Rars pensaments

Passejava per una vorera de carrer ampla, possiblement més ampla del necessari però açò, no ve al cas. De sobte em vaig trobar amb un caramull de llosques arreplegades prop de la façana d’uns pisos. No és que haguessin buidat un cendrer, no, almanco quatre o cinc! Allà, totes les llosques juntetes en assemblea. Es veu que no eren del mateix fumador, ja que hi havia marques de tabac diferent i, pel que sé, aquests en són fidels.

La veritat és que no sé quin gust deixar la vorera així. Vergonyós!...

I, mira per on, vaig recordar que no feia molt vaig sentir dir a una persona quan li van recriminar que tires un paper al terra que ho feia perquè així els operaris de neteja tindrien feina...

I, així, cavil·lant, cavil·lant, el meu cap va començar a donar-li voltes i més voltes al fet de trobar aquell caramull de llosques al damunt de la vorera. No m’ho podia treure del cap. No hi ha explicació. Només havia estat una imatge visual mentre caminava però, jo ja no les veia a les llosques i, aquestes, seguien emprenyant per a dins del cervell.

I vaig començar a rumiar que potser estaria bé què, fos qui fos l’autor (o autors) d’aquest disbarat, tot imaginant que en seria una persona amb el mateix pensament de donar feina als altres, el que es necessitaria és que un lladre entres a casa seva a robar mentre tenien el sopar al foc i que se n’adonés quan, aquests ja fugien pel balcó, i què, en les frisseres per impedir el robatori, caigués des del segon pis quedant mal ferit a terra damunt la vorera. Mentre, el foc de la cuina sense vigilància, prenia la paella i d’aquí cap a la resta del pis... Un veí, que passava pel carrer en aquell moment, va observar la caiguda i va atracar-se. Mal ferit però viu el va avisar del robament i el veí va telefonar a l’ambulància i a la policia. Mentre esperava va veure sortia fum i alguna flama del pis i també va avisar els bombers. Va ser prest i allà hi havia un caramull de personal fent feina. L’ambulància posa el ferit a la llitera i, cap a l’hospital a tota pastilla que allà, ja aguardaven els metges de guàrdia. Els bombers atacaven el foc mentre la policia esperava per a poder actuar i mirar d’esbrinar qui eren els lladres.

Ja a l’hospital, al quiròfan cinquè estava a punt per a realitzar la intervenció quirúrgica. El traumatòleg, l’anestesista, les infermeres..., tothom era allà per intentar salvar la vida de la persona que acabaven de posar a la taula d’operacions... Malgrat tots els esforços, no se’n va sortir. Només quedava passar avis a la funerària perquè acabes la feina.

Açò sí, i segons els seus principis, de feina, n’hauria donat molta...

I tot açò, per unes maleïdes llosques! El meu cap, amb el seu pensament -que no és el meu-, em juga moltes males passades.