dijous, 27 d’agost del 2009

Sang de sentiments



Menorca,
illa de vent i de calma,
ha sofert al llarg de la seva història,
com si un cos humà fos,
els batecs i les contradiccions de la vida.


I en cada tempesta s'han vessat els sentiments, tenyint de vermell,
l'oceà.

I en la calma,
el vaixell ha tornat al seu port.


I de la història..

recordarem el que ens permeti seguir el camí,
per arribar al futur.

dissabte, 22 d’agost del 2009

Parhella

Mentre filen no debanen .

Aquesta petita frase tan simple, que em van ensenyar ja fa uns quants anys, és una de les causes que ara em destorba en el present.

O som davant l'ordinador intentant expremer el cervell, que crec que encara me'n queda un poc -sí, ja sé que és discutible, però jo m'haig de defensar-, o som davant el marès i me barall amb ell, encara que normalment en som el perdedor, per veure si som capaç de treure de la pedra el que no sé dir amb paraules.

Al final surt el que surt i el resultat resta inamovible.

Ara, que cadascú se imagini i en digui, si vol, la seva.

dissabte, 15 d’agost del 2009

Empatat amb el quart de darrera

Ahir vespre, a Sant Climent, hi va haver l'inici dels actes de les festes patronals amb la presentació del programa de festes, el lliurament dels guardons de diferents concursos, la nominació del Santclimenter de l'Any, i el pregó.

Pel que afecta a aquest blog, jo havia presentat un treball al Cinquè premi de Narració Curta. Havia plantejat fer una narració especifica per Sant Climent, per allò de les possibilitats. Vaig començar l'esborrany i així va quedar. Al final decidí per presentar un grupet de quatre narracions curtes encapçalades d'aquesta manera:

Contes Curts.

La xafogor de l'estiu és un moment per a llegir històries fresques, simples, sense penes.
Açò és el que pretén aquest petit conjunt de contes curts.

Bé, dels quatre presentats, tres, amb poques variacions, ja son a aquest bloc -Amb essència humana, Barrufelies del dissabte de Sant Joan i Una més de Sant Joan-. Ara ja tot aclarit, expòs la quarta història a la vostra lectura si en teniu paciència. Esper que algú sí!

Es porc

En Tomeu era una al•lot com qualsevol altre. Vivia al camp en un llogaret que no molt gran però que donava per a viure a tota la família. Del pare havia aprés a aprofitar el que el temps els donava la naturalesa. De la mare, que havia d’estudiar, cosa però, que no li agradava gaire. Cada dia anava a l’escola però ells s’estimava més la llibertat de l’espai de les feines del camp, sobre tot amb els animals, que no els llibres.

Per açò, el dia que els va dir que tenia intenció d’anar a estudiar a Barcelona, sompare, sense voler tallar-li les ales, va quedar que ja en rallarien. Abans de res, volia saber-ne l’opinió del seu mestre. Aquest, tot i que feia anys que era al poble, li va dir en castellà, la seva llengua, el que pensava.
-. Mira Toni. El niño hasta este momento no ha demostrada mucho interés en el estudio, peró no es tonto. Cuando quiere, tiene capacidad para estudiar. En esta edad hacen muchos cambios. Puede que desee, por razones que ahora nos son incomprensibles, tener conocimientos. Personalmente creo que, si os lo podéis permitir, ha de tener la posibilidad de enfrentarse a este reto. Máximo puede perder un tiempo y vosotros unos cuantos duros.

Els pares, que es refiaven de l’opinió del mestre, van tornar a ca seva comentant el que decidir. També havien d’esperar que passaria fins a final de curs.

En Tomeu va complir. Va acabar el curs amb bona nota. Seguia fent les feines que li agradaven i seguia demanant per anar a Barcelona. Veient com anava tot els pares ho van consentir i en Tomeu preparà la partida.

Els primers moments van ser un poc durs. S’enyorava. Enyorava la família i també enyorava l’espai obert del camp. Enyorava els seus animals. La mare, sempre mare, ho patia a casa sense saber que podia fer.

Un dia, en Tomeu, va telefonar a ca seva amb un to de veu més content de l’habitual en les darreres setmanes. La mare li va demanar el motiu d’aquell canvi. En Tomeu no va dubtar en contestar-li.

-. Mare, he comprat un porcell. Així em sembla que som un poc més a casa i la veritat és que em trob més bé.
-. Però, -li demanà la mare- on el tens?
-. Ha, aquí, a casa.
-. Però, fill, i la olor?
-. Mare, no es preocupi. Ja si acostumarà!

* * *

El jurat, dins el programa ha escrit:

Cinquè premi de Narració Curta:

Aquest any només hi ha hagut cinc entregues dins termini. Amb la primera selecció ja va quedar molt clar quines obres serien les finalistes. Elegir quina de les dues seria la guanyadora ens va dur una mica més de temps. Una estava molt ben escrita i l'altra era sorprenent en el seu contingut i ens va provocar un somriure.
Així doncs, la decisió final ha estat concedir el premi exequo.

* * *

Que trobau? El que vaig presentar és la que està ben escrita (!) o la sorprenent (?).

divendres, 14 d’agost del 2009

Mare


No és el nom que hagués triat però així se la batià i, a jo personalment, és una paraula que ja me va bé.

Per tant aquí i ara, no rallaré de la mare de ningú.

Volia intentar fer una peça amb marès i, en aquest cas, encara no havia fet res però, mirant el tros de pedra, em va venir la visió de la
imatge al cap. Una imatge ben definida.

Supòs que no és igual al que pensava però s'hi aproxima bastant. He de reconèixer que mentre la feia remugava pel coses que no havia tingut en conte. Per exemple
el desconeixement de com es treballa aquests tipus de material, o l'embiarxament de la pedra que m'obligava a fer una peça de tort. També les impureses de la mateixa, qui amb restes de fòssils, em creaven craters indesitjats.. Tot en conjunt ha estat una experiència novedosa i satisfactòria, sobre tot pel resultat. Pot ser els entesos diran que no és així, i per açò no els mostraré!

Bé, que cadascú pensi si és una mare amb el seu fill o marit. Si és una parella d'enamorats o simplement dues persones ballant. El seu nom és Mare i així serà mentre no se ni doni un altre.

dijous, 6 d’agost del 2009

Darrera oportunitat

Quan un no escriu i vol seguir penjant alguna cosa a aquest blog, no te més remei que cercar en les possibles reserves. I açò és el que ara faig.
Avui don a conèixer la segona narració curta que vaig presentar al premi Illa de Menorca i que, com l'anterior, no va ser considerada.
Sí us ve de gust llegir-la, ara en teniu la possibilitat.
S'admeten crítiques.

(clicar aquí)