Fades a Cala Viola

Fades a Cala Viola

M'ho havien dit moltes vegades però jo, mai ho havia cregut. No podia, o no volia, creure en una cosa que em recordava els contes de fades de quan era petit. Qui m'ho havien assegurat eren persones a les quals les tenia per condretes. Persones serioses de les que per norma podies refiar-te però, per aquesta, no hi passava.

Sempre els hi deia que no podia ser, que eren històries inventades, imaginades pel desig de la il·lusió, però ells insistien...

─Ves-hi i comproveu per tu mateix!

I així ho vaig fer unes quantes vegades. Vaig anar-hi diferents dies, a diferents hores, amb diferents llunes, amb diferent companyia... I mai, mai, vaig observar res que em fes sospitar de la presencia de cap esser fantàstic.

Vaig provar, per si de cas, diversos llocs propers. El mateix port de Sanitja, s'arenal de Cavalleria, el de Tirant... Res de res, no hi havia cap rastre.

Tampoc ajudava el que la informació rebuda no fos exactament igual segons l'informant. Per uns el cel havia d'estar ben fosc ─amb lluna nova és la millor opció─. D'altres que no, que millor amb lluna plena. Que si la mar havia d'estar ben en calma o amb un petit onatge molt suau ─perquè el remor de l'aigua en arribar a la vorera els atreia─.

Amb el que sí estaven d'acord tots era en que impressionava aquell ball de llumetes que mai havien vist i que ja no podrien oblidar, aquell ball que no podien explicar en paraules...

Era tan encisador, tan engrescador... I jo ho volia creure però... no podia, no, fins l'altre dia.

L'altre dia va ser diferent. Vaig observar el ball de les llumetes. Vaig observar com s'encenien i apagaven marcant la sinuosa silueta de la fada. En aquell moment vaig entendre tot el que m'havien explicat. Fins i tot pens que havien fet curt perquè era indescriptible. No podia deixar de mirar la silueta mentre s'encenia i apagava per moments intermitents.

Crec que em va fer un encanteri perquè s'anava atracant cap a jo però el meu cos no responia cap ordre, només la d'observar-la. La mirava fixament. Els batecs del cor anaven accelerant-se. Mirava les llums que recorrien els seus cabells, el seu cos nu... N'estava fascinat!

I la fada es seguia atracant, atracant. Volia comptar les llumetes però eren milers... Volia saber el què... Volia...

Ella em tocà i tot el meu cos va començar a brillar resplendint la meva silueta a l'horitzó i desaparegué fusa amb la d'ella...

Ara, després d'aquesta experiència no puc més que acceptar que sí que hi ha, al manco, una fada humana a Cala Viola.