dissabte, 28 de febrer del 2009

El café de na Pons

Tenia dubtes. Conduïa i mirava l'hora del rellotge sense saber que fer. Ni prou prest ni massa tard. Tenia feina i també havia de berenar.

Mentre passava carretera anava cavilant. Que faig? Acab el que he de fer i després, segons l'hora ja veuré o, primer, ajut a mantenir aquesta esvelta línia del cos que tants èxits m'ha donat en aquesta vida?

M'atracava a ponent i havia de decidir.

Qüestió de responsabilitat. Primer les obligacions i després..

De la feina ni parlar-ne. Secret professional.Tot i que em va succeir una anècdota.

Hi havia una barrera de ferro tancada amb candau. Hi ha que botar per la paret seca. Em pos els guants per evitar les esgarrinxades d'un parell d'abatzers. Agaf la carpeta i la pos damunt de la cantonada de la barrera, aquesta feta amb peces de marès i.. catacrac. La cantonada és buida! la carpeta a caigut a dins. Bé, només diré que la figura no és tan esvelta i que em costà un bon esforç la recuperació de la ditxosa carpeta.

Ara sí que necessitava reforços.

Decidesc anar a trobar-me amb na Pons.

Sé que ella em sabrà cuidar.

Un bon café.

Unes torrades amb melmelada feta a casa o sucades amb tomàtiga, sí, a ponent és tomàtiga, acompanyada de formatge o embutit.

I per acabar-ho, una xerredeta d'aquelles en que l'amor-odí va i ve com si no res.

Timbre. Torn a tocar el timbre. Ningú no contesta.

Cap baix i abatut en torn al cotxe. Seguiré la feina però anirè amb conte. Avui no és el meu dia.

Al mig dia, en arribar a casa, pens que encara no he ensaborit el café!

dissabte, 21 de febrer del 2009

Sa bassa Verda









Mítica. Espectacular. Sorprenent.

Aquests serien alguns dels molts adjectius emprats per a definir aquest indret de Menorca.


La veritat és que no deixa indiferent quan un la visita, sobretot la primera vegada.


De jove n'havia
sentit rallar bastant d'aquesta bassa. I tot i que havia anat d'acampada bastants vegades a La Vall, -en aquells temps era possible-, no havia intentat arribar-hi. En el primer intent que vaig fer ja tenia carnet de conduir. Era un diumenge d'estiu i el vell Esquella era a la barrera demanant qui va a qualsevol que volia entrar a les seves terres. Ens presentarem, de fet bastava ser menorquins, i el comunicarem l'interès de visitar la bassa Verda. Ens mira amb ulls de sorprès i ens demana si sabíem on era. Vam contestar que no. Ell ens va dir que podíem passar però que era difícil la seva localització. Ho va endevinar. No la trobarem!

Temps després, ho sigui un any o dos més tard, vaig anar a la bassa. Mi va dur un company madrileny! Era biòleg i estava interessat en recollir unes mostres de la fauna aquàtica de Menorca. Per
açò va recórrer basses i torrents de per tota l'illa. Jo l'acompanya en unes quantes sortides. De la bassa Verda en vaig quedar encantat. Poc temps després hi vaig tornar amb més calma. Només per a contemplar-la. De veritat que era verda! De retorn, quasi a mig camí un conegut hem va demanar si podíem indicar-li el camí de la bassa, cosa que vam fer. Mentre seguíem el nostre camí de retorn vam sentir aquest comentari. -Que un maonès ens hagi tingut que mostrar on és la bassa Verda, ja és massa!.

Des de llavors hi ha tornat en algunes ocasions. No moltes. La darrera va ser el novembre passat. Fins a les hores no havia tornat a trobar-la tan polida. Amb tanta aigua. Vaig tornar a fotografiar-la. Hi ha tantes coses que admirar!

Ara ja no és difíci
l trobar el camí. Hi va tanta gent que el carrerany és obert del tot. Tenc un poc de por pel que pot passar. L'indret és fràgil. S'ha de respectar. S'ha de ser prudent amb el número de persones que la visita, per on es passa, per no fer malbé res. Per no tocar el patrimoni. No s'han de deixar fems ni tan siquiera aquells que es diuen orgànics.

Seria important q
ue la mítica de la bassa Verda i de tota la zona del voltant pogués ser la mateixa que trobin els nostres descendents.

divendres, 13 de febrer del 2009

Microconte. Segona part.

Bé, és broma.

Però m'agradaria veure la cara d'algun dels minsos lectors que te aquest bloc en llegir el títol.

La veritat és que no tenc molt clar el que es pretén amb el tema de microcontes. La idea em va sorgir després de llegir l'entrevista al professor del taller de narrativa el microconte, un petit gran gènere publicada al Menorca ja fa unes setmanes.

Tenia interès en participar en aquest taller però a la primera sessió ja no ho vaig poder fer. Demà hi ha la segona. He demanat per participar-hi.

Esper poder aprendre un poc de tot. Idees, conceptes, característiques.. qualsevol cosa que m'ajudi a expresar-me millor.

Així i tot pens que el primer no va ser dolent del tot, o sí?
Al manco vaig aconseguir que fos curtet i és un dels temes que ha tingut més comentaris!!!!
Bé, he de dir també que algú no el va trobar i em va demanar, de paraula, que on era el microconte!

Vos deix amb una imatge d'un racó de na Polida de Fornells que vaig retrobar vint anys després. Sabia que existia perquè en tenia una diapositiviva desenfocada. En les posteriors visites no hi va haver manera de trobar el ditxós racó. L'any passat va aparèixer. A Menorca no son molts els casos d'espeleotemes subaquàtics. Només és una curiositat.

dimarts, 10 de febrer del 2009

Homes i Ones



Joves de cos esvelt, atalaiadors del vent,

incansables cercadors de la millor ona.

Pacients esperen l’arribada de l’estimada,

l'encalcen, s'alcen i a ballar amb ella.

Crits d’alegria es confonen amb el bramar del vent i del mar,

l’èxtasi es breu però molt intens...

Després tot blanc, l’ona mor a la platja

i de les seves entranyes, fruit de la passió,

ressorgeix l’encanteri...

...I tornar-hi una i altre vegada...

Enlaire el teu cos amunt, amunt,

juga amb les ones, fes del teu equilibri la millor oda a la natura.

Menorca, paradís, t’ofereix terra, mar i aigua

i és aquí al costat mateix, ben a prop teu

...no t’ho perdis!!

dilluns, 9 de febrer del 2009

Lluna de febrer

Avui pensava fer moltes coses.
Volia deixar enllestit un possible escrit per a presentar al premi de narració curta. Està boni acabat. Només falten uns petits detalls i ja fa dies d'açò.
He sortit de casa per a saber quines misèries s'han escrit a la premsa.
Rallant amb ..., és igual amb quí, comentàvem de les dèries que tenim. Ella, jo.
Desprès hem pensat amb la lluna. Avui és el ple. M'ha dit que estava molt polida i no m'ho he volgut perdre. Quan ens hem acomiadat i, abans d'entrar a casa, m'he arribat a la plaça de l'Esplanada per a insuflar-me de la seva energia i tenir inspiració.
Res. No hi era. Més ben dit, no era visible. Quin desengany.
Ara som davant l'ordinador i no sé per on començar. I amb les coses que tenc per escriure no puc esperar fins la propera nova lluna plena.
Pot ser...
demà?

dimarts, 3 de febrer del 2009

Que feim aquí


Moltes vegades m’he demanat
què feim aquí,
cap a on anam, i per a què.


M’ho vaig demanar fa temps
i m’ho deman ara.
Mai no he trobat una resposta satisfactòria.
I no és que em preocupi gaire;
encara que, de vegades,
pens en el perquè de moltes coses.

I mires enrere, i el camí recorregut
a cada moment és més llarg.
I cada dia s’acurça
el que esdevindrà al futur.
I mentre, continuam aquí.
Envoltats pel que ens ha tocat.
Imaginant-nos que decidim el nostre destí.

I és en aquest moment
quan ho tenc més clar.
No resoldré cap misteri.
No em respondré els dilemes plantejats,
però, viuré.

I vull viure de manera simple.
Amb fites possibles.
Escoltant aquella música que m’agrada.
Contemplant la natura.
Gaudint amb els companys
el que ells estiguin disposats.





I viure així,
sé que és possible.
I també sé que,
al teu costat,

compartint els designis de la vida,

n'és suficient per a no importar-me
què feim aquí.