dijous, 25 de setembre del 2014

Fades a Cala Viola


Fades a Cala Viola




M'ho havien dit moltes vegades però jo, mai ho havia cregut. No podia, o no volia, creure en una cosa que em recordava els contes de fades de quan era petit. Qui m'ho havien assegurat eren persones a les quals les tenia per condretes. Persones serioses de les que per norma podies refiar-te però, per aquesta, no hi passava.

Sempre els hi deia que no podia ser, que eren històries inventades, imaginades pel desig de la il·lusió, però ells insistien...
─Ves-hi i comproveu per tu mateix!

I així ho vaig fer unes quantes vegades. Vaig anar-hi diferents dies, a diferents hores, amb diferents llunes, amb diferent companyia... I mai, mai, vaig observar res que em fes sospitar de la presencia de cap esser fantàstic.

Vaig provar, per si de cas, diversos llocs propers. El mateix port de Sanitja, s'arenal de Cavalleria, el de Tirant... Res de res, no hi havia cap rastre.

Tampoc ajudava el que la informació rebuda no fos exactament igual segons l'informant. Per uns el cel havia d'estar ben fosc amb lluna nova és la millor opció─. D'altres que no, que millor amb lluna plena. Que si la mar havia d'estar ben en calma o amb un petit onatge molt suau ─perquè el remor de l'aigua en arribar a la vorera els atreia─.

Amb el que sí estaven d'acord tots era en que impressionava aquell ball de llumetes que mai havien vist i que ja no podrien oblidar, aquell ball que no podien explicar en paraules...

Era tan encisador, tan engrescador... I jo ho volia creure però... no podia, no, fins l'altre dia.

L'altre dia va ser diferent. Vaig observar el ball de les llumetes. Vaig observar com s'encenien i apagaven marcant la sinuosa silueta de la fada. En aquell moment vaig entendre tot el que m'havien explicat. Fins i tot pens que havien fet curt perquè era indescriptible. No podia deixar de mirar la silueta mentre s'encenia i apagava per moments intermitents.

Crec que em va fer un encanteri perquè s'anava atracant cap a jo però el meu cos no responia cap ordre, només la d'observar-la. La mirava fixament. Els batecs del cor anaven accelerant-se. Mirava les llums que recorrien els seus cabells, el seu cos nu... N'estava fascinat!

I la fada es seguia atracant, atracant. Volia comptar les llumetes però eren milers... Volia saber el què... Volia...
Ella em tocà i tot el meu cos va començar a brillar resplendint la meva silueta a l'horitzó i desaparegué fusa amb la d'ella...


Ara, després d'aquesta experiència no puc més que acceptar que sí que hi ha, al manco, una fada humana a Cala Viola.

dissabte, 13 de setembre del 2014

Ha estat de sobte

Ha estat de sobte
Una espessa boira ha omplert tot el camp de visió. Si bé és ver que aquest no era gran ja que on me trobava hi havia una vegetació arborícola prou densa com per no veure-hi molt enfora. El problema, ara, és que tampoc podia veure el que tenia davant el nas. El perill d'envestir-me amb una branca era prou probable. A més, argelagues i aritges, no ajudaven a facilitar la sortida.
Si, la sortida. Cap a on? Sabia que més prest o més tard em trobaria amb una paret seca però, amb quina? El paner era buit. No seria avui que l'ompliria. Desconeixia quan de temps podia durar la situació. No sabia si era millor tirar cap endavant, i que sortís a on sortís, o esperar que el sol aixeques aquest nivolat baix d'humitat.
Mentre cercava per a on partir em va venir un flaix, una comparança amb la vida que, plena de camins, de possibilitats, les boires del futur tapen l'horitzó sense deixar entreveure quin en podia ser el més adequat. Les passes, s'haurien de fer a les cegues i provar sort d'endevinar-la. O, pot-ser també, esperar a que les boires escampin. El problema és que un pot esperar però, el que l'envolta es mou i, no es pot assegurar on seràs quan en donis la propera passa, ni si el paner serà ple o buit, ni siquiera, qui en durà el paner.

dilluns, 1 de setembre del 2014

Pàgina en blanc

Pàgina en blanc


Fa dies que tenc una lluita ferotge
contra la pàgina en blanc i,
a hores d'ara, m'ha guanyat
la partida.

Tenc en ment tantes coses, tantes,
que no sé destriar-ne una de sola
per donar contingut al sentit
de les paraules.

Cada vegada que en faig un intent
pareix que les lletres es repel·leixen
unes a les altres i entren en una
guerra lletricida i, ferides de mort,
cauen de la pàgina
deixant-la tan immaculada
com al moment de començar.

Les poques supervivents,
debilitades per l'esforç,
no tenen ànima suficient
per acoblar-se al lloc necessari
per definir el que volen dir,
per expressar el que senten.

I, així a sortit!