dissabte, 24 de desembre del 2011

2011...

Ombres amaguen 
sentiments que afloren
sense ser descoberts.
La imatge apareix,
llavors, falsa. 
Insensible.


Cal podar diàriament 
l'arbre de la vida
deixant pas que la llum
obri la finestra del cor
per a qui sap mirar


Jo hi som, allà.
En les ombres.






=  *_ *  = =  * _ *  =






L'infern te nou Papa.
No cal amoïnar-se. 
Talment, els éssers,
ja ens consumim en el foc
de les nostres misèries. 

diumenge, 18 de desembre del 2011

Sol a mitjanit

Estava escoltant música, concretament “Left me” de Madrugada amb Ane Brun. M'encanta aquesta cançó. Una vegada vaig voler saber el que deia la lletra i no vaig entendre de que anava. Clar que com no sé el que diu, no puc assegurar que la traducció que vaig trobar fos la d'aquesta cançó perquè, no pega gens. En canvi, si només l'escoltes, sense saber ni pensar en el que diu, és massa! L'escolt i la torn a escoltar. Em fa sentir bé mentre esper saber com dir el que vull dir. De vegades em fa sentir tan bé que deix de pensar amb el que vull dir i senzillament deix volar el pensament i em perd pels racons de l'inconscient fins que, en tornar a la realitat, s'ha fet tard per intentar posar les paraules que estava cercant. De fet, com ara.


No record sobre el que volia escriure, però hi havia intenció. He obert l'ordinador. He posat la música. He augmentat el volum a un nivell que no em molesti però que em permeti d'escoltar els sons més febles. Aquests, de vegades, són els sons que fan que una cançó t'agradí o no. Mentre, anava llegint els diversos titulars de notícies i quan he trobat la peroració sobre certes declaracions d'un bisbe on justificava l'abús a les dones que havien avortat, m'he perdut. He tingut un creuament de pensaments sobre el que volia escriure, sobre el que sentia amb aquestes declaracions, sobre el que li diria, sobre el no entendre el que pretenen alguns, molts, religiosos. De com entenen i tergiversen la seva pròpia fe per a justificar el no sé què... De com prediquen el què no creuen... I m'he perdut. Sort de la cançó que m'ha retornat la pau interior però no m'ha retornat al que anava a escriure.

De fet, el pensament ha passat per tans llocs que de molts d'ells només en tenc una vaga memòria i, també curiositat perquè, per què m'ha vingut al cap el que s'hagi tancat a la circulació el carrer de ses Moreres i hagi passat a ser un carrer per als vianants? Tant m'interessa el tema? Algú m'ha fet qualque comentari i ara he tingut un flaix? No en tenc n'idea però per alguna raó m'ha passat pel cap.

Una vegada més el paper tornarà a quedar en blanc, bé, quasi en blanc. No hi ha manera de recordar sobre el que volia escriure. Vull creure que no és per l'edat. Que encara em queda temps per expressar algunes bajanades de les meves. I segur que del que volia opinar era molt important. La història haurà de trobar la manera de restituir-se d'aquesta falta.

Maduixes. Sí. També m'ha passat pel cap. Maduixes. Però què? Ara no és temps de maduixes. Com no sigui per la melmelada però, no. No tenc costum de menjar-ne de melmelada de maduixes jo, ni tampoc d'altres. Potser algú del més enllà m'està enviant un missatge xifrat que ara per ara no acab d'entendre.

Ara record. Anava a escriure un encàrrec però no record sobre què. I em trobava molest i estava emprenyat, molt emprenyat. Com sempre no sabia per on començar, ni que posar, ni per a què ho havia de fer, no, bé, açò si, m'ho havien demanat! Però el problema hi era igual. Jo em sentia igual. No entenia que la gent no ho entengues. Dic que sí perquè no puc dir que no però és el mateix. No ho puc fer perquè no ho sé fer. Però la gent insisteix: tu que saps escriure... I no! No en sé d'escriure. Cada vegada que algú me demana una cosa em costa molt de fer-ho, no queda bé i a més, no ho gaudesc. I no em cans de dir-ho: no som escriptor. Ni fotògraf. Ni artista, ni micòleg, ni... Però no havia dit que no. Havia acceptat l'encarreg una vegada més. Pot ser per ser prop una altra vegada... I a més, ara, no recordava el que havia de fer. Per açò deix que el meu cervell voli anàrquicament intentant cercar les preguntes adients per a entendre la resposta del que n'és el present. Deu ser un poc xiroia qui m'ha fet l'encarreg sinó, no s'entén que l'hagi acceptat.

Bé, es tard i no sé per on sortir-ne d'aquesta. Crec que seguiré mirant per la finestra fins a veure el sol tot i que just és mitja nit. Llegiré una o varies cites d'aquelles que et fan pensar i de les quals t'agradaria ser-ne l'autor i després tornaré deixar volar la imaginació, intentant, més tard, recordar tots aquells moments indescriptibles. Pot ser, així, les paraules que ara no trob, fluiran i podré fer el que m'han encarregat.