Herba gelada

Herba gelada.










No sé el perquè em va venir al cap aquest nom. 
De fet no sabria on anar-la a cercar si la volgués veure. 




No en sé res d'ella. 

Bé, podria dir que n'és d'una família amb un nom difícil de pronunciar i que si posam el seu nom científic no et dic... Mesembryanthemum crystallinum. 
Però açò ho he cercat, no ho sé.

D'aquí la sorpresa que em vingués aquest nom. 

Si que puc dir ben cert però, que va ser en un moment en que vaig quedar glaçat quan, en decantar l'herba, em vaig trobar bé al davant de la cova de parets rosades, profunda, casa del drac de foc que, entrant i sortint, escopia escuma blanca per auto-apagar-se.

Pot-ser va ser per açò...

Cel

El cel és blau, 
                      serè, 


és blanc, 
                      de pau, 


és fosc, 
                      de por, 


és llum, 
                      d'il·lusió, 



és foc, 
                      de vida. 




Com els sentiments...

Present

Present


Massa gaudim del que ha de ser i del que va ser.

Raó

M'agrada tenir sempre la raó fins i tot quan vaig errat.

Ser

Ser

Som qui som, 

som el que som,

som el que puc i,

de tan en tan, 

som el que vull. 

I vull ser com puc, 

vull ser com som, 

vull ser qui som, 

vull ser el que som.

I tu, que vols ser?       

Fantasmades II

Cercar

He cercat de tot manco el que he trobat.

Distància

Ets tan enfora, tan, que prest serè amb tu.

Silenci

Escoltant el silenci he après el que dir.

(res)

Fantasmades

Crec

Crec ben cert que el que sé es tan insegur que no és bo a creure.

Inici

El punt de qualsevol inici es fa enfora al créixer.

Interior

He escodrinyat tan endins del meu interior que, quan me n'he adonat, era defora.

Paquet

Paquet


Era una persona innocent, molt innocent, i els companys ho sabien. Sabien que li costava entendre les paraules de doble sentit, les indirectes, molts d'acudits...

Ell no entenia perquè els companys reien de coses que no tenien ni gràcia ni sentit i, quan algú intentava donar-li raons, tampoc ho entenia.

Moltes vegades rallaven del paquet. De si paquet per amunt, de si paquet per avall. Rallaven del paquet que duia tal o qual persona. Era un tema recurrent i, de fet, quan es treia aquest tema hi havia mirades malicioses encreuades...
De fet va necessitar molt de temps per entendre de què anava el tema. No el va sorprendre, però tampoc en va fer molt de cas. Va seguir com si res. Com si el tema no anés amb ell. Com si encara no ho entengués. I tenia un motiu. No en volia rallar del seu paquet. No volia ser, una vegada més, motiu de les rialles.

Ell sabia que més que rallar de paquet, en el seu cas personal, hagués fet millor rallar de targeta postal...

Silencis

Silencis.

Tot són silencis,
paraules mudes.

I més silencis.

-gestos als cecs,
sorolls al sords,
com els silencis-

Animes perdudes.

Sentiments.

Infinits silencis.

Temps

Temps






El mínim de temps necessari
per a invertir per a no fer res
és el màxim de temps
que dispòs
per estalviar per a fer-ho
tot.

Potser

Potser





Potser tornin els potser.

Aquella indefinició del tot.

Aquell desig, aquella por.

Aquell esperar el que el temps
ha de definir.

Amb un potser on tot hi cap,
el sí, el no...

I potser que un potser
sigui millor que la realitat.

Paraules

Paraules

Juc amb les paraules
tot cercant 
el contrasentit
de la definició.

És la manera
més clara
d'expressar
els sentiments...

Diàleg

Diàleg

Des de sempre m'ha agradat dialogar i així ho he fet cada vegada que m'ha estat possible. M'era indiferent el tema a tractar, no tenia importància qui n'era la persona amb la qual ho podia fer, el que importava era la possibilitat de dialogar, de tenir una confrontació dialèctica, d'emprar el verb per a realçar les bonances o treure els pedaços bruts de qualsevol cosa.

Ja no record el temps que n'he pogut gaudir. Si que puc assegurar que per fer-ho he emprat diferents idiomes. El propi, el català, llengua amb la que vaig néixer i créixer. En anglès, xampurrejat, que va anar i venir diverses vegades. En francès, del que ja no record quasi bé res. En castellà, que alguns van intentar i, pel que sent, ho intenten encara, que sigui l'únic, l'idioma dels idiomes. Quina bestiesa!.

Bé, a jo, ja no m'estranya res. N'he vist i sentit de tot color! Ara però ja no estic per a moltes batalles. Ja no tenc forces per a estar tot el dia dialogant. He de fer pauses per a poder re-emprendre el meu hobby. Per circumstancies i, també per necessitat, he hagut de reciclar-me i acceptar que els temps han canviat. M'he hagut d'aprendre els nous llenguatges, fins i tot el llenguatge dels llums del far, únic company de fatigues que em queda amb el qual, cada vespre, ens retrobam i resseguim el diàleg des del punt on ho vam deixar i, així, cada dia quan ens acomiadam ens encoratgem a resistir per al proper diàleg.

Fades a Cala Viola

Fades a Cala Viola

M'ho havien dit moltes vegades però jo, mai ho havia cregut. No podia, o no volia, creure en una cosa que em recordava els contes de fades de quan era petit. Qui m'ho havien assegurat eren persones a les quals les tenia per condretes. Persones serioses de les que per norma podies refiar-te però, per aquesta, no hi passava.

Sempre els hi deia que no podia ser, que eren històries inventades, imaginades pel desig de la il·lusió, però ells insistien...

─Ves-hi i comproveu per tu mateix!

I així ho vaig fer unes quantes vegades. Vaig anar-hi diferents dies, a diferents hores, amb diferents llunes, amb diferent companyia... I mai, mai, vaig observar res que em fes sospitar de la presencia de cap esser fantàstic.

Vaig provar, per si de cas, diversos llocs propers. El mateix port de Sanitja, s'arenal de Cavalleria, el de Tirant... Res de res, no hi havia cap rastre.

Tampoc ajudava el que la informació rebuda no fos exactament igual segons l'informant. Per uns el cel havia d'estar ben fosc ─amb lluna nova és la millor opció─. D'altres que no, que millor amb lluna plena. Que si la mar havia d'estar ben en calma o amb un petit onatge molt suau ─perquè el remor de l'aigua en arribar a la vorera els atreia─.

Amb el que sí estaven d'acord tots era en que impressionava aquell ball de llumetes que mai havien vist i que ja no podrien oblidar, aquell ball que no podien explicar en paraules...

Era tan encisador, tan engrescador... I jo ho volia creure però... no podia, no, fins l'altre dia.

L'altre dia va ser diferent. Vaig observar el ball de les llumetes. Vaig observar com s'encenien i apagaven marcant la sinuosa silueta de la fada. En aquell moment vaig entendre tot el que m'havien explicat. Fins i tot pens que havien fet curt perquè era indescriptible. No podia deixar de mirar la silueta mentre s'encenia i apagava per moments intermitents.

Crec que em va fer un encanteri perquè s'anava atracant cap a jo però el meu cos no responia cap ordre, només la d'observar-la. La mirava fixament. Els batecs del cor anaven accelerant-se. Mirava les llums que recorrien els seus cabells, el seu cos nu... N'estava fascinat!

I la fada es seguia atracant, atracant. Volia comptar les llumetes però eren milers... Volia saber el què... Volia...

Ella em tocà i tot el meu cos va començar a brillar resplendint la meva silueta a l'horitzó i desaparegué fusa amb la d'ella...

Ara, després d'aquesta experiència no puc més que acceptar que sí que hi ha, al manco, una fada humana a Cala Viola.

Ha estat de sobte

Ha estat de sobte
Una espessa boira ha omplert tot el camp de visió. Si bé és ver que aquest no era gran ja que on me trobava hi havia una vegetació arborícola prou densa com per no veure-hi molt enfora. El problema, ara, és que tampoc podia veure el que tenia davant el nas. El perill d'envestir-me amb una branca era prou probable. A més, argelagues i aritges, no ajudaven a facilitar la sortida.
Si, la sortida. Cap a on? Sabia que més prest o més tard em trobaria amb una paret seca però, amb quina? El paner era buit. No seria avui que l'ompliria. Desconeixia quan de temps podia durar la situació. No sabia si era millor tirar cap endavant, i que sortís a on sortís, o esperar que el sol aixeques aquest nivolat baix d'humitat.
Mentre cercava per a on partir em va venir un flaix, una comparança amb la vida que, plena de camins, de possibilitats, les boires del futur tapen l'horitzó sense deixar entreveure quin en podia ser el més adequat. Les passes, s'haurien de fer a les cegues i provar sort d'endevinar-la. O, pot-ser també, esperar a que les boires escampin. El problema és que un pot esperar però, el que l'envolta es mou i, no es pot assegurar on seràs quan en donis la propera passa, ni si el paner serà ple o buit, ni siquiera, qui en durà el paner.

Pàgina en blanc

Pàgina en blanc


Fa dies que tenc una lluita ferotge
contra la pàgina en blanc i,
a hores d'ara, m'ha guanyat
la partida.

Tenc en ment tantes coses, tantes,
que no sé destriar-ne una de sola
per donar contingut al sentit
de les paraules.

Cada vegada que en faig un intent
pareix que les lletres es repel·leixen
unes a les altres i entren en una
guerra lletricida i, ferides de mort,
cauen de la pàgina
deixant-la tan immaculada
com al moment de començar.

Les poques supervivents,
debilitades per l'esforç,
no tenen ànima suficient
per acoblar-se al lloc necessari
per definir el que volen dir,
per expressar el que senten.

I, així a sortit!

Lluna

Lluna

He mirat la lluna aquests dies.
N'era grossa. Plena. Prop...
L'he fotografiada, com altres vegades.
He escoltat i llegit el que en deien,
fins i tot què, quan n'és plena, 
no en sabem de què.
Però sí que ho sabem. 


Sí que ho sé.
N'és plena de llum fins a vessar.
De llum que guia animes cap al seu repòs...
De llum que ens xucla l'essència de l'esperit 
i l'escampa per a tot arreu 
fins a fer arribar-lo on, el desig, l'espera.
De llum de vida i de mort.
I jo, després del ple, cada dia,
en prenc un poc d'aquesta llum 
fins omplir-me a rebentar.
Després, esper que ella es recuperi 
per a repetir, de bell nou, el cicle.
I és que, per jo, per a molts...

la lluna n'és un rebost d'il·lusions.

Qui ho havia de dir...

Els animals m'agraden al seu lloc natural.

M'agrada observar el vol dels ocells, escoltar el seu cant...

el ball de les papallones...

el treball de les formigues...

els esquius peixos a la mar...

Però no m'agrada en-cuidar-me'n de cap.

No en vull tenir cap d'animal, 

ni que sigui dissecat. 

Admet, com no, que hi hagi persones que sí

vulguin tenir-ne. És la seva opció, no la meva.

Però, ves per a on, l'altre dia, a la posta de sol,

quan la lluna just es mostrava, 

ja al moment de desaparèixer,

un só va cridar la meva atenció.

Era un meeu suau, fluixet, just un murmuri...

Vaig dubtar... Seguesc el meu camí o mir el que hi ha?

Però jo ja sé el que hi ha...

Torn sentir el meeuu. Melós. Molt melós.

M'hi atrac, és una moixeta.

Una moixeta que em mira amb ulls de moixeta perduda.

Li atrac la ma i s'hi acosta. Té un pel mol suau.

S'acarona cap a la ma, cap el braç.

L'agaf i en atracar-la torn veure la seva mirada...

una mirada de moixeta perduda...

S'acarona cap el meu cos i em mira, em mira...

M'he transformat!

Ja no som aquella persona que no vol tenir animals.

Ara...

─Miau.

...som un moixet!

─Meeu...

─Miauu!

Missatge

Esper un missatge

sí, un missatge,

encara que no digui res.

Només un missatge,

només per a saber

sí, per a saber,

que hi ets...

que hi som.

L'esper ansiós

esperant aquell so d'avís,

esperant que sigui...

el que esper.

I ho esper des de l'altre dia,

ho esper d'abans d'ahir, 

d'ahir...

i avui també.

Demà... demà...

Esper un missatge...

Esper una mirada silenciosa...

Esper una paraula al dia...

i un somni per cada estel.

Sa foto

Que puc dir de les festes de Sant Joan que no s'hagi dit ja. Crec que res a manco que ho faci des d'una perspectiva personal on, possiblement, podria trobar algun fet, alguna sensació, que no s'hagi escrit i, així i tot, ho dubt.

Fa anys que vaig a les festes, molts d'anys si ho compar amb la meva edat i que som de l'altre pol de l'illa. I és que les festes de Sant Joan són les festes de Sant Joan. 

A elles si pot anar per molts de motius. Jo hi vaig per, la pols, l'olor a cavall... Sí, com a la majoria, hi ha coses que no m'agraden tant, coses que canviaria, coses que... Bé, hi vaig, com són, hi anava com eren, esper anar-hi com seran. 

I és que l'evolució modifica, es vulgui o no, aspectes de la festa. De què celebrar. De com celebrar-ho. Record que fa anys, bastants, podies ser prop dels jocs, al costat d'on hi havia el barull. De fet tenc un minúscul tros de carota, jo! que no m'atrac on hi pugui haver empentes, pressió humana...

Amb els anys he intentat veure diferents aspectes de la festa. La recollida de bandera, el replec, els caragols... No em consider un coneixedor de la festa però m'agrada saber-ne el què, el com, el perquè i, m'agradi més o manco, acceptar-les com són i gaudir-ne dels diferents matisos que pugui trobar, observar...

Les he viscut de jove, amb por als cavalls, fent la volta pel caragol de Santa Clara, obligant-me a passejar per aquells carrers estrets plens de gent, de cavalls, de pols... rient amb els companys, o corrent perquè un cavall s'havia atracat més del comte. 

Des de fa uns anys les mir amb altres ulls. A més de la companyia humana sempre en duc la màquina de fotografiar. No crec quedi res a fotografiar. De fet si un va mirant podria anar botant de retrat en retrat per a tots els llocs de la festa sense por a perdre'ns cap detall però, a jo, me n'hi falten moltes d'imatges que siguin fetes per la meva ma. Sempre hi ha un nou detall que pot ser la foto, la meva foto, de l'any.

De fet enguany ho tenia tot a punt. Una imatge per recordar. Un contrast de llum, de sol i d'ombra. Un contrast de colors. Una profunditat de camp adequada per a ressaltar l'objecte en qüestió. La velocitat convenient per aconseguir aturar el moviment. Bé, el que diríem una foto en dispar automàtic, perquè si he de mirar tot el que he escrit per disparar, encara estaria en la primera. Idò sí. Tot era apunt i... maleits fotògrafs! Quina manera d'amargar-me el dia. 

Em va agafar un atac! Mira que tots tenim dret a treure fotografies però redéu, aquesta era la meva!

Tot d'una vaig començar a cavil·lar si hi havia algun petit dimoni que em perseguia per tal d'impedir aconseguir l'objectiu a assolir o, si alguna força superior, tenia alguna cosa en contra meva i em posava entrebancs simplement perquè no en som com, segons ella, hauria de ser.

També vaig pensar en quantes vegades de la vida podem estar a tocar qualsevol cosa i no ho aconseguim i simplement no ens adonem de que ho teníem.

Al final, no serà la foto de l'any, però vaig aconseguir captar l'encert de l'ensortilla. El proper Sant Joan, possiblement, tornaré a provar ventura en algun moment de les festes i qui sap ara que en sortirà.

Sol

Era el dia. La primera lluna plena de l'estiu estava a punt de néixer. Hi havia expectació. Fins i tot el sol s'havia mudat per a aquesta ocasió.

La lluna feia tard. No arribava. Al manco així ho sentia el sol que es començà a impacientar. Es notava, ho notàvem, perquè el cel reflectí el seu poder.

Pot ser era la impaciència, pot ser era temor, pot ser... gelosia. Tot era foc. Ni les aigües de tots els oceans podien aplacar el que el sol sentia en aquells moments i, a poc a poc, desaparegué.

La lluna, presumida, començà a guaitar per darrere d'uns nivolats. Sense immutar-se. Es sabia observada. Sabia que era el seu moment i volia gaudir-lo. Escodrinyà l'horitzó mentre s'anava mostrant cada vegada més.

Vaig sentir que em mirava, que em deia que m'esperava. Que no n'era una sorpresa el veure'm. Vaig sentir que em somreia mentre s'enlairava cel amunt i que m'enviava, com si d'un ser superior es tractes, la possibilitat de demanar un desig.

Vaig respirar profundament mentre li obria el cor. El desig es va gravar en ell i el segellà.

Sé, que el mes que ve, a la propera lluna plena, ella i jo, ens tornarem a mirar als ulls. Pot ser em torni a regalar un desig...

Batalles santjoaneres

El repte havia estat llençat, ja no hi havia volta enrere.
Només els petits detalls de com es dirimiria l'enfrontament, de qui en seria el jutge supervisor i poca cosa més, feia falta per començar. S'havia cercat un lloc arredossat entre dels carrers de la ciutat antiga, enfora d'estranys.
Hi havia fortes pressions. El dia, un 24 de juny. Els contrincants, un de cada pol de l'illa. Un mascle contra una femella... Tot  tenia massa significats.
No hi havia por. Ambdós estaven convençuts de les seves possibilitats. Cap del dos en tenia cap dubte de la seva victòria.
Eren un al davant l'altre. Es miraven fixament. Ningú no reculava. La situació s'estava posant molt tensa. Els ulls els començaven a brillar, s'agafaren de les mans... El desenllaç era imminent quan un crit de l'arbitre ho deixa tot enlaire...
─Prou. Empat. Ha estat un empat. Ningú no ha guanyat la guerra de mirades- Va decretar.

Els dos contrincants van fer una bufada de descans, somrieren i s'abraçaren.
Els ulls, les seves mirades, seguien sent de les més polides de Sant Joan.

Records

Aquests dies, en sortir al carrer, al mati,
mirava la lluna.
Blanca, difusa.
La claror del sol n'havia ofegat
la seva personalitat.
Havia observat com anava baratant.
Com després del ple,
dia a dia,
el seu cos minvava.
I cada dia, amb aquesta imatge,
els pensaments jugaven a ser feliç.

Avui mati, en sortir al carrer,
he mirat la lluna.
Blanca, cada cop més difusa.
La claror del sol ja ha ofegat,
quasi bé, la seva personalitat.
I amb aquesta imatge, el pensament,
ha cercat un record.
T'ha cercat a tu.

Ha cercat el teu cos...
El teu contacte...
Els teus llavis...
La besada passional...
Ha cercat...
Només ha trobat el record
del desig.

Avui, mentre la lluna desapareixia,
l'esperit se m'ha fet gran.
N'ha xuclat de les seves essències espargides
i n'he trobat la teva.

Demà, en mirar la lluna,
qui sap quins records trobaré...

Consens

Aquests dies m'he trobat com no m'havia trobat mai. No sabia que em passava però, redéu, no era gens agradable. No coordinava res. No podia rallar de manera entenedora. No podia caminar. No podia escriure o al manco no escrivia el que volia. Els dits just tocar el  teclat començaven a espitjar tecles sense cap ordre concret. M'ho estava passant molt malament i no sabia que fer. El més estrany era que si venia algú a visitar-me quan intentava demostrar-li el que em passava no succeïa res, tot funcionava amb normalitat. Anava a treballar i tot era normal però, en tornar a casa, mitja hora després d'haver traspassat la porta, i açò ho havia ben cronometrat..., començava el captiveri. 
En primer no n'havia fet cas. La ma que no podia aguantar el got, escriure girant algun número, plegar els calcetins amb les parelles baratades... Pensava que era cosa de l'edat que m'estava marcant el que vindria. Però, a poc a poc, tot anava fent-se més gros. Quasi bé era difícil aconseguir menjar o beure. No podia posar la rentadora i estendre la roba ja m'era impossible. Quan intentava planxar. la cremada estava assegurada. No escriuré res del tema de la neteja personal perquè és incomentable. Començava a estar preocupat. Molt preocupat.
Havia d'intentar fer les coses dins la mitja hora de marge que tenia i, si no, sortir al carrer durant una hora, que era el temps que més o manco em feia falta, per tornar a gaudir de mitja hora de normalitat de nou.
L'únic que em reconfortava era que ho havia estat passant sense que ningú no s'entemés però també havia fet que en tanques més en jo.
Internet no en donava cap resposta i açò que n'havia fet moltes de consultes i, mira per on, em va venir la inspiració a rel de la campanya electoral, quin doll!.
Estava escoltant no sé què de que fer a Europa quan un candidat va anomenar la necessitat del consens entre... Aquí no vaig poder seguir escoltant. El braç esquerra, com si algú el forces, va estirar-se cap a la televisió fent força per arribar-hi mentre el dret l'agafava i el volia tornar al seu lloc. La boca volia dir cosa però els llavis no s'obrien. Un peu va començar a anar cap a rascar l'orella quan aquesta no tenia picor. I jo no podia fer res per a controlar-ho! La por va ser gran. Com vaig poder vaig apagar el televisor i prengué una infusió de til·la. I després una altra.
En estar més tranquil vaig intentar rumiar el que estava passant però no ho entengué. 
Una cosa semblant em va passar unes quantes vegades i sempre era el mateix. En sentir la paraula consens el cos començava a fer coses estranyes, cada part d'ell pel seu compte, sense coordinació. La til·la es va fer imprescindible.
Tornà a rumiar, que significava el que m'estava passant i tornà a Internet. Volia saber com arribar al més profund del meu interior. Allà on comença tot. Volia trobar el que s'havia desbaratat, entendre el perquè i, si pogués, tornar-ho a deixar com estava abans.
Vaig deixar la ment en blanc i que l'electricitat interior corregués lliure. Sense cap direcció concreta. No hi havia fronteres. Després vaig engegar el cervell per començar l'escàner i anar revisant  part a part. Cap problema. En acabar aquesta funció intentà dirigir petites ordres de manera que cada part fes el que sap fer i tampoc trobà cap problema. 
Mentre em mantenia en aquesta situació de trànsit, vaig intentar que el cos fes una feina en concret, una, sense definir i, quin desastre. El caos va ser total. Cada part del cos va voler fer la serva sense tenir en compta el que intentava fer la del costat.
Ara ho entenia! Bé, no. Ara entenia el què, no el perquè. Ara entenia el que em passava quan sentia la paraula consens. Consens era el que necessitaven les parts integrants del meu cos per a anar en el mateix sentit però, perquè s'havia des-coordinat tot ni com tornar-ho a coordinar, no ho tenia gens clar.
Vaig reclamar que actues la consciència, que m'ajudes a posar pau. Li donà tots els poders necessaris i vaig dormir-me. 
Al despertar el cap estava calent. No el front, el cap. Passaven idees, pensaments, records, vivències. Grans números, votacions, acords, necessitats, boicots. Estava com a marejat. Em tornà a dormir.
Al despertar vaig notar picor al nas. Vaig rascar-me. Era quasi fosc. M'aixecà per encendre el llum i em preparà el sopar. Tot era normal. Com si res del que m'hagués estat passant tots aquests dies hagués estat realitat però, si que ho havia estat.
Encengué el televisor. Hi havia un debat sobre les eleccions. Vaig voler apagar-lo tot d'una però no hi vaig ser a temps, dues vegades seguides es va dir la paraula consens i... no passà res. 
Em tornava a sentir nou. Com si m'haguessin fet un resset informàtic però no, només és que totes les parts del meu cos han aconseguit el consens i ara funcionen com un de sol.

El principi

Mir enrere i tot són llums i ombres,
escodriny entre els records.
Vull resseguir el fil de l'historia
però, no trob el principi.
De fet,  em deman si hi ha un principi
o, si tot, és continuació d'altra.

Mir enrere i les històries 
són entremesclades.
On és el principi?
On comença tot?
Comença quan apareixes?
Quan apareixes és també un final?
Preguntes i més preguntes i,
a cada resposta, més preguntes
I ara
                                                em deman ...

Record la primera vegada?
Record la teva primera imatge?
I sí, la record.
Record el com va succeir, 
record el perquè,
record el que cercaves,
el que volies.
De fet, jo n'era un testimoni mut
en aquesta història.
Però la imatge, la teva imatge, 
va quedar impresa
a la memòria.
Des d'aquell moment, 
des d'aquell no principi
vas ser
                                                present en mi...

I en aquesta presència, o no presència,
esperava aquell breu moment 
només per observar-te,
per veure els teus moviments,
per escoltar la teva veu, 
per gaudir del present.
I, des del meu privilegiat lloc d'estàtua,
ho aconseguia.
Dintre de les turbulències del records
trobaria més d'un somriure
dirigit a aquesta pedra que , poc a poc,
tornava a la vida.
No puc definir si va ser el principi de res
o el final d'altra història.
Un xoc de mons contradictoris.
De dos mons distants que s'apropaven.
D'un mon on la pedra tenia vida
i, aquest, la va donar a
                                                 l'estàtua...

Mir enrere i els minuts, 
les hores, els dies...
no en són continus.
Hi ha salts, 
buits, 
foscors, 
mitjos records...
I mentre el temps passà, 
l'estàtua agafà vida.
Sense frisseres.
Passa darrera passa.
Fins que un dia ells ulls, 
les mirades, 
van coincidir.
Es van traspassar intencions, 
desitjos,
                                                  vida...

I tot es transformà en història.
La vida va ser diferent.
Ja no eren somnis,
ni anhels.
Era realitat.
No importava el principi.
Cada dia era un principi.
La vida n'era vida 
abans de la sortida del sol
i continuava després de la posta.
Érem una prolongació de la lluna,
de les flors,
del cant del ocells...
Vivíem de les gotes de pluja,
de la rosada,
dels esquitxos de los ones de la mar...
Tot era ple de
                                                  sentiments...



I així ens estimarem.
Ens dedicarem tot
l'un a l'altre.
Poc era molt i...
bastava.
Un somriure...
una besada.
Un petit contacte...
una abraçada.
L'illa es convertí en
                             un paradís...


Cada racó fou un apèndix més de nosaltres.
Ens podíem estimar en un macar
amb el run-run dels macs rodolant
per l'embat suau de les ones.
Ens podíem estimar rodejats de flors,
les de cada estació, en cadascun dels seus colors.
Ens podíem estimar en qualsevol paisatge
prop o lluny de la mar. 
A terra o a l'aigua.
De dia o de nit.
I tot continuaria si no fos perquè
no s'aturà
                                                   el temps...


Sí, al temps, no el vam poder controlar.
Sense adonar-nos
el que ens envoltava, les persones,
el paisatge, la lluna, 
nosaltres...
tot anava canviant.
Prop nostre, amb nosaltres, 
van créixer rebrots,
van desaparèixer grans soques,
ens sortiren els cabells blancs...
Sabíem que més prest que tard arribaria el
                                                               final.



No sé com escriure des del futur.
No puc imaginar-me com serà aquest.
No hi vull pensar,
sols gaudir del que ara és.
Quan arribi l'hora 
de traspassar a l'infinit,
en serà suficient, 
que el darrer,
recordi el que vulgui
                                                    recordar...

El que vam viure.
Si ho vam viure bé.
Com ens va agradar compartir-nos.
Que ens vam estimar com vam saber
i que vam arribar fins on vam poder arribar.

          I ara, des del futur,
          perquè ningú es senti enganat,
          vull dir que res del que he escrit
          és realitat...
                           llevat d'alguna cosa.