diumenge, 31 de gener del 2010

Et mir

La meva mirada et cerca. Mira el que fas. Com et mous. Com vas vestida.
Imagín el que hi ha més enllà de la línia que divideix el que es veu del que no i sé quant m'agradaria compartir-ho. 
Voldria fer-t'ho saber però no trob les paraules ni el moment. A més tenc por.
Sí, tenc vergonya i tenc por d'un no. 
Per açò no dic res. Només mir. Només et mir. 
Mir els teus llavis, el teu somriure. I mir els teus ulls. 
Amb la mirada cerc els teus ulls tot esperant trobar-los i que aquests em mirin. Que vegin en ells els meus desigs. Que llegesquis el que et demanen, el que t'estan implorant. Que entenguis que ets tu..


Passejava. Caminava a poc a poc en estat cavil·lós sense cap rumb concret. Només passava temps quan vaig passar davant un mostrador. Redéu, el dimoni!
La imatge en feu tornar a la realitat. Ho va veure ben clar. Em fer entendre que no em bastarà una mirada..

divendres, 22 de gener del 2010

Pensadora

Atrapada en la teranyina de la vida necessitava reflexionar. Posar en ordre la seva vida. Esbrinar on era, com hi havia arribat, perquè. Cap a on anar, com. Amb qui.
Tot s'acolpava  al cervell nuant les idees, els pensaments. Tenia necessitat de cridar.
Era apunt d'explotar i decidí perdre's durant uns instants vora aquell mar que tantes vegades li havia donat la pau. S'assegué  a la vorera i mentre escoltava el soroll dels macs al batre de les ones estirà els braços i amaga el cap entre ells. I comença a cavil·lar. A repassar cadascun dels més insignificants dubtes. Tots els detalls. I per cada nus que desfeia, un altre -o més-, en trobava al davall.
I passa el temps. Ella no s'adonà, però el temps passà tan apressa com la llum. Es va començar a confondre amb el paisatge.  De cada vegada restava més immòbil. La pedra anà ocupant cadascuna de les seves cèl·lules. I..
..així la vaig trobar.

dissabte, 16 de gener del 2010

2010

Uf, uf, uf.
Principi i final de res. Només continuació de tot.
De vegades ens és difícil no extrapolar qüestions administratives, aquelles eines que ens hem donat per tancar una etapa, amb el camí que segueix la natura. Ella no entén de dades. Per ella plou quan hi ha condicions per ploure. Tan li fa que sigui el que per nosaltres és el gener o l'agost.
Per nosaltres, en teoria, ja és molt endavant de la temporada micològica per a trobar esclata-sangs però, a la pràctica, qui en va a cercar en troba.
De fet aquesta setmana ha estat bona per a trobar bastants esclata-sangs, llengües de bou i peus de Crist. No han faltat les mostres de llenegues, orelles de rata, fredolics, picornells de capell taronja, camagrocs, camesseques, peus blaus -aquests tenen un gust peculiar que encara no tenc clar si els he de seguir agafant-, Suillus, Leccinum (pixacà) i mare d'esclata-sangs. Prou tipus i prou quantitat per a no patir gens de gana.
Per a la propera temporada he de procurar aprendre de conèixer-ne un parell més d'espècies comestibles, si no, no podré omplir el paner que em van regalar.

De moment, el 2010, micològicament xerrant, ha començat molt divertit.

dimarts, 5 de gener del 2010

Lluna blava




Vaig admirar la teva lluminositat
fins, que la claror de l'alba,
rompé la tiranya.



 Afloraven les contradiccions..
Foscor i llum, inici i final.
Tot junt, com el camí de la vida.
Com el nostre camí.





I seguí observant
la teva lluita perduda
per continuar brillant.


 


El sol, poderós com ell mateix,
apagà la teva essència però,
jo, ja n'havia xuclat dels llavis,
la teva mel.