Apreciat company, o preferiries que et digués estimat? No m'he pogut d'estar d'escoltar el teu missatge deixat al telèfon mòbil unes quantes vegades. És emotiu però, perdona que t'ho digui tan fredament, errat.
Jo també tenc molts records i, entre ells, en tenc alguns que poden ser coincidents amb els que tens tu. El que descrius tan particularment també el tenc jo. El record molt bé aquell dia ja que, tot i que feia poc temps que ens havíem conegut, no va ser com en les altres trobades que havíem tingut, què per cert, no n'havien estat tantes. Quan me convidares a participar en aquella trobada amb els teus amics, un sopar de vorera, no vaig tenir cap problema en participar-hi. Tu duies una màquina de fotografiar i no paraves de fer fotos a tot. Pedres, animals, flors... Tan era si es movia o no, tot n'era motiu per a fer un clic. Per a cada pregunta que et feien tenies una resposta, de vegades taxativa, de vegades amb un pens si no n'estaves segur però, mai callat. Tenia curiositat per tu, per açò em vaig acostar i mirà el que anaves fent. Anàvem xerrant, comentant, vivint. En aquell moment no podia imaginar que passaria el que va passar, més ben dit, que seria com va passar. Amb el grup ens prepararem per a l'observació de la posta de sol. La mar, vertaderament, era d'un color daurat brillant, molt brillant. Les gavines, ja preparant-se per a la retirada feien els darrers vols, algun ben rasant per a sobre de l'aigua com si volguessin acomiadar-se del sol fins l'endemà. Soparem i cantarem cançons. N'eres l'alegria del vespre. El cel ben estrellat deixava caure una serena que anava calant al ossos. A poc a poc el grup s'anà desfent. Ara un, ara un altre, cadascú tornava cap a casa, fins que vam quedar només nosaltres dos.
No repetiré aquí i ara el que va passar aquell dia. Tampoc no ho oblidaré. De llavors ençà vam coincidir o quedar en trobar-nos diverses vegades però sempre t'ho vaig deixar ben clar. No volia cap compromís amb ningú.
També et vaig explicar que per a jo el sexe era un tema obert. Que no tenia problemes de genere. Sí que tenc les meves preferències però no problemes. Si em trob bé amb la persona en qüestió, si aquesta m'atreu i, si a ella li passa el mateix... ja està. Res però, de compromís.
M'afalaga que em poguessis considerar la teva parella però mai n'he donat cap motiu perquè t'ho poguessis pensar, ni tan siquiera amb els fets. No n'eres l'únic amb qui me citava i ho sabies. Dit açò, també et vull dir que, darrerament, alguna cosa està baratant en jo. He conegut una persona que em fa trontollar tot el que fins ara havia estat la meva vida. Una persona per la qual he deixat de fer moltes de les coses que fins ara n'eren el pa meu de cada dia.
Crec que m'he enamorat! No sé fins a on em durà aquesta història però m'hi he llançat amb els ulls tancats. T'ho dic perquè no voldria que hi hagués mals entesos. Esper que poguem, si vols, ser amics. Coincidir de tan en tan... etc.
Ara per ara, però, no tenc intenció de mantenir cap relació amorosa amb ningú i, manco, del mateix gènere. Ara per ara només vull estar amb n'Anna.
diumenge, 31 de juliol del 2011
diumenge, 24 de juliol del 2011
Gelós II
No ho pot evitar. Encara se sent jove però nota que els dies passen. Que els anys passen. Que de cada vegada hi queda menys temps.
No, no lluita contra aquesta circumstància. De fet, el temps n'és aliat i enemic a l'hora, i ell ho sap.
Està pensatiu. Es maleeix a si mateix mentre va i ve sense anar aumon. Records i desitjos s'entrecreuen per dins del cervell a tal velocitat que és incapaç de seguir el fil de cap d'ells. En té tants, de records! De tot i de res. Potser, fins i tot, en té massa.
S'atura. Deixa de caminar. Intenta centrar-se en un sol record. Sí, sí. Aquell dia a la vorera de la mar. Aquelles aigües de color daurat. El sol amagant-se rere l'horitzó. Com anava creixent la foscor. Era un vespre estrellat. Era un sostre d'estels. No hi havia ningú més a la platja. La serena queia fresca. Ens agafàrem, ens acariciàrem i prest vàrem iniciar aquells jocs íntims a què tantes vegades havíem jugat. Redescobrir els cossos, l'un de l'altre.
Reviu aquell moment passat. De sobte, a l'hora que llança una coça a l'aire, emet un crit esgarrifador. Aaaah! Torna a la realitat. Es mortifica pel present i espera, pel que pot ser, el demà, el futur.
I així una i una altra vegada. I així cada vegada que la seva estimada és en braços de l'altre...
Gelós I
Tot i que encara és jove
sap que els dies passen,
que els anys passen
i que, cada cop, queda menys temps.
No lluita contra aquest.
El temps n'és aliat
i enemic a l'hora, i ho sap.
Pensa.
Maleeix.
Recorda.
Desitja.
Conserva molts records
de tot
i de res;
potser, fins i tot, massa.
La vorera d'aquella mar daurada,
un vespre amb el sostre d'estels,
jocs íntims redescobrint el cos de l'altre.
Reviu els moments passats,
es mortifica pel present,
espera el futur.
I així, una i altra vegada.
I així, cada vegada
que la seva estimada
és als braços de l'altre...
diumenge, 17 de juliol del 2011
Teranyina
No tenc gaires coneixements de biologia però sé que les aranyes no tenen ales. No volen.
Per entendre com poden estar penjades en là cal observar atentament i, més prest o més tard, ens adonarem que hi ha un entramat de fils, de vegades finíssim, que conformen una xarxa, una teranyina.
Aquests fils son a la vegada que camí per a l'aranya, trampa mortal per als insectes que en queden enganxats. Pocs s'en salven.
L'aranya en si, no vol cap mal als insectes. Ho fa per la seva necessitat. S'ha d'alimentar, ella, i els que han de venir, sobre tot, els que han de venir. Per açò està sempre a l'aguait, atenta a qualsevol moviment de la teranyina i, quan sent les vibracions d'una peça atrapada, acaba la feina, de vegades amb una picada verinosa, embolcallant de fil la presa i la conserva per quan l'ha de menester.
Molt curiós. Dona que pensar.
Quants tipus de teranyina hi ha a la natura? Les coneixem totes? Son totes naturals?
No sé, dona que pensar.
De vegades pens que els humans no veim la gran teranyina que tenim al davant dels nostres ulls on uns son aranya, els manco, i molts, moltissíms, els insectes. I pens que ja esteim enganxats com a presa i què, a poc a poc, ens van xuclant segons les seves necessitats i què, quan ens donen una ditada de mel és, només, perquè quan ens toqui l'hora de cruspir-nos facem més bon gust.
No sé... Aquest pensament, no és curiós, no és que doni que pensar... és que fa por!
Per entendre com poden estar penjades en là cal observar atentament i, més prest o més tard, ens adonarem que hi ha un entramat de fils, de vegades finíssim, que conformen una xarxa, una teranyina.
Aquests fils son a la vegada que camí per a l'aranya, trampa mortal per als insectes que en queden enganxats. Pocs s'en salven.
L'aranya en si, no vol cap mal als insectes. Ho fa per la seva necessitat. S'ha d'alimentar, ella, i els que han de venir, sobre tot, els que han de venir. Per açò està sempre a l'aguait, atenta a qualsevol moviment de la teranyina i, quan sent les vibracions d'una peça atrapada, acaba la feina, de vegades amb una picada verinosa, embolcallant de fil la presa i la conserva per quan l'ha de menester.
Molt curiós. Dona que pensar.
Quants tipus de teranyina hi ha a la natura? Les coneixem totes? Son totes naturals?
No sé, dona que pensar.
De vegades pens que els humans no veim la gran teranyina que tenim al davant dels nostres ulls on uns son aranya, els manco, i molts, moltissíms, els insectes. I pens que ja esteim enganxats com a presa i què, a poc a poc, ens van xuclant segons les seves necessitats i què, quan ens donen una ditada de mel és, només, perquè quan ens toqui l'hora de cruspir-nos facem més bon gust.
No sé... Aquest pensament, no és curiós, no és que doni que pensar... és que fa por!
dimarts, 12 de juliol del 2011
dilluns, 4 de juliol del 2011
Avellanes
Decebut. Molt decebut... Havia guardat el present com qui guarda el tresor més valuós i no pel seu valor econòmic sinó pel seu valor sentimental...
Un any més havia gaudit de les indescriptibles sensacions que es poden viure en les, cada dia més massives, festes de Sant Joan a Ciutadella. Li agradava ser present als diferents moments de la festa. D'aquests no n'hi havia cap, que en si mateix, per a ell tingués més importància que un altre. Cadascun en tenia la seva i, cada any, segons les circumstàncies, segons la companyia, aquesta podia baratar, aquesta, podia ser diferent.
Enguany, una vegada més, i ja n'eren moltes, havia voltat per la Contramurada a la guerra de les avellanes. Bé, seria millor no anomenar-la guerra sinó més bé seducció, amistat, bulla..., ja que aquests n’eren els sentiments transmesos en cada punyat d'avellanes llençat a alguna persona un tan especial. No hi havia en cap moment intenció de fer mal a ningú. Simplement... T'he vist... Després et cerc... Som aquí... Et retorn el que m'has enviat...
Aquest és el llenguatge emmascarat en cada una de les avellanes llançada.
Ell... Per badar, n'havia rebut un grapat junt amb un somriure seductor acompanyat d’una maliciosa mirada.
El sac d'avellanes s'estava buidant més de pressa del que ell voldria, o era el temps que transcorria més de pressa del que es pensava? El fet és que era hora d'anar cap el Molí des Cavallitus per a rebre als cavallers entrant a la població i admirar el bot en recollir la canya verda. Només ni quedava una embosta d’aquell sac d’avellanes buides i decidí guardar-ne un punyat per quan la retrobés. ¬─Havia de retornar-li tot: Avellanes, mirada, somriure i, a poder ser, una besada, pensà─.
Les posà a la butxaca i seguí la bulla.
Cent i no sé quants cavalls van botar al seu davant mentre, ja amb la canya que els donaria dret a participar a la beguda, anaven cap el caragol de ses voltes. Tothom els hi anava al darrere. Ell també. Cada dos per tres feia una returada. Ara per un conegut, ara a una cotxera oberta, ara per tirar avellanes del sac d'algun altre... Aquell carrer no era acabador!
La festa seguia i ell encara tenia a la butxaca aquelles avellanes reservades. No havien tornat a coincidir. ─Hi era encara?─ Carrers avall, era hora de prendre una decisió: O cap el caragol de Santa Clara o cap a casa. Va guanyar la segona opció. Ja li lliuraria el tresor quan es trobessin.
Avui ha telefonat i li ha demanat perquè estava tan content. Ell ha respost que tenia una sorpresa per a ella.
─Hem de quedar prest. Tenc un present i em fa molta il•lusió lliurar─.
Tot i que ella volia saber ja de què es tractava ell s’hi negà. ─Ja no seria sorpresa─ li contestà.
Just va penjar el telèfon, posà la ma a la butxaca per a acaronar el present que amb tant de zel havia guardat i... Sorpresa! No hi havia res a la butxaca! L'escorcollà i no trobà més que un petit forat per a on fugiren les avellanes. Totes i cadascuna de les alegries, tots i cadascun dels sentiments, tot ha fugí per aquest foradell!
─Estic amoïnat, decebut i... ara... no sé si aquests sentiments que jo havia posat en aquest petit fruit tindrà, en tu, la mateixa resposta─.
Un any més havia gaudit de les indescriptibles sensacions que es poden viure en les, cada dia més massives, festes de Sant Joan a Ciutadella. Li agradava ser present als diferents moments de la festa. D'aquests no n'hi havia cap, que en si mateix, per a ell tingués més importància que un altre. Cadascun en tenia la seva i, cada any, segons les circumstàncies, segons la companyia, aquesta podia baratar, aquesta, podia ser diferent.
Enguany, una vegada més, i ja n'eren moltes, havia voltat per la Contramurada a la guerra de les avellanes. Bé, seria millor no anomenar-la guerra sinó més bé seducció, amistat, bulla..., ja que aquests n’eren els sentiments transmesos en cada punyat d'avellanes llençat a alguna persona un tan especial. No hi havia en cap moment intenció de fer mal a ningú. Simplement... T'he vist... Després et cerc... Som aquí... Et retorn el que m'has enviat...
Aquest és el llenguatge emmascarat en cada una de les avellanes llançada.
Ell... Per badar, n'havia rebut un grapat junt amb un somriure seductor acompanyat d’una maliciosa mirada.
El sac d'avellanes s'estava buidant més de pressa del que ell voldria, o era el temps que transcorria més de pressa del que es pensava? El fet és que era hora d'anar cap el Molí des Cavallitus per a rebre als cavallers entrant a la població i admirar el bot en recollir la canya verda. Només ni quedava una embosta d’aquell sac d’avellanes buides i decidí guardar-ne un punyat per quan la retrobés. ¬─Havia de retornar-li tot: Avellanes, mirada, somriure i, a poder ser, una besada, pensà─.
Les posà a la butxaca i seguí la bulla.
Cent i no sé quants cavalls van botar al seu davant mentre, ja amb la canya que els donaria dret a participar a la beguda, anaven cap el caragol de ses voltes. Tothom els hi anava al darrere. Ell també. Cada dos per tres feia una returada. Ara per un conegut, ara a una cotxera oberta, ara per tirar avellanes del sac d'algun altre... Aquell carrer no era acabador!
La festa seguia i ell encara tenia a la butxaca aquelles avellanes reservades. No havien tornat a coincidir. ─Hi era encara?─ Carrers avall, era hora de prendre una decisió: O cap el caragol de Santa Clara o cap a casa. Va guanyar la segona opció. Ja li lliuraria el tresor quan es trobessin.
Avui ha telefonat i li ha demanat perquè estava tan content. Ell ha respost que tenia una sorpresa per a ella.
─Hem de quedar prest. Tenc un present i em fa molta il•lusió lliurar─.
Tot i que ella volia saber ja de què es tractava ell s’hi negà. ─Ja no seria sorpresa─ li contestà.
Just va penjar el telèfon, posà la ma a la butxaca per a acaronar el present que amb tant de zel havia guardat i... Sorpresa! No hi havia res a la butxaca! L'escorcollà i no trobà més que un petit forat per a on fugiren les avellanes. Totes i cadascuna de les alegries, tots i cadascun dels sentiments, tot ha fugí per aquest foradell!
─Estic amoïnat, decebut i... ara... no sé si aquests sentiments que jo havia posat en aquest petit fruit tindrà, en tu, la mateixa resposta─.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)