dimecres, 24 de juny del 2009

Barrufellies del dissabte de Sant Joan

Pols,
llums i ombres,
colors,
olors indescriptibles,
bèsties vigilants,
homes,
dones.
Festa.

Ho tenia clar i,
sobretot,
decidit.
Avui seria el dia.
Però.. el temps anava passant
i no ho entenia.
Que passava amb la mirada
que no rebia resposta.
De que havien servit tantes i tantes hores
de pràctica davant d'aquell mirall vell.
De com treure la brillantor al color verds
dels ulls, que tants èxits havia aconseguit al llarg
del temps per rompre la barrera de l'espai i de la
vergonya, per obtenir la companyia desitjada.
No, no entenia el fracàs. Tot el dia caminant
pels carrers,
amb el somriure als llavis i amb tots aquells mirades
tan estudiades..
Ferotge, de que et menjaria.
De pena, que et necessit.
D'eufòria, amb jo, a la fi del mon.
De complicitat, si no vols, ningú o sabrà.
De..
Ni al replec, ni a les avellanes, ni esperant els cavalls tornant de Sant Joan de Missa quan torna fosc.
Fosc? redéu, ara me n'adon que duc les ulleres de sol posades.

Ningú ha vist la meva mirada!

No pot ser tanta dissort.
És incomprensible que..

Però, si és aquí.
És ella. No pot ser.
Barataran els meus designes?
Sí, sí és ella.
El meu amor platònic.
He d'atracar-me.
He d'olorar, de sentir, el seu aroma.
He de respirar l'aire que l'envolta.
Se n'adonarà que hi som?
Com s'acarona als cavalls, com els mima.
Vaig cap a ella, ara ja no duc les ulleres!
Potser ella em miri.
Com es borina. Com riu!
Esper sigui sola, que tengui la meva oportunitat.
Som prop. Quasi la toc. Feim botar el mateix cavall.
Les nostres mirades es troben.
El seu somrís torna gran.
Les nostres mirades entren un dins l'altre.
Pot ser un dia gran..

.. aquí,

m'he despert.

dimarts, 23 de juny del 2009

Tal dia com avui



M'agrada Sant Joan
en el seu conjunt.
Però també en gaudeix
de l'observació de les
més petites vivences.

M'agrada mirar als ulls
Cerc els ulls
i obre els meus.
Irradiant els meus desitjos.
Cercant la complicitat
de qui rep la mirada.
Llegint aquelles paraules
que, encara que mudes,
poden despertar l'ànima.

Fa un parell d'anys
tal dia com avui
va sorgir la trama
i, na Clara, prengué vida.
Va néixer com un amor
impossible, com molts
per Sant Joan.
Na Clara va néixer morint.

Ara, torn a Sant Joan
a reviure la festa,
i tornaré a mirar els ulls,
tornaré a cercar la meva Clara
Aquesta vegada, però
esper tengui..

una vida més llarga.

diumenge, 21 de juny del 2009

Cap de setmana

Aquest cap de setmana ha estat Profitós.
El divendres un concert de gospel. Molt interessant.
El dissabte Ciutadella. Un sopar amb els amics de VDB i a fer un tomb per a la vetlla del Be. Les primeres aglomeracions, les primeres empentes, el no poder passar.. les primeres olors de festa.
El diumenge, sentir el primer toc de fabiol, tocar el Be.. i seguir menjant. Gràcies, Sito i Tonia. Sabeu que no us lliurareu de nosaltres fàcilment?
I ara els Fru-frús i.. Sant Joan! Quina setmana ens espera!

dimarts, 16 de juny del 2009

Tiranya... de sol!

Tot el vespre de nit seca
esperant, a la vorera de la mar,
que la lluna m'indiqués el camí.
Però, aquesta, no va aparèixer.
De festa, em diuen uns.
Funcionaria, d'altres.

Comença a clarejar
quan, una bolla de foc,
el marcà.
Ah, el camí, el m
eu camí.



Dissortadament s'esvaeix
no n'és permanent.
En un instant torn a ser
davant un oce
à de dubtes.


Arribà el moment de decidir,
de fer alguna a
cció...
i vaig cridar.



Auxili!!

Però, n'Auxili no vingué.

diumenge, 14 de juny del 2009

A una amiga.. a jo?

No m'agrada
veure't amb el ulls apagats.

No m'agrada
quan et veig,
amb aquella camiseta a retxes,
com si un full per escriure fos,
sense cap paraula.

No m'agrada
veure el que costa treure't
la línia del somrís als llavis..

Voldria que la vida et fos
com uns focs d'artificis;
que del casi res
en surt tot.

Com la rosella
que del no res
explota do
nant color
explota donant vida

Sabent,
que aquest espectacle
de color,
de foc,
de vida..
n'és continuu,
n'és permanent

Només cal mirar,
acceptar el que som,
compartir amb els propers el moment
i, seguir el camí.

Així, en la vida,
no perdrem el somrís
als llavis.


divendres, 5 de juny del 2009

Petit conte


En ... havia decidit que enguany tocava, que potser tindria uns anys en que li seria impossible assistir-hi i ja era hora. Havia sentit dir tantes coses, havia llegit tants relats que ni la seva manera de ser podien aturar el desitj de conèixer aquest mon.
Era una persona molt introvertida. Massa. No acabava de lligar en cap grup de persones. Es sentia distant, observador del que l'envoltava i, fins ara, no havia volgut anar on hi havia aglomeracions de gent desconeguda però, ara, alguna cosa estava canviant.
El proper curs seria fora de l'illa i no sabia la data de tornada. Acabava de treure's el carnet de conduir, tot i que encara li feia molt respecte agafar el cotxe. Sabia que era ara o tornaria a quedar pendent fins no saber quan.
La seva germana i unes amigues havien llogat unes habitacions d'un hostal i ell si va afegir. La seva germana l'havia animat. -Segur que t'ho passes bé, ja veuràs com trobes algun racó o algú que et fa gaudir de la festa-.
Al primer moment tanta gent l'havia aclaparat. No tenia prou cames ni prou ulls per no ensopegar amb algú a cada instant. No sabia cap a on mirar. Tenia els ulls esglaiats de tot el que veia, de totes les sensacions que sentia. No donava abast amb el dit per a intentar captar totes aquelles imatges que considerava que li agradaria recordar quan ja fos a la universitat. No sabia si la memòria que duia a la tarja de la màquina fotogràfica donaria per a tot.
L'esperit corria més deveres que els propis cavalls. Sense adonar-se'n va ser un més d'aquella gernació que anava i venia participant de la festa. Un bot al caragol des Born, unes avellanes a la Contramurada, una mirada a uns ulls preciosos al caragol de ses Voltes, una besada a Santa Clara.
De retirada, ja de matinada, en entrar a l'hostal va trobar la seva germana que estava a punt de prendre's el cafè amb llet del matí. En veure'l el va fer un somrís i donar el bon dia. -Com ha anat?- li demanà. -Fas cara de son-.
-Ha estat massa!, no havia tingut mai tantes emocions juntes i, he conegut aspectes de jo que desconeixia. Encara n'estic sorprès. He conegut una persona..
-A sí?, seu i conta- li digué la germana.
-No, no. Millor dret-.

Per una foto

He vist moltes coses dins aquests quaranta i tots anys que tenc.
Però així i tot, no he vist quasi bé res del que es pot veure.
I de vegades, massa vegades, hi ha coses que em sorprenen.
Ideologies arraconades.
Camises girades.
Principis venuts..
i tot per una foto.
Tot per una imatge que et faci perdurar en el temps.
Qualsevol cosa per sortir en la foto.
Colzades, empentes, enganyifles..
I viu, que no surti desenfocada.
Res de borinar. Quiets. Obedients.
Però, de vegades,
sortir en la foto pot tenir allò de simpàtic.
O no?