dilluns, 9 de març de 2020

Aixecar-se prest


Aixecar-se prest

Avui...
Avui m’he aixecat d’hora,
més prest del necessari però, la son m’ha fuit i, la conec.
i m’acompanyarà tot el dia però, ara, ara no.
He fet temps davant l’ordinador, el pa encara no és cuit!
La música a poc volum -el veí no en té culpa del meu insomni-,
repassant imatges de la meva personal història.
A l’hora, surt a comprar.
És fosca negra, just una petita llum il·lumina el camí cap al forn de pa.
Al cel, per damunt les cases, s’entreveu un fil de lluna creixent.
Tanga de lluna, l’anomèn jo.
El pa és calent, la seva olor ompl el camí de retorn a casa.
I ara..., què...?
Agaf la màquina de fotografiar, mai se sap, i torn al carrer.
No tenc cap direcció predeterminada. Caminar, observar, deixar anar el pensament...
De fet, m’agradaria més dormir però, una vegada aixecat,
m’agrada ser al carrer.
He baixat per la costa de sa Plaça i m’he assegut a un banc de s’Arravaleta.
Pel camí m’he creuat tan sols amb dues persones.
-Bon dia, els he dit, però de cap de les dues, he rebut resposta.
Una costum molt econòmica que s’està perdent el donar el bon dia.
...De fet, ha vegades m’he demanat fins quina hora  -sí és que n’hi ha una-, o fins quin límit territorial, -sí és que es pot definir-,  s’ha de dir el bon dia perquè, a les 11 del matí, per exemple al carrer Nou, podríem quedar secs de tan dir-ho...
El banc que he triat ha estat el de devora l’estàtua de la dona entrada en carns, així puc observar bé els dos carrers, el Nou i el de s’Arravaleta.
Poc temps ha passat i veig dues persones. Pel seu caminar és clar d’on venen.
Ni em miren! Van fent el seu camí rallant fort. No sa n’adonen de l’hora. Ells són al seu mon particular.
Obren el bar que tenc a l’esquena. L’olor a cafè m’arriba i em fa pensar que no l’he pres en sortir de casa.
Just clareja un poc i veig les primeres dones que van cap a la plaça.
N’hi ha que es neguen a baratar els costums i, aquesta, personalment me sembla bé.
A poc a poc, la claror creix al mateix ritme que el moviment. També el soroll.
Assegut al banc, entre pensaments i somnis, entre cabòries i observacions, m’ha passat el temps.
Ja és de dia. És hora de tornar a casa. Segur que la son prest vindrà a fer-me la visita.

Cap comentari: