dimecres, 29 de juliol del 2009

Maneres de president

En el nou estadi de vida de fals repòs, en Pep tenia temps de pensar mentre amb les eines a les mans anava treballant la pedra surera. Aquesta vegada seria un tòtem. La pedra, de considerable tamany si considerem que a Menorca no hi ha aflorament i que les que es troben a l'illa arriben surant per la mar, s'ho mereixia.

Hi havia temps. Cap frissera. Al tòtem li era igual i, a en Pep, també. Quan convenia deixava les eines a sobre el taulell i es posava a perdre el temps en alguna altre cosa. Quina felicitat.

Els pensaments anaven i venien sense cap ordre en concret. Històries passades, anècdotes del present, ànsies de futur. De vegades n'hi havia que s'entre mesclaven. Que lligaven una amb l'altra.

Recordà un dia en que li demanaren que volia ser de gran, al que sense dubtà contestà, -ja ho som jo gran, no necessit ser més que el que som-. I ara li havia vingut una pregunta al cap. Era gran o voldria créixer més? Assumiria un càrrec? Tindria capacitat per ser president? sabria per on sortir-ne? li agradaria? Voldria ser-ho?

No sabia el perquè avui havia tingut aquests pensaments però tampoc no es preocupà. Avui hi havia concert i no podia seguir ni divagant ni amb el tòtem.

Preparà l'aparell elèctric mata moscards ja que, en tornar, no tenia intenció de tenir una invasió d'aquests bitxets al dormitori amb tot el que açò significava.

Avui no era el dia. Destorbat pels pensaments i ara, el concert, es suspenia. Per aprofitar el moment visità un company d'aquells de sempre, total ja era fora de casa i no havia de donar comptes a ningú. El company era a ca seva. Al manco una cosa sortia com cal.

Van rallar de tot i molt, tant era el temps que no coincidien. El que sí hi havia a la casa era un moscard emprenyatiu. No aturava. zzmmm.. En Pep va intentar agafar-lo un parell de vegades però els reflexes ja no son el que eren i sempre li fugí. Es plantejà anar a fer un mos per celebrar la trobada i les festes del poble, que eren prop, i es prepararen per sortir de la casa, cosa que en Pep agraí, ja que, al manco, perdria de vista el poc simpàtic insecte volador.

Bé. Tot havia acabat bé. La vetllada havia estat existosa però era hora de recuperar forces per ensoldemà.

La matinada va arribar més prest del que es pensava. Alguna cosa havia destorbat el somni. El siussegeix d'algun animaló l'havia despert. En aixecar-se s'ha n'adonà que l'aparell mata moscards que havia deixat andoiat no tenia botilet amb el líquid exterminador. Dos intents per matar un moscard i dos fracassos.

Tornà a recordar l'anecdota i tornà a recordar les preguntes. Ara també li venia al cap aquell videu que havien mostrat per la televisió i que també circulava per molts correus electrònics per Internet amb el president d'Estats Units de Nord-Amèrica qui, en el primer intent, aixafà en directe per la televisió una mosca. En Pep es posa a riure tot sol. Ja tenia la resposta a les seves preguntes.

No tenia maneres de President. Podia seguir tranquilament treballant amb el seu tòtem.

divendres, 24 de juliol del 2009

Sempre pensant en el mateix

En Pau anava caminat per un carrer peatonal costa per avall. Duia el somriure marcat a la cara. Molt marcat. Tant, que més d'una de les persones amb que es creuava se'l quedava mirant. La seva alegria era contagiosa, i és que ell caminava content, molt content.

Ningú no en sabia el motiu. Bé, ningú no, quasi ningú però ara, no ve al cas. En girar cap el carrer Nou es va envestir de ple amb una altre persona que duia un micró a la ma que per poc no li fa caure.
-Perdó, perdó, anava ensimismat amb el meus pensaments i he badat en girar el cap de cantó- digué.

- Res, res, tranquil que jo tampoc mirava. Mirà ja que ets aquí et podríem fer una pregunta per l'espai d'avui vespre "Estiu a la fresca"? És molt simple-
En Pau pensà -ja he caigut en mans d'aquests presentadors d'un programa xorra- però no en pogué fugir. -Endavant, demana-
-Mira el programa d'avui va de sexe, ens podries dir quantes vegades el pràctiques?-
En Pau no s'ho pensà un moment -jo, quasi cada dia-. Ja els hi he fotut!
El presentador se'l mira un tan incrèdul però insistint mentre el càmera intentava agafar un bon primer pla. -però, com t'ho fas?-
-No, no. Sí jo no faix res. Ahir quasi en vaig practicar. Abans d'ahir també. L'altre dia per poc..- En Pau reia mentre el presentador intentava entendre el sentit de les paraules a la vegada que de ser ell qui dugués el control de l'entrevista tot i que no n'estava molt segur de cap a on partir. -I..-
-tranquil que és broma- li digué en Pau.
-Mira, el cas és que no esperava aquest tipus de resposta. De fet intentàvem comprovar la dita de que la persona que practica més sexe és més feliç i com quan ens hem envestit anaves tant content..-
En Pau el tallà i el digué - perdonà però és que arrib tard. Vaig tan content perquè avui toca!- i se n'anà quasi corrent.
El presentador va quedar amb el micró a mos mentre el càmera filmava la fugida d'en Pau. Cap dels dos van poder esbrinar que hi havia de veritat en els darrers cinc minuts de gravació. Per si d'acàs, van decidir esborrar el que havien gravat i seguir com si res hagués passat.

dissabte, 18 de juliol del 2009

Carotes


No sé el que em passava pel cap ni el perquè, ni res de res. Però era així. I ja feia dies que em passava.

Al llit no me podia dormir. Me girava i tornava a girar però, la són, no m'arribava. Ja podia intentar llegir alguna pàgina d'algun llibre avorrit, o bé escoltar les bagenades que s'arriben a dir en algun dels programes de la ràdio, o comptar bens, o pensar amb el que fos, que els ulls seguien sense voler-se tancar. Res destorbava el meu insomni.

Els matins m'aixecava amb els ulls inflats. De mala gana. Sense ganes de fer res. Quan em creuava amb els companys de feina no els deia rés més que un bon dia però amb aquell to de mala llet. De vegades ni açò, una breu aixecada de cap i ja està. N'era conscient de que ho feia malament però no ho podia evitar.

Els capvespres no anava millor. Al taller, intentava construir alguna cosa que em des satisfacció però tampoc ho aconseguia. Com si les mans no responguessin a les meves ordres mentals.

Volia agafar l'escarpra i el martell i en tost d'açò em trobava amb una cutxilla a la ma o amb una serra de calar.

Intentava fer una línia simple i arrodonida i em sortia
un solc profund i recte. Intentava dibuixar una figura de formes suaus com las que podia observar en les fotografies que tenc de les persones properes però, el resultat, era el contrari de l'esperat.

Comença a témer que alguna cosa interferia en la meva vida però, no podia esbrinar el que podia ser.

I així un dia rera un altre. Sempre el mateix. La situació comença a ser desesperant. Havia de menester ajuda externa. Vaig començar pel que tenia més aprop. Però res de res. Vaig anar al metge del cap i tampoc.
Ja sense sabe
r que fer me decidí per consultar amb una somnàmbula de dubtosa credibilitat però, la força ofega, diuen.

Em va dir que no em preocupes. Que tot era normal. Que pel motiu que fos, i aquests en podien ser molts, dins el meu cervell s'havien obert les portes del més enllà i que ara, folls, dimonis, animalots i animalons, pirates, records i sentiments.. tot el que forma part del món real i el mon imaginari es barrejava i que se'm passaria quan retrobes la pau interior.

Que no em preocupes. Que comences per deixar a les mans que fessin el seu camí
, que moldejassin el que sortís i que més prest o més tard tot tornaria a la calma.

Quan vaig demanar que eren totes aquestes carotes em va contestar que eren el reflex de l'ànima.

No sé si he quedat convençut, però és el que ha sortit.

dijous, 16 de juliol del 2009

Foto amorosa


No sé si algú sap que pot amagar-se baix aquest capell, no sé si algú sap que pot amagar-se darrera d'aquestes ulleres.

Per descomptat que jo tampoc.

De vegades em pos a cavil·lar per a veure si puc esbrinar-ho però tots els intents han estat en va.

Però amagui el que amagui una cosa és clara.


No te cap problema en rebre una besada.

I sabeu, jo tampoc en tenc cap de problema en donar-n'hi una o les que facin falta, i si en Sito mira, millor que millor.


Per cert, en Sito no és el seu marit, però un poc gelós si que hi està.

dissabte, 11 de juliol del 2009

Amb essència humana

Feia xafogor, i jo anava caminat xano-xano, esquivant tots els obstacles que em sortien al camí.
De sobte vaig tenir aquella visió. Unes cames llargues, unes cames increiblement llargues i, sobretot, esculturals.
No podia deixar de mirar-les. Just en tenien una part molt petita amagades sota aquella minifalda de colors llampants, de colors estiuencs. Les veia per davall d'una taula de bar des d'on també se sentia una música ambiental agradable i em va semblar que havia d'atracar-m'hi. Volia veure de més aprop aquella imatge que tan gratament m'havia deixat trasbalsat, a la vegada que perdre'm un poc per aquell ambient.
Mentre em passava tot pel cap, ella es va aixecar de la cadira on seia i començà a caminar. Anava cap a les escales que salvaven el desnivell d'aquell conjunt de terrasses. Millor! Les vistes serien més interessants, vaig pensar.
Vaig començar a córrer esquivant totes aquelles coses que m'impedien la vista i també...
Ei, senyora, que em trepitja!
En arribar baix de l'escala els ulls se'm van esglaiar. Quines vistes. Començava a imaginar-me perdut en aquella autopista de pell, entre els plecs de la carn, assaborint..
Es girà! Quin goig!
Aaaaah!
Quin crit més espantós. Per què deu haver cridat? Aixeca la cama. Re-déu no puc aguantar. És impressionant, és...
Plaf! Creec!
Tot el cos ha fet creec. Tenc les cames que només borinen pel tic dels nivis. Els ulls però, no perden ullada; els ulls no deixen de mirar. Torna a aixecar la cama. Ummmmm... Plaf!
El darrer que vaig veure va ser la seva cara de fàstic i la sola de la sandàlia que em venia al damunt.
Ara, camí a l'infinit, em deman amb que em devia alimentar perquè, una cuca panera com jo tingués aquests pensaments tan humans.

dijous, 9 de juliol del 2009

Mots



Qui som?

Què vull,
què som
què faig
què sent...
i...
no ho sé.

I tenc por...
de tot,
dels llamps
dels trons
del vent
del no-res...
de tu.

I et cerc en la llum
en la pau.

I et trob,
i et mir,
i et toc,
i et sent...
i sí...

és pel que visc.

I sí...

ets pel que mor.

dissabte, 4 de juliol del 2009

A l'inici de l'estiu

Després de la ressaca de les festes de Ciutadella, ressaca de vivències, de records, d'intencions, de sentiments, de.. que no ressaca de begudes espirituoses, i en un començament d'estiu xafogós, és hora de retornar a les obligacions auto imposades i fer que aquest blog recuperi la vida amb noves aportacions d'imatges i paraules.


De les imatges poca cosa hi ha per afegir. Elles ens mostren el que son. Sense cap aportació individual més que ser al lloc, enquadrar i pitjar el disparador. El resultat és el que surt. De vegades amb intenció clara del que es cerca, de vegades, pura casualitat.

Amb les paraules ja n'és una altra qüestió. Hi ha que pitjar moltes tecles i, en pitjar aquestes, el resultat és diferent segons quina és la seqüència. Aquí sí que l'ordre altera el sentit, aquí sí, l'ordre altera el resultat. I tot i què, un intenta que l'ensalada de lletres sigui del gust del lector, no hi ha dubte què, moltes vegades, no s'aconseguix.

Esper que de tant en tant, algun del possibles lectors, gaudesqui del menú.