El
pou sense fons.
L'ànima
perduda queia incommensurablement.
Els
crits eren esgarrifadors! Tot estava perdut...
Era
açò el que n'esperava de la vida?
Tot
es reduïa a una llum impossible? A la foscor?
Hi
havia alguna esperança?...
No
deixava de pensar-hi. No s'ho podia treure del cap.
La
vida als somnis no era així!!
Mirà
i mirà el que l'envoltava i, si mirava bé, la foscor no era tan
gran. Hi havia claredats.
Aquí,
allà...
Tan
difícil era obrir els ulls i veure'n la llum?
Esforçar-se?
Sí! Ben bé que s'ho valia!
El
pou ja no era sense fons. Ni tan sols era un pou.
Una
simple cisterna amb un pam d'aigua! Però, com en sortiria?
La
por tornava a entrar al cos, volia tornar a cridar, volia...
Mirà
per amunt i veié el poal, la corda...
Qui?
Qui li enviava l'ajuda? Qui venia al seu rescat?
...Dins
el poal trobà la resposta!!
l'ànima,
tornà
a la vida!!
