divendres, 8 de novembre de 2019

U-u-tres



I tot va començar a classe. Sí, a classe. Es va plantejar una feina de grup. Havíem de cercar una de les moltes barreres que tenen les persones amb problemes d’oïda, de donar un possible remei i fer-ne una presentació a manera de projecte (descripció del problema+solució proposada). Com podeu entreveure el curs és de llenguatge de signes.

El debat en grup era un guirigall. Vam pensar amb les urgències, sense definir. Solament una urgència qualsevol (foc, accident, pèrdua...). Tothom en deia la seva i, de la solució, ja no dic. Cadascuna més psicodèlica que l’anterior. A cada situació comentada en proposàvem una o més solucions però, aquesta, a la vegada, ens creava una situació més complicada i, la solució, no arribava a tot. Bé, va acabar com va acabar - no hi havia més temps-, amb proposta i solució inclosa.

Vaig tenir la sensació que volíem abordar tota la problemàtica de les barreres que tenen les persones amb problemes d’oïda i donar-li una solució conjunta com si comptéssim amb una vareta màgica que fes, un, dos, tres i..., problema arranjat. I quan pensàvem teníem una solució, encara que parcial, li donàvem més i més voltes i li cercàvem més problemes i més pegues com si volguéssim que, al final, el toro, aconseguís enganxar al torer!

Ara, amb un poc més de calma i posant els peus en terra, he tornat a reflexionar sobre el tema. He de dir que és molt difícil posar-se en el lloc de la persona que té el problema i saber quina és la solució que necessita. Moltes vegades només ho podem intuir. També tenc clar que no hi ha remeis màgics, ni per aquest ni per a molts altres problemes però, sí que poden existir petits gests en què es podria fer la vida, o alguns moments d’ella, més fàcil. I alguns d’ells amb una inversió raonable.

D’aquí el títol u-u-tres. A les Illes, tenim present que quan hi ha una emergència podem cridar el telèfon 112 i què, a través d’aquest, podem comunicar qualsevol incidència, ja que ells derivaran l’actuació segons en  sigui la necessitat.

Per tant ja hi ha un servei per atendre les urgències. No s’ha d’inventar res. Sols s’ha d’ampliar les mires del que ja tenim.

Les persones amb problemes d’oïda no ho tenen tan bo de fer, no poden cridar a 112 com nosaltres però..., perquè no poden cridar al 113?

Imaginem per un moment que el cream. Com seria aquest servei? Idò igual que el 112 amb les següents distincions: la persona que rep la trucada ja sabria que qui ho fa és una persona no oient. Per tant la comunicació ha de ser visual. És necessari idò que ambdós telèfons tenguin no només so sinó també imatge. Pot ser la persona que atén el telèfon no coneix el llenguatge de signes (tot arribarà), però podrà comunicar-se ni que sigui amb una pissarra o signes inventats encara que només sigui per dir a l’interlocutor que ja està fent passes per a tramitar la seva petició, cercar la solució al problema, contactar amb algun intèrpret..., el que faci falta.

No ha de ser ni molt difícil ni molt car que el 112 tingués terminals amb aquestes condicions i que el personal rebés el reciclatge pertinent per a resoldreu aquestes possibles cridades. Més qüestió de voluntat que tema de pressupost. Crec.

 Ara per ara, possiblement, només seria factible amb un telèfon mòbil d’aquests que empra la majoria de persones avui en dia, o amb una tauleta, o... Ja sé, no tothom el té però... Sí, ja sé, no soluciona tota la problemàtica de comunicació ni tant siquiera per a les urgències però..., en seria una passa més. O vosaltres també voleu que ens agafi el toro?



Cap comentari: