Carotes

No sé el que em passava pel cap ni el perquè, ni res de res. Però era així. I ja feia dies que em passava.

Al llit no me podia dormir. Me girava i tornava a girar però, la són, no m'arribava. Ja podia intentar llegir alguna pàgina d'algun llibre avorrit, o bé escoltar les bagenades que s'arriben a dir en algun dels programes de la ràdio, o comptar bens, o pensar amb el que fos, que els ulls seguien sense voler-se tancar. Res destorbava el meu insomni.

Els matins m'aixecava amb els ulls inflats. De mala gana. Sense ganes de fer res. Quan em creuava amb els companys de feina no els deia rés més que un bon dia però amb aquell to de mala llet. De vegades ni açò, una breu aixecada de cap i ja està. N'era conscient de que ho feia malament però no ho podia evitar.

Els capvespres no anava millor. Al taller, intentava construir alguna cosa que em des satisfacció però tampoc ho aconseguia. Com si les mans no responguessin a les meves ordres mentals.

Volia agafar l'escarpra i el martell i en tost d'açò em trobava amb una cutxilla a la ma o amb una serra de calar.

Intentava fer una línia simple i arrodonida i em sortia un solc profund i recte. Intentava dibuixar una figura de formes suaus com las que podia observar en les fotografies que tenc de les persones properes però, el resultat, era el contrari de l'esperat.

Comença a témer que alguna cosa interferia en la meva vida però, no podia esbrinar el que podia ser.

I així un dia rera un altre. Sempre el mateix. La situació comença a ser desesperant. Havia de menester ajuda externa. Vaig començar pel que tenia més aprop. Però res de res. Vaig anar al metge del cap i tampoc.
Ja sense saber que fer me decidí per consultar amb una somnàmbula de dubtosa credibilitat però, la força ofega, diuen.

Em va dir que no em preocupes. Que tot era normal. Que pel motiu que fos, i aquests en podien ser molts, dins el meu cervell s'havien obert les portes del més enllà i que ara, folls, dimonis, animalots i animalons, pirates, records i sentiments.. tot el que forma part del món real i el mon imaginari es barrejava i que se'm passaria quan retrobes la pau interior.

Que no em preocupes. Que comences per deixar a les mans que fessin el seu camí, que moldejassin el que sortís i que més prest o més tard tot tornaria a la calma.

Quan vaig demanar que eren totes aquestes carotes em va contestar que eren el reflex de l'ànima.

No sé si he quedat convençut, però és el que ha sortit.