Ca n'Oliver

Ca n’Oliver

Els edificis històrics tenen secrets. Secrets que tot i ser davant els nostres ulls, resten amagats i només, aquelles persones entrenades, com estudiosos, membres de la professió, adeptes d’una secta o organització, en poden desxifrar els seus, a vegades, misteriosos missatges.

Jo no en sé de llegir aquests missatges però en tenc curiositat i m’agrada intentar trobar-los quan visit un edifici que, per raons no escrites, pens és susceptible, n’hi pugui haver.

El normal és que siguin petits detalls... Una eina mesclada en l’ornamentació, un signe representatiu, un... Així era com els antics mestres d’oficis amagaven en les seves obres els senyals identificaries de les seves creences, de la seva organització o, també, el seu segell professional personal. I, aquests detalls, a vegades subtils, a vegades oberts als ulls de tothom, s’han de cercar, ja que poden ser, segons la intencionalitat, o bé, davant els nassos, o bé, als indrets més insospitats.

Qui mira amb ulls de cercador és possible què, de tant en tant, pugui esbrinar-ne algun i, amb més sort, fins i tot, poder desxifrar, si en té, el missatge amagat.

Així són els meus ulls. Cercadors. Sempre mirant, sempre escorcollant... I, de vegades, al lloc més inesperat, troben aquell missatge amagat per a la seva interpretació.

I mira per on, un dia fent temps ja no record per a què, vaig trobar-me amb aquesta façana. Mira que hi havia passat de vegades al davant però, mai, m’havia aturat a mirar la seva ornamentació... De fet, l’edifici es va construir en un temps de bonança econòmica quan el Port servia per al que ha de servir un port. En temps en què les relacions amb els anglesos havien deixat algunes tendències. Amb una família que disposava d’uns recursos per invertir i construir un dels edificis més magnànims de l’època tot i la seva sobrietat de les façanes...

Idò, en aquest edifici, i segons el meu parer, algú va voler deixar patent, un missatge amagat. Només calia descobrir-lo.

Vist el que és visible, tot d’una em vaig adonar que hi havia amagat, al darrere de les imatges, no un missatge sinó que, cadascuna d’elles n’estava contant un de diferent.

Açò implica que diverses persones van tenir poder en la decisió tant amb el que seria l’ambientació de la façana com en la realització de l’obra.

Cavil·lant, no tardà més que uns segons en pensar-hi. Era un temps en què l’illa havia estat retornada a Espanya. Temps on l’església tornava a recuperar un poder social molt gran. Temps on la llibertat sexual no era ben vista, almanco públicament perquè, com en tots els temps històrics, en privat, cadascú, i sobretot qui en tenia possibilitats econòmiques, mantenien certes activitats que no són bones a esmentar.

Era clar. El sexe n’és evident. I tot i que no tothom ho viu ni de la mateixa manera, ni amb la mateixa intensitat, no tenia dubte que, el sexe, n’era el missatge. No només açò, d’aquí el fet de pensar que hi havia més d’una persona implicada, l’autocomplaença n’és evident. Tot i açò, també és clar que alguna cosa no  funciona en un d’ells. Alguna cosa falla. Com si ens volgués avisar de què amb el sexe no sempre es té èxit. En canvi, la segona imatge, ha assolit el punt àlgid de l’orgasme. Tot el seu cos és plaer. I tot, ens ho mostren de manera pública però sigil·losament.

 La tercera imatge en qüestió és diferent. Com si ens volgués donar una altra visió del tema i, aquesta imatge, també és clara. És la visió femenina.

Ella, testimoni permanent dels fets, no pot fer de menys que pensar: Deu meu, quin panorama...!

Sublim!