Aixecar-se prest
Avui...
Avui
m’he aixecat d’hora,
més
prest del necessari però, la son m’ha fuit i, la conec.
i
m’acompanyarà tot el dia però, ara, ara no.
He
fet temps davant l’ordinador, el pa encara no és cuit!
La
música a poc volum -el veí no en té culpa del meu insomni-,
repassant
imatges de la meva personal història.
A
l’hora, surt a comprar.
És
fosca negra, just una petita llum il·lumina el camí cap al forn de pa.
Al
cel, per damunt les cases, s’entreveu un fil de lluna creixent.
Tanga
de lluna, l’anomèn jo.
El
pa és calent, la seva olor ompl el camí de retorn a casa.
I
ara..., què...?
Agaf
la màquina de fotografiar, mai se sap, i torn al carrer.
No
tenc cap direcció predeterminada. Caminar, observar, deixar anar el
pensament...
De
fet, m’agradaria més dormir però, una vegada aixecat,
m’agrada
ser al carrer.
He
baixat per la costa de sa Plaça i m’he assegut a un banc de s’Arravaleta.
Pel
camí m’he creuat tan sols amb dues persones.
-Bon
dia, els he dit, però de cap de les dues, he rebut resposta.
Una
costum molt econòmica que s’està perdent el donar el bon dia.
...De
fet, ha vegades m’he demanat fins quina hora
-sí és que n’hi ha una-, o fins quin límit territorial, -sí és que es
pot definir-, s’ha de dir el bon dia
perquè, a les 11 del matí, per exemple al carrer Nou, podríem quedar secs de
tan dir-ho...
El
banc que he triat ha estat el de devora l’estàtua de la dona entrada en carns,
així puc observar bé els dos carrers, el Nou i el de s’Arravaleta.
Poc
temps ha passat i veig dues persones. Pel seu caminar és clar d’on venen.
Ni
em miren! Van fent el seu camí rallant fort. No sa n’adonen de l’hora. Ells són
al seu mon particular.
Obren
el bar que tenc a l’esquena. L’olor a cafè m’arriba i em fa pensar que no l’he
pres en sortir de casa.
Just
clareja un poc i veig les primeres dones que van cap a la plaça.
N’hi
ha que es neguen a baratar els costums i, aquesta, personalment me sembla bé.
A
poc a poc, la claror creix al mateix ritme que el moviment. També el soroll.
Assegut
al banc, entre pensaments i somnis, entre cabòries i observacions, m’ha passat
el temps.
Ja
és de dia. És hora de tornar a casa. Segur que la son prest vindrà a fer-me la
visita.