dissabte, 9 de febrer del 2013

Excursió... o no.


 Era, en principi, el dia assenyalat. Era la segona vegada que havíem previst fer l'excursió d'un petit trosset de la costa menorquina. El vent no havia deixat de bufar en tot el vespre. Segons les prediccions meteorològiques era el que s'esperava. Hi anirem o no hi anirem.
Una cridada telefònica podria donar llum però, el to de veu que surt a l'altre terminal no és bon auguri. ─Espera que em desperti i et dic cosa. 
─Avui de caminar, res de res. Dia de foganya. Vosaltres que fareu.
─I no ho sé, pot ser alguna foto del mal temps o anar als bufadors de ponent a veure el que fan...
Ja som partits cap a la posta tot esperant que la simpatia ens ajudarà a que ens convidin a berenar.
Increïble. En una quantes hores hem arranjat el mon. Per que no ens fan cas el que tenen la possibilitat de fer-ho és una cosa que no he entès mai.
Segur que els bufadors han tret aigua i xiulos com no seria bo escoltar però no ho hem comprovat. N'hem tingut prou en aixecar-nos de la taula del berenar per anar a cercar la taula on confiam dinar.
Dit i fet. Les úniques caminades han estat per entrar i sortir de la casa al cotxo i d'aquest a la casa. 
De tan en tant una polisquella prima, de vegades pedra, ha acompanyat el dia.
De tornada a casa me n'adon que no he intentat, ni siquiera, fer cap fotografia.
No tot ha estat, però, debades. Les filosofades compartides, les rialles i la companyia ha estat motiu suficient per haver guanyat un nou dia, encara que només uns dos-cents metres de camí no era el que en principi estava previst.
Un altre dia serà.