dissabte, 25 d’abril del 2009

Llibre Gros

Dintre de les activitats del Dia del Llibre que organitza l'ajuntament de Maó, avui, dia 25 d'abril, he participat en la cinquena edició del Llibre Gros.

El Llibre Gros es realitza amb la participació de parelles, on una persona escriu una narració i una altra ho il·lustra; tan el tema com la tècnica són de lliure elecció. Una vegada acabat, l'ajuntament en fa una exposició i després un llibre. I és gros perquè les fulles son un poc més gran que un A3. A jo m'han convidat a participar-hi com escriptor (!?). Era un compromís però, a la vegada, ha estat divertit. La meva parella de creació ha estat na Paca Florit. Molt bé. Ella ha marcat, com crec ha de ser, els criteris espaials dels fulls i ha sortit el que ha sortit.

Bé, açò és que he escrit i, encara que no es vegi molt bé, en montatge fotogràfic, el resultat.

INSPIRACIÓ


M'han encomanat un treball de narració. Un compromís. No he pogut dir que no. I ara tenc el problema. Què he de dir? Què he d'escriure? No res, m'han dit, entre dos i quatre folis, (només!), del que vulguis... Tema lliure... No m'han explicat a qui va dirigit, per tant no sé qui el llegirà. Es deuen pensar que açò d'escriure és bufar i fer ampolles! Que difícil que ho tenc!

No tenc gens d'inspiració i he decidit el que faig moltes vegades, anar a seure a la vorera de la mar, cosa que, tot i que puc, no ho faig tan sovint com voldria. No sé si és la vessa o la comoditat. Així i tot, m’agrada asseure'm a la vorera de la mar i no fer res. Només seure i esperar el no-res. Escoltar els sorolls del silenci. I mirar, sí, mirar, com passa el temps, tot esperant que, amb açò, potser, em vindrà la inspiració.

Ja fa una bona estona que estic assegut i res de res.. El sol pica de valent. Els seus raigs es reflecteixen sobre la làmina d'aigua. Semblen milers d'estrelles que, seguint un caminet, van d'excursió. Ha estat en aquest moment quan ha succeït una cosa estranya. D'entre les bellumes ha sorgit una cabellera rosa de cabells molt llargs. Es movia per l'aigua com si fos un gran peix. Es capbussava, tornava a treure el cap i es tornava a capbussar. Amb les bellumes no acabava de veure clar qui era; però era preciosa. I quins moviments! Amb quina finesa, amb quina suavitat, executava cadascun dels moviments. Tot era tan perfecte que no es distingien ni el braços ni les cames. Semblava una sirena d'aquelles que ens mostraven als dibuixos animats de quan jo era un al·lot... En aquell moment passà una baldritxa en vol rasant fins que es perdé per l'horitzó. En tornar a mirar on havia vist la xicota rosa, ja no hi era. No es veia enlloc. Tampoc a la platja del fons. Devia haver nedat molt de presa... Quina cabellera més llarga que duia, i no semblava que l'aigua l'afectés. Sempre estava igual. Més tard, si és el cas, ja miraré si la torn a veure.

Bé. Ni xicota, ni baldritxa, ni inspiració. Mira! Ara ve una gavina. Oh, és una gavina corsa! Té el bec vermell. Estaria bé açò de ser una gavina. Tenen un vol molt polit, amb llibertat de moviment. Sense barreres. Guaita! Mira com s'aguanta immòbil per sobre el meu cap sense bategar les ales! M'agradaria que poguéssim fer el mateix. Ja em sent com més lleuger... sent que puc enlairar-me. He de fixar-me com ho fan. He d'aprendre a fer el mateix que fan elles! Aprofitar els corrents d'aire, aprofitar els canvis de pressió atmosfèrica i a volar...

Que n'és de polida l'illa des d'aquí a dalt! Que diferent que es veu tot! És curiós els dibuixos que fan les parets seques de les tanques. Que bé que es veuen les canalitzacions de les teulades dels boers per arreplegar l'aigua cap a la cisterna! I els diferents colors dels sembrats... ja sigui el vermell de la flor de l'enclova o el verd del blat encara no espigat. Més enllà, vora el penya-segat, hi ha un grupet nombrós de gavines. Faré un tomb per veure què fan. He d'anar en compte que no en som molt pràctic jo, en aquests menesters. Ull! Aquesta ha passat molt prop. No sé per què ho ha fet; però per poc no em fa perdre l'equilibri. Una altra vegada. Què deu passar? Oh! Hi ha nius que tenen ous! Clar. Com que no em coneixen deuen pensar que els faré alguna mala passada i m'avisen. Ja torna. Com es tiren en picat per espantar els intrusos! Però jo no ho som, un intrús. Jo també som una gavina. Jo no els faré res.

No sé, és molt polit ser gavina, però ara en tenc un poc de por. I si entost de ser gavina fos un dragó d'aquells que tiren foc pel nas? Així també podria volar però no m'atacaria ningú, ja que seria l'animaló més gran. Sí, sí! M'agrada la idea. A més, podria ser un dragó cavalleresc. Un dragó amb espasa disposat a defensar els animalons més dèbils. Podria lluitar contra aquelles maquinotes de ferro i acer que hi ha darrere la platja i que no fan més que fer fora els pobres animalets que han viscut sempre per aquests contorns.

Torn a veure bellumes, però la xicota no ha tornat... Tal vegada sí, que era una sirena.

He de deixar lliure la imaginació, el pensament, per veure si em surt alguna idea per a aquesta narració. Si no, hauré begut oli.

Podria aixecar-me i estirar un poc les cames, o tirar quatre pedres a la mar i mirar quants bots els sé fer donar. Però, s'hi està tan bé, assegut amb aquest soleiet. Mira, un cranc pelut! Feia temps que no en veia cap. Aquest és gros. Ui, com n'és d'esquiu! Algú el deu haver empaitat alguna vegada. Estaria bé donar un tomb per entre els macs i anar cap al lliser que hi ha allà baix, al fons, a veure si hi ha amagat algun tresor perdut per un antic vaixell... No, no, no crec que sigui bo arriscar-se, que per aquí hi ha pops i els crancs som un dels seus plats favorits. I ara no estam per ensurts.

Sembla que es vol moure un poc d'oratge. Els macs fan més soroll quan les onades rompen amb més força a la línia de costa i els fan rodolar. Els nivolats s'aixequen. Premonició de mal temps. El sol ja no escalfa com abans. Comença a fer fredor. Hauré de fer idees. Mir el rellotge i just és un poc més de migdia. Podria començar a pensar què fer per dinar. Diuen que les paelles són bones a partir de les tres i mitja, moment en què la gana guanya el paladar; per tant, tenc prou temps.. clar que, tanmateix, no estaria gens malament fer una truita d'espàrrecs, i aquesta no duu tanta feina.

Començ a anar cap al cotxe quan record que no he tornat a veure la xicota rosa. Que estrany. M'hauria agradat saber qui era i, encara millor, poder rallar una estona amb ella. Encara record com es movia dins l'aigua...

Avui no he tingut gens d'inspiració... no sé com ho faré per escriure una història. Quan ens trobem em diran que no m'he guanyat el dinar. Bé, jo igualment hi aniré. El pitjor que pot passar és que, al final, hagi de pagar jo.









1 comentari:

Anònim ha dit...

Ui! i si haguessis tingut inspiració? És un relat on el qui el llegeixi, sentirà que és a la vora de la mar. És molt polid i, com hem va dir ahir una bona amiga: qué bé que escrius!!! Marga M.