Pensar
Pensar... Pensar en què? Pens...? Sa veritat és que moltes
vegades pens en res. Deix la ment oberta i els pensaments viatgen, per dins del
cervell, lliures de qualsevol lligadura. Passegen, corren, salten..., fan el
que volen. De fet, més d’una vegada m’enduc alguns ensurts perquè, dels
pensaments, en surten somnis que pareixen realitat i, no, no sempre en són
agradables. Així i tot, m’agrada sentir aquesta sensació de llibertat on poden
mesclar-se realitats amb somnis, obligacions amb desitjos, sofriments amb
alegries.
De fet, en aquestes ocasions, no control els pensaments. Van i venen com i d’on volen. Només not que la ment s’amplia fins a límits inimaginables, sense fronteres, sense fi.
No hi ha una hora ni un dia assenyalat per a pensar sinó uns
moments qualsevol. A l’estona d’espera de qualsevol cosa. En mirar el mar abans
de la sortida del sol. Mentre estàs quiet esperant que aquell ocell s’atraqui
per a poder treure una fotografia d’aquelles en què et sents satisfet i
realitzat. O sense esperar res, simplement assegut amb el rostre agafant els
raigs de sol amb els ulls tancats aprofitant les bellumes que s’espargeixen per
la negror interior.
I és en aquests moments en què notes com els pensaments
agafen forma. Com es defineixen els objectes. El moment en què les històries es
transformen en vivències. En què les relacions són el que podrien o haurien de
ser. I, aquests moments, podrien ser eterns. Desitjaries que fossin eterns,
perquè fins i tot, els fantasiosos ho són de bons. I és que no s’ha de
confondre els pensaments amb els somnis que, d’aquests, sí que alguns en són de
terrorífics.
I m’agrada sentir-me així. Pensant en projectes que no faré
mai. Pensant en què descobriré en la següent excursió. Pensant en com fer
aquella topografia de la cavitat que se’m resisteix. O quan he d’anar a aquell
lloc específic per a poder fotografiar una flor que no trob. De vegades,
moltes, els pensaments, són creuats. Es mesclen històries passades amb ganes de
futur on intervenen personatges que no hi pinten res, però que, per alguna
causa, hi deixen emprenta. Aquí obres els ulls sorprès o espantat i en fas un recet
per posar ordre, però, tornes a tancar els ulls i, els pensaments, tornen a la
seva llibertat.
Pensar. Açò és el que hauria de fer més vegades. Pensar.
Ara..., he de pensar que fer per a demà dinar...
