dimarts, 19 de març del 2019

Sa Cova de ses Bruixes


Sa Cova de ses Bruixes

Açò era i no era, en temps de la Conquesta, que per sa banda de Binixems succeïen coses ben curioses. Conten que cada vespre, sia a un lloc sia a un altre de per aquell redol, desapareixia, com per art d’encanteri, ara una col, ara una lletuga, de vegades un conill, d’altres una gallina i, fins i tot, diuen que hi va haver més d’un vedell que es feu fonedís. Els habitants d’aquelles contrades ja n’estaven més que redons, de tanta lladreria; però no hi havia manera de saber què passava. I així, dia rere dia, nit rere nit. Fins que un fosquet, quan ja no en van poder dur més, en haver enllestit totes ses feines, varen posar es papers damunt sa taula i decidiren organitzar guàrdies nocturnes.
I, amb açò, que cada vespre veien sa mateixa cosa com passejava pels voltants. Es tractava d’un animaló, negre com sa gargamella d’un llop i alt com un Sant Pau, de cabells llarguíssims, però que mai no deixava peuades aumon, ni tan sols damunt el fang. I fou pres que el van tenir batiat. És una bruixa! –deia tothom-. De manera que, en un tres i no res, sa por es va estendre per tot arreu.
Tanmateix, com que eren temps difícils, sa pobresa i sa fam varen fer reaccionar aquella bona gent que començaren a rastrejar cada tanca, cada pinar, cada còdol, cada pam de terra..., fins que, rastrejant, rastrejant, van veure una cova d’on sortia un fum molt negre i que feia molta pudor. Així ses coses, espera que esperaràs, van fer guàrdia fins que a sa bruixa li van començar a roncar els budells i va haver de sortir a cercar més menjua. Quan veieren que ja era prou enfora, es varen posar a fer munts i munts de còdols per damunt de l’entrada de sa cova de tal manera que, quan sa bruixa hi tornà a entrar i ja es disposava a cruspir-se el cabrit que havia robat, li varen tapar l’únic forat per on podia sortir. I ja mai més els mancà cap animal ni vegetal, tot i que, encara ara, segons quines nits d’aquelles de pont i cova, hom pot sentir els crits d’una dona que demana que la treguin d’aquella cova que, des de llavors, s’anomena sa Cova de ses Bruixes.




La llegenda ens la va contar per devers 1980 l’amo del lloc. Fa poc, vaig redescobrir el paper on l’havia escrit.