mirava la lluna.
Blanca, difusa.
La claror del sol n'havia ofegat
la seva personalitat.
Havia observat com anava baratant.
Com després del ple,
dia a dia,
el seu cos minvava.
I cada dia, amb aquesta imatge,
els pensaments jugaven a ser feliç.
Avui mati, en sortir al carrer,he mirat la lluna.
Blanca, cada cop més difusa.
La claror del sol ja ha ofegat,
quasi bé, la seva personalitat.
I amb aquesta imatge, el pensament,
ha cercat un record.
T'ha cercat a tu.
Ha cercat el teu cos...
El teu contacte...
Els teus llavis...
La besada passional...
Ha cercat...
Només ha trobat el record
del desig.
Avui, mentre la lluna desapareixia,
l'esperit se m'ha fet gran.
N'ha xuclat de les seves essències espargides
i n'he trobat la teva.
Demà, en mirar la lluna,
qui sap quins records trobaré...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada