dijous, 18 de març del 2010

Encontre amb jo mateix



Et mirava com t'atracaves. Tenia curiositat i interès en veure la cara de sorpresa. Per a tu havia de ser una casualitat trobar a algú assegut al teu lloc de sempre de contemplació de la mar, amb la càmera fotogràfica posada a un trípode en el mateix punt exacta en que ho hagueres fet i fent les mateixes fotos  que faries. Una sortida de sol, esperant també, el moment en que les dues gavines de sempre es posessin al davant de l'objectiu per a disparar. Veia que no sabies que fer; t'havies quedat parat. Per açò et vaig fer senyes de que t'atracares.
Les meves primeres paraules també et varen sorprendre.
-Bon dia. T'estava esperant.
-??...
-Sí, sí. Sabia que vindries. Sabia que volies refer les fotos que la setmana passada no t'havien quedat com volies i, què, avui, tornaries.
-Però, com? Jo no ho he dit a ningú. Ningú més que jo sap que he vingut i a més ha estat una decisió de darrere hora.
-Sí, ja ho sé. La companya no t'ha contestat la cridada però, igualment has partit. Per cert, em diuen Lluís.
No podia ser tanta casualitat. El lloc tan específic, el que sabia, el nom. Tenia els cabells i la barba més blanca i... no! Els ulls de color verd! Em començava a agafar un tremoló. Que estava passant?
-Tranquil Lluís, o millor Josep i així no tindrem confusions, d'acord? Deixem el Lluís per a jo ja que per açò tenc més edat que tu. Per ser més específics exactament 20 anys. Ni un segon de més ni un segon de manco.
En Josep encara no tenia clar el que estava passant. S'havia trobat amb un personatge que coneixia coses que ningú més que ell mateix podia saber. Tenia una semblança física i deia dir-se ben igual. No s'ho creia.
-Mira Josep, et donaré una darrera prova. Avui vas un poc coix i no és perquè si. Tu ho saps. En saps el motiu ja que n'ets el culpable. Caminaves amb la bota amb el cordó descordat. No et volies acotar per fermar-lo de nou i, el peu, balder, no feia la força com l'havia de fer. Quan trobares aquella pedra còmoda per a posar el peu i poder fer el nus sense tenir que acotar-te ja era tard. El mal ja estava fet i ara, avui, en tens les conseqüències. 
En Josep seguia escoltant incrèdul el que en Lluís li anava dient. No podia ser. Algú li estava jugant una mala passada.
-Mira -va dir en Lluís- No em demanis el per què, perquè no sé. Només sé que he tingut la possibilitat per una única vegada d'obrir una porta al meu temps i he volgut aprofitar-la. Jo i tu som la mateixa persona. Per açò et conec tan bé. Tu no tens secrets per a jo, en canvi jo sé el que faràs tu.
En Josep balbucejava. Intentava esbrinar el significat d'aquestes paraules, intentava esbrinar el significat del que sentia. Que volia dir que tots dos eren la mateixa persona? Intentava xerrar i no podia. En Lluís, per calmar-lo, va xerrar-li del que havia anat a fer. Avui és un bon dia per a fer fotos. El far, ara apagat, tornara a brillar quan el sol el remunti pel darrere com si estès encès. Serà una foto única.
Així, mentre s'anava tranquil·litzant, comença a fer preguntes i, a la vegada afirmacions. O sigui, que si tu ets jo, vol dir que viure fins els cinquanta anys, com a mínim, no? -Bé, no viuràs, has viscut, ja que jo ja som aquí-.
-I, com m'anirà la vida? Val la pena? Sortiré d'aquesta foscor que m'envolta? Sabrà algú que he passat per aquest mon?...
-Anem per parts. La vida t'anirà com és per si mateixa. Amb estones bones i estones dolentes. Amb moments en que et demanaràs per a què som aquí i amb estones en que tu mateix et respondràs a aquesta pregunta i, a la vegada, els donaràs la resposta a altres persones que també cercaran el mateix que tu. Sortiràs de les penombres i tornaràs a elles i, al manco tu, sabràs que has existit, el que has fet, a on no has arribat, el perquè. I ha cada cosa que et contestis noves preguntes et sorgiran. Però aixó  és llei de vida. Te'n sortiràs.
En Josep no estava molt convençut del que sentia. Volia saber més, volia...
-Mira Josep. Jo ara mateix em deman que de bé m'aniria saber coses del futur. De que serà d'aquí a vint anys, o de deu, o de un, o de només cinc minuts. Poden passar tantes coses en cinc minuts. De fet no els fa i mira quantes coses en has passat. Per a tu, possiblement, haurà estat un somni. Per a jo, un record-.
-Només em queda temps per dir-te que no et preocupis per la vida. Segueix el que el teu cor i consciència el dicti a cada moment. Que res que no l'hagi de destorbar, el destorbarà el camí elegit.
El temps d'encontre s'acaba. Ha estat un plaer compartir aquesta vivència.
En Josep va seguir fent fotos. Va voler captar l'ombra del seu cos sobra la tiranya del sol a l'aigua. Més tard, a casa, no entenia per què hi havia dues ombres si ell estava sol.

dimarts, 16 de març del 2010

5 narracions, mateixa situació, diferents protagonistes

Situació: Anem en metro. Al vagó hi ha un incident, una ganivetada.


         Narrador:  el que reb la ganivetada
Estava recuperant l'alè mentre comentava alguna cosa sense importància amb un company que m'acabava de trobar a l'entrada del vagó. -Sí que t'ha vingut de poc, em comenta ell, però corries de veritat!- I que ho diguis-. Vaig mirar qui venia per les escales i vaig respirar tranquil. Quan em girà, vaig obrir els ulls esglaiats i vaig notar una punxada a l'estomac i com una fredor penetrava al meu cos. 


Narrador: un personatge que observa el fet
Quan vaig en metro, i ho faig varies vegades cada dia, em pos a pensar i a imaginar coses. Que qui deu ser la persona que és al meu costat o, aquesta persona segur que cerca sexe, o qualsevol altra bajanada. Pens amb les noticies que surten a la premsa sobre fets ocorreguts en algun indret i em deman com és que mai he estat testimoni de res. Però, sempre hi ha un però, avui ha succeït un fet que m'ha deixat glaçat. Anava assegut devora la porta i quan aquesta era a punt de tancar, una persona ha entrat a la correguda, per poc perd el tren. Ha bufat per recuperar l'alè i, mentre feia un comentari amb una persona del seu costat, algú s'ha atracat pel darrera, ha tret un ganivet i li ha clavat a la panxa. He quedat petrificat. Crec que des d'ara preferiré conèixer les noticies per la premsa...


Narrador: el que ho sap tot
Quan va entrar al vagó del metro rebufà, agafa i amolla l'aire de presa unes quantes vegades. Havia de recuperar l'alè. El conegut que va trobar just a la porta li digué, -t'ha vingut de poc, he!- Ell si que ho sabia prou bé de què l' havia vingut; al manco s'ho pensava. Havia corregut des d'uns quants carrers abans de l'entrada del metro sense mirar al darrere. Només pensava en fugir. Es sabia descobert i tenia por.  Mirà per veure si hi havia algú més que volgués entrar i es sentí més segur. Quina equivocació. No tardaria molt en adonar-se'n del seu error. El seu perseguidor havia endevinat les seves intencions, massa el coneixia. Aquest havia anat cap a una altra porta d'entrada. Sabia que en posar-se en moviment el tindria agafat. Si va apropar pel darrere...


Narrador: el que és al costat del que rep la ganivetada
Ell era prop de la porta. La propera parada era la seva. Opera. Cada dia igual. Cada dia el mateix trajecte quatre vegades. Ja n'era com un ritual. En aquesta estació, quan la gent ja havia sortit, s'aixecava del seient i es posava devora la porta. No volia perdre cap segon dins aquella màquina de ferro. Ni amb tots els intents de modernitzar-los li agradava ser allà. Hi era per obligació. Una persona baixà les escales corrent a tota velocitat. El siulet de tancament de les portes es va sentir en el moment en que amb un bot entra per la porta. Mira per on, el coneixia a aquest esprinte. -T'ha vingut de poc, he- li va comentar, mentre li donava temps a que agafés aire per tornar en si. Qui els ho havia de dir, no havien coincidit mai en cap estació de metro. Just el metro es va posar en marxa una persona es va anar atracant cap a on eren. Duia els ulls fora de l'orbita. Estava cegat d'ira. En apropar-s'hi, va treure un ganivet i sense dir res li clava dret a la panxa...


Narrador: l'agressor a l'agredit
No t'ho podia perdonar. Sabia que prest o tard havíem de coincidir. Era només una qüestió de temps. El que fossis tu qui em vessis primer a jo i no a l'inrevés no tenia importància. Sabia el que faries. Faries el que sempre has fet. Corre. Sí, no tenies més remei. Sabies el que et passaria si jo et podia arribar. Em bastà veure la direcció que prenies per a tenir per ben segur el que pretenies. El metro. Sempre has estat una persona tan transparent! No calia frisar. Jo en tenia una entrada més propera. Ja ens trobaríem al vagó. Quan el metro fos en marxa no tindries on amagar-ta. No te n'adonares que m'estava apropant. Encara rebufaves per la correguda. Ja eres meu. La fulla del ganivet entraria suau fins el fons...

dijous, 11 de març del 2010

Més pràctiques

Crònica d'una mort anunciada.
Érem al camí de Cotaina, a la Casa Meca, na Júlia ens havia convidat a sopar. Era un tant estrany aquesta convidada. També hi havia na Berta i en Jordi. Quatre personatges amb una història comú un tant rocambolesca. De fet, na Júlia, o na Mercadala, tal i com nosaltres l'havíem conegut, havia estat prop de legalitzar la seva situació com a parella de fet amb cadascú de nosaltres tres. Ara ens havia convocat a un sopar tots junts. Ens volia comunicar una cosa i preferia fer-ho alhora.
Els tres convidats no havíem parlat entre nosaltres des de feia molt de temps però ens coneixíem prou bé per a saber que tots duríem alguna cosa per menjar, per fer una picada diríem. De fet sabíem que el menú seria un plat de piranyes a la brasa en salsa d'espàrrecs, ja que n'era un plat que a ella li agradava menjar.
No recordava molt bé on era la casa on havia d'anar però no vaig tenir cap dubte de que ja hi era quan vaig sentir aquella música que ressonava amb força. Elvis Presley, com no! Na Mercadala n'era una fan empedreïda. Jo havia duit Lluís Llach, però no m'atreví  a dir-ho. Era el primer que arribava. Quan em va obrir la porta, quin cop.  Veure na Júlia amb el seu somrís a la boca i sense cabells al cap em va deixar mut. Ens vam abraçar, ens vam besar i ens vam començar a comentar coses. Feia vuit anys que no en sabíem res un de l'altre fins rebre aquell correu convocant el sopar.
No podia estar de mirar la seva cara, ara molt arrodonida sense aquella mata de pel revull amb que l'havia coneguda. Ara no podia deixar de fixar-me amb la seva pell de color xocolata on abans hi havia aquell pel negre tan atapeït. 
En uns breus moments vaig recordar quan l'havia coneguda. Sempre duia ulleres de sol. Era una persona molt oberta. Una dona molt humana. Plena de contradiccions. Innocent. Creativa. Era capaç d'inventar-se qualsevol cosa que després se la creia. Podia discutir hores i hores defensant allò que ella mateix havia inventat.  A la vegada, quan anava per feina, no era una persona per a bromes. Res li feia tremolar el pols. Jo havia comprovat la molta força que tenia a les seves mans. De fet, escoltar la seva història no era gaire encisador. La seva mare va ser violada per un soldat de la ONU de qui va quedar embarassada, d'aquí el color de la pell. Del part n'havien sortit bessones però van ser separades molt prest. Ni de la mare ni de la germana en va saber res mai més. Per subsistir en aquell país africà va tenir que fer de tot, fins i tot matar. De fet, quan van contactar amb ella des de la ONG que, amb el temps van aconseguir donar-li una altra possibilitat de vida, tenia fama d'assassina. Al seu entorn era una persona respectada, temuda. Però tot açò havia quedat enrere. Aquí era una persona combativa, ecologista. Vam coincidir i molt. No sé perquè no vam acabar casats. Pot ser em vaig equivocar. Poc temps després va desaparèixer de l'illa i ara...
Na Berta i en Jordi van arribar just al darrere de jo. Tots dos també van quedar parats. Tampoc no en sabien res. De fet, havíem conegut la noticia que més tard ens donaria, pel que veiem.
El sopar fantàstic. Els calamars a la menorquina, els esclata-sangs,  les albergínies farcides... tot va ser deliciós. Les piranyes, ni les vam tocar.
Na Mercadala volia participar de la nostra realitat. Volia saber més coses de cadascú de nosaltres. Que havíem fet, que fèiem, que volíem fer. De fet, quan es dirigia a mi em deia que volia que li escrivís una història, la seva història. -Vull que creis la meva història perquè així, per una vegada, podré ser com t'hagués agradat que fos. Així, en ser el creador meu, serè com tu vulguis que sigui, però no et passis perquè també sé que vosaltres,  els escriptors, esteis ben sonats. A, si m'agrada la historia l'any que ve també m'apuntaré al taller de creació literària-. I així va anar transcorrent el vespre. La lluna ja era molt amunt quan ens va confessar el que li passava. Li quedava poc temps de vida i es volia acomiadar dels que havien participat d'una o altra manera de la seva història i, ara, ens havia tocat a nosaltres. Érem els darrers. Sabia que amb nosaltres es trobaria a gust i volia que aquesta fos la seva darrera imatge. 
Quan ens vam acomiadar tots teníem llàgrimes als ulls però na Mercadala també tenia un somriure a la boca. Tot i el moment, tot i les circumstàncies, era feliç. Va morir fa dos dies. Un més després del sopar. Només tenia 35 anys. Ara per ara, però, no tenc intenció d'escriure la seva història.

divendres, 5 de març del 2010

Exercici - la moto i el ventall

Torn participar en un taller de narrativa, enguany va de contes. Ens han plantejat un exercici. Tenim el final i hem de trobar com arribar-hi. A jo m'ha sortit així:

Li hagueren pogut demanar mil vegades i mil vegades hagués dit que no, que a ell no li passaria. N'estava molt segur de les seves idees, de la seva manera de ser. Encara recordava com era el seu mon de llavors. No és que l'enyorés, senzillament el recordava.
Recordava quan era més jove i es compra la motocicleta. Era lliure. Ningú el podia fermar. Anava i venia per tot.  Se'l podia trobar a qualsevol indret, a qualsevol racó d'aquesta petita roca rodejada d'aigua que és coneix amb el nom de Menorca. Anava a totes les festes dels pobles. Coneixia quasi bé a totes les persones de la seva edat. Un esperit inquiet que necessitava anar d'aquí cap allà, i d'allà cap allà d'assa. Ara amb aquest, ara amb ella, ara amb els altres. Només ell contava. Cap compromís cap els demés. Se'n reia dels que decidien prendre el camí de la vida de manera conjunta. Ell, amb la serva motocicleta ho tenia tot. Llibertat, aventures, sexe. No li mancava res. Fins i tot el seu millor amic des de que tenia raonament havia fallit. Aquest li va dir que un dia també ell hi cauria, al que ell contestava que no, que estava vacunat contra tots els mals d'enamorament. Que ell no es tornaria mai sedentari. Així i tot van fer una aposta. El dia que et casis jo et faré un regal però tu hauràs d'abandonar la motocicleta en un lloc que mai més puguis tornar a emprar. Que sí, va dir tot d'una. Em moriré amb la motocicleta als peus del llit, pensava. 
El temps seguia el seu curs. Les festes d'estiu tornaven ser aquí amb tot el que comportava. Bulla, beure, dormir a la platja... Avui amb companyia de... demà amb companyia d'una altra.
Un dia va conèixer una persona que el va trasbalsar. No estava acostumat a que ningú li digués el que aquesta persona li va dir. Aquesta persona li havia fet una descripció radiogràfica de com era ell com a persona. L'havia calcat. Va quedar desarmat. No n'estava segur de que li passava però quan es trobava amb aquesta persona es sentia incomode però, si no hi era, alguna cosa trobava a faltar. Mentre seguia vivint el que per ell era l'únic motiu de viure: motocicleta, llibertat, aventures i sexe. Però res ja era igual. En alguna cosa anava canviant. Comença a tenir algun que altre problema d'insomni, tants que fins i tot pensà anar al metge. No Podia creure el que li estava succeint. 
Recordava el dia en que havien decidit anar a viure junts. Havia estat una decisió molt complicada per ell però, al final va reconèixer que era el que volia. Amb el temps van plantejar seriosament d'adoptar un fill i van començar els tràmits. Quan va estar tot enllestit i amb la criatura a casa es van casar. 


El seu amic de sempre va dur-li el present promès dient-li que tot matrimoni ha de tenir un ventall i que ara li tocava a ell complir amb l'aposta. El seu company li havia dit que no ho fes si no ho volia, que la motocicleta, tot i que no hi podien anar els tres, no feia cap nosa i que si la tenia la podria emprar quan l'hagués de menester. No es decidia que fer fins que passat un temps va tenir clar el que volia en aquesta vida.

Avui, Quan feia just un any que s'havia casat, va anar a trobar el Far de Cavalleria i va deixar caure pel penya-segat la motocicleta i aquell horrorós ventall de mil colors.