dissabte, 16 de març del 2013

Tot sol


Havia llegit diversos escrits al blog de de Béjar. Me sorprenia el que captava en molts d'ells: insatisfacció. Bé, més que pels escrits en si, als comentaris que, seguidors del blog, anaven deixant als mateixos.  M'estranyava però no, no hi havia dubte. Molts d'aquests cometaris feien referència al grau d'insatisfacció obtingut amb la relació sexual amb les pròpies parelles. També em sorprenia el ventall d'edat dels que deixaven l'opinió, tot i que no tothom ho especificava, ja que girava entre els quasi bé quaranta anys fins els cinquanta cinc. 

Em feia creus que dins les persones disposades a dir la seva públicament, encara que de forma anònima, hi hagués tanta unanimitat. I l'edat! Si, possiblement, és una de les millores!. Ja sé, totes les edats son bones però, dins aquest tram, es viu diferent, es cerca una relació diferent. És una edat on la resposta del cos, i no només en la sexualitat, és optima. S'ha madurat ja en quasi tots els sentits -dir tots, pot ser, seria massa-. Però és el que la gent comentava.

I així, sense pensar-hi, va venir la inspiració. I si jo m'oferís per a suplir aquestes mancances? Pot ser podria ajudar a algú a ser un poc més feliç i, a la vegada, pot ser també ho seria jo. Tenc temps, cap compromís, dispòs de vehicle, d'espai, puc viatjar, cuinar...

Sense rumiar-ho gens, vaig posar un comentari, on garantint la confidencialitat de la cita, em declarava disposat a intentar ser la solució a la insatisfacció que es manifestava. No garantia res més que ho intentaria amb la voluntat de servei cap a l'altre persona. La cita podia ser per una o més vegades, només demanava una cita prèvia per a trobar aquell mínim de filing que ens permetes, en el seu cas, dur endavant el motiu de la trobada. Jo em comprometia a estat disposar un mínim de tres cites, no obligatòries per l'altre persona, ja què, de vegades, quan algú no es coneix, pot faltar-hi la complicitat i la confiança necessària per assolir la fita. A més, amb aquesta cita, la possible persona interessada sabria que no som cap Ronaldo i podria, si així ho considerès, rebutjar tirar endavant la trobada.

El comentari va ser contestat tot just va ser publicat. Va córrer més de presa que la pólvora. N'hi havia per a tots els gustos. Alguns eren per a saber com contactar. Altres eren directament insults. El problema va venir quan, no sé ben bé com, algú va filtrar la identitat. Ara era un personatge públic i tothom, -bé, molts-, em mirava en passar per carrer i, cada vegada que m'aturava per a donar qui va a una persona del sexe femení, els altres vianants mostraven un somriure com si haguessin descobert alguna cosa amagada. Vaig tenir no poques amenaces de persones que no volien m'atraques a la seva parella. No podia, ni tan sols, aturar-me per saludar a ningú.

Ara, després de mesos d'haver tancat totes les comptes de les xarxes socials, no tenc opció de compartir res amb ningú sense que algú altre tregui les seves equivocades conclusions. 

Ara, i per culpa de no saber valorar el poder d'aquestes xarxes, més que mai, estic tot sol.