diumenge, 15 de gener del 2017

Sense fons...



El pou sense fons.
L'ànima perduda queia incommensurablement.
Els crits eren esgarrifadors! Tot estava perdut...
Era açò el que n'esperava de la vida?
Tot es reduïa a una llum impossible? A la foscor?
Hi havia alguna esperança?...
No deixava de pensar-hi. No s'ho podia treure del cap.
La vida als somnis no era així!!
Mirà i mirà el que l'envoltava i, si mirava bé, la foscor no era tan gran. Hi havia claredats.
Aquí, allà...
Tan difícil era obrir els ulls i veure'n la llum?
Esforçar-se? Sí! Ben bé que s'ho valia!
El pou ja no era sense fons. Ni tan sols era un pou.
Una simple cisterna amb un pam d'aigua! Però, com en sortiria?
La por tornava a entrar al cos, volia tornar a cridar, volia...
Mirà per amunt i veié el poal, la corda...
Qui? Qui li enviava l'ajuda? Qui venia al seu rescat?
...Dins el poal trobà la resposta!!

i,
l'ànima,

tornà a la vida!!