Agombolat
Una vegada més estic a punt de no complir amb el meu compromís amb jo
d’escriure, almanco una vegada al mes, a
aquest blog...
És curiós veure com el
temps passa a una velocitat indescriptible. M'he adonat que l'energia em fuig amb els animalons, els “bon dia”, les pedres
i els forats... I, açò, no és dolent, és
una manera de viure la vida, però, jo, vull complir el meu compromís amb la
meva persona. Tan difícil és?
Cada dia que passa, el temps d’aquest,
m’agombola tot el cos creant una capa que s’ajusta com una altra pell. Cada
dia, cada dia. La not aquesta pell!
Pot ser, la musa de
les lletres, és de vacances o, per les raons que siguin, no passa pel meu
cervell. Pot ser, també, que quan vol entrar reboti en aquesta capa que em
cobreix. Dec ser, amb tantes pells, com una ceba de temps! No ho sé...
Pot ser
que, el dia que l’obri, en faci plorinyar a algú!
