Macs

M’agrada seure a la vorera de la mar.

I tot i que puc, no ho faig ni sovint, ni les vegades que voldria. Deu ser la vessa o la comoditat.
Quan ho faig, m’agrada deixar lliure la imaginació, el pensament.

M’agrada mirar el cel, els núvols, els reflexes de la llum sobre la làmina d’aigua, les bellumes.. i, sí és calma, el fons marí.Sí hi ha maregassa, mir les ones i escolt el soroll de l’embat de l’aigua a la línea de costa.Soroll dels macs que rodolen per amunt i per avall sense saber on s’aturaran i amb que compartiran l’espai.

I el pensament vola lliure, sense barreres.
De vegades el viatge és curt i, de vegades, llarg.
De vegades agradable. De vegades...

Els somnis i realitats mesclats en un mateix instant.

M’agrada seure a la vorera de la mar.

Vols venir?

Esbrinar

Que difícil és esbrinar el que és principi o fi.

Que difícil decidir sí és l'observació d'una posta de sol o el naixement d'un nou dia.

El principi i el final sempre van units, cadascun és la continuació de l'altre.

I la vida és açò. Una seqüència permanent d'ambdós.
Sí et deixideixes a triar, sàpigues que només començarà i acabarà la possibilitat d'endivinar-ho a la primera.

Escriure

M'han recomenat que escrigui.
I ho han fet sense gaire bé coneixer-me.
Per tan ho han fet sense saber com ho faig.
Només contestant un desig meu, el de saber escriure.
El de saber expressar el que sent, el que pens.
I açò, saber-se explicar és difícil. Per açò m'han fet la recomanació.
Escriure i llegir la millor escola.
Serà veritat?


* - - - - - * - - - - - * - - - - -* - - - - - * - - - - - *


Avui he somniat molt.
I he somniat que escrivia.
Tenia clar el que et volia dir.
El que sentia.
Tu no hi eres.
He pensat en telefonar-te,
però no ho he fet.
Estava massa endormiscat
i podria equivocar les paraules.

Ara ja estic despert.
Ara no record el que he somniat.
Sé que no vull dir només que t'estim.
Vull que sàpigues també,
el com i el perquè.
Ara, però, he d'esperar el proper somni.

Nadal 08 vdb

Somniava,
era sol
en un camí
tancat de paret seca.

Una planta enfiladissa les cobria.

N'estava plena de flors.

N'hi havia de groguenques i,

també de rosades.

Vaig aturar-me per contemplar-les

Eren boniques però

semblaven empegueïdes, mirant cap baix,

però boniques.

Vaig despertar i pensar.

Pensà en alguns coneguts

de com som

de que son

i entre somni i despert

recordà Vidalba

i pensà que allà

tots som polits

tal qual som

glosat

No podia imaginar que la proposta de Miguel Ametller, de fer un glosat pels joves de Vidalba, sortís com va sortir. Els sentiments que es van expressar per boca dels participants, tots del col·lectiu Soca de Mots, ens van deixar, en més d'una ocasió, amb les llàgrimes al ulls.
Em va sorprendre, i molt, com els joves escoltaven els versos, i com reaccionaven amb la broma, amb el desitg, amb la resposta, que en les cançons improvisades es narraven. Quiets. Esperant ser el proper personatge d'atenció.
No havíem previst el que podria ser i al final vam improvisar la gravació d'alguns moments amb la fotografia. Així i tot, és un plaer compartir aquests dos fragments.

No he trobat millor manera d'agraïr el que va ser improvisant uns versos a manera de glosa.

No m'hagués imaginat
viure tan gran experiència
el joves, amb paciència,
tot ho han escoltat.
Hi és que en aquest glossat
Tots eren gent de ciència!

Encara que el glosat m'agradi,
jo no som un glosador
però ha estat molt enriquidor
aquest dia del calendari
i en jo, un simple voluntari,
ha quedat viu en el meu cor.

Vidalba vol expressar
i dir-ho sense grops
que el que acaba de passar
ha de passar una, i molts més cops
No deixeu mai de glosar.
Gràcies, Soca de Mots

Jupiter, Venus i la Lluna

Sabia que amb les eines que tenc no podia aspirar a molt.

També sabia que ara hi havia una possibilitat.

Aquest ha estat el resultat.

Júpiter, Venus i, com no la Lluna.

Qui sap on ens haurà duit el camí quan torni a passar.

Presentació

Possiblement el normal seria fer la presentació del bloc en un primer moment però, com es pot veure, no en aquest.

Vull dir amb açò que aquest bloc no manté cap regla definida.

L'única pretensió és compartir unes imatges i paraules amb qualsevol que estigui disposat a arriscar-se a contemplar-les o llegir-les.

Les imatges i les lletres podran expressar un estat d'ànim, un sentiment, un moment espedífic de la vida, una bogeria, un no rés.

La intenció és que, al manco una vegada per setmana, hi hagi una nova entrada. A veure si és possible!

No estarà de més que ajudeu amb la gramatica, una de les moltes mancances personals. No hi ha cap problema per a corregir les faltes.

El temps dirà cap a on camina i fins a on arriba.

(La foto és d'una sortida de sol que no te rés a envejar a les seves postes. Ho dic perquè algú de ponent sempre me la dona amb el tema)

Tempesta

Cercava un altre cosa quan ha aparescut aquest escrit. No sé. Pot ser en teniu curiositat. La foto i el video son del desembre del 2004. Tot plegat, devia dur un bon gat aquell dia!

(22.02.05)

La tramuntana ha sortit potent, brama.

Gira a mestral! A xaloc! A ponent!

 Torna la tramuntana.

El cel és enfosquit per la negror dels núvols. Només els llamps i la seva descarrega elèctrica donen una mica de llum i, aquesta, fa por, molta por.

Els trons ressonen un rera l’altra. Forts ...

El vaixell dels sentiments, navega sense rumb. L’arbre no aguanta l’embat de les ones gegantines.

S’escora. Ara cap a babord, ara cap a estribord. La proa s’enfonsa en un mar de records, surt, es torna enfonsar.

L’única carrega d’aquest vaixell, els sentiments, no estan consolidats. Donen tombs de costat a costat. Hi ha perill de naufragi!

La pluja cau torrencialment sobre el timoner i, empesa per la força del vent, penetra la pell com si fossin fossin.

El timoner no sap el rumb que ha de prendre. No te forces per guanyar la tempesta. Està perdut.

Seria més bo de fer no lluitar, enfonsar-se amb la nau. Però alguna cosa l’atura i no és la calma del futur.

És l’esperança que ara, just en aquest moment, unes altres mans

s’ajuntin amb força al timó i que, junts, molt junts, lluitin per salvar la carrega que es porta.

És el moment que el vaixell reprengui el viatge. Un nou viatge.

Sense capitans. Sols dos timoners. I junts, salvar les tempestes de la vida.

Personalitat

La naturalesa és gran,
molt gran.
Ho te tot inventat.
Les formes, els colors..
.. la personalitat.


Només cal cercar,
no desistir.
Cadascú te la seva en algun lloc.


En aquest trencaclosques,
hi he trobat la meva!

Poema

Escriure és difícil. Expressar les idees de manera que diguin el que un vol dir no és gens facil. Escriure un poema és complicat. Ja que hi hem d'afegir els entrebancs pròpis de la mètrica que ens impossam. Descriure els sentiments quasi impossible. Quan no improcedent.

Per açò m'agrada aquesta foto.
Perquè, per a jo, és un poema per ella tota sola.
Te la seva mètrica.
La seva contradicció de vida i mort.
La simplitud del primer pla.
La grandessa del rerafons.

La contemplació d'aquest tot, és per sí mateix
suficient, per esperar que nesqui un altre dia.

Boires

M'agraden els paisatges emboirats.
Són com un altre mon.
Penombres per amagar-se els dimonis,
a la vegada que signes de serenor.

Els humans també tenim les nostres boires.
Són quelcom diferents.
Sense cap sol que les escampi.
Seguim un camí amb la incertesa d'on serem.
Sense entreveure el futur.
Però continuam caminant.
Sabent que en cada passa acaba una història
a la vegada que en comença una de nova.

M'agraden els paisatges emboirats.
Més, que les boires de la vida.

Menorca?

De vegades és difícil saber on som.
Per sort, el vol tranquil de la gavina,
entre d'altres,
ens indica que som aquí,
a l'illa de la calma.