somriure a la cara, i fer una passa més en el nostre peculiar camí, amb coratge, sense mirar enrere, obrint les portes del futur  perquè el 2011 ja és aquí.

dimarts, 7 de desembre del 2010

Tot de cop

Paraules fràgils


Des de fa dies, molts, que vull escriure però, les pàgines, han continuat blanques. Immaculades. 
No he trobat, en seure'm davant l'ordinador, el  moment per a fer el que, de fet, m'agrada i, quan ho he intentat, no he trobat les paraules.
En aquest període de temps han passat fets tan simples com rebre algun correu electrònic que hagués estat bé respondre però, un mes, no ha estat suficient per a fer-ho. I ho he provat. He estat assegut amb les mans sobre el teclat però, els dits, no han tingut la força suficient per prémer les tecles i, si ho han fet, el resultat eren paraules sense sentit.
Ara estic assegut davant l'ordinador i tenc les mans a sobre el teclat amb els dits posicionats, com em van mostrar quan era un poc més jove i, els oblig a teclejar, una a una, les lletres que em dicta el pensament, tot intentant recuperar part del temps perdut. 
Tanmateix, però, no només les paraules son fràgils.
 Esper no sigui auguri de res. 




L'estrès d'aquests dies 


L'estrès és palpitant. La situació és desesperant. 
La pressió embolcalla tant, tot el cos que, tot just, deixa respirar.
Ni una pistola podria fer variar un fil aquesta sensació. Tot és a punt de rebentar. L'economia a la corda fluixa... Els drets i deures posats en solfa... Les relacions humanes...
El ressò n'és força important, el que crea més pressió que, a la vegada, provoca més estrès.
No sé fins quan resistiré però, avui, és el meu darrer dia de vacances!
Tot tornarà a la normalitat i no sé si ho podré aguantar!




SER – Nadal 


Una petita incursió en un concurs de contes curts a la ràdio. Tot i que el tema nadalenc no és de la meva devoció i que, a més, és en castellà, m'agrada provar si em surt alguna cosa. Vaig intentar que els paràgrafs es poguessin llegir començant tan des de dalt com des de baix. No sé si ho he aconseguit.  Així m'ha sortit.


Hacia atrás?

La burbuja estalló y no quedo nada.
Ella subió atravesando el líquido translucido desde el fondo de una copa.
Una mano había vertido el preciado jugo salido de la botella.
Alguien descorchó el recipiente con un estrepitoso estruendo derramando la espuma.
Era el esperado momento del brindis con el cava.
Es Navidad!




Clitocybe costata


D'aquest tipus de bolet no conec el  nom popular a Menorca, si és que en te. El podem batiar com a cama-seca de na Susanna, Susanneta, o Rogenca (com a Santanyí).
No l'havia agafat mai. Ha estat la incorporació d'enguany a la cuina dels bolets, un agarical per més senyes. La seva textura i gust s'assembla a la de les gírgoles. Suficient agradable al paladar per a no desaprofitar-los. El dia que en vam agafar uns quants per a provar-los n'hi havia una caterfa. Ara que sabem que ens agrada, no l'hem trobat. Sol passar així però, el trobarem!