M'agraden els acudits.Segons el diccionari Català-Valencià-Balear, acudit és idea enginyosa o repentina. El traductor de Google arriba a aquest mot des del castellà xiste. Vertaderament crec que n'hi ha d'enginyosos. N'hi ha de curts. Directes. N'hi ha que darrere porten un embolcall de paraules per a arribar al desenllaç.
No basta però, un bon acudit. Una part important de l'èxit del mateix en depèn del narrador. Sí, el com adorna les paraules, com les vesteix amb gestos, com barata el to de la veu, com marca les pauses... tot, en conjunt, farà que les rialles siguin unes a unes altres.
No som un gran narrador d'acudits. Alguns dels que he contat han tingut el seu èxit però no en som, el que en diuen, un bon contador de xistes.
Em sorprèn, i molt, que hi hagi gent amb tanta facilitat per tenir aquestes enginyositats. No sé com ho poden fer.
De vegades hi ha algun acudit que em recorda alguna cosa que tens prop, algun fet que has viscut, gent que coneixes. En aquests casos, en cas de contar-lo, pots atracar-lo a la realitat propera i mirar d'aconseguir que les persones que ho escoltin estiguin entre la realitat i la fantasia, sense saber on acaba una i on comença l'altra.
És el cas del de Son Castanyot. Son Castanyot és el que en diríem una caseta de vorera, una cotxera per barca prop de la mar allà, a sa Mesquida. El seu nom és un neotopònim que no hi ha que tenir molta llumenera per a trobar d'on pot venir.
És una caseta de trobada d'un grup d'amics oberta també als amics dels amics. Com un club d'oci però sense burocràcia. L'he visitat, per diverses raons, algunes vegades i sempre n'he sortit més que agraït del que m'han brindat. Tenc molts bons records d'alguna vega celebrada ja fa anys.
Per açò, quan cont l'acudit que fa referència a sa Mesquida, a les vegues..., em recorda Son Castanyot. Fins i tot puc posar cara al personatge ja que, més d'un, en podria tenir alguna semblança.
En escriure's històries de les vegues a sa Mesquida, possiblement moltes, podrien convertir-se en acudits, només caldria baratar alguna petit detall i ja el tindríem, si és que un acudit es pot escriure,
De fet una d'elles podria ser més o manco així:
En arribar a casa en Miquel va dir a na Marga, la seva dona, que dissabte havien quedat amb el grup per anar a dinar a sa Mesquida. Uns quants anirien a pescar raors, un duria uns quants peus de cabrit i que ho acabarien amb una paellada de gambes i un tià de musclos...
En Miquel encara explicava les intencions quan na Marga el va tallar i li va dir que no, que no anirien a sa Mesquida a dinar. Que no podia ser que cada dissabte estesin programats. Que hi havia altres coses a fer.
En Miquel va intentar raonar amb ella però, ella, no va baixar de l'ase. El no, era definitiu.
En Miquel va telefonar a en Lluís per dir-li que no contessin amb ells. Que no podien anar-hi.
En Lluís va voler saber-ne els motius ja que en Miquel era el que en diuen un “alma mater” però no en va treure el net i així o comenta amb la resta del grup.
El dissabte mati, quan en Lluís junt amb un parell de companys anaven a obrir la caseta es van trobar amb la sorpresa que, aquesta, ja era oberta. Musica a tope, cadires defora. El vi obert damunt la taula amb els gots apunt. El foc encès i en Miquel amb la gorra i davantal de cuiner posat.
Es van mirar estranyats i van saludar-lo demanant com és que era allà.
En Miquel, fent unes quantes bufades per agafar aire, els hi va contar.
Ha estat una setmana complicada. Molta feina i males relacions. Quasi bé no ens hem rallat na Marga i jo. Un i l'altre teníem la cara de pam. I així, ahir, que vaig acabar la feina més tard del normal per una urgència, quan vaig arribar a casa, just obrir la porta, alguna cosa era diferent. Era olor a encens. En passar pel menjador hi havia taula posada però, quina taula. Espelmes enceses, centre de flors, la coberteria i vaixella que no havíem emprat des que ens vam casar. Llum indirecte i na Marga que me va rebre amb un vestit de tirants de seda i un somriure a la cara. La veritat és que no m'ho esperava. Tot i estar bastant cansat vaig dutxar-me, em vaig preparar per a sopar ben arreglat. Redéu quin sopar. No hi faltava detall. Supós que va notar el meu cansament i em va dir que no em preocupes, que demà mati tindria una sorpresa. Avui mati, a les set, m'he despert amb música. Hi havia espelmes enceses dins l'estudi. He notat l'olor al mateix encens que el vespre i en acomodar-me a sobre del llit ha aparegut ella. Tot d'una no ho veia molt clar. M'he hagut de fregar els ulls per a saber si encara somniava però no, era ella. Duia un modelet d'aquests que farien aixecar als morts.
Venia cap a jo fent moviments sinuosos al ritme de la música mentre anava eliminat, molt a poc a poc, les peces que duia per vestit. En arribar al meu costat estava completament nua i m'ha dit: Fes el que vulguis.
Jo no m'ho he pensat gens i he vingut a sa Mesquida.
Déu, quines històries de sa Mesquida
dimarts, 28 de maig del 2013
divendres, 17 de maig del 2013
Tu
No ho entenia.
No podia definir que era el que notava però, cada vegada que passava per a certs indrets dels carrers, alguna cosa interior em cridava l'atenció.
M'aturava i mirava al voltant per a esbrinar el què.
Era com un pessigolleig a l'esquena.
Era un petit calfred que em feia tremolar tot el cos.
Era com si algú m'estès vigilant però, no, ningú em prestava atenció.
Sentia curiositat, molta curiositat però, no acabava de trobar que m'ho produïa.
El temps m'ho va aclarir.
Vaig notar el mateix però molt intensament.
Més que les altres vegades.
M'aturà i mirà al voltant.
Vaig començar a lligar caps.
El dia on ens vam saludar amb una besada a cada galta.
A on em vas fer un somriure per a no sé ben bé que.
L'olor del perfum del teu cos.
On ens vam trobar per celebrar el teu aniversari...
I comença a recordar.
A somniar...Amb aquell futur que mai no va ser.
Amb el desig del present que no va succeir.
Amb un passat que hagués capgirat l'avui.
Sí, quan et vaig veure ho sabé.
El teu esperit n'és present a cada lloc.
Ets tu qui m'ho produeix.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)