Temps
Som un jubilat novell. No fa un any que vaig decidir passar
a una nova situació personal, la de jubilat. No tenia molt clar com m’ho prendria.
Més de quaranta anys fent feina a la mateixa empresa, els darrers vint-i-tants al
mateix lloc de treball podien pesar i passar factura. Per altra part, sabia,
sé, que tenc moltes i diverses aficions i que, per tant, no hauria de tenir
problema per adaptar-me a aquesta nova situació.
La veritat és que va ser fàcil. No sé si per com estava
darrerament al meu lloc de treball o perquè ara podia desenvolupar les meves inquietuds,
a la feina també o feia, però sense haver de donar compte a ningú. Jo n’era, en
som, propietari de les meves decisions, de com invertir el temps i a on.
Recoman a tothom que es pugui jubilar que es jubili. Que no
s’ho pensi un moment. Sí, sé que cadascú ha de mirar-se les seves i individuals
possibilitats. Les econòmiques sobretot. Però, si aquestes són salvades, que no
ho dubti.
Durant aquest temps he continuat fent moltes activitats
semblants a les que feia quan feia feina, però perquè m’agrada. M’agrada veure
coses que no havia vist abans, fotografiar tots els elements que vaig trobant, continuar
documentant-los i col·leccionar les fotografies d’aquets. Mostrar el que conec
als que m’ho demanen. Continuar viu.
I per açò es necessita temps. Temps que de vegades sembla
difícil obtenir. Sembla que no pot ser, però molts de dies hi falta temps. Algú
dirà que hi ha un demà, però no sé fins quan hi haurà un demà.
De la família ja no hi ha ni pares ni concos. Germans i
cosins esteim a la primera línia de sortida i, d’aquests, ja n’hi falta algun. Per
açò, sense estrès, cal no aturar-se.
Cada sortida de sol, ja sigui sòl o en companyia. Cada
excursió. Cada ocell, papallona o flor fotografiada. Cada gota de pluja a la
cara. Cada somrís. Cada salutació de bon dia. Cada trobada amb els companys, ja
sigui amb els que vaig a caminar, amb els que compartesc la dèria per les
cavitats, amb els amics de sempre -que cada vegada ens és més difícil
coincidir-, cada partida de petanca. Cada trobada familiar. Tot, totes i
cadascuna d’aquestes coses simples són les que donen sentit a la meva vida.
No sé quant de temps queda, crec que ningú ho sap en
certesa. No hi pens. Faig, vaig fent. Sense friseres, amb els descansos que
tenc ganes, però sense aturar.
La veritat és que vull molt més temps d’aquell que en diuen
passat.
