Havia tingut el somni inquiet
Alguna cosa l'havia destorbat.
M'aixeca i, sense saber el perquè, vaig anar a cercar el cotxe i em dirigí al lloc de Torre d'en Galmés. Deixà el cotxe al revolt de na Comerma de sa Garita, just a la mitgera amb Torrevella.
Fos el que fos, m'estava fent actuar sense tenir en compte la meva voluntat.
Botà la paret i m'atracà al monument prehistòric.
Mira les pedres i, com sempre, tingué uns escarrofaments.
Quina bellesa de construcció.
Com m'agradaria que es reconstruís. Com m'agradaria haver-la conegut en el seu moment d'ús i esbrinar el que era, qui l'emprava i tot el que es pot demanar.
Volia seguir mirant les pedres però alguna força m'estirava cap a l'altre costat. No entenia el que me passava. Jo volia seguir admirant un dels meus jaciments preferits però, no podia. Em deixà endur. Anàvem en direcció cap a Roques Llisses.
Just travessar el portell de la paret seca que separa les tanques em trobà davant el sepulcre megalític de Roques Llises, una altra construcció impressionant. Mi atracà fins que, just abans de tocar les llosses, vaig quedar immobilitzat.
No entenia res ni tampoc, no m'agradava.
Que estava passant, que m'estava passant.
El meu cervell treballava a tota maquina per esbrinar el què, el perquè, qui... i no trobava cap resposta.
La intranquil·litat s'estava convertint en por, en pànic. Una belluma em va passar per davant els ulls i em trenca la tensió, la rigidesa.
La belluma entra per la llosa perforada i comença a agafar forma. El cor, tot i que no em parava de bategar, anava agafant un ritme més normal. Comença a escoltar música molt suau. Era agradable, molt agradable però, no hi havia ningú més que jo.
La belluma s'havia convertit en un boira amb figura humana. M'estava somrient. ─T'has espantat, eh─ Em digué.
No vaig gosar contestar. Encara que la serenor retornava al meu cos, l'ensurt havia estat massa gros, l'espant n'era present i no tenia resposta a res del que fins aquell moment m'havia passat.
─No t'amoïnis. Tu no em coneixes però jo sí. Som l'essència de les pedres que tan estimes. Del record de la seva història. El seu guardià. I ara que m'ha arribat el moment del relleu, he volgut acomiadar-me de tu. Sempre m'ha reconfortat la teva presència, les teves inquietuds, el teu respecte envers el que tenies al davant, el teu respecte cap a jo─.
Va somriure, la boira va convertir-se amb ombra i aquesta es va esvair per un forat de la pedra. Tot havia acabat.
Mirà el sol i vaig caminar cap el cotxe per tornar cap a casa. Pel camí, quan mirava les pedres no podia deixar de pensar amb el que havia passat. No entenia res de res però no m'importava. Era feliç!
divendres, 31 de desembre del 2010
dissabte, 25 de desembre del 2010
Avui
No he albirat el camí a seguir
Tots possibles futurs,
i molts, massa, entramats.
He desitjat fossis amb mi
notar la teva presencia
i, amb els ulls tancats.
fer junts la primera passa
No he albirat el camí a seguir
He fet la primera passa
sense mirar més enllà
amb por d'equivocar-me
amb l'angunia de no saber
si és correcte la direcció
Avui quan m'he aixecat
he cercat la llum
divendres, 17 de desembre del 2010
Vdb - Nadalenca
Voleu saber perquè som Vidalba? Idò...
Som Vidalba perquè compartim.
Som Vidalba perquè estimam.
Som Vidalba perquè convivim.
Som Vidalba perquè ell, i tu, i jo i... tots, hi som.
I hi som perquè xalam, perquè discutim,
perquè ens acceptam, perquè som com una família.
Perquè amb les nostres vivències ens feim grans, forts, autònoms.
I hi som perquè ens agrada, perquè volem.
La porta sempre és oberta, per entrar i
per sortir.
Amb Vidalba hem gaudit d'històries i aventures.
Hem fet esport i teatre. Hem cantat i jugat.
I Vidalba som tots. Joves i voluntaris, amics, familiars i col·laboradors.
I ara, que el 2010 és a la fi
torna a ser el moment de, donant-nos les mans, mirar cap endavant, amb un somriure a la cara, i fer una passa més en el nostre peculiar camí, amb coratge, sense mirar enrere, obrint les portes del futur perquè el 2011 ja és aquí.
Som Vidalba perquè compartim.
Som Vidalba perquè estimam.
Som Vidalba perquè convivim.
Som Vidalba perquè ell, i tu, i jo i... tots, hi som.
I hi som perquè xalam, perquè discutim,
perquè ens acceptam, perquè som com una família.
Perquè amb les nostres vivències ens feim grans, forts, autònoms.
I hi som perquè ens agrada, perquè volem.
La porta sempre és oberta, per entrar i
per sortir.
Amb Vidalba hem gaudit d'històries i aventures.
Hem fet esport i teatre. Hem cantat i jugat.
I Vidalba som tots. Joves i voluntaris, amics, familiars i col·laboradors.
I ara, que el 2010 és a la fi
torna a ser el moment de, donant-nos les mans, mirar cap endavant, amb un somriure a la cara, i fer una passa més en el nostre peculiar camí, amb coratge, sense mirar enrere, obrint les portes del futur perquè el 2011 ja és aquí.
dimarts, 7 de desembre del 2010
Tot de cop
Paraules fràgils
Des de fa dies, molts, que vull escriure però, les pàgines, han continuat blanques. Immaculades.
No he trobat, en seure'm davant l'ordinador, el moment per a fer el que, de fet, m'agrada i, quan ho he intentat, no he trobat les paraules.
En aquest període de temps han passat fets tan simples com rebre algun correu electrònic que hagués estat bé respondre però, un mes, no ha estat suficient per a fer-ho. I ho he provat. He estat assegut amb les mans sobre el teclat però, els dits, no han tingut la força suficient per prémer les tecles i, si ho han fet, el resultat eren paraules sense sentit.
Ara estic assegut davant l'ordinador i tenc les mans a sobre el teclat amb els dits posicionats, com em van mostrar quan era un poc més jove i, els oblig a teclejar, una a una, les lletres que em dicta el pensament, tot intentant recuperar part del temps perdut.
Tanmateix, però, no només les paraules son fràgils.
Esper no sigui auguri de res.
L'estrès d'aquests dies
L'estrès és palpitant. La situació és desesperant.
La pressió embolcalla tant, tot el cos que, tot just, deixa respirar.
Ni una pistola podria fer variar un fil aquesta sensació. Tot és a punt de rebentar. L'economia a la corda fluixa... Els drets i deures posats en solfa... Les relacions humanes...
El ressò n'és força important, el que crea més pressió que, a la vegada, provoca més estrès.
No sé fins quan resistiré però, avui, és el meu darrer dia de vacances!
Tot tornarà a la normalitat i no sé si ho podré aguantar!
SER – Nadal
Una petita incursió en un concurs de contes curts a la ràdio. Tot i que el tema nadalenc no és de la meva devoció i que, a més, és en castellà, m'agrada provar si em surt alguna cosa. Vaig intentar que els paràgrafs es poguessin llegir començant tan des de dalt com des de baix. No sé si ho he aconseguit. Així m'ha sortit.
Clitocybe costata
D'aquest tipus de bolet no conec el nom popular a Menorca, si és que en te. El podem batiar com a cama-seca de na Susanna, Susanneta, o Rogenca (com a Santanyí).
No l'havia agafat mai. Ha estat la incorporació d'enguany a la cuina dels bolets, un agarical per més senyes. La seva textura i gust s'assembla a la de les gírgoles. Suficient agradable al paladar per a no desaprofitar-los. El dia que en vam agafar uns quants per a provar-los n'hi havia una caterfa. Ara que sabem que ens agrada, no l'hem trobat. Sol passar així però, el trobarem!
Des de fa dies, molts, que vull escriure però, les pàgines, han continuat blanques. Immaculades.
No he trobat, en seure'm davant l'ordinador, el moment per a fer el que, de fet, m'agrada i, quan ho he intentat, no he trobat les paraules.
En aquest període de temps han passat fets tan simples com rebre algun correu electrònic que hagués estat bé respondre però, un mes, no ha estat suficient per a fer-ho. I ho he provat. He estat assegut amb les mans sobre el teclat però, els dits, no han tingut la força suficient per prémer les tecles i, si ho han fet, el resultat eren paraules sense sentit.
Ara estic assegut davant l'ordinador i tenc les mans a sobre el teclat amb els dits posicionats, com em van mostrar quan era un poc més jove i, els oblig a teclejar, una a una, les lletres que em dicta el pensament, tot intentant recuperar part del temps perdut.
Tanmateix, però, no només les paraules son fràgils.
Esper no sigui auguri de res.
L'estrès d'aquests dies
L'estrès és palpitant. La situació és desesperant.
La pressió embolcalla tant, tot el cos que, tot just, deixa respirar.
Ni una pistola podria fer variar un fil aquesta sensació. Tot és a punt de rebentar. L'economia a la corda fluixa... Els drets i deures posats en solfa... Les relacions humanes...
El ressò n'és força important, el que crea més pressió que, a la vegada, provoca més estrès.
No sé fins quan resistiré però, avui, és el meu darrer dia de vacances!
Tot tornarà a la normalitat i no sé si ho podré aguantar!
SER – Nadal
Una petita incursió en un concurs de contes curts a la ràdio. Tot i que el tema nadalenc no és de la meva devoció i que, a més, és en castellà, m'agrada provar si em surt alguna cosa. Vaig intentar que els paràgrafs es poguessin llegir començant tan des de dalt com des de baix. No sé si ho he aconseguit. Així m'ha sortit.
Hacia atrás?
La burbuja estalló y no quedo nada.
Ella subió atravesando el líquido translucido desde el fondo de una copa.
Una mano había vertido el preciado jugo salido de la botella.
Alguien descorchó el recipiente con un estrepitoso estruendo derramando la espuma.
Era el esperado momento del brindis con el cava.
Es Navidad!
Clitocybe costata
D'aquest tipus de bolet no conec el nom popular a Menorca, si és que en te. El podem batiar com a cama-seca de na Susanna, Susanneta, o Rogenca (com a Santanyí).
No l'havia agafat mai. Ha estat la incorporació d'enguany a la cuina dels bolets, un agarical per més senyes. La seva textura i gust s'assembla a la de les gírgoles. Suficient agradable al paladar per a no desaprofitar-los. El dia que en vam agafar uns quants per a provar-los n'hi havia una caterfa. Ara que sabem que ens agrada, no l'hem trobat. Sol passar així però, el trobarem!
dimecres, 24 de novembre del 2010
Bolets
M'agradaria ser micòleg per entendre el perquè jo no sé fer el que tothom.
No sé com és que hi ha tanta gent que agafa quilos i quilos d'esclata-sangs i, a jo, em costa un esforç força important dur-ne un plat per a fer una menjada.
No sé com és que tanta gent pot agafar el que va a cercar en un moment. ─Només hi he fet mitja hora. Et diuen. I jo venga rodar i rodar.
És increïble però pel que sembla, cert. I és curiós ja que n'hi ha que et diuen que van a Binifabini però, saps que n'és de gran el que anomenen Binifabini? De fet un dia que vam anar a cercar esclata-sangs amb uns companys, varem anar al teòric lloc de Binifabini però, de fet, entrarem per Coves Velles, arribarem a sa Roca i sortirem per Son Làdico. Va resultar que cercàvem els esclata-sangs prop d'on els cerc jo, i amb quina voltera!
Sí que és ver que hi ha grans recol·lectors d'esclata-sangs. Gent que coneix zones on se'n fan molts. Que n'agafen molts. Aquests, normalment, no ho diuen. No els interessa fer feruma. Dels altres, ni cas!
Jo sé quins son els meus coneixements, les meves possibilitats, les meves limitacions. No sé rotlos. No sé perquè de vegades n'hi ha i altres no. No sé perquè un terreny és més bo que un altre. No sé si son dins la mata, baix el càrritx, o enmig del camí. I quan crec conèixer algun d'aquests dubtes, alguna cosa fa que tengui que tornar a demanar-meu. Així, jo només depenc de la vista. Els veig o no.
Tampoc no tenc res a amagar. Quan vaig a cercar bolets i m'acompanya algú vaig allà mateix de sempre. No em preocupa mostrar el que jo sé i compartir coneixements. De fet trob interessant el que la gent conegui el mon micològic i que pugui decidir per a un mateix el que creu ha de menjar o no i, amb l'intercanvi de coneixements, és com s'aprèn més de pressa.
La primera part de la temporada ha estat força interessant. N'han sortit molts i jo he seguit fent el que m'agrada. Sortir al bosc i passejar. Cercar. Trobar. Conèixer.
De moment ha estat entretingut. Productiu. De fet he ja menjat esclata-sangs, la cogoma, la llengua de bou, tan la blanca com la taronjada, la cama de perdiu, el suillus, el pixacà, la llenega, els dos tipus de paraigües (macrolepiotes), el xampinyó, el camagroc, la gírgola de pi i de card, la cama-seca, l'orella de rata negra, el peu de Crist, el bolet d'anís, un tipus de cep i el fredolic. Crec que no em puc queixar.
Esper, amb el temps, provar altres espècies que sé que son comestibles però que jo no les he menjat mai, per a saber si els he de recol·lectar o no com, per exemple, les amanites grises o la farinera, i aprendre a reconèixer altres espècies que també sé que son bones però que no tenc prou clar com reconèixer-les com algunes rússules (les blaves, la quagra...)
Res més per ara. He de deixar d'escriure que ja és hora d'anar a cercar bolets.
dilluns, 15 de novembre del 2010
Bufoga
Avui, 15 de novembre, ha esdevingut el final oficial de Bufoga. No, no ha estat difícil. Un parell de caminades a Capitania Marítima, omplir uns impresos, abonar les taxes corresponents i ja està. Poc més de vint anys ens ha fet companyia. Quan la vam comprar ja havia tingut, al manco, un parell de propietaris.
Ens va fer il·lusió tenir barqueta pròpia. De fet el mot de barqueta ja és una gran pretensió. Tenia una eslora d'un poc més de dos metres i una mànega que no arribava al metro i mig. Tota la carcassa era de fibra de plàstic. Més o manco una joguina. Però per nosaltres ja s'ho valia. Vaig aprendre a vogar amb ella. Al manco vaig vogar, tant si en vaig aprendre com si no. Col·locàvem les escalemeres, els rems, una empenta per agafar calat i ja podíem partir.
No sé quants trajectes des des Grau a s'illa d'en Colom vam arribar a fer. Molts. Per anar a nedar. Per anar a pescar a sa Mitja Lluna. Per visitar sa Mina i a mirar pedres. Per donar la volta a l'illa. Per anar a romandre. Per... En alguna vegada érem tants que quasi feia aigua. De vegades no bastava amb un viatge i quan succeïa, sempre hi havia algun voluntari per a vogar. Sempre, sempre, però, va aguantar.
No només as Grau. També vam dur-la al port de Fornells, a cala Roja, quan no hi havia pegues per acampar, clar. Des d'allà vogàvem fins els illots i s'illa de ses Sargantanes. Al port de Maó, per arribar a s'illa del Rei. A... Quin temps!
No sabíem quin nom posar-li. No trobàvem aquella paraula que fos simple, menorquina i que a la vegada definís el que era. Al final ens va agradar Bufoga i així la vam batiar. Els al·lots van créixer amb ella i també en van fer bon ús.
Com en tot, el temps passa i el desgast és present. L'havíem arranjada un parell de vegades però no va bastar. A més, per circumstàncies diverses ja no s'emprava cosa que va empitjorar la seva salut. Va quedar ferida de gravetat. Al final es va decidir per donar-li el passaport però, fins avui, la seva ànima legal era viva. Ara ja només ens queda el record.
Adéu Bufoga.
Ens va fer il·lusió tenir barqueta pròpia. De fet el mot de barqueta ja és una gran pretensió. Tenia una eslora d'un poc més de dos metres i una mànega que no arribava al metro i mig. Tota la carcassa era de fibra de plàstic. Més o manco una joguina. Però per nosaltres ja s'ho valia. Vaig aprendre a vogar amb ella. Al manco vaig vogar, tant si en vaig aprendre com si no. Col·locàvem les escalemeres, els rems, una empenta per agafar calat i ja podíem partir.
No sé quants trajectes des des Grau a s'illa d'en Colom vam arribar a fer. Molts. Per anar a nedar. Per anar a pescar a sa Mitja Lluna. Per visitar sa Mina i a mirar pedres. Per donar la volta a l'illa. Per anar a romandre. Per... En alguna vegada érem tants que quasi feia aigua. De vegades no bastava amb un viatge i quan succeïa, sempre hi havia algun voluntari per a vogar. Sempre, sempre, però, va aguantar.
No només as Grau. També vam dur-la al port de Fornells, a cala Roja, quan no hi havia pegues per acampar, clar. Des d'allà vogàvem fins els illots i s'illa de ses Sargantanes. Al port de Maó, per arribar a s'illa del Rei. A... Quin temps!
No sabíem quin nom posar-li. No trobàvem aquella paraula que fos simple, menorquina i que a la vegada definís el que era. Al final ens va agradar Bufoga i així la vam batiar. Els al·lots van créixer amb ella i també en van fer bon ús.
Com en tot, el temps passa i el desgast és present. L'havíem arranjada un parell de vegades però no va bastar. A més, per circumstàncies diverses ja no s'emprava cosa que va empitjorar la seva salut. Va quedar ferida de gravetat. Al final es va decidir per donar-li el passaport però, fins avui, la seva ànima legal era viva. Ara ja només ens queda el record.
Adéu Bufoga.
diumenge, 14 de novembre del 2010
Tres mil dos-cents i pico de motius per assassinar Anna
Durant un temps, molt de temps, quan encara la memòria no em feia fallida, les recordava totes. Una rera l'altre. Totes ben numerades.
Ara ja no. Però els motius han seguit. Les ànsies també. I així, dia rera dia, any rera any. Acumulat tot a la memòria. Tot a sobre l'esquena.
I és que Anna és especial. Capaç de tot. De donar el millor i el pitjor al mateix temps. Record aquella vegada que feien l'amor. Era un vespre de lluna plena a la platja de Cavalleria. Havíem quedat per a veure la posta de sol i ens vam encaramel-lar. Quedarem a dormir sobre l'arena amb els sacs, No hi havia ningú més. Quan la lluna estava a sobre els nostres caps va arribar l'orgasme. Jo ja no podia aguantar més però ella n'havia demanat fins aquell moment. Va cridar. Sí!. Sí! I va caure exhausta. Es va reclinar al costat per agafar forces. El primer que va dir va ser: ha estat massa, s'ha assemblat al que vaig tenir a Eivissa amb el Pep!.
Ja pot imaginar-sé com em vaig sentir jo! I sí, així és Anna.
Ens estimàvem molt. Sempre teníem coses per contar-nos. Projectes per fer. Il·lusions per compartir. Però a cada punt en comú en sortia, com a mínim, un de controvers.
Va ser curiós, una vegada que estàvem preparant un viatge, un creuer pel Mediterrani, al moment de tancar-lo ja a l'agència de viatges, va rebre una cridada i sense dir-me res, el va desdir. Només un no, no, no, ara no puc fer aquest viatge. Jo vaig quedar tot sol a l'agència sense saber que dir. Al final vaig quedar a casa. A Anna l'havien convidada a un creuer pel Nil amb totes les despeses pagades, i és clar, per ella, a l'hora d'elegir... Jo no em vaig assabentar fins que em va mostrar les fotos on, l'únic que jo cercava, ja que ella no ho havia dit, era amb qui havia anat. No. No era en Pep. Li havia tocat a en Pau.
I com aquestes totes les demés. A saber quina seria la mes grossa. I jo ja no ho puc aguantar. Ja no tenc edat per esperar que ella barati. No, ella no baratarà. Seguirà com sempre ha fet. Serà imprevisible. Serà lliure. I jo seguiré anotant tots els moments en que em sent frustrat. I ja no vull seguir així. Açò s'ha d'acabar. No vull arribar als quatre mil motius.
Esper, senyor jutge, entengui el motiu del perquè he deixat aquest mon.
Ara ja no. Però els motius han seguit. Les ànsies també. I així, dia rera dia, any rera any. Acumulat tot a la memòria. Tot a sobre l'esquena.
I és que Anna és especial. Capaç de tot. De donar el millor i el pitjor al mateix temps. Record aquella vegada que feien l'amor. Era un vespre de lluna plena a la platja de Cavalleria. Havíem quedat per a veure la posta de sol i ens vam encaramel-lar. Quedarem a dormir sobre l'arena amb els sacs, No hi havia ningú més. Quan la lluna estava a sobre els nostres caps va arribar l'orgasme. Jo ja no podia aguantar més però ella n'havia demanat fins aquell moment. Va cridar. Sí!. Sí! I va caure exhausta. Es va reclinar al costat per agafar forces. El primer que va dir va ser: ha estat massa, s'ha assemblat al que vaig tenir a Eivissa amb el Pep!.
Ja pot imaginar-sé com em vaig sentir jo! I sí, així és Anna.
Ens estimàvem molt. Sempre teníem coses per contar-nos. Projectes per fer. Il·lusions per compartir. Però a cada punt en comú en sortia, com a mínim, un de controvers.
Va ser curiós, una vegada que estàvem preparant un viatge, un creuer pel Mediterrani, al moment de tancar-lo ja a l'agència de viatges, va rebre una cridada i sense dir-me res, el va desdir. Només un no, no, no, ara no puc fer aquest viatge. Jo vaig quedar tot sol a l'agència sense saber que dir. Al final vaig quedar a casa. A Anna l'havien convidada a un creuer pel Nil amb totes les despeses pagades, i és clar, per ella, a l'hora d'elegir... Jo no em vaig assabentar fins que em va mostrar les fotos on, l'únic que jo cercava, ja que ella no ho havia dit, era amb qui havia anat. No. No era en Pep. Li havia tocat a en Pau.
I com aquestes totes les demés. A saber quina seria la mes grossa. I jo ja no ho puc aguantar. Ja no tenc edat per esperar que ella barati. No, ella no baratarà. Seguirà com sempre ha fet. Serà imprevisible. Serà lliure. I jo seguiré anotant tots els moments en que em sent frustrat. I ja no vull seguir així. Açò s'ha d'acabar. No vull arribar als quatre mil motius.
Esper, senyor jutge, entengui el motiu del perquè he deixat aquest mon.
dilluns, 8 de novembre del 2010
Pedres
diumenge, 31 d’octubre del 2010
Destrucció
M'estava jugant la vida. La darrera peuada havia estat fatal. Una pedra havia caigut pendent per avall fent un petit soroll que va retronar en la vall del silenci. No gosava borinar-me. Tots els ulls havien parat la atenció en la direcció on me trobava. Els guardes de seguretat escodrinyaven aquell enrenou amb les seves armes de mira telescòpica i amb detector de calor. No tenia cap possibilitat d'en-sortir-me. Una miloca va sortir volant des del pi on observava els fets sense immutar-se. No anava amb ella. Els guardes van observar-la però no es destorbaren. Seguien cercant el motiu del soroll. Cada vegada eren més prop.
En aquell moment el cervell va fer una ràpida recopilació dels motius del perquè em trobava en aquell lloc. Ja feia uns mesos que s'havia confirmat que s'estava construint una arma de destrucció massiva i que, aquesta, estava a punt de sortir al mercat. Inesperadament havíem rebut un avís d'un ornitòleg de que per aquella zona els ocells actuaven d'una manera estranya, no fugien quan se'ls atracaven els humans. El Gabinet de Crisis m'havia enviat per a investigar els fets i, ara, estava a punt de fracassar.
No tenia lloc on amagar-me ni res per defensar-me. M'estava encomanant als meus avantpassats quan va aparèixer l'àngel exterminador. Aquest si que tenia un arma de destrucció. I quina punteria. No va deixar cap guarda en peu. De l'arma tampoc en va quedar rastre. Per sort, en vaig poder fer una foto per a la història.
En aquell moment el cervell va fer una ràpida recopilació dels motius del perquè em trobava en aquell lloc. Ja feia uns mesos que s'havia confirmat que s'estava construint una arma de destrucció massiva i que, aquesta, estava a punt de sortir al mercat. Inesperadament havíem rebut un avís d'un ornitòleg de que per aquella zona els ocells actuaven d'una manera estranya, no fugien quan se'ls atracaven els humans. El Gabinet de Crisis m'havia enviat per a investigar els fets i, ara, estava a punt de fracassar.
No tenia lloc on amagar-me ni res per defensar-me. M'estava encomanant als meus avantpassats quan va aparèixer l'àngel exterminador. Aquest si que tenia un arma de destrucció. I quina punteria. No va deixar cap guarda en peu. De l'arma tampoc en va quedar rastre. Per sort, en vaig poder fer una foto per a la història.
diumenge, 24 d’octubre del 2010
Tu no hi eres
La lluna ens esperava però,
tu no vas venir.
La lluna volia il·luminar
la tendra besada però,
tu no hi eres.
La lluna volia acaronar
el nostres cosos nus,
donar-lis calor, vida
però tu no hi eres.
La lluna volia immortalitzar,
com en les pedres de Trepucó,
la nostra història
els nostres desitjos,
però tu no hi eres.
La lluna plorava la teva absència
la meva solitud
perquè
tu no hi eres.
Jo, només volia
complaure la lluna.
divendres, 22 d’octubre del 2010
Sogrrr...aaaagggg
El professor estava llegint la resposta que el alumnes de primer d'Humanitats havien lliurat. Li agradava treballar el sentit de les paraules. De la percepció que els alumnes en tenen i de l'opinió que els crea alguna d'elles.
Havia demanat que escrivissin els cinc mots que per qualsevol motiu els crides l'atenció dels que havien llegit o escoltat als mitjans de comunicació als darrers dies. L'elecció podia ser perquè l'havien sentida moltes vegades, per la seva importància, pel seu impacte o qualsevol altra. Cap sorpresa. Guerra i pau. Crisis i atur. Poder. Eleccions. Sostenibilitat... Totes entraven dins la normalitat.
També havia demanat que fessin un llistat de paraules que formessin part en la seva vida quotidiana, del que tinguessin prop; tres en positiu i tres en negatiu, de coses, fets, sensacions... Qualsevol que els digués alguna cosa.
Aquí hi va haver més varietat: felicitat, cotxe, diners, casa, treball, parella...
Una d'elles però, el va sorprendre. Sogra. El va sobtar que als devuit anys sortís amb diferència com a la paraula més negativa. Per açò els va demanar un petit treball. Els alumnes havien de fer-ne una sinopsis, amb una extensió màxima de mig foli, del que significava per a ells la paraula sogra, i ho havien de lliurar de manera anònima per a garantir la llibertat d'opinió.
Ara es trobava llegint-los. No havia vist res fins que es va trobar amb aquest:
No entenc com és que, generalment, hi ha tanta aversió a la paraula sogra. Personalment no crec que sigui justificat aquest sentiment i que hauríem de baratar el xip. No costaria tant intentar pensar en positiu els diferents fets perquè, alguna virtut si que te. No es pot seguir pensant en que tot és negatiu, de fet, sabem que no és així. Es tracta de treure'ls a la llum, encara que ens costi un esforç que segur, no serà tan gran. Segur que hi ha més del que pensam i que la paraula ja no ens serà tan aversiva si cerquem la part positiva. De fet, n'hi ha una que ha de pesar prou per començar a valorar la paraula sogra de manera diferent i és la seva filla. Sí, la sogra té el que més desitjam tenir, la seva filla. No hi ha res més preuat que la filla de la sogra. Jo en voldria tenir de sogra, i no una, si no moltes i a la vegada. I sogra, no es preocupi si te més d'una filla que jo, ja hi posaré remei.
Havia demanat que escrivissin els cinc mots que per qualsevol motiu els crides l'atenció dels que havien llegit o escoltat als mitjans de comunicació als darrers dies. L'elecció podia ser perquè l'havien sentida moltes vegades, per la seva importància, pel seu impacte o qualsevol altra. Cap sorpresa. Guerra i pau. Crisis i atur. Poder. Eleccions. Sostenibilitat... Totes entraven dins la normalitat.
També havia demanat que fessin un llistat de paraules que formessin part en la seva vida quotidiana, del que tinguessin prop; tres en positiu i tres en negatiu, de coses, fets, sensacions... Qualsevol que els digués alguna cosa.
Aquí hi va haver més varietat: felicitat, cotxe, diners, casa, treball, parella...
Una d'elles però, el va sorprendre. Sogra. El va sobtar que als devuit anys sortís amb diferència com a la paraula més negativa. Per açò els va demanar un petit treball. Els alumnes havien de fer-ne una sinopsis, amb una extensió màxima de mig foli, del que significava per a ells la paraula sogra, i ho havien de lliurar de manera anònima per a garantir la llibertat d'opinió.
Ara es trobava llegint-los. No havia vist res fins que es va trobar amb aquest:
No entenc com és que, generalment, hi ha tanta aversió a la paraula sogra. Personalment no crec que sigui justificat aquest sentiment i que hauríem de baratar el xip. No costaria tant intentar pensar en positiu els diferents fets perquè, alguna virtut si que te. No es pot seguir pensant en que tot és negatiu, de fet, sabem que no és així. Es tracta de treure'ls a la llum, encara que ens costi un esforç que segur, no serà tan gran. Segur que hi ha més del que pensam i que la paraula ja no ens serà tan aversiva si cerquem la part positiva. De fet, n'hi ha una que ha de pesar prou per començar a valorar la paraula sogra de manera diferent i és la seva filla. Sí, la sogra té el que més desitjam tenir, la seva filla. No hi ha res més preuat que la filla de la sogra. Jo en voldria tenir de sogra, i no una, si no moltes i a la vegada. I sogra, no es preocupi si te més d'una filla que jo, ja hi posaré remei.
divendres, 15 d’octubre del 2010
Fronteres
Tot és ple de fronteres per travessar
N'hi ha aquí, a la terra,
al cel ...
també a la mar.
Tot temps pot ser perdut,
desaprofitat,
o guanyat
Tot pot ser tot o ser res,
poc o massa
sempre o sols un instant
I la vida segueix
segon a segon
passa a passa
i tot el que s'ha fet
no s'esborrara
i tot el que no s'ha fet
no vindrà
Tots en tenim de fronteres
i tots en volem traspassar
N'hi ha de petites, de grans
de curtes, de llargues
pretensioses, simples...
Jo també en tenc les meves
Algunes complicades,
molt complicades,
que no gos exposar.
També en tenc per guanyar
alguna de simple,
tan simple, tan
com saber el que amaga
la roba que et voldria llevar.
On tens tu la frontera?
N'hi ha aquí, a la terra,
al cel ...
també a la mar.
Tot temps pot ser perdut,
desaprofitat,
o guanyat
Tot pot ser tot o ser res,
poc o massa
sempre o sols un instant
I la vida segueix
segon a segon
passa a passa
i tot el que s'ha fet
no s'esborrara
i tot el que no s'ha fet
no vindrà
Tots en tenim de fronteres
i tots en volem traspassar
N'hi ha de petites, de grans
de curtes, de llargues
pretensioses, simples...
Jo també en tenc les meves
Algunes complicades,
molt complicades,
que no gos exposar.
També en tenc per guanyar
alguna de simple,
tan simple, tan
com saber el que amaga
la roba que et voldria llevar.
On tens tu la frontera?
divendres, 8 d’octubre del 2010
Lluna blanca
Mir als teus ulls
i gaudesc, en ells,
la llum blanca
de la lluna plena.
Aquesta, però,
que plorinya traginen,
n'és amagada.
Sols el far del cor
il·lumina,
entre gota i gota
i petit resplendor,
la cara. La veu. El mar.
Agra n'és la fosca
no el meu desitj.
Treu-te de sobre
el blanc vestit
que el cos
nuu t'amaga.
Deixam acariciar
ara, tot, una i altra vegada,
fins que acabi la nit.
dissabte, 25 de setembre del 2010
L'escultor
La imatge n'era gravada al cervell. No necessitava model. Tenia molt clar el que volia esculpir i,
com més forma agafava la pedra, amb més ganes treballaven les mans.
No podia descriure les sensacions que sentia en passar els dits per tots els racons d'aquella figura femenina, per a tots els plecs. Els llavis, els pits...
A mesura que acabava cada detall, amb més força desitjava que la pedra guanyes la vida. Recordà Pinotxo. Estava disposat a donar-ho tot per ella.
Meravellat mirava el resultat. Era increïblement perfecte. Una deessa.
Va intentar tocar-li la cara i no pogué. La ma quedà aturada a uns pocs centímetres de distància.
La imatge va obrir els ulls i somrigué. No fer cas de la seva nuesa. Mira la figura que tenia al davant i digué: Quina obra d'art més preciosa! Pareix un escultor treballant.
com més forma agafava la pedra, amb més ganes treballaven les mans.
No podia descriure les sensacions que sentia en passar els dits per tots els racons d'aquella figura femenina, per a tots els plecs. Els llavis, els pits...
A mesura que acabava cada detall, amb més força desitjava que la pedra guanyes la vida. Recordà Pinotxo. Estava disposat a donar-ho tot per ella.
Meravellat mirava el resultat. Era increïblement perfecte. Una deessa.
Va intentar tocar-li la cara i no pogué. La ma quedà aturada a uns pocs centímetres de distància.
La imatge va obrir els ulls i somrigué. No fer cas de la seva nuesa. Mira la figura que tenia al davant i digué: Quina obra d'art més preciosa! Pareix un escultor treballant.
dissabte, 18 de setembre del 2010
Dia fosc
El dia començava fosc.
Cap estel mostrava la seva presència.
Trons, algun llamp i el far
n'eren els únics companys.
Ni el sol, que ja era hora,
donava senyals de vida.
Ara encara no sé,
si tenia els ulls oberts
o, simplement,
mirava el meu interior.
Cap estel mostrava la seva presència.
Trons, algun llamp i el far
n'eren els únics companys.
Ni el sol, que ja era hora,
donava senyals de vida.
Ara encara no sé,
si tenia els ulls oberts
o, simplement,
mirava el meu interior.
divendres, 10 de setembre del 2010
Parella
El cotxe en que n'Anna i en Lluís recorrien Menorca estava aturat a les barreres que, des de Santa Teresa, donava accés al far de Cavalleria.
Uns coneguts els havien recomanat aquesta visita. En poques paraules els havien explicat que el cotxe arriba per tot. ─Es pot arribar arran de la mar a cala Viola on, a tir de pedra, hi ha tres platgetes d'aigües tranquil·les i netes. També arriba fins el far que és a dalt de tot de la península, ran de l'espadat, on es pot contemplar un paisatge idíl·lic. I, a més, hi ha molts de racons des dels quals es pot observar tan la posta de sol com la sortida de la lluna. És un lloc de visita imprescindible─.
Van quedar aturats una bona estona contemplant el paisatge. Les cases del lloc, aquestes al sud. Cap a l'est la baia de Tirant i la Mola de Fornells. El far al nord i a l'oest el port de Sanitja. A més, d'altres detalls: el forn de calç, la barraca, el campament romà.. Tot encisador.
Com era prest van pensar en fer un bany en aquelles aigües transparents que els havien recomanat i es van dirigir cap a la platja. En sortir del cotxe van sentir soroll de música que provenia de la vorera un poc més cap el far. Anaren a veure que era i en atracar-se varen quedar estorats, es miraren i es posaren a riure.
Hi havia una persona que estava preparant una taula amb unes estovalles de color vermell, de vellut. Hi havia dues cadires. Ell no feia més que anar de la taula cap el cotxe i del cotxe tornava a la taula duent alguna cosa. Tenia un equip de música engegat amb música popular. Era de pel·lícula.
En veure'ls que se l'estaven mirant, en Pau, que així s'anomenava, els convidà a atracar-se amb la ma.
─Hola, hola, em dic Pau. M'ha semblat que no vos decidíeu a arribar fins aquí i, a la platja, hi cabem tots ─
─Hola─ respongueren quasi al mateix temps. ─Hem vist tans de preparatius que no hem gosat seguir i fer nosa─
─Nosa cap. Estic preparant per un sopar a la vorera però, no el començarem fins que la lluna sigui visible des de a on hi ha la taula. Encara queda molt de temps!─
A en Pau se'l veia feliç. Radiant. Ho contava tot amb alegria. Tenia un somriure sa, sense dissimul. Els explicà alguna de les coses que podien veure per aquella zona. Es notava que no era la primera vegada que hi anava, coneixia molt de racons que, al manco per ell, valia la pena visitar. També els va comentar que era un tan estrany que no hi hagués més cotxes ja que eren unes platges força visitades. Possiblement la proximitat de les festes de Ferreries i el darrer dia de les de Sant Climent, havia fet que la gent rodés per altres indrets. Els volgué convidar però s'excusaren en que encara anaven plens del que havien dinat.
Quan la confiança va ser un poc més gran, es van atrevir a demanar a en Pau el motiu d'aquella celebració un tan peculiar pel lloc i elements triats. En Pau no tingué cap inconvenient en fer-lis saber.
─Estic enamorat i avui és el dia elegit per a demanar a la meva parella si es vol casar amb jo─ n'Anna i en Lluís es miraren als ulls i s'estrenyeren les mans fortament, com si sabessin per pròpia experiència el que açò volia dir. En Pau continuà la seva explicació. ─La vida no sempre ha vingut com m'hagués agradat però ara he trobat la persona que m'ha tornat la il·lusió de viure. Ja fa un temps que en som el que podríem dir parella oficial però jo voldria fer una passa més. Pens que és un moment important i per açò aquest muntatge. Un sopar a la vorera amb la lluna per testimoni, menjar cuinat amb molt de sentiment i música, un poc variada, on la peça clau serà la cançó d'en Lluís Llach, “si em dius adéu” i ja està. I després, que passi el que hagi de passar!─
N'Anna s'havia emocionat. Aprofitaren per a fer el bany i s'acomiadaren d'en Pau desitjant-li sort i ventura. Ells acabarien de visitar els petits racons que en Pau els havia indicat i esperarien la posta de sol des del far.
En Pau seguia amb els preparatius. Estava col·locant unes espelmes i uns conus d'encens quan va aturar-se de cop i aixecà el cap. Havia sentit un crit? Es demanà. Sí, sí. Ara ho havia tornat a escoltar. Era un crit d'auxili. Es sentia de lluny però era ben clar. Deixà tot com estava i anà cap a la direcció des d'on venia la petició d'ajuda. ─Es cap a la punta Vermella─ pensà.
Era n'Anna que cridava mentre agitava els braços per remarcar la posició. En Lluís, mirant unes pedres, no havia vist que deixava sense sortida a uns cabrits i el boc, en un intent de defensar-los, l'havia envestit fent-lo caure penyal avall. No es movia. Era a un lloc inaccessible i n'Anna no parava de cridar, de plorar, de...
En Pau no sabia que fer. Va telefonar a un company seu, bomber de professió, per demanar ajuda. Aquest li va dir que ell avisaria. Que no intentessin fer res, que podia ser pitjor, ara hi havia un accidentat, no n'hi havia d'haver un altre. En Pau no sabia com consolar n'Anna. En part es sentia culpable ja que era ell qui els havia dit de les bones vistes que hi ha en aquests espadats.
L'espera va ser anguniosa. Quan van arribar els serveis d'emergència el sol començava a cremar l'aigua però ningú no s'ho mirà. El desplegament va ser força impressionant i el rescat lent. En Lluís era viu però tenia males ferides. Ja dins l'ambulància n'Anna s'acomiadà d'en Pau amb un intercanvi de besades i dels números dels telèfons mòbil per a poder mantenir el contacte .
En Pau tornà a la platgeta i s'assegué a una cadira prop de la taula. No continuà amb els preparatius. Plorava. La lluna ja era defora quan va arribar la seva parella. No és descriptible com se'l va trobar. En Pau va alçar la cara amb els ulls encara plorosos però no pogué dir paraula. La petició de matrimoni a en Pep haurà d'esperar.
Uns coneguts els havien recomanat aquesta visita. En poques paraules els havien explicat que el cotxe arriba per tot. ─Es pot arribar arran de la mar a cala Viola on, a tir de pedra, hi ha tres platgetes d'aigües tranquil·les i netes. També arriba fins el far que és a dalt de tot de la península, ran de l'espadat, on es pot contemplar un paisatge idíl·lic. I, a més, hi ha molts de racons des dels quals es pot observar tan la posta de sol com la sortida de la lluna. És un lloc de visita imprescindible─.
Van quedar aturats una bona estona contemplant el paisatge. Les cases del lloc, aquestes al sud. Cap a l'est la baia de Tirant i la Mola de Fornells. El far al nord i a l'oest el port de Sanitja. A més, d'altres detalls: el forn de calç, la barraca, el campament romà.. Tot encisador.
Com era prest van pensar en fer un bany en aquelles aigües transparents que els havien recomanat i es van dirigir cap a la platja. En sortir del cotxe van sentir soroll de música que provenia de la vorera un poc més cap el far. Anaren a veure que era i en atracar-se varen quedar estorats, es miraren i es posaren a riure.
Hi havia una persona que estava preparant una taula amb unes estovalles de color vermell, de vellut. Hi havia dues cadires. Ell no feia més que anar de la taula cap el cotxe i del cotxe tornava a la taula duent alguna cosa. Tenia un equip de música engegat amb música popular. Era de pel·lícula.
En veure'ls que se l'estaven mirant, en Pau, que així s'anomenava, els convidà a atracar-se amb la ma.
─Hola, hola, em dic Pau. M'ha semblat que no vos decidíeu a arribar fins aquí i, a la platja, hi cabem tots ─
─Hola─ respongueren quasi al mateix temps. ─Hem vist tans de preparatius que no hem gosat seguir i fer nosa─
─Nosa cap. Estic preparant per un sopar a la vorera però, no el començarem fins que la lluna sigui visible des de a on hi ha la taula. Encara queda molt de temps!─
A en Pau se'l veia feliç. Radiant. Ho contava tot amb alegria. Tenia un somriure sa, sense dissimul. Els explicà alguna de les coses que podien veure per aquella zona. Es notava que no era la primera vegada que hi anava, coneixia molt de racons que, al manco per ell, valia la pena visitar. També els va comentar que era un tan estrany que no hi hagués més cotxes ja que eren unes platges força visitades. Possiblement la proximitat de les festes de Ferreries i el darrer dia de les de Sant Climent, havia fet que la gent rodés per altres indrets. Els volgué convidar però s'excusaren en que encara anaven plens del que havien dinat.
Quan la confiança va ser un poc més gran, es van atrevir a demanar a en Pau el motiu d'aquella celebració un tan peculiar pel lloc i elements triats. En Pau no tingué cap inconvenient en fer-lis saber.
─Estic enamorat i avui és el dia elegit per a demanar a la meva parella si es vol casar amb jo─ n'Anna i en Lluís es miraren als ulls i s'estrenyeren les mans fortament, com si sabessin per pròpia experiència el que açò volia dir. En Pau continuà la seva explicació. ─La vida no sempre ha vingut com m'hagués agradat però ara he trobat la persona que m'ha tornat la il·lusió de viure. Ja fa un temps que en som el que podríem dir parella oficial però jo voldria fer una passa més. Pens que és un moment important i per açò aquest muntatge. Un sopar a la vorera amb la lluna per testimoni, menjar cuinat amb molt de sentiment i música, un poc variada, on la peça clau serà la cançó d'en Lluís Llach, “si em dius adéu” i ja està. I després, que passi el que hagi de passar!─
N'Anna s'havia emocionat. Aprofitaren per a fer el bany i s'acomiadaren d'en Pau desitjant-li sort i ventura. Ells acabarien de visitar els petits racons que en Pau els havia indicat i esperarien la posta de sol des del far.
En Pau seguia amb els preparatius. Estava col·locant unes espelmes i uns conus d'encens quan va aturar-se de cop i aixecà el cap. Havia sentit un crit? Es demanà. Sí, sí. Ara ho havia tornat a escoltar. Era un crit d'auxili. Es sentia de lluny però era ben clar. Deixà tot com estava i anà cap a la direcció des d'on venia la petició d'ajuda. ─Es cap a la punta Vermella─ pensà.
Era n'Anna que cridava mentre agitava els braços per remarcar la posició. En Lluís, mirant unes pedres, no havia vist que deixava sense sortida a uns cabrits i el boc, en un intent de defensar-los, l'havia envestit fent-lo caure penyal avall. No es movia. Era a un lloc inaccessible i n'Anna no parava de cridar, de plorar, de...
En Pau no sabia que fer. Va telefonar a un company seu, bomber de professió, per demanar ajuda. Aquest li va dir que ell avisaria. Que no intentessin fer res, que podia ser pitjor, ara hi havia un accidentat, no n'hi havia d'haver un altre. En Pau no sabia com consolar n'Anna. En part es sentia culpable ja que era ell qui els havia dit de les bones vistes que hi ha en aquests espadats.
L'espera va ser anguniosa. Quan van arribar els serveis d'emergència el sol començava a cremar l'aigua però ningú no s'ho mirà. El desplegament va ser força impressionant i el rescat lent. En Lluís era viu però tenia males ferides. Ja dins l'ambulància n'Anna s'acomiadà d'en Pau amb un intercanvi de besades i dels números dels telèfons mòbil per a poder mantenir el contacte .
En Pau tornà a la platgeta i s'assegué a una cadira prop de la taula. No continuà amb els preparatius. Plorava. La lluna ja era defora quan va arribar la seva parella. No és descriptible com se'l va trobar. En Pau va alçar la cara amb els ulls encara plorosos però no pogué dir paraula. La petició de matrimoni a en Pep haurà d'esperar.
dissabte, 4 de setembre del 2010
El racó del lector
L'home estava assegut a la cadira, pensatiu. Molt pensatiu. No entenia ben bé el que estava passant però, des de feia un temps ja massa llarg, hi havia una mena de fredor en aquella zona de la casa. I no ho entenia perquè aquell contorn s'havia mantingut igual com l'havia conegut des de petit.
La taula redona amb el tapall al damunt que li penja per a tots els costats. Un test amb una flor vermella, o groga, o blava, segons la temporada de l'any. Una palmatòria amb la candela sempre apunt per encendre. Un llibre, com a mínim, a sobre la taula.
Al davant, un poc escorada a la dreta, una finestra. Des de la cadira, quan un s'asseia a la taula, es podia observar el port. El vol de les gavines. Com entraven les barques dels pescadors amb el núvol de titetes de la mar que els acompanyava al darrera tot esperant poder omplir el ventre amb les deixalles que en feien els mariners quan triaven el peix capturat. I ja al fosquet, la posta de sol. Aquest n'era un moment espectacular des de la taula de lectura. Cada dia igual, cada dia diferent. Sempre valia la pena esperar aquells cinc minuts, encara que el llibre estès en el moment crucial del desenllaç, per a veure com la gran bolla de foc era engolida dins de l'aigua i, en una lluita de titans, aquesta guanyava la batalla i en feia sobrevenir la foscor. Quina meravella.
I assegut a la cadira en aquest racó, tot i estar com sempre, no hi havia el mateix caliu que havia conegut. Havia intentat donar als fills el mateix que havia rebut dels pares i, també, dels avis. Però ara, i per que veia, no havia aconseguit que els fills en tinguessin la mateixa necessitat. Primer la televisió i ara, sobretot, Internet. Ja no feia falta la lectura per a imaginar un mon fantàstic, un mon llunya. Tot, per enfora que fos, estava disponible al moment sols teclejant unes quantes ordres. Jocs, contactes, pel·lícules, fotos... Tot n'era a l'abast. No calia imaginar res, algú ja ho ha imaginat per a nosaltres.
Assegut a la cadira, enyorava com es creaven al seu cervell les imatges descrites als llibres, i que, aquestes agafaven, moltes vegades, vida pròpia fugint, fins i tot, de la línia de l'escrit. Sempre hi havia un marge gran per a la seva recreació. Les carreres per a sobre els terrats de Bagdad. El viatge a la lluna. Les conquestes i reconquestes de l'illa...
Ara, assegut a la cadira, temia que el significat del racó del contes estès en perill d'extinció.
La taula redona amb el tapall al damunt que li penja per a tots els costats. Un test amb una flor vermella, o groga, o blava, segons la temporada de l'any. Una palmatòria amb la candela sempre apunt per encendre. Un llibre, com a mínim, a sobre la taula.
Al davant, un poc escorada a la dreta, una finestra. Des de la cadira, quan un s'asseia a la taula, es podia observar el port. El vol de les gavines. Com entraven les barques dels pescadors amb el núvol de titetes de la mar que els acompanyava al darrera tot esperant poder omplir el ventre amb les deixalles que en feien els mariners quan triaven el peix capturat. I ja al fosquet, la posta de sol. Aquest n'era un moment espectacular des de la taula de lectura. Cada dia igual, cada dia diferent. Sempre valia la pena esperar aquells cinc minuts, encara que el llibre estès en el moment crucial del desenllaç, per a veure com la gran bolla de foc era engolida dins de l'aigua i, en una lluita de titans, aquesta guanyava la batalla i en feia sobrevenir la foscor. Quina meravella.
I assegut a la cadira en aquest racó, tot i estar com sempre, no hi havia el mateix caliu que havia conegut. Havia intentat donar als fills el mateix que havia rebut dels pares i, també, dels avis. Però ara, i per que veia, no havia aconseguit que els fills en tinguessin la mateixa necessitat. Primer la televisió i ara, sobretot, Internet. Ja no feia falta la lectura per a imaginar un mon fantàstic, un mon llunya. Tot, per enfora que fos, estava disponible al moment sols teclejant unes quantes ordres. Jocs, contactes, pel·lícules, fotos... Tot n'era a l'abast. No calia imaginar res, algú ja ho ha imaginat per a nosaltres.
Assegut a la cadira, enyorava com es creaven al seu cervell les imatges descrites als llibres, i que, aquestes agafaven, moltes vegades, vida pròpia fugint, fins i tot, de la línia de l'escrit. Sempre hi havia un marge gran per a la seva recreació. Les carreres per a sobre els terrats de Bagdad. El viatge a la lluna. Les conquestes i reconquestes de l'illa...
Ara, assegut a la cadira, temia que el significat del racó del contes estès en perill d'extinció.
dissabte, 28 d’agost del 2010
Pirates
Avui la mussa no m'ha vingut a veure.
Ni ahir.
Abans d'ahir tampoc.
I, per açò, no sé que escriure.
No tenc paraules per expressar ni el què ni el com.
M'he de conformar amb imatges.
Imatges amb regust de la mar.
Imatges que em retornen a les velles històries dels pirates que un dia vaig llegir.
Imatges, dels nous motius per a navegar, on alguns han baratat l'olor del salnitre pel glamur del cava i del ben vestir.
Imatges, algunes belles imatges, amb les que, potser, ens agradaria reivindicar l'antic dret a tenir patent de cors.
diumenge, 22 d’agost del 2010
Gavina
No, no et tenc cap enveja.
No dic que no em seria agradable
escodrinyar, des d'on tu ho fas,
el que ara he de mirar des d'on som.
No dic, que durant un moment
molt específic, m'agrades sentir
el que sembla que sents, amb el teu
vol.
Per a jo és llibertat però,
i per a tu?
Tenc també, curiositat per a saber
el que significa, sí és que
significa res, el que veus.
Desconec si te n'adones de la tiranya ,
la de la lluna o la del sol.
Sí en posts valorar el que és, el que ens pot dir.
De, sí la diferència entre
la sortida i la posta dels astres,
n'és quelcom més que una simple rotació planetària.
Perquè, a jo,
sí que em diu.
Son els moments en que,
el silenci,
n'és música celestial.
On les paraules
recobren el seu significat
de verb més pur.
On una mirada al ulls
permet escodrinyar
fins a la part més íntima
de l'anima.
On, fins i tot la teva imatge,
m'omple de goig. D'energia.
I és que el que veig,
el que sent,
és tan gran...
tan immens...
No, no et tenc cap enveja.
No tenc cap desig de ser gavina.
No dic que no em seria agradable
escodrinyar, des d'on tu ho fas,
el que ara he de mirar des d'on som.
No dic, que durant un moment
molt específic, m'agrades sentir
el que sembla que sents, amb el teu
vol.
Per a jo és llibertat però,
i per a tu?
Tenc també, curiositat per a saber
el que significa, sí és que
significa res, el que veus.
Desconec si te n'adones de la tiranya ,
la de la lluna o la del sol.
Sí en posts valorar el que és, el que ens pot dir.
De, sí la diferència entre
la sortida i la posta dels astres,
n'és quelcom més que una simple rotació planetària.
Perquè, a jo,
sí que em diu.
Son els moments en que,
el silenci,
n'és música celestial.
On les paraules
recobren el seu significat
de verb més pur.
On una mirada al ulls
permet escodrinyar
fins a la part més íntima
de l'anima.
On, fins i tot la teva imatge,
m'omple de goig. D'energia.
I és que el que veig,
el que sent,
és tan gran...
tan immens...
No, no et tenc cap enveja.
No tenc cap desig de ser gavina.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)