dijous, 24 de juny del 2010

Rescat per Sant Joan

Ai Sant Joan, ai Sant Joan. Quantes lletres has fet emprar i encara no s'ha dit tot. Si fos així, els  diversos medis de comunicació que ho fan no podrien treure, cada any, un especial on xerren i re-xerren de qualsevol dels aspectes de la festa, de la seva història, de les opinions, del futur.
Ja fa un parell d'anys que vaig llegir amb molta atenció unes declaracions a un diari insular en que es deia que sobre Sant Joan es podia escriu molt i de tot. I ho vaig llegir amb molta atenció no perquè el que és digues fos molt important o inèdit o per qualsevol motiu d'aquests, no. Ho vaig fer perquè les declaracions eren meves. Jo m'ho crec que, amb Sant Joan de rerefons, hi ha infinitats d'històries que amb més o manco manya, en més encert, amb més ressò... es poden escriure i què, sigui quin sigui el contingut, a algú li pot venir de gust llegir-ho. Avui, les noves tecnologies es sumen a les tradicionals per oferir als possibles lectors noves possibilitats. Ara es poden trobar les lletres de maneres diverses i així, una noticia, una ressenya, un historieta, una novel·la, un peu de foto... és accessible per a molta gent tan des del punt del lector com des del punt de vista del creador. 
Sí, es cert, també en quedaran moltes, de possibles històries, que  mai veuran la llum. I és per açò, perquè pot ser a algú l'interessi, que no voldria quedés dins un calaix aquesta història quasi real en un cent per cent de les festes de Sant Joan de Ciutadella de 2010.
Tot va començar a es Born el dissabte de Sant Joan. Els músics estaven preparats per al gran moment. La gernació de gent esperava impacient. Les indumentàries com  ja és habitual era d'allò més variat. Samarretes vermelles amb la creu de Malta. Samarretes vermelles amb un cavall. Samarretes amb qualsevol motiu santjoaner... Bé, també n'hi havia algun de perdut amb americana i corbata que frisava per travessar el bullici i no fer tard fos on fos aquí on anés. Ja era l'hora. Sí, tot i que diuen que per Sant Joan no hi ha horaris, l'entrada del caixer senyor i la capellana a la plaça del Born és a les sis d'hora baixa. Ni un minut més ni un de manco. 
Quan el fabioler va entrar a la plaça l'esvalot que es va aixecar va retronar per mitja illa. Tot seguit entrà la bandera i darrera d'ells, tota la comitiva. Era l'inici del primer gran enfrontament cavalls i genets contra tot el demés. Molta gent, cavalls, empentes, bots, corregudes, ginets... Tot a l'hora. En aquestes circumstàncies no és d'estranyar que de tan en tan passin coses com les que van passar. 
El cavall botà i després, amb les potes del darrera, mentre feia una mitja volta, garnà la zona. La gent es decantà però no tothom fou tan rapit com calia. Una home ha caigut al terra. Hi ha crits d'auxili mentre quatre persones la treuen del barrull com poden. Queda estirada a terra. No es borina. Hi ha nirvis. Ni els membres de seguretat, ni els de Protecció Civil ni els de la Creu Roja donen senyals de vida. No s'han adonat. Demanen que s'avisi per telèfon. Els cavalls segueixen impassibles entrant dins la plaça. Es crida al 061. Segueix la confusió. Arriben els serveix mèdics amb una llitera i els voluntaris amb els seus xiulets per fer espai. Se l'emporten.
No. La història no acaba aquí ni és aquesta. 
Poc temps després quatre municipals estan fent guàrdia sota una farola, en aquell moment apagada. No es mouen. El caixer senyor entra a la plaça sense estar acompanyat per la capellana. La música sona i l'esclat de l'esvalot ara és molt més gran. Son les devuit hores en punt.
El caragol des Born segueix impassible als esdeveniments. Algun municipal és substituït per membres de Protecció Civil. Segueixen resguardant-se baix la farola que, impassible, aguanta tot -pareix- el que passa pel seu davall. 
Els cavalls es retiren. La música s'acaba i, a poc a poc, la gent que hi ha a la plaça es dilueix cap a altres racons. La vigilància de la farola es manté. Arriba un cotxe dels bombers. Alguna cosa està passant que la gent no ha vist. Miren la farola. Es donen les primeres ordres i passen una corda per la farola. Estudien la situació. Intenten descargolar els perns però aquests es resisteixen. Els bombers porten els cascs posats. S'acordona la zona. Una altra corda. Tots a una. Ueppp. Ueppp. Ja està.
Mentes passa tot açò, un testimoni ens explica el que havia passat. Resulta que de l'espolsada d'un cavall, una persona havia estat llança de cap contra la farola. No sabien si el ferit havia quedat o no inconscient per l'impacte però, sí que la farola havia sofert un moviment sospitós i possiblement perillós per a la seguretat dels vianants.
Ara enteníem del tot el que passava i podem afirmar que el rescat, de la farola, com l'operació de la dona d'en Xec de s'Ullastrar, va ser un èxit. Per cert. Poc temps després la persona causant del captiveri de la farola, podia seguir la festa pel seu propi peu.




dissabte, 19 de juny del 2010

Insomni


El somni havia estat inquiet. Com si alguna cosa clavada a dins del cap estès molestant tots els sentits. En posar-me al llit, tot i que ja faltava manco per l'alba que no de l'hora en que s'havia tornat fosc, els ulls no es volien tancar. Hi havia un poc d'insomni. Rodava per damunt el matalàs cercant aquella postura còmoda que em permetes agafar el son però no la trobava. D'esquena, de costat o de panxa. Tapat o destapat. No hi havia manera, la son hi era però no me podia dormir. Tenia com a punxades al cap però no havia begut alcohol. El cos també em molestava. Tenia com atacs de calors i fredors de manera intermitent. Potser el sopar m'havia caigut feixuc. Aixecar-me de bon hora tampoc no havia ajudat a sentir-me millor.


Intentava recordar el que havia fet per a saber que m'havia produït aquest malestar. Bé, el tenir son el mati era normal. Açò em passa cada dia m'aixequi a l'hora que m'aixequi. El trajecte amb cotxe m'havia d'haver ajudat a endormiscar-me però no ho va fer i açò que jo no n'havia estat el conductor. El sopar va ser amè i bo, fins i tot massa. Així no hi ha manera de perdre pes! El ball... És clar, el ball. Els llombrígols. La dansa del ventre amb aquells moviments tant sinuosos... Ara començava a quadrar. Ara començava a esbrinar el que havia passat. I és que no havia perdut calada. Ja no calia cercar res més. Ja sabia el que em passava. Els llombrígols s'ha m'havien ficat dins l'ull. Els havia mirat fixament, molt fixament. No podia deixar de mirar els moviments, la tendresa dels moviments. Cada vegada els mirava més fixament i la música i la imatge se'm ficava dins el cervell. No en volia perdre cap. Tots eren meus!

Quan em vaig colgar al llit sense res en que pensar, el cos va voler alliberar-se de la pressió interna que l'oprimia. Va voler alliberar-se de tot el que havia xuclat en la vetlada. De tot el que s'havia clavat, cada vegada més endins, amb cada cop de maluc.

divendres, 11 de juny del 2010

Berenar menopàusic

La vida n'és un canvi constant. El cos té una evolució imparable tant des del punt de vista físic com del dels sentits. Rés és el que era ni el que serà.

Arriba un moment en que un es troba diferent, en que les necessitats son diferents, en que la vida va donant voltes com una espiral per arribar a un punt en concret, punt que és en el que ens trobam a cada nou moment.

Per açò a en Pau li agrada, de tan en tan, compartir el cafè amb un grupet de persones en que les seves espirals ja n'han donat moltes de voltes i, aquestes, han coincidit diverses vegades i s'han tornat a separar i tornat a ajuntar. I a en Pau li agrada compartir aquelles estones perquè, com ell, estan en un punt de l'espiral en que ja no els importa el mateix que els importava fa un temps. Ara els importa el que de fet és important. Tot i res a la vegada.

Quan en Pau arriba normalment el grup és a punt de desfer-se'n. Ell ja ho sap. Cadascú te els seus horaris. Ell agafa una cadira i es seu. Ningú no li demana de noves. Ningú no li fa cap estrany. De fet hi ha persones de les quals no en sap ni el nom i, suposadament, aquestes tampoc en saben el seu. Senzillament coincideixen allà i ja està. Ell demana el seu cafè amb llet i entra en la conversa, estigui on estigui aquesta.

Al grupet es xerra de qualsevol cosa, com si res i tot fos tant l'únic que hi ha al mon i, també, com si a la vegada, fos la cosa més banal. Quan en Pau es seu entre elles n'és una més. I poden xerrar des d'una recepta del millor xocolatí per a sucar-hi la coca bamba com del perquè Sant Joan és el que és i significa el que significa. Com es veu que ja hem entrat al juny. Quan és l'hora, cadascú en la seva, s'aixeca i va a les seves obligacions, els altres queden i segueixen rumiant. De vegades és difícil seguir el fil perquè el llevant i el ponent poden coincidir en el mateix punt de l'espiral sense perdre el nord.

El darrer dia en que en Pau va participar-hi, tot i que no es va escoltar el so del tambor i el flabiol, Sant Joan n'era present. El vespre màgic s'atracava i ja es començava a viure. Una de les contertulianes en va fer un comentari que va aixecar una bona riguda a tots els altres quan va dir que, enguany, ja no faria falta pensar a dur els preservatius dins la bossa, que seria millor dur, penjat amb una cadena al coll, un tub de lubricant vaginal, que aquest seria més útil i adient!

A en Pau li encanta, de tan en tant, compartir l'estona del cafè amb llet amb aquest grup de jovenetes menopàusiques tan simpàtiques.

dissabte, 5 de juny del 2010

Canviar

Estava fart d'estar sol. Cada dia igual. En obrir la porta quan arribava a ca seva sentia aquell silenci esgarrifador. No, no m'hi havia acostumat encara. Feia temps que s'havia esvaït l'antiga alegria dels sorolls, quan els moments de silencia quasi s'agraïen.
El temps havia passat i res havia omplert aquest espai, possiblement vital, pel bon desenvolupament harmoniós de la personalitat.
No podia deixar passar més temps ja que, aquest, s'anava escurçant. Però, que fer? La personalitat introvertida no n'era un element favorable per a millorar la situació. Així i tot sabia que havia de fer un esforç  ja per a canviar el panorama.
Havia perdut el costum de sortir a fer la ronda nocturna pels bars de baixamar. Ja no recordava la darrera vegada que havia fet el rosari quan començaven pel bar que hi ha més a ponent i anaven fent una aturada a cadascun dels que en aquell dia estaven oberts. Només un glop. Una canya, un ginet o un got de vi, era indiferent, però només un a cada porta. Poques vegades l'havien pogut acabar. Només aquells vespres d'hivern més freds, en que quasi bé només la meitat dels locals, més o manco, tenien les portes obertes per als qui, amb valentia, s'atracaven a desafiant el temps.
Ara, l'alcohol ja no n'era passió. Ho havia deixat drasticament per a seguir una dieta més sana. A poc a poc s'havia anat tancant amb activitats casolanes. No li feia falta res més. No li feia falta res més que un poc de companyia.
Haver perdut el que tenia havia estat un cop difícil de superar. I així com ho havia fet no havia estat, possiblement, la millor opció. Ara, amb la seva solitud, ho podia comprovar. Per açò necessitava un canvi però quin i com no ho sabia.
Sabia que havia de baratar hàbits, tot i que tornar a plantejar-se la ruta dels bars, no entrava amb els comptes. Per altre banda tenia clar que res és cosa d'un dia. Necessitava plantejar-se noves costums. Provar nous ambients. I esperar trobar a qui la seva companyia podia significar alguna cosa i que açò fos recíproc.
Podria començar per participar en alguna de les activitats socials que organitzen algunes entitats com per exemple alguna excursió. Allà n'és un espai on és fàcil coincidir amb altres persones amb inquietuds similars, però, les activitats estan tan separades en el temps que pot ser a la segona ja no se'n recorden d'un.
Pot ser una altra alternativa seria assistir als esdeveniments esportius. El volei, per exemple. Segur que hi ha gent que a més d'agradar-li l'esport hi va perquè no te altra cosa a fer. Clar que, no sé si n'és facil connectar amb algú en un lloc com aquest.
Pot ser només hauria de cridar a algun antic contacte però, amb el temps que ha passat, si ningú ha dit res és que no dec ser necessari. Podria plantejar crear un club social a l'empresa. Hi ha tanta gent...
No sé. He sentit a dir que des d'Internet es pot trobar quasi bé de tot. Que fins i tot moltes persones han aconseguit conèixer-se amb aquest sistema, però, sembla tan buit. No ho sé. 
Pot ser demà ho vegi un poc més clar i em plantegi començar a canviar...