Era el dia. La
primera lluna plena de l'estiu estava a punt de néixer. Hi havia
expectació. Fins i tot el sol s'havia mudat per a aquesta ocasió.
La lluna feia tard.
No arribava. Al manco així ho sentia el sol que es començà a
impacientar. Es notava, ho notàvem, perquè el cel reflectí el seu
poder.
Pot ser era la
impaciència, pot ser era temor, pot ser... gelosia. Tot era foc. Ni
les aigües de tots els oceans podien aplacar el que el sol sentia en
aquells moments i, a poc a poc, desaparegué.
La lluna, presumida,
començà a guaitar per darrere d'uns nivolats. Sense immutar-se. Es
sabia observada. Sabia que era el seu moment i volia gaudir-lo.
Escodrinyà l'horitzó mentre s'anava mostrant cada vegada més.
Vaig sentir que em
mirava, que em deia que m'esperava. Que no n'era una sorpresa el
veure'm. Vaig sentir que em somreia mentre s'enlairava cel amunt i
que m'enviava, com si d'un ser superior es tractes, la possibilitat
de demanar un desig.
Vaig respirar
profundament mentre li obria el cor. El desig es va gravar en ell i
el segellà.
Sé, que el mes que
ve, a la propera lluna plena, ella i jo, ens tornarem a mirar als
ulls. Pot ser em torni a regalar un desig...
