Atxems
Fa temps, bastant de temps ja, que de tant en tant em ve un d’aquests
pensaments que no serveixen de res però que em crea curiositat. No puc dir que
no sepi el perquè ja que, durant uns quants mesos, ja sigui per al·lèrgia,
sigui per un refredat o per qualsevol altre motiu, no és estrany que en faci
algun d’atxem, o molts...
Atxem, atxim, atxús, atxis..., segons l’onomatopeia del so sortit des
de les entranyes del cos pels forats originàriament creats per a aspirar l’aire
per respirar, de vegades de manera estrident, de vegades amb un so que quasi el
podríem considerar, fins i tot, ridícul o divertit.
I ara, just a l’entrada de l’estiu, quan pren valor la dita de què la
pols de Sant Joan cura els refredats i què, per tant, n’és fàcil que ja no
tinguem aquesta molèstia, m’ha tornat a venir a la memòria aquest pensament
sobre els atxems.
Idò, el que em sobta és que quan una persona fa un atxem és norma
social què, qui ha al costat, exclami un salut o Jesús i, fins i tot, el darrer
sigui..., com per desitjar-li un bon estat de salut. Fins aquí el més natural
del món. Atxem, idò, desitj de salut.
En canvi, quan una persona tus, ni que sigui amb una tos profunda i
forta, esgarrifadora, que no expulsa res de l’interior del cos perquè ho tenim
molt ben agafat, ningú en fa cap exclamació especial. En tot cas se li dóna un
cop de mà a l’esquena, cop amb la mà plana, i de vegades, fins i tot, sonor,
amb marca, però, de desitj de salut, no.
Bé, idò potser haurem de reivindicar que, en cas de tos, també es
desitgi salut!!
