Rellotge de vent.

Rellotge de vent

Mi vaig envestir un dia que caminava perdut,

més de ment que d'altra cosa, però,

perdut.

Tan absort anava pensant amb

les meves caboires què, per poc,

no el trepitj i el faig malbé.

Em vaig aturar en sec!

Totes les meves neurones disponibles

es van dedicar a treballar per esbrinar

què era el que tenia al davant ja que,

al primer cop d'ull, no ho tenia gens clar.

Ara, a més d'estar perdut,

estava al davant d'una incertesa, jo, però,

tenia el pressentiment que estava

davant un senyal.

Sí, un senyal però, de qui?

No sé si les neurones feien feina o no,

sé, però, que el resultat no n'era satisfactori.

Seguia sense saber el que era.

Notava com el temps passava lentament.

Amb la mirada fixa al terra,

mirava l'esfera,

el temps que passava,

unes agulles...

Ohhh!!,  ja ho tenc!!, està ben clar!! 

Com no ho havia resolt abans??

Em trobava al davant d'un rellotge de vent!!

Vaig mirar al davant i tot era com a més clar,

ja no em trobava perdut.

La ment havia tornat al seu lloc.

Amb el somriure al llavis i el plaer de la victòria

vaig tornar a mirar el rellotge.

Ara, i després de no sé quan de temps

encara som al mateix lloc...

No aconsegueix esbrinar com saber l'hora...

I fa tan temps que no bufa el vent...!!

150712

Avui el sol no s'ha fet esperar. Ha arribat a l'hora prevista. En tenia por. L'espesa calitja no presagiava un bon començament del dia. I és que aixecar-se fent matinada per anar a veure la sortida del sol en aquest temps i que aquest surti tapat és força decebedor. Avui hi hem fet prop. Com he dit abans la calitja ens podia amargar el  moment però no ha estat així. Ha sortit que just es distingia però, prest, ha anant guanyant en lluminositat.


Una bola de foc que encara no ens cremava i que ens permetia jugar amb ella. Ara me la passes, ara te la pas. Temps pel cafè i la contemplació fins que la tiranya ens ha dit que era hora de fer camí. Arribar a la punta des Passet el nostre objectiu.

Hem començat fent una ullada al far i una volta per les restes de la bateria. Hem xuroat per els diferents assentaments dels canons però mantenint el rumb sense destorbar-mos gaire.

Resseguíem, més o manco, la línia de costa i, com més ens atracàvem a la punta, més baixava la cota de la mateixa. 

Fent camí ens anàvem fixant com anava baratant la pedra, en alguns elements geològics, en com, a poc a poc, la vegetació s'empobria d'espècies. Havíem deixat el càrritx, els cards, la camamil·la, el romaní. Ja només quedava la coca, que desapareixeria prest, i la salicòrnia. Després roca pelada. Només alguna que altra gavina ens passava en vol llunya.

Érem a l'objectiu, bé al davant dels illots amb l'illa des Porros al fons. Aquesta n'és una visita pendent. 

De tornada hem fet una aturada tècnica a una bassa elevada d'aigua salada. Ens hi hem remullat, no donava per més però l'aigua es veia neta, transparent. Hem aprofitat per a renovar energies i hem seguit la ruta. Pot ser que tant mirar hagi tingut el seu premi. Hem trobat el que pot ser un petit fragment de ceràmica pretalaiòtica que, de ser així, seria una cita nova per aquesta zona.

Al final, sortir per a la part superior del Canal des Càrritx ens ha deixat al costat dels vehicles. Les camisetes estaven xopes de suor però ha valgut la pena.