dijous, 24 de gener del 2019

Ulls closos




Ulls closos



El primer que vaig sentir va ser:
─Ha obert els ulls, avisa la infermera!
El llum del sostre i tant de blanc al voltant em va molestar. Vaig voler girar-me però no vaig poder. A més, en intentar-ho vaig notar una forta punxada al braç i que algú deia en veu forta:
─ No el borinis, dus és sèrum!
No entenia res. Prest però, envoltat de la família em vaig adonar d’on era però, per si de cas, m’ho van dir...
─Tranquil, ets a l’hospital però, ara que ja has obert els ulls, tot anirà bé!
Devia posar cara esglaiada perquè, tranquil”, m’ho van repetir vàries vegades.
Els mirava demanant, sense dir res però, demanant.
Va venir una doctora acompanyada d’una infermera. Em va prendre el pols, m’enllumena els ulls amb una llanterna mentre em demanava que la vista seguis la llum..., em va dir més coses que no vaig entendre i..., no sé quantes coses més.
Una vegada tornat a la normalitat rodejat de la família m’anaven posant al dia, de manera un tant atropellada, ja que tots volien dir, del que passava.
Pel que es veu, feia dos dies que estava ingressat a l’hospital. Havia tingut un accident de cotxo a Santa Àgada. Què, a la feina, quan era hora d’acabar la jornada i no havia tornat, i que no contestava les cridades al mòbil, van  activar el protocol  d’accidents i me van localitzar al camí de Santa Àgada amb el cotxo bolcat amb jo a l’interior. No semblava ferit però estava inconscient.
El meu cervell anava recopilant tota la informació que em donaven i cercava les imatges internes del què.
Va ser prest que vaig comprendre el que havia passat. Als darrers temps hi havia pujat moltes vegades a dalt la muntanya amb el vehicle, sempre amb els mateixos acompanyants i,  aquests,  m’havien fet, moltes vegades, el mateix comentari. -Ja deus saber el camí de memòria, ho podries fer amb els ulls tancats... Ho havia sentit moltes vegades i, així, el darrer dia que hi vaig pujar ho recordà. Anava tot sol i..., perquè no provar-ho. Quan baixava, ho vaig provar. Primer ho vaig fer a peu per poder recordar tots els petits detalls. Després, ja dins el vehicle, només vaig haver de tancar els ulls i...

La infermera va tornar amb el responsable del servei de Riscos Laborals el qual em va demanar si recordava res...

─Jo?, no, no, no record res de res, no sé què devia passar...

1 comentari:

Anònim ha dit...

Bon dia,
Aquesta muntanya et durá a perdre...arrisques; tu que ets un home de quadratures i seguretats.
Bé ha anat ¡ , ho pots contar...ara toca obrir els ulls, i ben oberts, perquè amb el súper cotxo automàtic que t’han comprat i automàtic no vol dir ulls closos ,sinó més bé al contrari, més oberts que mai.
Una besada.