dissabte, 24 de desembre del 2011

2011...

Ombres amaguen 
sentiments que afloren
sense ser descoberts.
La imatge apareix,
llavors, falsa. 
Insensible.


Cal podar diàriament 
l'arbre de la vida
deixant pas que la llum
obri la finestra del cor
per a qui sap mirar


Jo hi som, allà.
En les ombres.






=  *_ *  = =  * _ *  =






L'infern te nou Papa.
No cal amoïnar-se. 
Talment, els éssers,
ja ens consumim en el foc
de les nostres misèries. 

diumenge, 18 de desembre del 2011

Sol a mitjanit

Estava escoltant música, concretament “Left me” de Madrugada amb Ane Brun. M'encanta aquesta cançó. Una vegada vaig voler saber el que deia la lletra i no vaig entendre de que anava. Clar que com no sé el que diu, no puc assegurar que la traducció que vaig trobar fos la d'aquesta cançó perquè, no pega gens. En canvi, si només l'escoltes, sense saber ni pensar en el que diu, és massa! L'escolt i la torn a escoltar. Em fa sentir bé mentre esper saber com dir el que vull dir. De vegades em fa sentir tan bé que deix de pensar amb el que vull dir i senzillament deix volar el pensament i em perd pels racons de l'inconscient fins que, en tornar a la realitat, s'ha fet tard per intentar posar les paraules que estava cercant. De fet, com ara.


No record sobre el que volia escriure, però hi havia intenció. He obert l'ordinador. He posat la música. He augmentat el volum a un nivell que no em molesti però que em permeti d'escoltar els sons més febles. Aquests, de vegades, són els sons que fan que una cançó t'agradí o no. Mentre, anava llegint els diversos titulars de notícies i quan he trobat la peroració sobre certes declaracions d'un bisbe on justificava l'abús a les dones que havien avortat, m'he perdut. He tingut un creuament de pensaments sobre el que volia escriure, sobre el que sentia amb aquestes declaracions, sobre el que li diria, sobre el no entendre el que pretenen alguns, molts, religiosos. De com entenen i tergiversen la seva pròpia fe per a justificar el no sé què... De com prediquen el què no creuen... I m'he perdut. Sort de la cançó que m'ha retornat la pau interior però no m'ha retornat al que anava a escriure.

De fet, el pensament ha passat per tans llocs que de molts d'ells només en tenc una vaga memòria i, també curiositat perquè, per què m'ha vingut al cap el que s'hagi tancat a la circulació el carrer de ses Moreres i hagi passat a ser un carrer per als vianants? Tant m'interessa el tema? Algú m'ha fet qualque comentari i ara he tingut un flaix? No en tenc n'idea però per alguna raó m'ha passat pel cap.

Una vegada més el paper tornarà a quedar en blanc, bé, quasi en blanc. No hi ha manera de recordar sobre el que volia escriure. Vull creure que no és per l'edat. Que encara em queda temps per expressar algunes bajanades de les meves. I segur que del que volia opinar era molt important. La història haurà de trobar la manera de restituir-se d'aquesta falta.

Maduixes. Sí. També m'ha passat pel cap. Maduixes. Però què? Ara no és temps de maduixes. Com no sigui per la melmelada però, no. No tenc costum de menjar-ne de melmelada de maduixes jo, ni tampoc d'altres. Potser algú del més enllà m'està enviant un missatge xifrat que ara per ara no acab d'entendre.

Ara record. Anava a escriure un encàrrec però no record sobre què. I em trobava molest i estava emprenyat, molt emprenyat. Com sempre no sabia per on començar, ni que posar, ni per a què ho havia de fer, no, bé, açò si, m'ho havien demanat! Però el problema hi era igual. Jo em sentia igual. No entenia que la gent no ho entengues. Dic que sí perquè no puc dir que no però és el mateix. No ho puc fer perquè no ho sé fer. Però la gent insisteix: tu que saps escriure... I no! No en sé d'escriure. Cada vegada que algú me demana una cosa em costa molt de fer-ho, no queda bé i a més, no ho gaudesc. I no em cans de dir-ho: no som escriptor. Ni fotògraf. Ni artista, ni micòleg, ni... Però no havia dit que no. Havia acceptat l'encarreg una vegada més. Pot ser per ser prop una altra vegada... I a més, ara, no recordava el que havia de fer. Per açò deix que el meu cervell voli anàrquicament intentant cercar les preguntes adients per a entendre la resposta del que n'és el present. Deu ser un poc xiroia qui m'ha fet l'encarreg sinó, no s'entén que l'hagi acceptat.

Bé, es tard i no sé per on sortir-ne d'aquesta. Crec que seguiré mirant per la finestra fins a veure el sol tot i que just és mitja nit. Llegiré una o varies cites d'aquelles que et fan pensar i de les quals t'agradaria ser-ne l'autor i després tornaré deixar volar la imaginació, intentant, més tard, recordar tots aquells moments indescriptibles. Pot ser, així, les paraules que ara no trob, fluiran i podré fer el que m'han encarregat.

dissabte, 26 de novembre del 2011

En Sexe

Ningú sabia el perquè. Ho va fer sobtadament. Ens va telefonar un per un i ens ho va comunicar. 
─He decidit anar a fer un tomb per altres terres. Si ha de ser, ja ens tornarem a veure─. 
I prou. No va dir res més. No va explicar res de res. Ni tan siquiera ens va deixar fer-li cap pregunta. Escarit i va penjar.
De tot d'una no ens fèiem a la idea. Feia temps que compartíem bons i mals moments. En les nostres activitats sempre n'era qui hi posava el punt picant. Era el que animava el que se'n diu el cotarro. 
Tocava la guitarra, contava acudits, comentava irònicament qualsevol fet que succeís ja que res l'hi passava desapercebut...
De vegades en feia un gra massa i n'estaves una, dues o més setmanes sense voler saber-ne res d'ell però, quan el retrobaves, tot seguia com si res hagués passat.
El temps ho cura tot i a mesura que anava passant, de cada cop, el trobàvem a faltar manco. Ens havíem anat acostumant a altres maneres de fer la festa, de fer les bromes tot i que, de tan en tan, l'enyoràvem. Jo l'enyorava. 
El temps anà passant. Vaig aprofitar per a netejar de productes caducats la cartera, motxilla i tauleta de nit. ─Quina inversió més mal emprada─ vaig pensar. I no eren econòmics, no.


**


Era a la plaça de l'Esplanada. Anava a comprar queviures quan em vaig fitxar amb ella. Anava amb dues bosses de mandarines carregades. No sé qui li vaig veure però no podia deixar d'observar-la quan, de sobte, les bosses van fer figa i hi va haver mandarines per a tot el passeig. Va quedar aturada, sense reaccionar. Sense saber que fer. La veritat és que feia gràcia pel qui ho veia ja que no crec que ella es sentis igual.
Mi vaig atracar. Li vaig dir que duia una d'aquestes bosses d'emprada múltiple que havien repartit per a totes les cases de Maó per evitar les d'un sol ús i que, si volia, li podia deixar o donar per salvar aquell desgavell de mandarines. Que si vivia prop, podia atracar-lis, que jo no tenia frissera.
Ella seguia sense saber que fer. Estava empegueïda i no feia cap moviment. Jo vaig començar a replegar les que estaven més enfora. Hi havia altres transeünts que s'ho  miraven però ningú no va venir per ajudar-la. Ara la podia mirar de més prop. Era més jova que jo -bé, açò cada dia és més fàcil- però ja havia deixat la joventut feia un temps, tenia la cara pigallosa  i duia ulleres. Els cabells just li arribaven a sobre l'esquena. Ondulats. Negres com el betum. La vestimenta era discreta però li quedava bé, realçava la figura. Quan ja duia mitja bossa de mandarines arreplegades em va dirigir la paraula per primera vegada per donar-me les gràcies. Vaig riure i no sé amb quin comentari irònic vaig contestar. També va riure. Es va acotar i vam seguir arreplegant les mandarines que encara i quedaven pel terra. Els ulls es van creuar i em va dir ─Saps que tens uns ulls molt polits?─. Vaig quedar estorat. Ara era jo qui no sabia reaccionar perquè si que ho sé que els tenc polits els ulls, m'ho havien dit moltes de vegades però no m'ho esperava. 
Va tornar obrir els llavis carnosos i va dir
─Perdona, crec que ara t'he romput les bosses de mandarines a tu─ I ens vam posar a riure. Ella també els tenia molt de polits els ulls, i les selles i les orelles i els pits i...
El só del mòbil va rompre aquell moment encisador. Mira que en tenc poques de cridades i just ara havia de sonar. Qui podia ser. No coneixia aquell número. ─Hola Pau, com va, som en Sexe. He tornat. Ara tenc un poc de feina. Només és que sepis que som aquí. Et crit més tard─
En acabar d'arreplegar les mandarines, com la cosa més normal, va deixar que jo dugués la bossa, em donà la ma i em guià cap a casa seva.

diumenge, 20 de novembre del 2011

Explosió

No puc donar crèdit. La campanya electoral és a punt d'acabar i cap mitja de comunicació s'ha fet  ressò de l'explosió. No puc creure que no s'ha n'hagin adonat. Pot ser ho han fet aposta perquè no els interessa. Pot ser no han dit res per no incidir amb el vot de cadascú. -Com si no ho fessin amb les altres noticies!- No ho sé, però és estrany. Perquè no me crec que només jo -i els que en son propers- ens haguem adonat del fet. 
Sí aquest és evident. 
L'explosió ha estat tan gran que la seva ressonància ha durat un quants de dies. Tan, que fins i tot avui, dia de al votació, encara és observable.
Estic esbadalit. De qualsevol cosa s'en fa una noticia i d'aquesta es passa. No diuen res. Com si no hagués passat. I jo puc demostrar que hi ha hagut aquesta explosió. L'he vist, l'he tocada. L'he fotografiada.
I bé. Tal vegada sigui millor que no s'en digui res. Pot ser fins i tot tengui sort d'aquest pasotisme general i en pugui treure un profit personal.
Però, clar, una cosa així jo no l'havia vista mai en la vida i per açò dic el que dic, i pens el que pens.
I és que en ma vida havia vista una explosió tan gran de capells de senyor.



diumenge, 13 de novembre del 2011

Boires

Don voltes a tantes coses. Em faig tantes preguntes del perquè de l'existència.
Llums i foscors m'acompanyen en cada passa de la vida.
D'on venc? Que som? On vaig?
I tot i no tenir resposta, i tot amb tots els dubtes del mon, seguesc caminat. I passa rera passa, seguesc cercant la resposta.
Sé que cada vegada venc de més enfora i què, que vagi on vagi, cada vegada, és més prop.
Del que som, del perquè som, segueix amb les mateixes boires.
No em molesten, no. He aprés que són part de jo, part de tots. Que de vegades amaguen el que cerc tot tenint-lo prop. De vegades, també, fan de pantalla per a no veure el que hi ha d'esgarrifós més enllà.
He aprés que només som amo i senyor del meu destí en una part ínfima. Que tot el que m'envolta, prop i enfora, influeix en el meu resultat final. He aprés que de l'únic que puc ser-ne més o manco responsable és del moment present. He aprés...
La vida n'és plena de boires i, cada mati, a cada instant, les hem de viure com si fos el final del viatge.



dijous, 10 de novembre del 2011

dissabte, 5 de novembre del 2011

Parsimònia


La sessió era densa. El ponent ja ens havia avisat. Hi havia moltes coses que explicar. La seva intenció era donar-nos una visió teòrica de les diferents comunitats vegetals que es troben a l'illa. Ens havia dit que el podíem interrompre en qualsevol moment que, sinó, ell aniria explicant segons el programa. I així era, no s'aturava quasi ni per a respirar. Emprava un llenguatge planer perquè tothom el pogués seguir. Un llenguatge bo d'entendre, sense tecnicismes innecessaris. Acompanyava l'exposició amb gran quantitat d'imatges a manera d'exemples. Imatges de paisatges, imatges de flors.


En un moment determinat ens va dir que en la següent diapositiva hi havia un intrús. Quan un sent açò s'imagina que en el moment de prémer el disparador de la màquina fotogràfica, alguna cosa, animal o persona, s'ha posat a la zona de captació de l'objectiu però, no. Bé enmig de la imatge, junt a una flor, hi havia un caragol bover!


Vam riure. Tanta fluïdesa en l'exposició i tanta parsimònia per a fer una fotografia.

dimecres, 2 de novembre del 2011

Mort de por

S'havia despert cridant. Respirava agitadament i estava xop de suor. 
L'estudi estava a les fosques i no es sentia cap soroll, ni tan siquiera l'aleteig d'un moscard. 
Havia estat un somni?
Però tot, tot, pareixia tan real. 
Aquell home. Sempre senyalant-me amb el dit. Fes el que fes, anés on anés.  M'estava  acusant d'alguna cosa? Tot el temps tenia aquell dit que m'assenyalava, me perseguia. Me feia tornar boix. 
─Que l'hi havia fet jo a aquell home?
─Qui era aquell home?
No es trobava gens bé. Sentia una forta opressió al pit... No podia deixar de pensar amb aquell rostre. Com era? Sí, duia una mena de barba...
Un cotxe va passar per  la carretera a tota velocitat amb els fars encesos.
Per la finestra, va tornar a veure aquell rostre, hi cridà:
─Aggg. No ha estat un somni. Me persegueix. És ell! 
I caigué a plom. Mort.
Al carrer, un cartell amb una fotografia i un eslògan. R... president.

diumenge, 23 d’octubre del 2011

Dilluns

Dilluns. Dilluns. Una paraula que ens crea una certa esgarrifança. 


Potser què el que sigui el primer dia de la setmana, que a la vegada és, per a quasi tothom, el dia de reincorporació a la feina després d'un cap de setmana d'oci, en tengui una part de culpa. 


Dilluns. Una paraula que indica que alguna cosa s'ha acabat i que una altra en comença. Dia d'obligacions, tan si ens agrada com si no. Dia en que el despertador no pot deixar de sonar. Dia en que un enyora el que només fa unes hores s'ha acabat tot i que tornarà.


Però el dilluns no en te cap culpa de que ho haguem organitzat d'aquesta manera. Ell no en te culpa. No, no és el culpable. Ell no tindria inconvenient en que fos diferent. Ell no posaria cap trava en ser el dia de trobada dels amics. No. Fins i tot, potser, estaria content en ser el dia més estimat per a tots.  Hi vindria conforme. Potser el tindríem de reivindicar el dilluns. Fer-lo en poc més nostre. Humanitzar-lo. Tanmateix, en les circumstàncies actuals, podem trobar aspectes més agradables que no els citats.


De fet, hi ha que dir que com més prest arriba el dilluns, més prest torna el cap de setmana d'oci. Si, ja sé que és un poc forçat però el temps és així, una roda. Personalment no en som un entusiasta dels dilluns però tampoc en tenc cap problema. Cada dia te alguna cosa, unes hores, un moment i aquest, sigui o siguin quins siguin s'han de viure plenament.


Els dilluns em retrob amb altres persones amb les quals no coincidesc els caps de setmana. Alguns només companys de feina. Alguns, quins companys de feina! D'altres, a més de companys,  partícips d'interessos comuns compartint inquietuds, coneixements.. Amb algú altre, senzillament,  és l'únic lloc de trobada -bé, i Sant Joan-. Una salutació,  una broma, un suport per a l'escriptura. Una font d'inspiració. De fet ha estat, directe o indirectament, protagonista en algun escrit. Ara, pot ser, aquest serà el darrer dilluns en trobar-nos. El darrer en compartir aquell comentari sobre el que he escrit, sobre el que podria escriure, sobre la posta de sol. Aquest dilluns serà el darrer en tenir el seu somriure al davant. Ara...


Maleït dilluns!

dissabte, 15 d’octubre del 2011

Sense excuses

Sí, sense excuses. Sé que fa dies que no he escrit res. En som conscient. De fet, m'agradaria haver escrit però, no ho he fet i açò és el que hi ha.

Ho he dit altres vegades, m'agrada escriure però sé que no en sé, i no crec que vosaltres sabeu quant m'agradaria de saber-ne d'escriure. De trobar aquelles paraules que posades una rere l'altre diguin el que en aquell moment vull dir. Paraules simples o recercades segons l'ocasió. Segons la intenció. Segons la inspiració.


A vegades tenc molt clar el que m'agradaria escriure. Ho tenc al cap. Ben lligat. Rimant si ha de rimar. A punt per a recitar... però no és el moment. Ho tenc tot al cap ben ordenat però, quan açò passa, normalment no som a on hauria de ser. Quan, temps després, m'assec davant l'ordinador tota aquella gran història s'ha esvaït. I mirau que les cerc i les torn cercar a les paraules però, res de res.
Per tant, per escriure, ho he de fer en aquell moment especific en que el cos, amb tots els seus sentits ben desperts i, algun d'algú altre, n'és disposat. I he de tenir la història en aquell moment. No me val tenir-la memoritzada perquè no ho aconseguesc. Només una part de la idea n'és present i, al final, la historia resultant no és ben bé la mateixa. Clar que tampoc passa res. Si algú la llegeix no sap com havia de ser i, per tan, no pot comparar! És un petit avantatge que te l'autor enfront dels lectors.


També el temps és limitat. Hi ha un moment per a cada cosa i com més coses, manco temps per a cadascuna d'elles. Qüestió de matemàtiques simples.
El marès, quina feina més lenta. Més que l'escriure. També vol temps i paciència. També és necessari el moment d'inspiració. Hi ha que deixar que la pedra ralli. Que digui qui o que és. Després, intentar amb les eines a la ma, treure la pols sobrant per a que la forma prengui vida pròpia. I, aquesta darrera, s'està fent pregar.
A més, hi ha les fotos. Paisatges, flors, animals, casetes de vorera... 
I les excursions, i la lluna, i les sortides i postes de sol, i Internet, i... I ara, a més, a provar noves formes d'expressió. El gravat!


Així i tot, seguiré deixant una part del temps per a veure si aconseguesc escriure el que vull i com cal.
I, si n'esteis interessats, ens seguirem trobant al bloc.

diumenge, 2 d’octubre del 2011

Gos

Una presa?
No perdre-la en seria el seu comès.
Fugia ràpida, com els embats de vent.
Un pensament! ─Corre, corre... que fuig.
Un mal resultat.
No la pogué atrapar i,
com ella, s'esvaí entre els núvols. 
Com tantes coses,
tantes vegades,
en la vida.


diumenge, 25 de setembre del 2011

Passa

La passa és lenta però ferma. Un núvol de pols s'aixeca cada vegada que el peu trepitja aquesta terra àrida de la vida. I ja en son moltes  les passes donades, tantes, que n'he  perdut el compte. 


En aixecar la vista i mirar al davant, al futur, no es veu la fi d'aquest a la vegada que, en girar el cap, fa temps ja que s'ha perdut el principi .


Molt de temps he acumulat ja a sobre de l'esquena. La càrrega, de cada vegada n'és més pesada però, de moment, no hi ha símptomes de defalliment.


Una altre petjada es converteix en la darrere. I després una altra, i una altra, altra vegada.
La petjada queda marcada per un temps en la terra polsosa, en la memòria del temps. Totes iguals, totes diferents. En unes hi ha marcat un somriure. D'altres en son borroses. En algunes en som tot sol. N'hi ha amb altre gent. En altres, i ets tu. 




Mirant al davant desitj tenir la possibilitat d'incidir en la marca deixada per la petjada. De dibuixar-les així com jo voldria que un altre les trobes però, la petjada de cada passa, és com és i no com jo vull. De vegades s'hi atraca, de vegades...


És hora de fer una altra passa. Sense frisar. Donant temps al temps. Ensaborint el moment. Contemplant la darrere petjada deixada. No dubtant. Mirant al davant. Esperant seguir el camí de la carena. Desitjant que en aquesta propera petjada el dibuix sigui com el somni que jo he intentat pintar.

divendres, 16 de setembre del 2011

Ment i sent

Ment   si et dic que no.
I         no és per dir-ho. Ho
Sent. És, quelcom interior.


Pot ser vagi equivocat


però, jo sé el que sent
de vegades, d'amagat     i...
pot ser, sembla que ment.




Quins maleïts sentiments


dilluns, 12 de setembre del 2011

Gràcia

Cercar les paraules
trobar el lloc
posar-les al suport...


Ara, ja puc escriure.




**



En rompre l'alba
he cercat el somriure del sol
i...  m'he trobat amb el teu.


**


Estic impacient. El dia de Gràcia ja és aquí.
Tot és a punt. El cafè. El mirador. 
Només ens falta ella... i no ha fallat!
La gavina  ens ha saludat a la sortida del sol,
com sempre.




dilluns, 29 d’agost del 2011

Un dia qualsevol


Podria ser açò... Un dia qualsevol, quan el sol, somnolent per la ressaca del dia anterior, s'aixeca un poc descuidat mentre va perdent regalims d'energia talment ho fa l'aigua de la mar al nostre cos quan en sortim d'ella.


Podria ser açò... L'observació d'un futur fòssil de les petjades d'un ocell fent un ball imaginari o de que, havent perdut el nord, no sap per a quin camí partir.




Podria ser açò... Una cursa entre una llebre i un humà que, per fatalitat del destí, varen quedar fotografiats després d'una explosió còsmica.




Podria ser açò, sí. Un dia qualsevol.

dissabte, 20 d’agost del 2011

Lladres


Aquest vespre m'han robat. 
He quedat nu. Buit.
Fosc. Apagat. Sense res. 


Lladres de sol i de lluna, 
lladres d'estels fugissers...


Res ha estat el que
havia de ser.
Res ha omplert
el que havia d'omplir.


El far, única llum
dins la penombra,
te nom.


És... el teu.

diumenge, 31 de juliol del 2011

Gelós III

Apreciat company, o preferiries que et digués estimat? No m'he pogut d'estar d'escoltar el teu missatge deixat al telèfon mòbil unes quantes vegades. És emotiu però, perdona que t'ho digui tan fredament, errat.



Jo també tenc molts records i, entre ells, en tenc alguns que poden ser coincidents amb els que tens tu. El que descrius tan particularment també el tenc jo. El record molt bé aquell dia ja que, tot i que feia poc temps que ens havíem conegut, no va ser com en les altres trobades que havíem tingut,  què per cert, no n'havien estat tantes. Quan me convidares a participar en aquella trobada amb els teus amics, un sopar de vorera, no vaig tenir cap problema en participar-hi. Tu duies una màquina de fotografiar i no paraves de fer fotos a tot. Pedres, animals, flors... Tan era si es movia o no, tot n'era motiu per a fer un clic. Per a cada pregunta que et feien tenies una resposta, de vegades taxativa, de vegades amb un pens si no n'estaves segur però, mai callat. Tenia curiositat per tu, per açò em vaig acostar i mirà el que anaves fent. Anàvem xerrant, comentant, vivint. En aquell moment no podia imaginar que passaria el que va passar, més ben dit, que seria com va passar. Amb el grup ens prepararem per a l'observació de la posta de sol. La mar, vertaderament, era d'un color daurat brillant, molt brillant.  Les gavines, ja preparant-se per a la retirada feien els darrers vols, algun ben rasant per a sobre de l'aigua com si volguessin acomiadar-se del sol fins l'endemà. Soparem i cantarem cançons. N'eres l'alegria del vespre. El cel ben estrellat deixava caure una serena que anava calant al ossos. A poc a poc el grup s'anà desfent. Ara un, ara un altre, cadascú tornava cap a casa, fins que vam quedar només nosaltres dos.


No repetiré aquí i ara el que va passar aquell dia. Tampoc no ho oblidaré. De llavors ençà vam coincidir o quedar en trobar-nos diverses vegades però sempre t'ho vaig deixar ben clar. No volia cap compromís amb ningú.


També et vaig explicar que per a jo el sexe era un tema obert. Que no tenia problemes de genere. Sí que tenc les meves preferències però no problemes. Si em trob bé amb la persona en qüestió, si aquesta m'atreu i, si a ella li passa el mateix... ja està. Res però, de compromís.


M'afalaga que em poguessis considerar la teva parella però mai n'he donat cap motiu perquè t'ho poguessis pensar, ni tan siquiera amb els fets. No n'eres l'únic amb qui me citava i ho sabies. Dit açò, també et vull dir que, darrerament, alguna cosa està baratant en jo. He conegut una persona que em fa trontollar tot el que fins ara havia estat la meva vida. Una persona per la qual he deixat de fer moltes de les coses que fins ara n'eren  el pa meu de cada dia. 


Crec que m'he enamorat! No sé fins a on em durà aquesta història però m'hi he llançat amb els ulls tancats. T'ho dic perquè no voldria que hi hagués mals entesos. Esper que poguem, si vols, ser amics. Coincidir de tan en tan... etc. 


Ara per ara, però, no tenc intenció de mantenir cap relació amorosa amb ningú i, manco, del mateix gènere.  Ara per ara només vull estar amb n'Anna.

diumenge, 24 de juliol del 2011

Gelós II


No ho pot evitar. Encara se sent jove però nota que els dies passen. Que els anys passen. Que de cada vegada hi queda menys  temps.


No, no lluita contra aquesta circumstància. De fet, el temps n'és aliat i enemic a l'hora, i ell ho sap.


Està pensatiu. Es maleeix a si mateix mentre va i ve sense anar aumon. Records i desitjos s'entrecreuen per dins del cervell a tal velocitat que és incapaç de seguir el fil de cap d'ells. En té tants, de records! De tot i de res. Potser, fins i tot, en té massa.


S'atura. Deixa de caminar. Intenta centrar-se en un sol record. Sí, sí. Aquell dia a la vorera de la mar. Aquelles aigües de color daurat. El sol amagant-se rere l'horitzó. Com anava creixent la foscor. Era un vespre estrellat. Era un sostre d'estels. No hi havia ningú més a la platja. La serena queia fresca. Ens agafàrem, ens acariciàrem i prest vàrem iniciar aquells jocs íntims a què tantes vegades havíem jugat. Redescobrir els cossos, l'un de l'altre.


Reviu aquell moment passat. De sobte, a l'hora que llança una coça a l'aire, emet un crit esgarrifador.  Aaaah! Torna a la realitat. Es mortifica pel present i espera, pel que pot ser, el demà, el futur.


I així una i una altra vegada. I així cada vegada que la seva estimada és en braços de l'altre...



Gelós I


Tot i que encara és jove
sap que els dies passen,
que els anys passen
i que, cada cop, queda menys temps.     


No lluita contra aquest. 
El temps n'és aliat
i enemic a l'hora, i ho sap.


Pensa. 
Maleeix. 
Recorda. 
Desitja.


Conserva molts records
de tot
i de res;
potser, fins i tot, massa.


La vorera d'aquella mar daurada,
un vespre amb el sostre d'estels,
jocs íntims redescobrint el cos de l'altre.


Reviu els moments passats,
es mortifica pel present,
espera el futur.


I així, una i altra vegada.
I així, cada vegada 
que la seva estimada
és als braços de l'altre...




diumenge, 17 de juliol del 2011

Teranyina

No tenc gaires coneixements de biologia però sé que les aranyes no tenen ales. No volen.


Per entendre com poden estar penjades en là cal observar atentament i, més prest o més tard, ens adonarem que hi ha un entramat de fils, de vegades finíssim, que conformen una xarxa, una teranyina.
Aquests fils son a la vegada que camí per a l'aranya, trampa mortal per als insectes que en queden enganxats. Pocs s'en salven.
L'aranya en si, no vol cap mal als insectes. Ho fa per la seva necessitat. S'ha d'alimentar, ella, i els que han de venir, sobre tot, els que han de venir. Per açò està sempre a l'aguait, atenta a qualsevol moviment de la teranyina i, quan sent les vibracions d'una peça atrapada, acaba la feina, de vegades amb una picada verinosa, embolcallant de fil la presa i la conserva per quan l'ha de menester.
Molt curiós. Dona que pensar.
Quants tipus de teranyina hi ha a la natura? Les coneixem totes? Son totes naturals?
No sé, dona que pensar.
De vegades pens que els humans no veim la gran teranyina que tenim al davant dels nostres ulls on uns son aranya, els manco, i molts, moltissíms, els insectes. I pens que ja esteim enganxats com a presa i què, a poc a poc, ens van xuclant segons les seves necessitats i què, quan ens donen una ditada de mel és, només, perquè quan ens toqui l'hora de cruspir-nos facem més bon gust.
No sé... Aquest pensament, no és curiós, no és que doni que pensar... és que fa por!

dimarts, 12 de juliol del 2011

...no?





No!





dilluns, 4 de juliol del 2011

Avellanes

Decebut. Molt decebut... Havia guardat el present com qui guarda el tresor més valuós i no pel seu valor econòmic sinó pel seu valor sentimental...


Un any més havia gaudit de les indescriptibles sensacions que es poden viure en les, cada dia més massives, festes de Sant Joan a Ciutadella. Li agradava ser present als diferents moments de la festa. D'aquests no n'hi havia cap, que en si mateix, per a ell tingués més importància que un altre. Cadascun en tenia la seva i, cada any, segons les circumstàncies, segons la companyia, aquesta podia baratar, aquesta, podia ser diferent.


Enguany, una vegada més, i ja n'eren moltes, havia voltat per la Contramurada a la guerra de les avellanes. Bé, seria millor no anomenar-la guerra sinó més bé seducció, amistat, bulla..., ja que aquests n’eren els sentiments transmesos  en cada punyat d'avellanes llençat a alguna persona un tan especial.  No hi havia en cap moment  intenció de fer mal a ningú. Simplement... T'he vist... Després et cerc... Som aquí... Et retorn el que m'has enviat... 


Aquest és el llenguatge emmascarat en cada una de les avellanes llançada. 


Ell... Per badar, n'havia rebut un grapat junt amb un somriure seductor acompanyat d’una maliciosa mirada.


El sac d'avellanes s'estava buidant més de pressa del que ell voldria, o era el temps que transcorria més de pressa del que es pensava? El fet és que era hora d'anar cap el Molí des Cavallitus per a rebre als cavallers entrant a la població i admirar el bot en recollir la canya verda. Només ni quedava una embosta d’aquell sac d’avellanes buides i decidí guardar-ne un punyat per quan la retrobés. ¬─Havia de retornar-li tot: Avellanes, mirada, somriure i, a poder ser, una besada, pensà─. 
Les posà a la butxaca i seguí la bulla. 


Cent i no sé quants cavalls van botar al seu davant mentre, ja amb la canya que els donaria dret a participar a la beguda, anaven cap el caragol de ses voltes. Tothom els hi anava al darrere. Ell també. Cada dos per tres feia una returada. Ara per un conegut, ara a una cotxera oberta, ara per tirar avellanes del sac d'algun altre... Aquell carrer no era acabador!


La festa seguia i ell encara tenia a la butxaca aquelles avellanes reservades. No havien tornat a coincidir. ─Hi era encara?─ Carrers avall, era hora de prendre una decisió: O cap el caragol de Santa Clara o cap a casa. Va guanyar la segona opció. Ja li lliuraria el tresor quan es trobessin.


Avui ha telefonat i li ha demanat perquè estava tan content. Ell ha respost  que tenia una sorpresa per a ella.
─Hem de quedar prest. Tenc un present i em fa molta il•lusió lliurar─. 
Tot i que ella volia saber ja de què es tractava ell s’hi negà. ─Ja no seria sorpresa─ li contestà.


Just va penjar el telèfon,  posà la ma a la butxaca per a acaronar el present que amb tant de zel  havia guardat i... Sorpresa! No hi havia res a la butxaca! L'escorcollà i no trobà més que un petit forat per a on fugiren les avellanes. Totes i cadascuna de les alegries, tots i cadascun dels sentiments, tot ha fugí per aquest foradell!


─Estic amoïnat, decebut i... ara... no sé si aquests sentiments que jo havia posat en aquest petit fruit  tindrà, en tu, la mateixa resposta─.

diumenge, 26 de juny del 2011

Petjada

La petjada ferma.
Res no l'atura.
La pols omple, de boira, l'aire
als carrerons del caragol.

On ets que no et trob?
No sé si t'he dit mai que t'estim.
Ho has llegit, al manco,
en la meva mirada?

Les avellanes volen
en guerra de somriures i sentiments
El sac es buit però, jo,
en guard una per regalar.

Duc la ma plena de suor
de cavall negre...
de festa...
de Sant Joan...

Les passes son ara lentes,
l'alba és prop.
Es ple i no veig ningú.
On ets que no et trob.

T'he dit mai que t'estim?


divendres, 17 de juny del 2011

Insignificant




Un gra d'arena en un mar de dubtes a la deriva dels temporals.




Així és com som.




Intent ser fort amb el que tenc però, tot és tan dèbil...




No hi ha quasi bé res on aferrar-se.




Insignificant... 
però amb dignitat.




Seguiré cercant, 
al costat o enfora, 
aquesta petita flama dels qui,
com jo, pensin que, 
gra a gra, 
es pot construir una roca que resisteixi l'embat de les ones, 
fer-nos amic de l'oceà i, a poc a poc, 
construir la nova illa del futur.







diumenge, 12 de juny del 2011

Ombra

L'ombra s'estén amargament per l'illa.
Les roselles ploren...
Dies agres ens esperen.
Temps tardarà en tornar el somriure.


Anyades malmeses enyoren els adobs desaprofitats.
S'ha perdut el seny o és el meu qui va a la deriva.


Recuperarem la sàvia?
Floriran els cors altra vegada?
Tornarà aquell cel clar i brillant?
Brollaran, de flors, les tiranyes del futur?
Quan?


L'ombra s'estén amargament per l'illa.





A l'alba, assegut en la mateixa pedra de Favàritx d'altres batalles, esper que despunti el dia i, com els vells cavallers, espasa en ma, imagín una nova creuada, per tu, per al futur, per la vida.