dissabte, 26 de desembre del 2009
Cocodril
Alguna vegada la feina et dona alguna sorpresa. Fa temps que jo en vaig tenir una de la qual no en vaig saber que fer. De fet no en vaig fer res. Ara però, algun motiu em diu que ja és hora de treure'l a la llum, tot i que no se m'han llevat alguns dels dubtes que ja vaig tenir en el seu moment. Per açò, i abans de deixar-ho escrit, he demanat la opinió d'alguns dels amics de tota la vida. La seva conclusió ha estat que la Crònica Històrica no quedarà malmesa per incloure'n aquest apartat. A més, m'han deixat algunes fotos per acompanyar l'escrit encara que no tenguin res a veure. Així, aquest, no serà tan espès de lletres. Gràcies Lluna.
Bé, el cas és que fa uns anys em va venir a veure una persona amb un aspecte no gaire saludable, mal vestit i amb un tuf a alcohol que et feia caure d'esquena. Volia contar una història que s'havia passat de pares a fills durant moltes generacions. Ell, per dissort, no havia tingut descendència per la prematura mort de la seva esposa, moment en que també deixà de ser persona en no haver superat el tràngol.
No me va donar opció. Va començar a dir coses, moltes coses. Unes amb més sentit que altres. Xerrava dels llocs on havia passat. Xerrava d'una zona
pantanosa però al moment hi havia un gran penyal, pel que no acabava d'esbrinar exactament on succeïa . Xerrava d'un gran perill. Xerrava de sang i de mort violenta. Anomenava un animal gran que no s'havia vist mai. Jo intentava escoltar sense dir res però ell anava i venia en el temps mesclant moltes coses a la vegada. Insistia en que tot era verídic, que havia passat com ell ho cotava. De vegades cridava. De vegades els ulls li sortien de les orbites i el seu rostre mostrava una gran angúnia. La veritat però, és que la història tenia un fil conductor. Es veu que quan van contar-li devia de ser molt jove i li va quedar gravada com si ell mateix l'hagués viscuda. Quan vaig assegurar-li que no patís, que ho deixaria ben escrit per a la posterioritat, es va tranquil·litzar un poc i va deixar que li anés fent preguntes que em van servir per anar fermant tots els fils dispers. Després s'en va anar i no al vaig tornar a veure més.
I fins ara no ho havia fet. Però, ja no em queda molt per a la jubilació i és una història que només jo conec. No puc constatar que sigui verídica. No puc assegurar que la imaginació no hagi guanyat la realitat. Em vaig comprometre i ara compliré amb la meva obligació. Que cadascú en tregui les seves conclusions.
Història d'un cocodril assassí a Menorca.
Açò era una vegada...
* * * * * * * * * * *
Fa una trentena d'anys, un manobre, cavant una síquia a una de les illes que hi ha al port de Maó, va
treure aquesta dent fòssil. Ara pareix que és clar que el seu propietari original n'era un cocodril. Com no hem de tenir imaginació!
dimecres, 23 de desembre del 2009
Banyes
Estava acostumat a passejar tot sol. No em feia res portar la casa al damunt, així no tenia cap problema amb les inclemències del temps. Tenia la solució adequada per a qualsevol situació.
M'agradava recórrer grans distàncies. A poc a poc. Sense frisseres. Observant el que m'envoltava.
Especialment, però, m'agradaven els dies humits, els dies en què queia un poc de calabruix. Aquella pluja prima que ho deixava tot un poc banyat. I sí, a més, després sortia el sol, ja era massa! Aquells colors de natura viva em deixaven esbadalit.
No sé per què vaig pensar amb banyes. No record si havia vist res especial en aquell moment o si em va venir a la ment per casualitat, però la qüestió és que vaig estar pensant en banyes.
Com que no tenia res a fer, em vaig disposar a descansar en una pedra un poc alterosa d'una tanca plena de caramuixes; més al fons, una bona vista del barranc. Una delícia de paisatge. Era un bon lloc per rumiar un poc més.
Però, per què banyes? A què venia aquest pensament. Sí que era estrany. De totes maneres, al llarg de la vida n'havia vist moltes i de molts tipus. De fet, havia de reconèixer que alguna m'havia deixat impressionat. També, pel que havia observat, n'hi havia que no eren molt feliços de dur-ne.
A mi no m'importava. Formava part de mi mateix i...
-Mira, aquest bover si que és gros!, el posaré amb els altres dins el talec.
Aag! Maleïts cercadors de caragols!
diumenge, 13 de desembre del 2009
Frontera al cel
Anava caminat sense rumb prefixat. Només passejava però, anava rumiant. De fet, res en concret. El pensaments, idò, volaven lliures pels indrets més insospitats del cervell. Anaven de can Betlo a can Catetlo. Apareixien vells records que, així com venien, s'entornaven. Sorgien idees de coses que podria fer per perdré més el temps. Em venien imatges de persones diverses, algunes que m'importaven o m'havien importat, d'altres que no tenia sentit em passessin pel cap.
El sol, tot i el temps avançat de l'any, era agradable. I jo seguia caminat i, a cada passa que feia ,en seguia una altra. Passes curtes i lentes. Anava a poc a poc, xano-xano.
I badava. Ara mirava una flor, ara una papallona.
No tenia cap frissera. Ningú no m'esperava.
Les idees anaven i venien com les hi venien en gana. De tan en tan alguna cosa em feia tornar al present però de tot seguit em perdia en el mon dels somnis.
De sobte alguna cosa en va fer posar els peus en terra. Una barrera em barrava el pas i, aquesta, no era imaginaria. No ho entenia. Que hi fa una frontera al cel i per què no la puc travessar.
Ho intenta una vegada i una altra i, una altra i.. Res. El mur havia anul·lat el meu pensament.
Vaig mirar el voltant i no vaig reconèixer on era. No em podia creure que, a més, m'hagués perdut.
Em començà a posar neguitós. -Que he de fer ara- em demanava.
Només se'm va ocorra el girar-me, el donar l'esquena a la frontera i.. vaig seguir caminant.
El camí tornà a ser camí. M'havia trobat i els somnis tornaren. La frontera havia dessaparegut.
Ara, quan hi pens, sé que no hi ha fronteres al cel. Aquestes les duim nosaltres a dintre nostre i sé, que de vegades, son infranquejables.
El sol, tot i el temps avançat de l'any, era agradable. I jo seguia caminat i, a cada passa que feia ,en seguia una altra. Passes curtes i lentes. Anava a poc a poc, xano-xano.
I badava. Ara mirava una flor, ara una papallona.
No tenia cap frissera. Ningú no m'esperava.
Les idees anaven i venien com les hi venien en gana. De tan en tan alguna cosa em feia tornar al present però de tot seguit em perdia en el mon dels somnis.
De sobte alguna cosa en va fer posar els peus en terra. Una barrera em barrava el pas i, aquesta, no era imaginaria. No ho entenia. Que hi fa una frontera al cel i per què no la puc travessar.
Ho intenta una vegada i una altra i, una altra i.. Res. El mur havia anul·lat el meu pensament.
Vaig mirar el voltant i no vaig reconèixer on era. No em podia creure que, a més, m'hagués perdut.
Em començà a posar neguitós. -Que he de fer ara- em demanava.
Només se'm va ocorra el girar-me, el donar l'esquena a la frontera i.. vaig seguir caminant.
El camí tornà a ser camí. M'havia trobat i els somnis tornaren. La frontera havia dessaparegut.
Ara, quan hi pens, sé que no hi ha fronteres al cel. Aquestes les duim nosaltres a dintre nostre i sé, que de vegades, son infranquejables.
dilluns, 7 de desembre del 2009
Vol de llibertat
dissabte, 5 de desembre del 2009
Barrera del temps
Escriure. Uf. No sé si mai heu tingut la necessitat d'escriure.
Jo crec que la tenc però, de vegades, em costa tant que més que una alliberació pareix una carrega.
Voldria dir coses, moltes coses però, quan cerc les paraules no les trob. I açò és una constant. No en tenc prou amb agafar un paper en blanc i començar. Necessit tenir alguna cosa més. De vegades una cosa tan simple com unes retxes pintades que em serveixen de guia. De vegades una mirada. De vegades un comentari a algun vell escrit. Qualsevol cosa que em situí al moment d'inspiració.
I així, setmana rere setmana, em sec davant l'ordinador intentant esbrinar que em passa pel cap. Per esbrinar que m'agradaria expressar, de que vull escriure. Que vull dir.
I de vegades ho trob i de vegades no. I de vegades sé de que vull escriure i no sé com expressar-ho i de vegades no sé per on partir ni com sortir-ne. Aquí és quan alguna fotografia m'ha tret de l'enfango. També el marès em dona una ma d'ajuda però darrerament em juga males passades -el maleït es romp per on no toca!- i no aconseguesc el que vull. De vegades, molt de tan en tan, sona la flauta i m'agrada el que em surt. Pot ser per això insistesc.
I ara, per a rematar-ho, m'han demanat que escrigui una postal de felicitació nadalenca. Uf. Sí ja és difícil escriure per jo, com no m'ha de costar el dir en nom d'un altre i, a més, sobre un tema tan socialment positiu que, en la realitat de cadascú, és com és.
Bé, que no es digui que no intent posar el meu granet d'arena i, sí serveix, endavant.
* *
Ara, quan som a punt de tocar el cim i travessar, una vegada més la barrera del temps, potser és el moment de mirar enrere i observar el camí recorregut.
I, amb un somriure als llavis, reviurem el que junts hem fet. Els entrebancs que hem anat salvant. Els reptes assolits. El que hem gaudit amb les experiències..
També podrem observar als cims propers altres persones que han fet el seu camí, alguns dels quals en certs moments hem coincidit, d'altres que no coneixem però, potser, ens trobarem al futur.
Més llunyans veurem aquells que no hi han arribat els quals només reviuran al nostre record.
I nosaltres seguirem. Entonarem una cançó i, amb les mans fortament agafades, seguirem un camí que, amb la força de l'amistat, ens guiara junts cap el proper cim.
* *
Bon Any Nou per a tots
Jo crec que la tenc però, de vegades, em costa tant que més que una alliberació pareix una carrega.
Voldria dir coses, moltes coses però, quan cerc les paraules no les trob. I açò és una constant. No en tenc prou amb agafar un paper en blanc i començar. Necessit tenir alguna cosa més. De vegades una cosa tan simple com unes retxes pintades que em serveixen de guia. De vegades una mirada. De vegades un comentari a algun vell escrit. Qualsevol cosa que em situí al moment d'inspiració.
I així, setmana rere setmana, em sec davant l'ordinador intentant esbrinar que em passa pel cap. Per esbrinar que m'agradaria expressar, de que vull escriure. Que vull dir.
I de vegades ho trob i de vegades no. I de vegades sé de que vull escriure i no sé com expressar-ho i de vegades no sé per on partir ni com sortir-ne. Aquí és quan alguna fotografia m'ha tret de l'enfango. També el marès em dona una ma d'ajuda però darrerament em juga males passades -el maleït es romp per on no toca!- i no aconseguesc el que vull. De vegades, molt de tan en tan, sona la flauta i m'agrada el que em surt. Pot ser per això insistesc.
I ara, per a rematar-ho, m'han demanat que escrigui una postal de felicitació nadalenca. Uf. Sí ja és difícil escriure per jo, com no m'ha de costar el dir en nom d'un altre i, a més, sobre un tema tan socialment positiu que, en la realitat de cadascú, és com és.
Bé, que no es digui que no intent posar el meu granet d'arena i, sí serveix, endavant.
* *
Ara, quan som a punt de tocar el cim i travessar, una vegada més la barrera del temps, potser és el moment de mirar enrere i observar el camí recorregut.
I, amb un somriure als llavis, reviurem el que junts hem fet. Els entrebancs que hem anat salvant. Els reptes assolits. El que hem gaudit amb les experiències..
També podrem observar als cims propers altres persones que han fet el seu camí, alguns dels quals en certs moments hem coincidit, d'altres que no coneixem però, potser, ens trobarem al futur.
Més llunyans veurem aquells que no hi han arribat els quals només reviuran al nostre record.
I nosaltres seguirem. Entonarem una cançó i, amb les mans fortament agafades, seguirem un camí que, amb la força de l'amistat, ens guiara junts cap el proper cim.
* *
Bon Any Nou per a tots
Subscriure's a:
Missatges (Atom)