Qui som?

No sé qui som.
No sé que faig
ni cap a on vaig.

Sé que me fan ser,
estar,
en algun lloc,
en un moment determinat,
per a coses que no entenc.

Mentrestant em cerc
i no em trob.
Vull esbrinar, si som,
qui som.
Vull saber, sí som,
què som.

I mir i remir
tots els racons
I res de res,
res de mi.

El que he trobat,
fins ara,
res de res.
Un trasto vell al soterrani.
Un caragol a dalt una caramuixa.

Però no he trobat el que cercava.
No m'he trobat a mi.
Continuaré cercant.
Continuaré insistint.

Potser, amb la recerca,
et trobi.
Potser no em trobi a mi.
Potser et trobi a tu.

Però...
i tu,
...qui ets?

Setmana Santa

Dijous i divendres sant, unes quantes persones, voluntàries de VDB, les que no fèiem feina ni tampoc havíem sortit de viatge, ens trobarem a Tirant per a, entre altres coses, xerrar de Vidalba.

Voluntaris o obligats. Un dia en tindríem de fer un debat sobre el tema. Bé, però, no és d'açò el que volia exposar, sinó fer un comentari de les estones en que no vam ser més que un grup d'amics de VDB.

No vam tenir moltes d'estones però van ser aprofitades. Vam treballar els dos matins. Teníem en Sito ocupat a la cuina, que faríem sense ell! preparant el dinar però, mira per on, els conductors dels autocars amb que ens hem de desplaçar a Extremadura no podien venir el migdia.., que passarien el vespre. I ara, la paella és a punt de tirar l'arrós.. Decidim improvisar un altre dinar i desar l'arrós pel vespre.

El capvespre anam a caminar. Sortim vuit persones però encara no hem fet just que començar el camí de Cavalls i ja n'hi ha quatre que fan cama de coni. Els hi deixam el llibre de flors editat pel GOB perquè es puguin entretenir. A la tornada ens diuen que han fet la lliçó contemplant el queixal de vella. Ara tenc dubtes per recordar qui de les tantes devia obrir la boca!

Nosaltres seguim caminet cap a ponent. Miram s'hi ha cap espàrrec però tot va més cercat que.. però no ens importa. El capvespre és agradable, el paisatge és per admirar i la companyia, com que hi era jo, havia de ser bona per força. Ens entretenguerem badant amb les restes de qualsevol cosa que la mar havia fet arribar a la costa. Un tros de llenya, un plàstic, qualsevol cosa en feia el fet. De tornada ja els contaríem el que havíem vist.

La lluna plena era preciosa. Llàstima que estones estava amagada darrera de nivolats. El sopar una passada. La paella estava al punt. Açò sí, no hi havia fesols. Quina llàstima. Amb el que agrada decantar-los!

El matí n'hi havia que es volien aixecar per a veure la sortida del sol. Com que encara hi havia nivolats va anar bé. Els que ens aixecarem més tard també vam veure la seva sortida.

Vam anar a fer un tomb per la platja abans de recomençar la reunió però no es podia travessar el rierol si no ens banyàvem els peus i ho vam retre. Vam trobar un tipus de bolet que desconeixíem tot i què, consultat Internet, veiérem que era comestible. Bé, com que estic escrivint aquest comentari, deu ser que és ver. Bé, sí mirau bé la foto, ja em direu si vos la menjariau! (a ella, clar!)

Per sort, entre les estones de feina, hi ha un bon caliu. Un bon ambient.

Complir en la vida

Diuen que una persona, per realitzar-se ha de sembrar un arbre, escriure un llibre i tenir un fill. No sé quan de veritat hi ha ni com es valora exactament però, d'alguna manera, he complert. Arbres i altres n'he sembrat a abastament. De fet quan pas per l'escola de sa Graduada pens que vaig col·laborar en arranjar el jardí, clar que tampoc puc assegurar que el que ara hi ha sigui el mateix que vam sembrar fa una tira d'anys. No he escrit un llibre exactament però en un llibre surt publicat un escrit meu. Motxilla vermella. Ja està bé. I, per acabar, tenc descendència. Vull dir que hi he col·laborat. Ara, per tant, és hora d'obrir nous camins.

De fa temps que m'agradaria el construir alguna cosa amb les meves mans. No sé si és per una qüestió de família o què, però m'agradaria. Les poques vegades que ho he intentat no ha estat gaire satisfactori. Les mans, les eines, els materials, l'espai.. tot en conjunt, fa que encara en sigui una assignatura pendent. No pretenc res en especial sinó fer una cosa més. Aquests dies he provat de recuperar aquesta possible futura afició i, bé, hagués pogut ser pitjor. Ja veurem que en surt en les properes pràctiques.


Cadena

No sé el perquè però,
abans de començar, tenia en ment una cadena.

No sabia que fer però, la representació mental, era una cadena.

Les mans començaren a treballar i sortí una cadena.

Una cadena de dues baules. Una minicadena.

No ho sé. Potser significa que en la vida no vull un fermall molt llarg.

No ho sé. Potser significa, també, que en la vida, amb dos, n'hi ha prou.

Més d'una setmana

Quants dies sense dir res.
He estat molt atrafegat.
Vesa i no fer res m'han impedit tenir temps per escriure.
Quines coses.
I açò que de temes i activitats n'hi ha hagut moltes.
Bé, com que encara els duc a sobre, la vesa i les ganes de no fer res,
us deix, només, una foto d'una mosca vermella per si us ve de gust
la seva contemplació.
La foto és feta a l'excursió organitzada pel GOB
per conèixer flors a la zona de Son Bou - Llucalari.
Només contemplació eh!, pensau que estan protegides.

El darrer microconte. De moment clar.

Història del marieta del meu vesi que es lia d'estrangis amb l'esposa del vesi del primer.

Bang. Bang.

* * *

Notes:

-És marieta perquè se la lliga, o veritablement és homosexual?
-Sí és homosexual, per a què s'entén amb una persona de l'altre sexe?
-Tan perfecte és aquesta persona. Tan especial?
-Sí és d'estrangis, perquè ho se jo?

* * *

La veritat:

L'escriptor del microconte no gaudia d'aquesta narració. No sabia ben bé el perquè però no la gaudia. Tantes històries escrites i ara no sabia quines paraules emprar. Al final deixa una nota escarida tacada amb un liquid viscos sobre l'escriptori .

Jo l'estimava.

final microcontes

Ahir va acabar el curs sobre microcontes. La veritat és que les dues sessions en que jo he pogut participar han estat molt denses. Definicions, exemples, exercicis... dos dies per entrar dins aquest complex mon literari que, tot i haver-ne llegit alguna que altra vegada, no pensava que, potser, m'atreviria a fer-ne algun.

Dels exercicis n'hi havia de tota mena. Des de treure un microconte a partir d'una imatge (vegeu exercici de microconte, en aquest mateix bloc) a altres modalitats. Com a mostra, vagin aquests exemples:

De deu paraules elegides lliurement per cadascú, el professor tria la tercera, la quinta i l'octava. A les hores havíem de fer un microconte on apareguessin les elegides. Treball, Menorca, roques, foren les meves. La història queda així:

Havia vingut a Menorca cercant treball. Sabia, pels follets turístics, de l'idíl·lic paisatge. En arribar s'espantà. Tot son roques!

En un altre havíem d'aprofitar una frase ja feta (d'un llistat).

Predicava amb l'exemple. Exemple em fer una botifarra.

Plantejar una redacció amb mots monosil·labics:

Ell és molt bo, o no.

O fer un microconte com si fos un anunci:

Cerc anunci per trobar.

En general es diu que el microconte ha de ser impactant però també que "ha d'oferir la mínima informació per part del narrador per tal d'obtenir la màxima fantasia per part del lector"

En general un curset molt entretingut. El proper microconte -que ja tenc- ja serà de la meva creació.

Bufador

El vent m'havia despert inquiet. Valdrà la pena matinar?
No ho tenia gens clar. A les deu del matí havia de ser as Mercadal. Darrer dia del curset sobre microcontes.
Poc marge per tot el que volia fer.
Al final ha guanyat l'expectativa i m'he aixecat.
He cridat a Estrelladesauba i tot d'una s'hi ha afegit. A més a preparat el cafè. Avui no ha fet falta el de na Pons!
Mentre conduïa anava imaginat el que podíem trobar a la vegada que exprimint el cervell per si podia sortir alguna cosa per escriure.
Total. Missió complerta. No ha estat tan espectacular com altres vegades però vos deix una mostra del que esperava veure. A més, he arribat d'hora al curset.
Ei. El cafè molt bo!