Fades
a Cala Viola
M'ho havien dit
moltes vegades però jo, mai ho havia cregut. No podia, o no volia,
creure en una cosa que em recordava els contes de fades de quan era
petit. Qui m'ho havien assegurat eren persones a les quals les tenia
per condretes. Persones serioses de les que per norma podies
refiar-te però, per aquesta, no hi passava.
Sempre els hi deia
que no podia ser, que eren històries inventades, imaginades pel
desig de la il·lusió, però ells insistien...
─Ves-hi i
comproveu per tu mateix!
I així ho vaig fer
unes quantes vegades. Vaig anar-hi diferents dies, a diferents hores,
amb diferents llunes, amb diferent companyia... I mai, mai, vaig
observar res que em fes sospitar de la presencia de cap esser
fantàstic.
Vaig provar, per si
de cas, diversos llocs propers. El mateix port de Sanitja, s'arenal
de Cavalleria, el de Tirant... Res de res, no hi havia cap rastre.
Tampoc ajudava el
que la informació rebuda no fos exactament igual segons l'informant.
Per uns el cel havia d'estar ben fosc ─amb
lluna nova és la millor opció─.
D'altres
que no, que millor amb lluna plena. Que si la mar havia d'estar ben
en calma o amb un petit onatge molt suau ─perquè el remor
de l'aigua en
arribar
a
la vorera els atreia─.
Amb
el que sí estaven d'acord tots
era
en que impressionava
aquell
ball de llumetes que mai havien vist i que ja no
podrien oblidar, aquell ball que no podien explicar en paraules...
Era tan encisador,
tan engrescador... I jo ho volia creure però... no podia, no, fins
l'altre dia.
L'altre dia va ser
diferent. Vaig observar el ball de les llumetes. Vaig observar com
s'encenien i apagaven marcant la sinuosa silueta de la fada. En
aquell moment vaig entendre tot el que m'havien explicat. Fins i tot
pens que havien fet curt perquè era indescriptible. No podia deixar
de mirar la silueta mentre s'encenia i apagava per moments
intermitents.
Crec que em va fer
un encanteri perquè s'anava atracant cap a jo però el meu cos no
responia cap ordre, només la d'observar-la. La mirava fixament. Els
batecs del cor anaven accelerant-se. Mirava les llums que recorrien
els seus cabells, el seu cos nu... N'estava fascinat!
I la fada es seguia
atracant, atracant. Volia comptar les llumetes però eren milers...
Volia saber el què... Volia...
Ella em tocà i tot
el meu cos va començar a brillar resplendint la meva silueta a
l'horitzó i desaparegué fusa amb la d'ella...
Ara, després
d'aquesta experiència no puc més que acceptar que sí que hi ha, al
manco, una fada humana a Cala Viola.