Agombolat
Una vegada més estic a punt de no complir amb el meu compromís amb jo
d’escriure, almanco una vegada al mes, a
aquest blog...
És curiós veure com el
temps passa a una velocitat indescriptible. M'he adonat que l'energia em fuig amb els animalons, els “bon dia”, les pedres
i els forats... I, açò, no és dolent, és
una manera de viure la vida, però, jo, vull complir el meu compromís amb la
meva persona. Tan difícil és?
Cada dia que passa, el temps d’aquest,
m’agombola tot el cos creant una capa que s’ajusta com una altra pell. Cada
dia, cada dia. La not aquesta pell!
Pot ser, la musa de
les lletres, és de vacances o, per les raons que siguin, no passa pel meu
cervell. Pot ser, també, que quan vol entrar reboti en aquesta capa que em
cobreix. Dec ser, amb tantes pells, com una ceba de temps! No ho sé...
Pot ser
que, el dia que l’obri, en faci plorinyar a algú!
1 comentari:
Voldria pensar que quan sa ceba es vagi obrint el remei per no plorinya estigui descobert del tot, però sinó, cap problema, plorarem perquè és teu agombolanent, que no se si és o no sa paraula gombolat sa més descriptiva per tu i el que et passa, jo mésbbé en diria vessa o vesseta i massa enrotllat amb moltes coses, (maneres teves de passar temps) que t'agraden....
De totes maneres, s'inspiració ve quan ve, llavors es lleves una capa de vessa i escriu, Un mes, dos, que més dona!!
Una besada
Publica un comentari a l'entrada