dissabte, 30 de gener del 2016

Recordar


Recordar


Avui m'he assegut davant l'ordinador per escriure't.
He pensant que sabries que és a tu que t'escric.
Sols he de citar algunes paraules nostres com lluna o sol
i ja podries saber-ho.
Perquè sé, saps, que cada vegada que  he mirat la lluna te vist a tu.
Perquè sé, saps, que cada vegada que he mirat el sol, he vist la teva mirada.
I és que ens hem mirat tantes vegades que no han calgut paraules.
Els ulls van establir les seves pròpies vies de comunicació.
Sense dir-nos res el somriure n'era present.
Sols el simple contacte de dits treien dels batecs energia de vida.
Amb vent, amb pluja, amb calma...
Sempre i per tot.
Tu i jo, jo i tu, nosaltres.
De vegades prop, 
de vegades en la distància però,
sempre, lligats pels sentiments.
Ara però, som davant l'ordinador i t'escric aquestes paraules perquè
em puguis dir: hola, som jo.
Perquè, el temps, la distància, la foscor...
han fet que no recordi qui ets tu...

diumenge, 17 de gener del 2016

Petjades


Petjades


Quan he pensat amb aquesta paraula m'ha vingut a la ment la típica petjada que deixam al caminar per la platja. Aquella que l'ona va esborrant quasi al mateix moment en que la cream.


N'he mirat moltes d'aquestes perquè cada peu, cada calçat, en deixa una marca diferent el que dona joc a imatges que poden ser curioses.



Mentre he anat pensant un poc més amb el mot "petjades" m'han vingut moltes imatges de la natura on hi ha paleses quantitat d'elles. Petjades d'animals, petjades fòssils.., i fins i tot petjades irreals.


També he pensat amb les petjades que han deixat els pobles en la seva evolució. En la feina que han fet, i fan, algunes persones per deixar la seva empremta personal. La història n'és ple d'aquestes i, més d'una, n'ha deixat un gust amarg.

Després m'he fet la pregunta. I jo, en vull deixar cap de petjada? És important deixar una empremta que guanyi al temps? I la resposta no s'ha fet esperar.


Pens que som variant segons moltes circumstàncies. De vegades curiós, de vegades no hi som, de vegades duc tempesta. Puc ser blanc, de colors. Puc tenir forma. Puc fer volar la imaginació. Em transform. Som un conjunt de partícules, parts d'un tot, i a aquest tot, tornaran.


I així som, com un nivolat, i així serà la meva petjada.

dimecres, 6 de gener del 2016

Trenta dies

Trenta dies


Fa trenta dies, o més, que tenc el bolígraf a la ma i el paper en blanc...
Fa temps que vull expressar-te el que sent i no trob les paraules!
Intent forçar la ma, pressionar amb el bolígraf el paper, obligar-me,
però l'únic que aconseguesc és fer retxes indescriptibles,
burots d'al·lot petit...

Tampoc he aconseguit dir-t'ho de viva veu.
Quan et veig, quan n'ets prop, 
un nus a la gargamella m'impedeix treure cap so.
I només et mir..., t'embolcall amb la mirada,
dissimul...

A la vegada però, sé que t'he dit el que sentia,
que ja no queda res nou a dir.
I vull pensar, ho pens, ho sé, que tu ho saps...
llegeixes els meus gestos, 
desxifres els meus sons,
n'escoltes tot el que et diuen els meus ulls...

El full segueix en blanc però no hi ha silenci pel qui sap llegir,
escoltar...
i jo t'ho he dit tot amb la mirada!