Ulls closos
El
primer que vaig sentir va ser:
─Ha obert els ulls, avisa la infermera!
El llum del sostre i tant de blanc al voltant em va
molestar. Vaig voler girar-me però no vaig poder. A més, en intentar-ho vaig
notar una forta punxada al braç i que algú deia en veu forta:
─ No el borinis, dus és sèrum!
No entenia res. Prest però, envoltat de la família em vaig
adonar d’on era però, per si de cas, m’ho van dir...
─Tranquil, ets a l’hospital però, ara que ja has obert els
ulls, tot anirà bé!
Devia posar cara esglaiada perquè, “tranquil”,
m’ho van repetir vàries vegades.
Els mirava demanant, sense dir res però, demanant.
Va venir una doctora acompanyada d’una infermera. Em va
prendre el pols, m’enllumena els ulls amb una llanterna mentre em demanava que
la vista seguis la llum..., em va dir més coses que no vaig entendre i..., no
sé quantes coses més.
Una vegada tornat a la normalitat rodejat de la família
m’anaven posant al dia, de manera un tant atropellada, ja que tots volien dir,
del que passava.
Pel que es veu, feia dos dies que estava ingressat a
l’hospital. Havia tingut un accident de cotxo a Santa Àgada. Què, a la feina,
quan era hora d’acabar la jornada i no havia tornat, i que no contestava les
cridades al mòbil, van activar el
protocol d’accidents i me van localitzar
al camí de Santa Àgada amb el cotxo bolcat amb jo a l’interior. No semblava
ferit però estava inconscient.
El meu cervell anava recopilant tota la informació que em
donaven i cercava les imatges internes del què.
Va ser prest que vaig comprendre el que havia passat. Als
darrers temps hi havia pujat moltes vegades a dalt la muntanya amb el vehicle,
sempre amb els mateixos acompanyants i,
aquests, m’havien fet, moltes
vegades, el mateix comentari. -Ja deus saber el camí de memòria, ho podries fer
amb els ulls tancats... Ho havia sentit moltes vegades i, així, el darrer dia
que hi vaig pujar ho recordà. Anava tot sol i..., perquè no provar-ho. Quan
baixava, ho vaig provar. Primer ho vaig fer a peu per poder recordar tots els
petits detalls. Després, ja dins el vehicle, només vaig haver de tancar els
ulls i...
La infermera va tornar amb el responsable del
servei de Riscos Laborals el qual em va demanar si recordava res...
─Jo?, no, no, no record res de res,
no sé què devia passar...
1 comentari:
Bon dia,
Aquesta muntanya et durá a perdre...arrisques; tu que ets un home de quadratures i seguretats.
Bé ha anat ¡ , ho pots contar...ara toca obrir els ulls, i ben oberts, perquè amb el súper cotxo automàtic que t’han comprat i automàtic no vol dir ulls closos ,sinó més bé al contrari, més oberts que mai.
Una besada.
Publica un comentari a l'entrada