dilluns, 31 d’octubre del 2016

La baralla

Cròniques de Vihigiland



La baralla

L'opinió generalitzada és que aquesta, la terra nostra, és una terra de pau però, les evidències arqueològiques i històriques, ens diuen el contrari. Poblats talaiòtics murallats... Talaiots com a torres de vigilància espacial... Romans, vàndals, àrabs, turcs, anglesos, francesos, espanyols... Tots, per una causa o altra, han vessat sang dels que aquí vivien. Però, la creença, és que aquesta és una terra de pau. 

I allà era jo. Era un dia bonic. El sol il·luminava radiant, possiblement més fort del normal per ser el temps que era. No em podia queixar. Les expectatives eren bones o, almanco, així ho pensava. 

Un promontori rocós allà, als Coloms de Dalt, que els antics habitants havien folrat amb un mur de grans pedres, promontori que feia ja, molts anys, que no havia visitat. Retrobar-me allà no em donaria records però, sí, possiblement, noves dades per a la seva interpretació. Conèixer i entendre el passat ens hauria de fer possible un nou futur. Es veu però, que no tot-hom en té interès. I sí, allà era jo. Amb ganes de redescobrir. No podia esperar que succeís el que succeí!

La vegetació era espessa. Algun viarany obert per qui sap qui, per a fer, ves a saber que. Possiblement, també, obert pel pas d'alguna bístia. M'havia d'obrir pas posant-hi tots els sentits ja que, les branques, no s'acoquinaven al meu pas. Així em vaig trobar amb una branca petita que em feia nosa i, zas, la vaig rompre. Crassa errada. A la següent passa una branca s'agafà del meu peu i, badablam, batuda al canto. Vaig caure com un tronc i, com un tronc, vaig quedar estirat a terra una bona estona. Quina estomacada! No hi havia ningú més que jo però, tenia la sensació de que, algú, baix baix, estava rient. 

En estar refet, vaig resseguir, ferit i fotut, la meva exploració. Vaig visitar les coves del Coster dels Coloms. També feia temps que no hi havia estat, de fet, ni recordava el que em trobaria. Vaig escoltar els càntics que ressonaven  des de la Cova dels Coloms i vaig tornar per on havia vingut.

Aquesta baralla l'havia perdut però, per tot el que es pot veure, hi tornaré!

dilluns, 17 d’octubre del 2016

A l'alba...

A l'alba...


A l'alba, quan just clareja, m'agrada caminar... 
És el moment en què el cap està net. Net dels dimonis dels somnis. 
Net dels dimonis que aniran apareixent durant tot el dia.
Un bon moment per a reflexionar sobre el perquè del tot plegat. 


D'obrir noves vies de diàleg amb un mateix, 
de deixar lliure els pensaments, 
de descobrir que tot pot arribar a ser tan senzill com el moment. 
La llum va guanyant el seu espai. El rellotge no s'atura. 
Prest serà el moment de començar a pensar seriosament amb el futur immediat.
Esper. Vull recordar aquests darrers moments de netedat.
Sé que esta a punt d'acabar però, vull assaborir-ho fins al darrer moment.
El sol ja puja per la Mola. Torn a la realitat.

Avui, com molts dies, era tot sol. La teva imatge, però, s'amagava darrere dels núvols.
Demà... Qui sap demà...
Pot ser, demà, caminarem junts i, el cap, n'estarà ple un de l'altre...