Sa Cova de ses Bruixes
Açò era i no era, en temps de la Conquesta, que per sa banda de
Binixems succeïen coses ben curioses. Conten que cada vespre, sia a un lloc sia
a un altre de per aquell redol, desapareixia, com per art d’encanteri, ara una
col, ara una lletuga, de vegades un conill, d’altres una gallina i, fins i tot,
diuen que hi va haver més d’un vedell que es feu fonedís. Els habitants
d’aquelles contrades ja n’estaven més que redons, de tanta lladreria; però no
hi havia manera de saber què passava. I així, dia rere dia, nit rere nit. Fins
que un fosquet, quan ja no en van poder dur més, en haver enllestit totes ses
feines, varen posar es papers damunt sa taula i decidiren organitzar guàrdies
nocturnes.
I, amb açò, que cada vespre veien sa mateixa cosa com passejava pels
voltants. Es tractava d’un animaló, negre com sa gargamella d’un llop i alt com
un Sant Pau, de cabells llarguíssims, però que mai no deixava peuades aumon, ni
tan sols damunt el fang. I fou pres que el van tenir batiat. És una bruixa!
–deia tothom-. De manera que, en un tres i no res, sa por es va estendre per
tot arreu.
Tanmateix, com que eren temps difícils, sa pobresa i sa fam varen fer
reaccionar aquella bona gent que començaren a rastrejar cada tanca, cada pinar,
cada còdol, cada pam de terra..., fins que, rastrejant, rastrejant, van veure
una cova d’on sortia un fum molt negre i que feia molta pudor. Així ses coses,
espera que esperaràs, van fer guàrdia fins que a sa bruixa li van començar a
roncar els budells i va haver de sortir a cercar més menjua. Quan veieren que
ja era prou enfora, es varen posar a fer munts i munts de còdols per damunt de
l’entrada de sa cova de tal manera que, quan sa bruixa hi tornà a entrar i ja
es disposava a cruspir-se el cabrit que havia robat, li varen tapar l’únic
forat per on podia sortir. I ja mai més els mancà cap animal ni vegetal, tot i
que, encara ara, segons quines nits d’aquelles de pont i cova, hom pot sentir
els crits d’una dona que demana que la treguin d’aquella cova que, des de
llavors, s’anomena sa Cova de ses Bruixes.
La llegenda ens la
va contar per devers 1980 l’amo del lloc. Fa poc, vaig redescobrir el paper on
l’havia escrit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada